Este dijous he participat en la xarrada de l’Ajuntament d’Alcoi Viatge d’anada i tornada. Cridats per la Regidoria de Joventut, uns pocs expatriats hem acudit a contar la nostra vida fora –una vegada més- als joves alcoians que pensen en seguir les nostres passes. No sabria ben bé com valorar la iniciativa, d’entrada hi veig bona voluntat, més pena em va donar comprovar com a l’acte només van vindre mitja dotzena de persones interessades –i no precisament perquè la gent no estiga pensant en escampar el poll-. Entre el públic, dramàtica la història d’un dona, quarantallargs i fills en l’adolescència, decidida a marxar d’Alcoi després d’uns anys a l’atur, un mòdul superior en administració per a demostrar que hi ha voluntat de fer coses i una carrera per la UNED en marxa. Què més es pot demanar? La regidora la va convidar a emprendre, però una mirada a la cara i un parell de monosíl·labs per resposta ens van esclarir a tots que això no és una alternativa real en este país, a hores d’ara, per a una part important de la població. Veïns de Santa Rosa, com tu i com jo, que no fa tant eixien els dissabtes en la nit a sopar a Pastamanía amb els xiquets i que ara fan cua tots els dilluns a la porta de l’empresa gran, en el carrer d’Oliver. Això, per exemple, és una de les coses que més em malhumoren dels viatges temporals de tornada com el d’esta setmana. Per tot arreu, cartells de préstecs instantanis a canvi de cedir la propietat del teu cotxe, els de compro oro, els de Se alquila, o els de Se vende, els de Liquidación total por cierre. També els políticament correctes, pèssims, del tipus Nos hemos trasladado o Nos encontrarás en. O, els més esperançadors, de l’estil Oferta o 2 x 1. Ja cansa. Parlant de fartades, el viatge per Nadal és el que té. Llarguíssimes Sentades en taula, família, i amics, són les tres potes de la visita a casa per estes dates. Pel que fa a ma casa, no em queixe gens, tinc sort perquè hi ha bones mans a la cuina, hi ha família en el sentit més positiu de la paraula, i hi ha amics que ens esperen i se’n alegren de veritat quan ens creuem una abraçada. Amb ells precisament em retrobe este dissabte, amb un partidet de futbol per excusa. Sí, sempre posem les mateixes excuses: futbol, xulles i llonganisses. La cervesa, per cert, segur que cau després de la patxanga. Potser a la Venta Nadal, on van convidar ara fa uns dies els tios de Albacete. És el que tenen els manxegos, no li fan ascos a un plat de cansalada amb un got de vi ni el segon de dia de Nadal. Abans de canviar de tema, ja van dos dinars esta setmana facturats en B. Què com és això? Acabes de fer el ressopó, preguntes “això que val?” i et porten el compte resumit en una sola xifra, manuscrit a boli sobre un tovalló de paper. I dic jo: què passaria si un dia li presenten la dolorosa d’eixe pal a un inspector d’hisenda en el seu dia lliure. Segur que res, facturar en negre està tan arrelat en esta terra com beure plis-play. Així ens llueix el pel. Abans de dir adéu, de cabells i de plisplais. A més de fer coses com anar a comprar a Zara –la culpa d’això la té el sistema de doble etiquetatge i els preus que ens posa allà el senyor Amancio-, fer la Volta als Ponts o eixir a córrer per la Via Verda d’Alcoi, els viatges de tornada últimament són temps de revisar-li la monyera a més d’un, que entre els amics comencen a ser habituals les claroretes. També de fer la compra en el supermercat, per a completar la despensa germana amb indispensables allà impensables, des del Cola Cao a una caixeta de timonet de la Mariola o una botella de café licor alcoià. En eixes estic jo ara, hora de fer la compra.

Per cert, impagable escoltar les experiències d’altres alcoians a l’estranger. Léase Pau Vicedo o María Cabanes. Comprenc les inquietuds de l’administració local, estan perdent més talent que mai per culpa d’una amenaça que, o reverteixen en oportunitat, o pot deportar conseqüències desastroses a llarg termini.