Tagged: alcoi

Alardo a la ‘bávara’?

No Adrián, no són els Contrabanistes en any de Capitania fent una Festa per a un poble. Ben mirat, són uns festers fent una Festa per a un poble, però el nom no és Alcoi. A tots els festerets alcoians com jo vos deixe la fotografia i un altre dia promet contar la història.

Charging…

Després de tres mesos llargs, este cap de setmana hem creuat els Alps en direcció a casa. La família, els amics, l’aire d’Alcoi, fer una becada al sofà de casa, parlar en taula, menjar fideuà de veritat, algun plat de peixet i un fum de cuixot i formatge… molts petits plaers que junts són enormes. Més que suficient per a recarregar les piles.

Extra, extra!

Ja sabeu allò de Qui no té faena, Déu li’n dóna. A mi, siga qui siga, me’n donen -la veritat és que em deixe enganyar fàcil-. Com en els vells temps ara fa uns dies que ha ajudat a la família d’ARAMULTIMÈDIA amb la maqueta del suplement especial que han publicat amb motiu de les Festes de moros i cristians d’Alcoi. Rafa Cerdà ha posat la majoria dels textos i l’hem acompanyat Lídia Vila, Natxo Lara i alguns col·laboradors més. Este cap de setmana, de visita a Alcoi, els comentava que ha quedat gens festeret i molt polit. Així paga la pena.

http://issuu.com/aramultimedia/docs/extra_alcoi2012?mode=window&backgroundColor=%23222222

(un altre) Diumenge de Pasqua

Res de xiulitets, de ressaques, de pasdobles, de bajoques farcides a domicili, de mona en la serra… ni entradetes per Sant Nicolau. Aquest diumenge de Glòria serà radicalment diferent i molt més tranquil a tots els que hem viscut fins ara Mariola i jo. Per si fora poc, ha vingut amb regal sorpresa:

(Sí, amb això m’he topat quan he obert els ulls aquest matí)

Gràcies Raül Botella

Si fora un tuitero alcoià, hui promouria amb totes les meues forces a internet el hashtag #GràciesRaülBotella. I si fora un fester alcoià; i si fora un entés en cartelleria; i, algú pensarà, si fora un alcoià de veritat… aleshores tindria un veredicte més fi. Sóc molt menys que tot això, així és que vos acompanye la meua breu i gens fonamentada opinió amb els tres últims cartells festers i jutgeu també vosaltres. Ja em dieu si el corrent d’aire fresc d’aquest 2 d’abril a Alcoi és imaginació meua o no. (Sabeu que parle amb el cor, perquè el nas el tinc prou ben lluny de la Bandeja.)

Cartell de Ignacio Trelis per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2010:

Cartell de Paco Aznar per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2011:

Cartell de Raül Botella per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2012. Personalment el batejaria com “Algun dia tenia que entrar el segle XXI al poble o açò és Aire fresc, Rafa”:

Quan tocarà fons el PSPV?

No vos enganyaré, a hores d’ara estic massa bé on estic i com estic com per a preocupar-me d’històries tan magnes com la gran política valenciana. Això no lleva que m’haja quedat amb cara d’imbècil quan he obert l’ordinador ara fa una estona i m’he vist en la portada dels diaris a Ximo Puig celebrant que per fi és el nou secretari general del PSPV, de la mà de personatges com Ciprià Císcar, Leire Pajín o Ana Barceló. Ni tinc res contra cap d’ells, ni Jorge Alarte -el líder que ha conduït al PSPV al fracàs més gran de la seua història- em desperta cap simpatia, però no puc dir que albire hui un futur més nítid que ahir per al partit que un dia va governar el País Valencià i que a hores d’ara va camí de convertir-se en la tercera força política valenciana.

No passaré avant en aquest breu comentari, si de cas em pregunte quan tocarà fons el PSPV? (Si algú te la resposta que me la diga, per allargar més o menys el viatge, i de passada que avise també a Toni Francés, que igual hui ha quedat mig esporrejat.) Per a reflexions serioses sobre aquest tema preferisc recórrer a l’humor de la Paella Rusa i els 20 titulars que llegirem sobre el futur del PSPV. Posats a morir, que no siga de pena.

Flipant dinosaures

Òbric l’ordinador i em trobe esta fotografia que puja a internet un alcoià de xarxes i amic de nom Jordi Linares Domínguez. La teniu ací davall, però ja vos l’explique jo per si no vos queda clar el panorama: s’obri el teló d’un teatre flamant i apareix el Cor de la Generalitat Valenciana damunt de l’escenari. Al pati de butaques només n’hi ha quatre ànimes. Com es diu la pel·lícula? Alcoi (però s’ha de dir amb la boca plena).

Jordi ha penjat la seua fotografia per a que vagen comentant-la lliurement. No li falten els comentaris, que jo no vaig a tornar a recomentar però vos recomane que se’ls mireu per a acabar d’entendre la sinopsi. Imagineu bé, van de sainets, d’un tan Paco Asnar que és l’únic que ompli teatres i no sé què d’una festa grandíssima. També de dinosaures. Coincidisc en una cosa sobre això mateix, quanta raó tenia Pedro Maestre.

#CuandoÉramosCultos

Amic @JordiEvole:

sé que podries rebre quasi tantes cartes com pobles hi ha escampats per Espanya, en relació al Salvados dedicat al balafiament dels recursos públics en el sector cultural. Una vegada més, la rajola i els polítics, associació malèfica que ha portat a la ruïna al nostre país.

Et diria que vingues a visitar-me al meu nou poble, que es diu Munic i on també hi ha grans infraestructures culturals, però no vull fer-te perdre el temps: ací tot funciona amb la precisió pròpia d’un país que ja coneixes i que es diu Alemanya. Biblioteques amb llibres, teatres amb públic… i, per descomptat, aeroports -els justos- amb avions.

Com que no et vull fer perdre el temps, sinó que et vull tirar un cable per a completes el teu programa sobre la cultura, t’envie el meu vell poble, el de veritat. Et parle d’Alcoi, bressol de la indústria valenciana, el poble del café licor, el dels moros i cristians, l’Alcoyano i la moral, el de l’Ovidi… Però no te’l recomane per res d’això, en esta carta. Per a resumir-t’ho i anar directe, et diré que allà s’han gastat més de 20 milions d’euros en infraestructures culturals, però de la Cultura no tenim notícies.

En concret, la Diputació d’Alacant ha invertit més de sis milions del Patronat de Bombers en un museu provincial de bombers que va rebre l’estratosfèrica xifra de 3.000 visitants en 2011; la Conselleria de Cultura ha destinat més de deu milions d’euros en una exposició de la Llum de les Imatges que, amb trampes i tot en el recompte, quedarà per a la història com la menys visitada de totes les que porta fent la Generalitat Valenciana al llarg de la última dècada; mentre que la CAM i la Generalitat, a mitges, van invertir altres sis milions en un Centre d’Art magnífic, però que va tancar als sis mesos de la seua inauguració. En honor a la veritat, cal dir que en aquest cas va tindre temps d’allotjar una exposició del Museu del Prado, mentre la CAM feia fallida i no.

Poca cosa més, també tenim petites biblioteques i col·lectius privats patint la falta de fons en la cultura. De fet, si vas a la Biblioteca Municipal d’Alcoi voràs que cada dia està més obsoleta, si consultes la programació cultural voràs que no es pot dir que siga abundant i si et passes pel Casal Jaume I, millor telefona abans, perquè estan tan ofegats de diners que ja només obrin una estona unes poques vesprades a la setmana.

Com que sé que vas enfeinat, no et robe més temps. Si per casualitat decideixes acostar-te pel meu poble i et trobes a un senyor que no coneixes i et saluda com si fores el seu fill, quasi amb total seguretat es tracte de l’anterior alcalde Jordi Sedano. Ja que estàs pregunta-li com ho veu ell. Si vas per l’Ajuntament d’Alcoi i et trobes amb l’actual Alcalde, Toni Francés, podries preguntar-li també de la meua part quina és la recepta que està preparant per a que Alcoi torne a ser culte.

Això és tot company, ja em contaràs com queda la cosa.

Jordi

Gossos, llonganisses i minijobs

Recorde els primers episodis de Españoles por el mundo, ja fa alguns anys. Nit de dimarts: pijama, sofà, comandament a distància en mà i a conéixer les meravelloses històries dels espanyols que havien decidit emprendre una aventura a l’estranger, quasi sempre com una alternativa d’èxit. Després va arribar la crisi econòmica, la crisi econòmica de nou, la crisi de la crisi de la crisi, les notícies diàries de totes les crisis, Valencianos por el mundo, Alcoians pel món i els mil i un reportatges de Vente a Alemania Pepe (2) en tots i cadascun dels mitjans de comunicació que existeixen. Massa.

Des d’Alemanya, escric aquestes línies embafat de tantes narracions d’emigració, que ja fa temps han deixat de ser d’ensomni per als espanyols -especialment els de la meua generació- per a esdevindre sovint una única alternativa front al buid que suposa la falta d’oportunitats laborals. Però també preocupat, després de rebre esta setmana un correu electrònic reenviat per un altre emigrat, com jo, a Munic.

El mail, enviat en origen per un company periodista d’Antena 3, diu: “(…) Estoy preparando un reportaje sobre españoles emigrados en Alemania. No es en tipo españoles por el mundo, en plan recorrido turístico y todo eso, la intención es contar lo bueno y lo malo (…). Hay un aspecto que llama mucho la atención en España estos días, el de los conocidos como min ijobs o mini empleos. ¿Conoces a algún español que trabaje con estas condiciones y que nos lo pudiese explicar?”.

De cap de manera dubte de l’honestedat del professional, tampoc de l’emissora de TV, però no em puc contenir la indignació que em generen aquestes històries que estan aflorant (fa uns dies llegia a ELPAÍS.com, primer avís, un reportatge sobre espanyols emigrats a Noruega, sense recursos econòmics ni formació professional suficients com per establir-se a un dels països més cars del món, els quals havien acabat tirats al carrer i demanant menjar a Creu Roja; acollits finalment quasi com una emergència pels serveis socials del país nòrdic).

Em generen avui ràbia els reportatges de color de rosa de Españoles por el mundo, que tan de bo deixen d’emetre aviat i els quals han acabat per construir una imatge distorsionada de la realitat (com si a l’estranger lligaren els gossos amb llonganisses). Però em generen més indignació encara aquestes altres cròniques que sembla estan començant-se a fabricar, en les que es busca parlar dels Espanyols (patint penúria) pel món.

Jo porte només uns mesos a Alemanya, encara que en realitat vaig desembarcar parcialment l’estiu passat. Estic ací perquè vull, perquè considere que a Alcoi i a Espanya no tindria les alternatives professionals i de creixement personal que puc trobar a una ciutat com Munic.

Efectivament, l’atur a Baviera és dels més baixos del continent per davall del 5%, i l’avalot d’espanyols i d’estrangers que arriben de tot Europa en l’actualitat és enorme. Malgrat la paràlisi econòmica que també sofreixen ací, necessiten mà d’obra qualificada, a la que paguen bé només en aquells sectors en els que hi ha una demanda real. La resta, s’han de buscar la vida com a tot arreu, en un país sense salari mínim i on els treballs a temps parcial maquillen les xifres de l’atur (els anomenats minijobs).

El nostre cas és especial. Som dos, arquitecte i periodista i, mentre la construcció funciona a un ritme més o menys normal, és evident que els alemanys no tenen necessitat d’importar mà d’obra no germana per al sector de la comunicació.

Però en som conscients, i sabem que emigrar a Alemanya per a un periodista necessita treball dur, reconversió, estudi, esforços, paciència… i unes gotes de sort, element que només apareixerà si es busca.

No espere res d’aquest viatge que no siga això mateix: estudiar alemany fins avorrir-lo, tractar de cursar un màster als 31 anys i buscar una oportunitat, que no caurà del cel.

Mariola també ho té clar, com que en el seu cas no tindria cap oportunitat de fer carrera professional a Alcoi. Cautes, fins ara no ens podem queixar. Ella treballa a un ritme normal i jo ja he trobat una primera faena. No és com periodista, però no està tan a lluny com per a que no em puga sentir a gust. Els dos treballant, ja és més del que podríem esperar a Alacant -més encara si tenim en compte que hi ha un arquitecte en l’equip.

Ara bé, i tant que no és fantàstic. Paguem i pagarem per molts anys una petita hipoteca a Espanya, signada en els temps de bonança; fem front a un lloguer ací; hem deixat enrere família, amics, negocis, costums i tantes altres coses; estem a un país on la vida és radicalment diferent, amb les seues coses magnífiques, bones, regulars i lamentables.

Aleshores i si res no és tan meravellós algú ens podria dir, i per què? Senzill, perquè som joves i necessitem traçar el nostre camí professional, buscar-nos les nostres oportunitats, perquè no ens volem quedar seguts a casa veient-les passar. Perquè ens ha tocat viure el pitjor moment, perquè algú ens ha dit que som Europa i volem ser Europa. Perquè no esperem ni desitgem res per a tota la vida, només allò que realment importa.

Com altres companys i amics repartits pels cinc continents, avui estem ací, amb sort o sense sort, per a bé o per a mal, amb bons moments i de dolents, sense idealismes però buscant gaudir al màxim del moment i l’experiència. Tant com puguem.

Algú més s’apunta? Genial, calen ganes, consciència, constància i saber allò dels minijobs, els gossos i les llonganisses. Internet i una maleta, imprescindibles. La formació, accelera; la cultura, ajuda.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA el 20 de febrer de 2012 i a Ciudad de Alcoy el 4 de març)

Tu saps què és “molta il·lusió”?

Per exemple, que et toque al timbre de casa un senyor que va vestit de groc i blau, que porta una gorra, i una espècie de tableta electrònica en la que et fa firmar, sobre la pantalla, amb un bolígraf sense tinta. No importa si la signatura queda bé o malament, només per estampar-la on t’indica aquest senyor es treu del baret un paquet i te’l dóna de bades.

El meu, veges tu per on, porta la firma de la meua família i arriba un parell de dies després del meu aniversari. Em desfaig del senyor, tanque la porta, puge corrent les escales, i nerviós, talle amb un ganivet la cinta permanent que segella la caixa. Et voilà: una postal de la meua gent des d’Alcoi, una tetera per a compartir amb Mariola, roba d’abric per a no passar (tant) de fred, una coca de la mama, formatge manxego i jamón-ibérico-del-bueno! Sí, això és “molta il·lusió”.