Tagged: alcoi
Oblidats
La Unió Europea ha confirmat que està disposada a finançar el corredor mediterrani, que ve a ser el desdoblament i ampliació de la xarxa ferroviària entre Algesires i la fontera amb França, a Girona. És una gran notícia per als valencians, que permetrà rebre ajudes per a modernitzar infraestructures fonamentals en l’arc mediterrani. 51.000 milions d’euros.
La pena és que el mapa ferroviari segueix sense incloure’ns, ni a Alcoi ni a les Comarques Centrals. Una llàstima perquè ací viu suficient gent com per a tindre un transport ferroviari en condicions.
A priori, sembla que l’actuació costaria molts diners: 65 milions d’euros. Ben mirat, això és menys del que ha costat qualsevol tram d’Autovia Central, i una quantitat ridícula si la posem a la vora d’altres inversions en infraestructures. Per exemple, fer la línia d’AVE de Madrid a València passant per territoris més despoblats que el nostre (Conca) ha costat uns 12.500 milions d’euros. És a dir, que amb el que val fer una línia d’AVE es poden modernitzar 190 línies de tren com la d’Alcoi-Xàtiva.
Com diuen alguns, som els grans oblidats. A vegades pense que ens importa ben poc.
12 hores
L’altre dia comentava satisfet els dotze minuts que tarda en portar-nos el metro, des de Neuperlach al centre de Munic. Hui, maleïsc les dotze hores en que al final es converteixen el viatge des d’Alemanya a Alcoi. Les dos de vol, més la facturació, el viatge a Memmimgen, el metro, el matinar, el transport entre Alacant i casa… sort que tenia el cotxe aparcat en un d’estos pàrquings de low cost que han aflorat als voltants dels aeroports. En fi, anit (després de treballar) vaig acabar rendit, i hui em fa mal tot el cos. Almenys que servisca d’alguna cosa la festa.
¡Viva la solidaridad internacional! … y la gente que hace cosas
Pese a no poder acudir a la presentación, esta semana pude contactar con el historiador alcoyano Àngel Beneito, que acaba de publicar un segundo libro sobre el Hospital Sueco-Noruego que se montó en la ciudad durante la Guerra Civil española.
Me fascina lo que el pueblo escandinavo hizo por el mío en la guerra, y me encanta conocer detalles gracias a un historiador local, que resulta ser un hombre alto y apacible al que recuerdo como vecino y, lo más importante, como profe. Sí, a Àngel Beneito lo recuerdo a duras penas en mi primer curso de secundaria, batallando contra viento y marea para captar un ápice de nuestra atención, pero especialmente por despertar mi interés por la Geografía en el último curso de bachillerato, en el Instituto Andreu Sempere de Alcoy.
Después de toda la vida enseñando, no sé si mi profesor ha dejado de pelear cada día la batalla de las aulas, aunque por lo que veo no ha dejado de trabajar. Espero poder hacerme con un ejemplar de su libro. Éste es el reportaje que escribí para EL MUNDO, todavía desde Munich (sí, pido perdón). Las fotos me las pasó el mismo Àngel:
Alcoy rememora la solidaridad escandinava
Tras poner el foco sobre lo que fue el Hospital Sueco Noruego de Alcoy con un primer libro en 2004, el historiador alcoyano Ángel Beneito -esta vez acompañado por el nórdico Jon Olav Myklebust- profundiza en el tema con una segunda obra.
En un sentido acto celebrado esta semana, Ángel Beneito y Jon Olav Myklebust presentaban en Alcoy el libro Escandinavos en Alcoi: solidaridad internacional en tiempo de guerra, precisamente en el edificio Viaducto del campus de la UPV, el mismo inmueble que aún por estrenar se convirtió en hospital de sangre en la primavera de 1937, en plena Guerra Civil, gracias a la aportación de fondos y personal sanitario escandinavo.
A diferencia del primer libro, más genérico, el de ahora se basa en “las memorias y vivencias que escribieron tres médicos noruegos que estuvieron en el hospital” alcoyano, tal y como explica el coautor. También se construye a partir de la correspondencia con el Comité de Ayuda que permitió la puesta en marcha del hospital y del diario del director médico.
Unos testimonios inéditos, de vital importancia para comprender lo que realmente significó el Hospital Sueco Noruego, tanto para la población civil y los soldados locales, como para el personal escandinavo desplazado.
“Los informes, las cartas y el diario que el director médico del hospital escribió durante su estancia en Alcoy han puesto al descubierto la parte más humana de esta historia de solidaridad”, señala el propio autor, cuya obra se completa a partir de abundante material gráfico, en algunos casos inédito.
Con la publicación de esta obra, basada en otra eminentemente científica editada en inglés en 2009 gracias a la colaboración bilateral, Alcoy recupera un pedacito de historia, a la vez que estrecha sus lazos de unión con el pueblo escandinavo.
No en vano, la presentación del libro estuvo acompañada de un simbólico pero emotivo acto en el antiguo hospital: la reposición de algunos rótulos que rememoran la solidaridad escandinava para con Alcoy. El de ¡Viva la solidaridad internacional! preside desde esta semana el salón de actos de la escuela universitaria.
Además, el acto contó con la participación de algunas personalidades significativas. Es el caso de Paco Aura -combatiente republicano y alcoyano superviviente del campo de concentración de Mauthausen- o Pilar Pastor -enfermera del entonces hospital de sangre. También tomaron parte los cónsules generales de Noruega y Suecia en Alicante, así como representantes de las comunidades escandinavas en la provincia y algunos invitados llegados a propósito desde el norte de Europa.
El Hospital Sueco Noruego de Alcoy
Tras el inicio de la Guerra Civil española en 1936, se formaron comités de ayuda a la España republicana, tanto en Suecia como en Noruega. El movimiento de solidaridad escandinava movilizó a sindicatos, partidos políticos e incluso entidades cívicas o religiosas.
Con las recaudaciones compraron medicinas, ropa y alimentos que fueron enviadas a España con el fin de socorrer a la población civil. Asimismo, en la primavera de 1937 decidieron montar un hospital de sangre con 100 camas de capacidad, con la condición de que fuese en un lugar alejado de los frentes de combate.
La entonces ministra de Sanidad de la República, Federica Montseny, les ofreció la sede de la Escuela Industrial de Alcoy, un edificio civil todavía por inaugurar y en una localidad estratégica de importancia relativa, aunque alejada de los combates.
La expedición escandinava estuvo formada por unas 30 personas que trabajaron en Alcoy por unos meses, hasta su retirada y la asunción del hospital por personal español. Durante el tiempo que estuvieron en la ciudad, atendieron a 1.224 pacientes, de los cuales solamente siete murieron.
Al marcharse, dejaron el hospital de sangre -para entonces con casi 1.000 camas- en manos del prestigioso doctor Manuel Bastos Ansart, pasando a denominarse Hospital Militar Base. Estuvo en activo hasta octubre de 1938, cuando fue bombardeado. Unos meses más tarde y con el fin de la contienda, paso a funcionar como prisión y no fue hasta 1943 cuando el edificio llegó a manos del Ministerio de Educación para convertirse en aquello para lo que realmente nació: Escuela Industrial.
12 minuts
Dotze minuts és el que tarda el metro de Munic en portar-nos de Neuperlach a Marienplatz. Per a entendre’ns, el que dura un trajecte d’uns nou quilòmetres entre els afores i el centre de la ciutat. Recorde un dia que vaig apujar a l’autobús d’Alcoi. En dotze minuts et dóna just per a fer la volta a la Zona Nord, igual en 45 arribes al Camí.
La tardor
És la primera vegada que vinc a Munic des de que vaig obrir aquest Quadern. Ha sigut una setmana fugaç, d‘històries de Ryanair, de periodisme de quatre parets, d’Oktoberfest, però per damunt de tot, de família. I de tardor, una tardor tranquil·la, de temperatures agradables, de clarors matineres i de sol. Excepte hui. Aquest divendres ha sigut un dia de pluja i de fred, ens hem posat de sobte per davall dels 10º; ahir fregàvem els 20. Amb l’aigua, he descobert que, com ens va advertir la nostra casera Frau Heinze, a Munic sempre plou de l’oest. A casa nostra, això vol dir que l’aigua colpeja contra la finestra, i incomoda quan cau amb força. Els vidres s’omplen de gotes com si foren trencadís i la sensació és de tempesta. Dins de casa però, la situació és ben diferent. El fred no entra i tot és calma, fins que ixes al carrer i descobreixes que a l’octubre, efectivament, a Munic arriba el fred sense avisar, i plou de l’oest. A Alcoi, directament no plou i octubre a vegades sembla simplement setembre.
Indemnitzacions indecents
El de hui és un article d’ARAMULTIMÈDIA que ve a compte del cabreo de comprovar com els alts càrrecs que han fer caure les caixes com la CAM encara se’n van a casa amb les butxaques plenes. Per cert, El Roto m’ha ajudat a il·lustrar de categoria amb la seua vinyeta del dia a EL PAÍS.
Indemnitzacions indecents
Fa escassament un any Roberto López Abad era un alcoià il·lustre i respectat que deixava la CAM camí de la direcció general del que havia de ser un important banc espanyol nascut a partir d’una gran fusió.
Uns mesos més tard i amb la CAM intervinguda pel Banc d’Espanya per la fallida econòmica a la que s’exposa, l’executiu passarà a la història com el director de l’entitat que la va conduir al fracàs més absolut.
Un director general de la CAM que se’n ha anat per la porta de darrere, sense donar explicacions per haver exposat l’entitat a un risc econòmic inassumible, per haver-la lligat al fracàs de la rajola, als projectes faraònics d’uns polítics corruptes i ineptes…
Però el més fort de tot, Roberto López Abad passarà a la història per ser el capità que va abandonar un vaixell enfonsat i va cobrar quasi sis milions d’euros de recompensa. Sí, sis milions. És la quantitat rebuda per la seua prejubilació, just a temps, i pel pla de pensions que li ha quedat.
Els sis milions de López i els tants altres rebuts per directius fracassats al llarg dels últims mesos són premis lamentables per haver conduït al desastre a les seues respectives empreses. Però el més lleig de tot és que aquestes indemnitzacions ofensives es produeixen en entitats com la CAM mentre cada dia són centenars de clients de la casa els que senten l’amenaça de perdre els seus habitatges, dret fonamental, perquè no poden fer front a les seues hipoteques.
A tots ells, la llei els adverteix dels riscos de contractar un préstec i els denega accions tan lògiques com el pagament per dació; a Roberto López Abad, com a altres, la llei els empara i els desitja bon viatge mentre preparen les maletes amb les seues indemnitzacions infinitament més indecents que ajustades a dret.
El Poble del Costat
Dijous en la nit començava un nou programa a Canal9, cadena que fa anys que no veig per la nefasta qualitat del 99% dels seus continguts i la manipulació lamentable de la seua línia editorial. De totes formes, el programa en qüestió apuntava a Alcoi i Cocentaina, pel que me l’he mirat este divendres per internet. Mira per on, la sensació que em deixa el primer episodi de Poble del Costat és diferent a la que m’havia imaginat. Sense grans alegries, Canal9 és Canal9, però he pensat que tocava fer una breu crítica a ARAMULTIMÈDIA:
Rotem gamba junts
Jugar amb els tòpics sempre és jugar sobre segur. Eixa és la principal basa de Poble del Costat, el programa de Canal 9 que va començar este dijous en la nit parlant d’Alcoi i Cocentaina (ja pot vore’s complet a internet) i que, malgrat tot, s’ha destapat en l’episodi pilot com una sorpresa agradable.
Paco Morrió ens va oferir 25 minuts de bon humor, al que tan poc acostumats ens té una cadena especialista en posar de mal humor. Comèdia xovinista pura i dura però feta a peu pla, sense bufons ni massa focs d’artifici. Tot al contrari, amb protagonistes de carrer, als que la pantalla de TV porta un temps donant-los el pes dels programes de la nit.
Al cap i a la fi, el millor del primer Poble del Costat no és que haja parlat de la Font de les mosques, dels inventors del cafè licor, de la millor Fira o les festes més grans del món; de si els alcoians roten gamba quan mengen sardina. Tampoc els records per a Gustavo Pascual o per als orígens dels malnoms, sempre apetitosos per al gran públic. El millor, sense cap dubte, són la falta de pretensions especials i la voluntat de mostrar-nos en pantalla que en realitat no estem tan a lluny com a vegades nosaltres mateixos pensem, caragols i socarrats.
Per cert, si Canal 9 dedicara més esforços a fer-nos passar una bona estona al sofà de casa, la fortuna que ens costa mantindre-la en dansa estaria prou millor invertida que ara.
De ‘dulzainas y tabales’
Compartisc amb la meua amiga Lídia pensaments sobre lo coenta que pot resultar la societat alcoiana. I compartisc també amb ella que no podem quedar-nos amb els braços creuats. A tots els que creem que una altra alcoiania és possible, ella hui ens ha fet un xicotet present: ens ha regalat una contraportada del Ciudad en la nostra llengua. Potser algú pense que és un tema menor, però a mi m’ha ensucrat el matí llegir-me el seu article sobre dolçaines i tabals.
¿Qué es noticia y qué no?
Hoy nos hemos encontrado con una noticia por casualidad. Saliendo de una presentación en el campus de la Universidad en Alcoy a la que nos habían invitado a los medios locales, hemos tropezado con otra presentación, la de un proyecto de final de carrera, cuanto menos curioso.
El asunto tenía poca molla, simplemente era una colección de sombreros muy rockeros, realizados por una estudiante de Diseño Industrial. La presentación, entre amigos en la cafetería de la uni.
Pero lo hemos visto, el grupo de periodistas, y algunos hemos convertido lo simple en noticia. Por lo impactante de la imagen, por diferente, porqué los sombreros merecían la pena, porqué así lo hemos decidido los gatekeepers.
Pero, ¿qué hubiera pasado si no nos hubiésemos cruzado con los ocho sombreros? No habrían sido noticia y en su lugar la fotografía de mañana de algún medio local se hubiese dedicado seguramente a algún concejal de poca monda con ganas de figurar.
Paradójicamente, ahora que tenemos más herramientas que nunca para comunicar, que la audiencia crece, que estamos más preparados y la comunicación importa más, los periódicos se quedan sin papel, las redacciones sin personal y los medios nos semejamos cada día más los unos a los otros. Los periodistas ya no somos periodistas, somos maquetadotes, transcriptores, locutores… somos autómatas.
En fin, me he quedado tan mosca que he decidido no dar en ARAMULTIMÈDIA la (foto)noticia de los sombreros. Se la dejo a mi compañero Xavi Terol, que ha sido el primero en llegar. Yo rebuscaré en la calle alguna otra historia que merezca la pena contar, una de tantas y tantas que suceden a diario y se pierden sin que ninguno de nosotros se inmute lo más mínimo. Lo de dejársela a Xavi no es por solidaridad, es por cabreo, de ver lo petardos que somos a veces los periodistas.
Plens municipals
Aquest dimecres s’ha celebrat a l’Ajuntament d’Alcoi el quart plenari de la legislatura. El 15M i el nou govern tripartit han fet possible que els plens siguen més oberts a la ciutadania i lleugerament participatius. N’hi ha menys crispació i damunt són prou més curts. Però no tot són avantatges. Val que recorde amb odi les sessions de sis hores, interminables, de l’últim divendres de cada més, però no puc evitar d’enyorar les intervencions a la desesperada de Paco Blay clamant per un poc de seny en la bancada de la majoria absoluta. Ai dels torns de paraula de Jordi Sedano al final dels debats. Quan es posava a parlar en castellà i a donar consells, era un espectacle únic. Recorde el dia que li va aconsellar a Rafa Carbonell que s’afaitara la barba de pijo de izquierdas. Ja no queda res dels menyspreus ignorants dels regidors del PP als seus companys de l’oposició en els debats, de les protestes entre el públic en el saló de plens. Ara l’ordre del dia es consumeix volant i ni tan sols n’hi ha insults, o molt poquets. Els periodistes ja no riem, la sala està plena de gent i els ciutadans poden presentar les seues propostes per ells mateixos, que damunt són ben rebudes pel govern local. Hui, fins i tot li han aprovat un prec a UPyD. És a dir, un (beneït) torro.
Quadern de Jordi Orts 