Viure a Alcoi és viure immers en un bucle que ens té atrapats a tots. Nosaltres no patim una crisi, patim una espiral que ja fa temps ens impedeix encarar el futur.

La setmana passada hem escoltat a Jordi Sedano, ex alcalde d’Alcoi i sorprenent portaveu de l’oposició municipal, dir que Toni Francés és un alcalde titella en mans del vicealcalde, Rafa Carbonell. Uns mesos enrere veníem escoltant a dreta i esquerra que el mateix Jordi Sedano era un titella de Miguel Peralta, alcalde, diputat i molt més en el PP alcoià.

Al final, si restem la proporció de morbo que tenen les declaracions i fins i tot l’estranyesa que poden arribar a causar, ens adonem que hem canviat el rumb polític de la ciutat d’Alcoi però seguim i seguirem parlant de les mateixes coses.

La Canal, només un dels temes eterns de debat, se’ns presenta com un parc industrial que difícilment aconseguirà la nostra ciutat, siga allà o en qualsevol altre lloc, durant la legislatura que comença. I no és que no hi haja voluntat política, que la hi ha; ni tan sols el debat al voltant del tipus d’instal·lació que necessitem i la ubicació són el principal obstacle.

El problema és el de sempre tot que pocs en parlen: la falta de fons públics per a un territori interior allunyat dels pols d’atracció i que espera eternament una reconversió que mai arriba. A això, per damunt de voluntats, cal afegir l’enorme llosa que suposa ara la situació econòmica que travessa el país i les fonts de finançament públiques. També l’Ajuntament d’Alcoi, que té diners per a pagar nòmines i molt poca cosa més. El que ens faltava.

I com la Canal, podríem repetir de nou la història del tren que agonitza sense remei, la de carreteres oblidades, la dels polígons comarcals mancomunats, etcètera, etcètera. Històries de les que hem vingut sentint parlar periòdicament durant dècades i que són com els fantasmes: tothom en sap d’ells però ningú no els ha vist mai.

La inèrcia del bucle és tal que sortir-se’n no és gens fàcil. Fins i tot allò que es tira endavant a la nostra terra transcorre amb una lentitud inexplicable en qualsevol altre lloc. És el cas de l’autovia, per exemple, que no només ens arriba 20 anys tard sinó que se’ns presenta interminable – ja portem quasi un any de retard.

I com que a Alcoi no ens enfrontem a un problema de voluntat, ni tan sols de visions confrontades, Jordi Sedano, que ho sap molt bé com alcalde que ha sigut durant vuit anys, faria bé en deixar de tornar al debat de si la Canal és l’espai imprescindible o no. Són més de deu anys d’aquest debat estèril que no ens ha portat a res. Tampoc a ell ni al PP alcoià, si de cas a l’oposició.

Per la seua banda, tant Rafa Carbonell com Toni Francés arriben a temps de posar els peus en terra i centrar-se en tractar de dotar  a Alcoi només d’allò que van a poder-lo dotar. No podem saber si serà un parc tecnològic a Rodes, si vindrà la senyoreta Pepis o si pel contrari tindran els nassos de portar Google a la ciutat per a que els treballadors hi facen la via verda quan acaben la jornada laboral.

Ni ho sabem ara, ni ho hem de saber. Alcoi no pot permetre’s el luxe d’encetar un debat sobre opcions de futur que genere noves expectatives fallides. No necessitem ni promeses, ni sorpreses, ni decepcions, només allò que tinguem al nostre abast de veritat i que servisca per a posar les bases per a una ciutat de futur.

O això, o continuar immersos en un bucle que ens està matant de la forma més cruel: lentament.

(Dentro de la categoría del blog MIRADES D’ARA, espero ir publicando también en el Quadern los artículos de opinión que escribo regularmente en ARAMULTIMÈDIA. La actualidad y la política no acostumbran a ser apasionantes en Alcoy, y mis MIRADES no son precisamente imprescindibles, pero es lo que hay.)