Tagged: mariola

Periodisme de quatre parets

Acaba una setmana de treball amb el comandament a distància. La veritat és que hui en dia és possible fer un diari sense pràcticament eixir d’una habitació. O un trosset de diari. Jo done fe, tot i que reconec la nefasta qualitat de les informacions de saló, a la llarga. És a dir, que no vos recomane el periodisme de quatre parets. O sí, si teniu coses més importants que fer.

Passar per l’anella de Ryanair

Volar amb l’aeorlínia de baix cost Ryanair i acabar satisfet és com fer un pleno en la Quiniela, gairebé impossible. La immensa majoria dels que volem amb certa regularitat en som conscients, i alguns fins i tot tractem d’evitar-la sempre que ens és possible, però al cap i a la fi molts passem per l’anella de Ryanair perquè no tenim remei. És a dir, sovint volar amb Ryanair és simplement perquè fer-ho amb una altra línia seria impossible, econòmicament o per falta d’oferta.

Això sí, n’hi ha dies i dies. El meu dissabte passat va ser dels dolents, de veritat. Ja pràcticament esperava la trompada de tocar terra, a l’aeroport de Memmingen (l’enganyabobos amb que venen la destinació Munic) quan una espesa boira va fer repensar la maniobra al pilot, que va decidir tornar a l’aire en l’últim sospir. La seguretat és el primer, vaig pensar. El que no vaig endevinar és que Ryanair no estava disposada a cremar gasolina mentre escampava la boira del matí per a fer un segon intent, ni tampoc a pagar l’extra que els haguera suposat prendre terra en l’aeroport principal de Munic. Al final, resignat, vaig descobrir com ens van aparcar a 200 quilòmetres de la nostra destinació a l’aeroport regional de Friedrichshafen, en la frontera amb Suïssa i amb semblants condicions climatològiques.

Per si fora poc, Ryanair es va comprometre a dur-nos a Memmingen (que no a Munic on molts ja havíem comprat i perdut un segon passatge en bus), però no abans de tres o quatre hores. La desesperació i les presses d’alguns, sota amenaça de perdre un dia complet, ens van portar a llogar uns pocs cotxes per a fer el recorregut a Munic pel nostre compte.

No cal que done detalls d’una història que va acabar feliçment (Mariola, Oktoberfest i tal i tal), amb retard de dos hores i un suplement de 40 euros sobre la fantàstica oferta de volar a Munic per 50 (i 50 de tornada, sense dreta a facturar equipatge). La pregunta que em faig és, no haguera sigut millor acabar pagant un preu superior per volar directe a l’aeroport de Munic amb una altra companyia, diguem normal? No ho sabré mai, perquè estic convençut que a la propera els cants de sirena de Ryanair acabaran per seduir-me.

Cracovia o haz caso del consejo de tus amigos

Hola chicos! (28/08/2011),

os enviamos esta postal desde Cracovia. Os confesamos que nunca se nos hubiese ocurrido visitarla si no hubiese sido por vuestra recomendación.

Ha merecido la pena. La ciudad es un encanto y respira vitalidad por los cuatro costados. Es verano y quizá somos demasiados los turistas y viajeros, pero la verdadera Cracovia sigue siendo fácil de reconocer a pesar de todo.

El centro histórico es precioso y los bares, cafeterías y clubs se cuentan por centenares. El diseño impera en la mayoría de locales y no hace falta que os diga que los precios son, todavía hoy, escandalosamente baratos. Cena para dos en un restaurante: a partir de 15 a 50 euros, ya sabéis. La plaza del mercado, por sí misma, bien vale una visita: con sus enormes dimensiones, sus terrazas repletas, el mercado y las dos torres de la iglesia de Santa María. Total.

Tocados como estamos por la curiosidad, ha sido una suerte poder visitar el gueto de Cracovia y la antigua fábrica de Schindler -gratis, hoy lunes, es el museo de historia local-; también la excursión al campo de concentración de Auschwitz, a 60 kilómetros de aquí. La catedral más grande del horror que jamás habíamos imaginado, pero una lección de historia y humanidad imprescindible.

En fin, ahora nos dirigimos a Breslavia. Ya os lo contaremos.

Por cierto, Mariola y yo esperamos que os vaya muy bien por Londres. Pronto iremos a veros!

Más cosas
Simplemente añadir que, efectivamente, a Cracovia fuimos siguiendo el consejo de una buena amiga, y nos encantó. Íbamos a ciegas y nos sorprendió la enorme oferta turística y de restauración (quizá esto cambie de verano a invierno), así como lo accesible de la ciudad para el viajero. Nos quedamos a dormir en un hotel que en realidad era un centro deportivo con unas pocas habitaciones. No estaba mal, pero no creo que merezca la pena una recomendación (ni una censura), teniendo en cuenta la gran cantidad de sitios que hay para dormir y el abanico de precios.

Sobre la excursión a Auschwitz-Birkenau, escalofriante pero recomendable, para todos. Desde Cracovia hay varios viajes organizados cada día, mientras que los que van por libre (como nosotros) solamente han de saber que Auschwitz no aparece por ningún lado en las señalizaciones de las carreteras, ya que el nombre real de la población en polaco es Oświęcim mientras que la otra denominación fua la impuesta por los nazis, en alemán. La visita, imprescindible con un guía y dura cuatro horas (de reflexión y que pasan volando).

Por cierto, la información turística de Cracovia la gestionan empresas privadas, por lo que no hay web turística oficial, sino decenas de páginas y directorios con abundante información (a veces confusa) sobre la ciudad. También en español.

Pul·lulant en terra de trolls

Amics Helen & David:

Els paisatges de Noruega no ens han defraudat gens i la idea de fer una ruta amb cotxe de lloguer des d’Oslo a Bergen visitant glaceres i fiords ens ha permès descobrir paisatges increïbles, amb una sorpresa en cada revolta. També la possibilitat de fer excursions al nostre ritme.

No exagere si vos dic que hui hem recorregut probablement els 200 quilòmetres més espectaculars de tot el viatge, els que van per carretera entre el fiord de Geiranger, al que hem entrat per la muntanya de Dalsnibba, i Trollstigen (anada i tornada). L’escala dels trolls està literalment cosida a una paret en un escenari que et fa pensar que vas camí de la Comarca, però la dels hòbbits.


Encara que els preus ací són exagerats, el cotxe ens ha permés abaratir la ruta i ampliar el ventall de possibilitats. Estem tirant de càmpings per a dormir i supermercats per a alimentar-nos, ja que pràcticament ens fem el dinar i sopar nosaltres mateixos cada dia. Sinó, impossible per al nostre pressupost ajustat.

Per cert, ja no pujarem més cap al nord, tot i que ens hagués agradat transitar per la carretera de l’Atlàntic o fins i tot visitar la ciutat de Trondheim, però és hora de començar la retirada cap al sud, en direcció a Bergen. Vos conte.

Més coses
Noruega és un dels països més cars d’Europa i nosaltres havíem de planificar un viatge de nou dies amb un pressupost ben just, motxilla a l’esquena. La idea era fer un circuit amb inici i final a Oslo, viatjant en busca de muntanyes, glaceres o fiords, passant per la ciutat de Bergen i aprofitant els últims dies de l’estiu escandinau. Tenint en compte el pressupost i el que volíem vore, vam optar per fer un viatge a finals d’agost (això ens va permetre trobar ofertes en els vols o en el transport) i per l’alternativa del cotxe per a moure’ns amb més llibertat. Tot va anar rodat.

Ciutat mitjana i d’un pes històric relatiu, Oslo és encantadora i cosmopolita, però al cap i a la fi el seu és un encant menor si la comparem amb el que podem trobar en l’interior del país, especialment per als que van a Noruega en busca de naturalesa. Bergen, la segona ciutat, ofereix un aire més provincià, amb una ubicació estratègica i un moll (Bryggen) que mereix una visita per si mateix. Patrimoni de la Humanitat.

Pel que fa a les carreteres, n’hi ha molt poques autopistes, totes al sud, i la velocitat està totalment controlada amb una màxima de 110 km/hora que a sovint es rebaixa. La gran majoria de grans vies són carreteres nacionals de doble sentit, més transitades en els mesos de temporada alta. Nosaltres, al final d’agost, no vam tindre cap problema amb aglomeracions ni en les carreteres ni en les visites turístiques i excursions. Això sí, creuar els fiords amb el cotxe usant els ferrys, evidentment, té un cost, que pot variar en funció del camí. Si no recorde malament, la travessia pel Nærøyfjord amb el cotxe carregat ens va costar uns 100 euros, però en aquest cas era un petit creuer per un dels fiords més espectaculars.

Dels preus generals, no cal que diga que estan pels núvols per a una butxaca estàndard. Si vas per lliure, la nit d’hotel poques vegades baixa de 200 euros, pel que val la pena optar pels càmpings, especialment en les zones rurals que són la immensa majoria. Una curiositat: al sud on els càmpings són de costa i el temps suposadament més amable, ens vàrem trobar que la majoria d’establiments tanquen a finals d’agost. Fins i tot ens va tocar pernoctar en un que estava ja tancat, per falta d’alternatives. Per cert, l’acampada és lliure a Noruega.

Els restaurants són escassos i els preus també impensables. A canvi, hi ha alguna alternativa per a menjar de calent a bon preu en les ciutats més grans, com el mercat de peix de Bergen. En estiu està saturat de turistes, però permet dinar un bon plat de salmó fresc al vora del port.

El viatge el vam planificar durant mesos i l’Ambaixada de Noruega en Espanya ens va ajudar ja abans de partir. Ens van enviar a casa tota la informació que els vam sol·licitar, una guia turística prou clara amb els principals elements d’interés, així com un mapa de carreteres molt correcte. Esta mateixa informació, molt ben presentada, està al web institucional VisitNorway.es.

La caixa verda

Amb això dels flirteos migratoris, hui he descobert els detalls del servei postal internacional de Correus. Per uns 65 euros, més o menys, vaig a intentar un enviament gros a Munic. Va una tele i roba d’hivern. Pel que es veu, allà fa fred i la nena va entenent l’alemany. La pena és que jo no entre, dins la caixa.

Quan s’acabarà l’estiu?

És divendres i acaba una setmana de sol i de calor que ja comença a cansar, a mitjans de setembre com estem. Mariola diu que a Munic es ben diferent però el cas és que ací ni refresca ni cau una gota d’aigua. O canvia el panorama, o passarem una vegada més la mà per la paret, els buscadors de bolets. Els bonsais de casa també comencen a patir més del compte, com que esperen la tardor. Els rege sovint, però la petita figuera comença a cansar-se de les seues fulles. Un dia d’estos prendré una fotografia i vos faré arribar una postal.

Releñe con los Gastarbeiter

Ya se dos palabras en alemán, aunque al ritmo que voy me va a costar ir aprendiéndomelas. Este martes me he quedado helado como el río Isar cuando he ido a matricularme en el primer curso de alemán de la Escuela de Idiomas de Alcoy.

Preinscrito estaba y me he presentado en día y hora, pero me he quedado fuera de matrícula por falta de plazas. Yo y otros 200, de un total de 300 solicitantes en Alcoy. Hace solamente unos años, a penas se apuntaba suficiente gente a alemán como para mantener en pie la docencia en la EOI local.

El caso es que, según he comprobado en mis propias carnes, resulta que cada día son más Pepes, la mayor parte ingenieros Pepes, los que piensan como Mariola en ir a buscarse las habichuelas a Alemania, en plan Gastarbeiter.

Aún no lo he conseguido averiguar, pero me gustaría saber cuántos jóvenes han salido ya de España en los últimos tres años en busca de un futuro mejor. Según, la Merkel solamente en su país necesitan a unos 800.000 trabajadores cualificados. Por lo que se ve, los sureños somos ideales (supongo que nos prefieren a los africanos o a los asiáticos; es decir, a los moros).

Y eso sin contar a los que salimos en dirección a China u otros países emergentes de América Latina o incluso África.

Lo que sí tengo claro es que cada día esta España se parece más a la de (Vente a Alemania,) Pepe. En los años 60 y según el Instituto Español de Emigración, más de un millón de europeos emigraron por Europa (Alemania, Suiza o Francia) en busca de trabajo. Se dice pronto.

De todas formas y aunque las dos situaciones guardan muchos paralelismos, no es justo compararnos con la España de los Pepes. Quizá vayamos flojos en idiomas, pero nada que objetar a la formación que presentamos muchos de nosotros, lo que nos permite aspirar a mejores trabajos que nuestros predecesores. Una suerte.

Tampoco nos podemos quejar de las ventajas que supone la unión económica actual en el marco de la Unión Europea, la libertad de movimientos con la que nos desplazamos y la mejora en las comunicaciones.

En fin, que me pica un montón haberme quedado fuera de la Escuela Oficial de Idiomas; me cabreo con la cancillera por airear que necesitan Gastarbeiter, aunque con los que me indigno de verdad son con los políticos españoles (y los que mueven los hilos; o sea, los otros). Ellos son los verdaderos culpables de que mi escuela esté colapsada y mi pareja a 2.000 kilómetros de distancia.

A todo esto, me comunica mi señora, que ya no manda telegramas y a la que veo todos los días gracias a un invento que se llama Skype, que Alicia en el País de las maravillas hace tiempo que cría malvas, en Munich. Ya en los tiempos de Alfredo Landa. O sea, que a Alemania se va a currar y a ganarse un futuro, pero que los duros no los tienen a cuatro pesetas. Lástima. Abstenerse de grandes expectativas los que como yo, no entendemos ni papa cuando habla Frau Merkel – a ellos mi colega Mau les da un consejo: poneros con Rosseta Stone ya!

Acabo de darme cuenta que esto empieza a oler demasiado a BundesQuadern. Os prometo que pongo remedio.

Para los que queréis más:

Artículo publicado por ELPAÍS.com sobre esta historia: Vente a Alemania, ingeniero Pepe (ENE 30 2011)

Interesante reportaje publicado por periodismohumano sobre la migración española en los años 60: “La mitad de los emigrantes españoles se fueron sin contrato de trabajo” . A partir del documental El tren de la memoria (SEP 27 2010)

Y minuto treinta y cuatro de Landa, Sacristán y un par de alemanas