Tagged: mariola

Amanint un viatge al sud

No és la primera vegada que preparem un viatge en cotxe de Munic a Alcoi. Aquest mateix camí ja el vàrem recórrer per carretera, una vegada, Mariola i jo. Fou en 2005, amb el nostre C2 i sense el més mínim pensament que un dia recalaríem en aquesta ciutat.

Ara, de cara a Nadal, portem entre mans un segon viatge per carretera entre Alemanya i casa nostra. No ho fem per turisme, o per por a l’avió, ni tampoc pel gust de passejar-nos en ple desembre per les carreteres de mitja Europa. Simplement hem trobat en l’asfalt l’opció menys cara de recórrer els 1.800 quilòmetres que separen l’inici i el final del nostre trajecte, a unes hores de Nadal. Ja que estem, aprofitarem més endavant la tornada cap a Baviera per a fer-ho amb la saca plena.

De moment, preparem l’anada. I també vindrem carregats, com la gent del sud als que sempre he observat amb distanciament abaixar per l’autovia del Mediterrani durant els mesos d’estiu, en el seu camí de França, Holanda o Alemanya cap Algesires, i algun punt del Magreb.

Ara nosaltres som els magrebins i vindrem per la A7 camí del sud. Ho farem acompanyats per altra gent del sud. Just quan escric aquestes línies llegisc al blog 3.500 Millones, de capçalera, les bondats de viatjar compartint vehicle. Abarateix el trajecte i redueix la contaminació. Com que Mariola sempre ha sigut una persona molt avançada, ja fa dies que va col·locar un anunci a internet per a compartir el nostre viatge d’anada amb la berlina que hem llogat. A hores d’ara hem esgotat els passatges, serem quatre els qui farem aquest viatge d’emigrants que tornen a casa a menjar-se els torrons en companyia. En un dies.

Clásico

*

Recorde haver llegit una vegada que l’única manera de veure cridar a un holandés en públic era acudint a un estadi de futbol durant la celebració d’un partit. A mi em passa un poc com als neerlandesos, que perseguint el civisme, la pilota em destapa el jo més irracional. El dia que em vaig assabentar del que cobren els cracs vaig emmalaltir, fins el punt que la passió mai ha tornat a ser la mateixa. Malgrat tot, cada vegada que n’hi ha un partit gros se’m desperta el cuquet i acabe pendent del joc. Este dissabte, dia de l’enèsim partit del segle, em va pillar per primera vegada a fora de casa. Segurament per això i perquè encara tenim molt poca cosa que fer un dissabte a Munic, vàrem buscar un bar per a seguir el Madrid-Barça per la TV. Gelats i farts de donar tombs en busca d’un pub disponible -tot el paper venut en els irlandesos de futbol i cervesa-, al final vàrem parar en casa, encara a temps de seguir el segon temps a través de streaming. A Mariola, per a qui Clásico era un torero alcoià i prou, ja fa temps que li vaig inculcar la simpatia per allò que significa ser barcelonista. Un compromís adquirit que no li prohibeix becar durant la celebració d’un partit, per molt que siga un clàssic. Quan no s’ha despistat un segon ha sigut este diumenge al migdia. Hem canviat la secció d’Esports del noticiari de la Primera -els postpartits se’ns fan prou més agres- pel darrer episodi de Salvados, La burbuja del fútbol. Reportatge fantàstic que ens deixa clara una cosa: si els esforços que inverteix Espanya en el negoci del futbol -principalment en els sous d’uns pocs futbolistes- els gastara en sectors productius, un altre gall ens cantaria. Paraula de culé.

Salvados, La burbuja del fútbol (1 de 2)

Salvados, La burbuja del fútbol (2 de 2)

(* fotografia del Santiago Bernabeu un dia de partit, amb llicència Creative Commons)

De la serra a la paella

Frescor, humitat, herba, molta herba. I romer, timonet, sàlvia i argelagues. Quines argelagues, les de les nostres serres. Només amb paciència i molt de respecte per la terra (açò últim és un desig), es poden trobar estos dies els primers esclata-sangs de l’any, amagats entre la malesa i les pedres. A la soca de les ginebres i també a prop dels pins, sempre protegits per molsa i altres líquens. Meitat com un senyal, meitat com una trampa, la serra arriba a desembre carregada de fongs de tota classe i de tots els colors. La major part d’estos bolets són verinosos, també n’hi ha comestibles més enllà dels rovellons, per molt que la gent moderna ja no els fem cas. Una llàstima, deixar passar les mocoses. Els meus pares i el meu germà són els qui em van presentar este ambient de tardor a la Mariola (i més enllà), quan era un xiquet, i els qui m’han acompanyat este diumenge, cistella d’espart del iaio Vicent en mà. Junts, hem collit alguns rovellons primerencs. Tot i que no hem omplit les cistelles, cadascú a la seua casa i a la seua manera ha gaudit d’un bon plat d’esclata-sangs. Frescs, saborosos, de la muntanya a la paella.

No, no m’he enganyat de data publicant este post. La sequera de setembre, l’aigua de novembre i la falta de gelades, tenen la culpa de que els primers rovellons de la temporada ens arriben ara.

Quatre gotes de neu

Jo no hi era, però l’any passat va nevar per primera vegada a Munic a principis d’octubre. Aquesta tardor encara no n’ha caigut cap, de nevada. No és per falta de fred, portem molts dies per davall de zero graus durant bona part del dia, però no plou. Això sí, tampoc fa sol, pràcticament mai. Cap al vespre, que en novembre és abans de les cinc de la tarda, la boira s’apega a terra i ho fa tot més obscur i confús. Això succeeix més al nostre barri, rodejat de boscos i camps als afores, que no pas al centre de la ciutat. És com una massa grisa que omple els carrers en fer-se de nit i durant les primeres hores del dia. Després marxa i el termòmetre puja lleugerament per unes hores, ajudat tímidament pels raigs del sol, només si n’hi ha sort. Aquest dijous la boira s’ha quedat més del compte i també la capa de glaç matinal. Com un xiquet, m’he emocionat al mirar per la finestra al dematí i descobrir un petit llençol blanc que ho cobria tot. Per si fora poc, quan Mariola ha marxat de casa cap al treball, han caigut quatre gotes. De neu, és clar. Ara s’acosta el migdia i ni plou ni fa sol. Al temps que treballe a l’escriptori improvisat, ben calent a casa, observe el carrer. El silenci és total i no passa ningú; encara queda una mica de neu damunt la gespa; el petit estany dels nostres veïns roman glaçat i els seus peixos de color taronja no es mouen gens; els arbres estan tesos com un garrot. És evident que el fred no ha marxat. Mentre hi pense, acabe de llegir-li a algun tuitero que a Alcoi just ix el sol després que les pluges dels últims dies hagen acumulat vora 200 litres d’aigua per metre quadrat, en alguns punts de la comarca. Ací en canvi, el que tenim és un típic dia de novembre: amb fred, boira i quatre gotes de neu.

Nit electoral a 2.000 quilòmetres de distància

El PP ha guanyat les eleccions al Parlament espanyol com no ho havia fet mai abans: 186 diputats de 350 al Congrés, mentre que el PSOE ha obtingut el resultat més pírric de la seua història. Ningú no s’ha sorprés, era un resultat anunciat des del dia que es van convocar les eleccions. Votats per correu, Mariola i jo vàrem seguir la nit electoral des de la distància, en pla pijama i suc de taronja. Molt de diumenge al vespre, com qualsevol altre. Els sentiments no canvien quan un vota a 2.000 quilòmetres de sa casa, la de tota la vida, però diria que la ressaca electoral és menor. Sinó, no m’explique com tinc el cos de bé este dilluns.

L’aniversari

Este dilluns és el seu aniversari. Compleix 28 anys, la meitat dels quals els hem passat junts. Com en els temps de la facultat, hui no ho estem i m’haig de conformar amb enviar-li un correu electrònic i parlar amb ella a través de la pantalla de l’ordinador, per skype. Este programa informàtic i el mateix correu electrònic són dos invents sensacionals, però en estos moments em pareixen miserables. Pagaria el que fos per bescanviar-los per la vida real, la dels plaers de carn i os. No demane massa, ni que fora anar a sopar o poder prendre una cervesa junts. Serà dissabte. No vull celebrar cap més aniversari per correu electrònic.

Petit somni

La vaig deixar a l’aeroport de València a les quatre i mitja de la vesprada de dimarts i li vaig dir que em telefonara en arribar a casa, a Munic. L’hora prevista d’arribada a Memmingen eren les vuit, pel que vaig connectar l’skype cap a les nou de de la nit. A mitjanit i sense rebre cap trucada, estava desfet i vaig acabar torrat al sofà front al televisor, després de tres o quatre capítols en versió original del Mentalista, una de les nostres series de TV preferides.

Només cap a la una de la matinada em vaig despertar de sobte i, sense perdre la son, em vaig deixar caure al llit, sol com de costum els últims mesos. No em vaig poder parar a pensar sobre per què no havia rebut cap missatge, si estaria bé o no, simplement estava desconnectat de qualsevol pensament. A partir d’eixe moment, només recorde una telefonada en mig de la nit des de l’ordinador. Sé que l’he resposta però tampoc m’ha desvetllat, doncs sóc de dormir profund. No sabria dir si eren les dos o les tres, però juraria que era Mariola, per avisar-me que just arribava a casa després d’un nou viatge d’odissea amb Ryanair. Si no recorde malament, l’han tornat a deixar a Friedrichshafen (a quasi 300 quilòmetres de Munic en la frontera amb Suïssa) per un nou problema amb la boira en prendre terra.

Ara estic despert i ho veig tot molt més clar. Tractant-se de Ryanair és fàcil recordar el final dels somnis.

Quan passen molts coses

En un poble on pràcticament mai passa res, sempre són més interessants el dies en que es desencadenen els esdeveniments. És a dir, quan passen quatre coses i a alguns ens sembla que el món roda al voltant d’Alcoi.

Va ser anit quan van començar a passar coses. Manel, un dels grups del moment que per si fora poc canten en català, van passar per Alcoi. M’ho vaig perdre, però he tingut una petita ració de concert gràcies a la crònica deliciosa que ha signat hui Lídia, al diari. El concert de Manel va ser com un aperitiu musical per a un fet històric: l’obertura dels túnels del barranc de la Batalla i el final de l’Autovia Central, de la que tant hem vingut parlant al poble i que, crec, ens canviarà la forma de relacionar-nos amb l’exterior.

Els fets han passat en un dia de molta pluja especialment cap a la nit. L’aigua m’ha agafat fent la compra i, en acabar, no he pogut resistir la temptació de travessar els túnels, que només havia visitat en obres. Exactament, he tardat dos minuts entre el pinar d’Asensi i l’Estepar, pel cor de la muntanya i deixant de banda el barranc, dels embussos, de la natura, de la Batalla.

Demà dissabte passaran encara més coses. La Fira de Cocentaina, que és un poc meua, arriba atemorida per l’alerta taronja per forts aiguats. L’avís és de risc de 140 litres per metre quadrat en menys de 12 hores. Ai dels socarrats, i dels que van a la fira a fer negoci. Si plou com diuen, impossible firar.

Per cert, encara no vos he dit quina és la notícia més important del dia. Me la guarde, però podeu imaginar que parla de Mariola.

C2, final de trajecte; s’apropa un altre viatge

No estem acostumats a desfer-nos d’allò que ens acompanya en el dia a dia. Jo almenys estic just aprenent ara. Esta nit he rebut la confirmació: tenim comprador per al cotxe (en realitat, pràcticament el regalem), és imminent. El nostre C2 no és el nostre Curro, però ens ha acompanyat tantes i tantes vegades al llarg dels últims set anys. Recorde la primera escapada a Galícia, se’ns va fer de nit a una platja de l’Estaca de Bares. Ens vàrem quedar a dormir allà mateix, en un càmping improvisat sobre la sorra. També recorde el control d’alcoholèmia a Barcelona. Plovia a mars i vàrem agafar el cotxe per anar al centre des de l’hotel. Al tornar, amb dos copes, em van parar per primera vegada i vaig donar positiu. Però la multa més dolorosa va ser doble i corrupta: la de la Policia eslovaca, a la frontera amb Hongria i Eslovàquia. Quin viatge, 6.000 quilòmetres en menys d’un mes, per França, Itàlia, Suïssa, Liechtenstein, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Txèquia i Alemanya. Curiosament, Munic va ser la nostra última parada en aquell viatge inconscient. També la de l’últim trajecte important del Citroën, que mai ens va deixar tirats 200.000 quilòmetres i molts viatges a Múrcia després. Eren les 4 del matí, sonava Manel i vaig acompanyar a Mariola a l’aeroport de l’Altet. Sense el C2, algú altre m’acompanyarà a mi a l’aeroport. Més prompte que tard.

La tardor

És la primera vegada que vinc a Munic des de que vaig obrir aquest Quadern. Ha sigut una setmana fugaç, d‘històries de Ryanair, de periodisme de quatre parets, d’Oktoberfest, però per damunt de tot, de família. I de tardor, una tardor tranquil·la, de temperatures agradables, de clarors matineres i de sol. Excepte hui. Aquest divendres ha sigut un dia de pluja i de fred, ens hem posat de sobte per davall dels 10º; ahir fregàvem els 20. Amb l’aigua, he descobert que, com ens va advertir la nostra casera Frau Heinze, a Munic sempre plou de l’oest. A casa nostra, això vol dir que l’aigua colpeja contra la finestra, i incomoda quan cau amb força. Els vidres s’omplen de gotes com si foren trencadís i la sensació és de tempesta. Dins de casa però, la situació és ben diferent. El fred no entra i tot és calma, fins que ixes al carrer i descobreixes que a l’octubre, efectivament, a Munic arriba el fred sense avisar, i plou de l’oest. A Alcoi, directament no plou i octubre a vegades sembla simplement setembre.