Category: És un comentari

#CuandoÉramosCultos

Amic @JordiEvole:

sé que podries rebre quasi tantes cartes com pobles hi ha escampats per Espanya, en relació al Salvados dedicat al balafiament dels recursos públics en el sector cultural. Una vegada més, la rajola i els polítics, associació malèfica que ha portat a la ruïna al nostre país.

Et diria que vingues a visitar-me al meu nou poble, que es diu Munic i on també hi ha grans infraestructures culturals, però no vull fer-te perdre el temps: ací tot funciona amb la precisió pròpia d’un país que ja coneixes i que es diu Alemanya. Biblioteques amb llibres, teatres amb públic… i, per descomptat, aeroports -els justos- amb avions.

Com que no et vull fer perdre el temps, sinó que et vull tirar un cable per a completes el teu programa sobre la cultura, t’envie el meu vell poble, el de veritat. Et parle d’Alcoi, bressol de la indústria valenciana, el poble del café licor, el dels moros i cristians, l’Alcoyano i la moral, el de l’Ovidi… Però no te’l recomane per res d’això, en esta carta. Per a resumir-t’ho i anar directe, et diré que allà s’han gastat més de 20 milions d’euros en infraestructures culturals, però de la Cultura no tenim notícies.

En concret, la Diputació d’Alacant ha invertit més de sis milions del Patronat de Bombers en un museu provincial de bombers que va rebre l’estratosfèrica xifra de 3.000 visitants en 2011; la Conselleria de Cultura ha destinat més de deu milions d’euros en una exposició de la Llum de les Imatges que, amb trampes i tot en el recompte, quedarà per a la història com la menys visitada de totes les que porta fent la Generalitat Valenciana al llarg de la última dècada; mentre que la CAM i la Generalitat, a mitges, van invertir altres sis milions en un Centre d’Art magnífic, però que va tancar als sis mesos de la seua inauguració. En honor a la veritat, cal dir que en aquest cas va tindre temps d’allotjar una exposició del Museu del Prado, mentre la CAM feia fallida i no.

Poca cosa més, també tenim petites biblioteques i col·lectius privats patint la falta de fons en la cultura. De fet, si vas a la Biblioteca Municipal d’Alcoi voràs que cada dia està més obsoleta, si consultes la programació cultural voràs que no es pot dir que siga abundant i si et passes pel Casal Jaume I, millor telefona abans, perquè estan tan ofegats de diners que ja només obrin una estona unes poques vesprades a la setmana.

Com que sé que vas enfeinat, no et robe més temps. Si per casualitat decideixes acostar-te pel meu poble i et trobes a un senyor que no coneixes i et saluda com si fores el seu fill, quasi amb total seguretat es tracte de l’anterior alcalde Jordi Sedano. Ja que estàs pregunta-li com ho veu ell. Si vas per l’Ajuntament d’Alcoi i et trobes amb l’actual Alcalde, Toni Francés, podries preguntar-li també de la meua part quina és la recepta que està preparant per a que Alcoi torne a ser culte.

Això és tot company, ja em contaràs com queda la cosa.

Jordi

Debut

1 m. [LC] [MU] [JE] Acte de comparèixer un actor, un músic, un guia, etc., per primera vegada davant el públic o un públic determinat. Fer el seu debut un actor. Aquella orquestra va fer el seu debut l’any passat.
2 m. [LC] Acció de començar a actuar en una determinada professió, en un càrrec, etc. Fer el seu debut en la carrera de les lletres. Fer el seu debut amb Radius tours i guanyar-se el jornal.

Trainieren bei uns!

Dos mesos a Alemanya i ja faig pinitos enviant correus electrònics en alemany. I per a què m’han servit els dos o tres mail que he escrit este febrer? Per ara, per a trobar un equip de futbol amb el que entrenar dimarts i dijous al vespre. Ho sé, n’hi ha qui som incorregibles.

Cabotada en ‘Nachmittag’

Inspirada en Los lunes al sol… vos deixe la versió bavaresa, antagònica, en format fotografia. Becadeta en ple mercat central en el primer divendres de l’any amb sol i temperatura agradable. Que no falte la llana, ni un bon mostatxo. Això sí, la pausa curteta i justet després de la wurst i la cervesa. O siga cinc minutets de sol i a currar wieder.

(I per als nostàlgics, la versió ibèrica…)

Muniqueando

Yo muniqueo, tu minuqueas, él muniquea, nosotros muniqueamos…. si tu vas a Múnich, muniquea en muniqueando antes de muniquear en Múnich.

O dit d’una altra manera, que encete una altra petita aventura (estic a punt de perdre el compte) que té molt a veure amb el meu present i el meu futur immediat. Ara fa un parell de dies que he penjat a la xarxa la criatura, el que vull acabe per convertir-se una guia turística de la ciutat. Molt de personal, com sempre, i molt de professional en este nou blog.

Vente a Alemania Pepe

Està sempre present en la memòria, en l’imaginari, en les converses… sobre l’emigració actual dels espanyols a Alemanya. Ací la tenim sencereta, una hora i trenta-tres minuts de Vente a Alemania Pepe. Me la fa arribar un amic amb molt de carinyo, i jo me l’he tornada a mirar (a rodals). Que la gaudiu.

Les estacions

Algú em va dir una vegada en un dels meus primers viatges a esta ciutat que viure-hi era meravellós perquè les quatre estacions de l’any estan clarament marcades, el que fa que canvie en profunditat en funció del calendari.

Fins no fa massa havia pensat que tampoc n’hi havia per a tant. Ara portem 15 dies d’hivern autèntic, amb onada de fred siberià inclosa. Ja no recorde l’última vegada que el termòmetre va marcar valors positius i la neu forma part del paisatge de forma perenne. A la nit es retiren tots els cotxes del carrer i ja fa massa que no es pot ni entreveure la gespa dels jardins a les petites cases del nostre barri. Tot és blanc.

Comprenc allò de les quatre estacions a Munic i, a mitjans de febrer, no puc més que enyorar que s’acoste per fi la propera.

El camp de concentració

Una de les primeres coses que va fer l’exèrcit nord-americà quan va alliberar el camp de concentració de Dachau, en la primavera de 1945, va ser obligar a la població de la tranquil·la localitat del mateix nom a que visitara allò. Veïns de Dachau, de Munic i d’altres pobles de la rodalia van vore aquells dies amb els seus ulls el que no havien pogut o no havien volgut mirar durant dotze anys.

Les primeres imatges: muntanyes de cadàvers o presoners en condicions infrahumanes, més a prop d’allà que d’ací. També forns crematoris per a esborrar les proves del delicte i una cambra de gas intacta. No s’ha provat que fora utilitzada, ni tampoc el contrari.

S’estima que unes 40.000 persones van perdre la vida en esta presó ignominiosa que fou la primera que van crear els nazis i que va torturar a desenes de milers de persones.

Hui ja no queden rastres de tanta maldat, només alguns edificis autèntics i altres que han sigut reconstruïts per a commemorar. La sensació de pau és enorme, caminant entre el bosc, un 10 de febrer. Els tremolors els provoquen les temperatures de -15º fins que un s’atura i llegeix algunes històries sobre el que va ocórrer en eixos mateixos terrenys. Aleshores el tremolor s’intensifica.

Els veïns de Dachau, i els seus fills i també els seus nets, porten quasi 70 anys mirant de gaidó el que fou el camp de concentració, allò que ha deixat una taca inesborrable en el nom del seu poble. Que no deixen de fer-ho.

Tu saps què és “molta il·lusió”?

Per exemple, que et toque al timbre de casa un senyor que va vestit de groc i blau, que porta una gorra, i una espècie de tableta electrònica en la que et fa firmar, sobre la pantalla, amb un bolígraf sense tinta. No importa si la signatura queda bé o malament, només per estampar-la on t’indica aquest senyor es treu del baret un paquet i te’l dóna de bades.

El meu, veges tu per on, porta la firma de la meua família i arriba un parell de dies després del meu aniversari. Em desfaig del senyor, tanque la porta, puge corrent les escales, i nerviós, talle amb un ganivet la cinta permanent que segella la caixa. Et voilà: una postal de la meua gent des d’Alcoi, una tetera per a compartir amb Mariola, roba d’abric per a no passar (tant) de fred, una coca de la mama, formatge manxego i jamón-ibérico-del-bueno! Sí, això és “molta il·lusió”.