Category: És un comentari
Alardo a la ‘bávara’?
32º
Trenta-dos graus no indica cap latitud muniquesa. Tampoc és un angle relacionat amb cap edifici de Mariola. No és la graduació alcohòlica de cap licor tradicional de Baviera. Més senzill. Zweiunddreißig graus és la temperatura màxima que ens espera este dissabte 28 d’abril. Ja sé que les previsions són només previsions, però és que són les deu del matí, i el sol escalfa de veritat. Ahir, de fet, vam quedar a tocar els trenta. Mentre escric, anem sofregint ceba i creïlla per a la truita. Toca pícnic. Comprarem una botella de vi i segurament un fuet. Ens espera un dia d’estiu al Jardí anglés, segurament amb remullada de peus al gèlid Eisbach. Potser també un gelat italià de dos boles, passejada en bicicleta amunt i avall i, amb la foscor, la llarga nit de la música en directe. A l’abril, com si fora l’agost. I no, no hem fet cap escapada al port d’Alacant, estem a l’altra casa, al mateix lloc on fa dos setmanes la Pasqua va arribar pintada de blanc.
De saunas y paletos
Hoy el cuerpo me pide anécdotas. Y como soy más bien de pueblo, no me faltan. Hace unos días, sin duda, vivimos una de las más divertidas desde que estamos en Múnich.
Pelín ansioso por pasar mis primeras vacaciones de Pascua lejos de familia y amigos, no sabía como compensar a Mariola y a mi mismo por los anhelos. Ya tenía ganas de probarlo, así es que consideré el Domingo de Pascua como el mejor momento para acercarnos a la piscina y los baños públicos Mullersches, seguramente los más célebres de la ciudad.
Por si me lee algún despistado (o algún forastero), los Mullersches Volksbad ocupan un precioso edificio modernista junto al mismo río Isar, desde donde han venido prestando servicio durante más de un siglo. Dos bonitas piscinas, así como una zona de spa con sauna finlandesa, baños romanos, de vapor… Sin duda es la arquitectura de la instalación lo que me atrajo a visitarla; para nada es por lo que os escribo ahora.
Volvemos a nuestra historia. Ya sabéis que soy casi paleto por lo que, aunque muy viajado, nunca dejo de sorprenderme. Eso fue lo que me ocurrió el otro día.
Después de rebuscar entre el armario a la caza de un par de bañadores, aprovechamos la rebaja en el precio de la entrada para las últimas tres horas y pusimos rumbo a los Mullersches – cómo somos, siempre con las ofertas-.
Todo empezó fantástico, relajante baño en agua tibia en las piscinas cubiertas, en pleno mes de abril. Empapados y arrugados como garbanzos, al final decidimos meternos en harina. Es decir, que nos fuimos para la sauna. Fue poner el primer pie en la terma cuando nos cogió por sorpresa la costumbre germana en la materia… y con ella la risa.
“Disculpe señorita, en esta sauna no se puede venir con ropa de baño. Solamente se permiten toallas”. Es lo primero que nos dijo nuestro compañero de habitación, un señor bávaro de mediana edad que nos saludó, literalmente, en bolas.
A parte de risa, no os oculto que nos entró la vergüenza, aunque por nada del mundo estábamos dispuestos a volver a casa con una mano delante y otra detrás. Así es que nos abrigamos en nuestras, por suerte enormes, toallas de baño y volvimos a entrar de nuevo en la zona desnuda, esta vez como recién llegados a este mundo.
De lo que sigue, casi mejor os digo que no recuerdo nada, que vendría a ser como deciros que intenté centrarme en lo mío y disfrutar de la tranquilidad y el relax del tradicional spa.
Así terminaría nuestra primera sesión de aproximación al mundo de la sauna en Alemania, entre risas y toallas empapadas. No nos alcanzó para entrar en la piscina de hidromasaje. Eso, a la otra, que al país hay que hacerse poco a poco.
Silencis
Curiosament, viatjar en l’hora punta de la vesprada en el metro de Munic es converteix a sovint en un dels moments de més silenci del dia. No sé si és que el personal torna massa cansat com per articular paraula, si és que el veïnat de Perlach és especialment sigil·lós o sóc jo, que estic perdent facultats auditives. A vegades em fan dubtar. Hui, sense anar més lluny, les últimes cinc parades fins arribar a casa les he passat arraconat com podia en un cantó del cotxe, sentint la pròpia respiració entre la gentada. Qualsevol dia m’adorm i em desperta un operari a la cotxera.
Puro vicio (germano)
No sé si será verdad que Mutti Merkel ha venido de visita, pero mi vecina no ha querido perdérselo. Ella y otros tropocientos. Mariola y yo tampoco. Y es que cada día estamos más alemanes.
Aunque no os lo he explicado, la historia de hoy va de gigantescos mercadillos de las pulgas. Maldito traductor automático!, me refiero al enorme mercado de segunda mano. El más grande de Baviera, cuentan, que este sábado se ha celebrado en el descampado de Theresienwiese, el mismo que visten y calzan más de seis millones de personas durante Oktoberfest.
No os engaño si os digo que lo de los Flohmarkts en Múnich es algo así como los mercadillos del Rastro de Madrid o Els Encants de Barcelona. Tampoco miento si os digo que no tiene nada que ver. ¿Contradicción? Sin duda.
Porqué al final los mercadillos de las pulgas, son eso, mercadillos pulgosillos, en Castilla, en Aragón y adonde fabrican los BMWs. Ya se sabe, con suerte uno puede mercarse a precio de saldo un vinilo de Jimi Hendrix o un libro viejo, mientras que con menor fortuna uno acaba llevando consigo a casa un mueble roto, unos esquís del año del catapún o un sombrero militar polvoriento, de los tiempos en los que imponía un tal Iósif Vissariónovich Stalin.
Dicho eso, si en Iberia en estos lugares uno nunca ha de despreocuparse de su mochila ni de su cartera, en Múnich igual nos toca hacer cola para comprar un radiocasete, justo detrás de nuestro médico de familia. O quizá el vendedor, al que le tratamos de regatear unos eurillos, resulta ser abogado de profesión y vive en el mejor barrio de la ciudad.
Esta última parte es la que todavía me intriga, aunque parece que me gusta. Si algún día me aclaro, igual hasta me animo y me sumo al negocio, por puro vicio. O le pongo un mail a mi madre y se lo explico. Seguro que su bolsillo no notaría tanto alivio como su trastero. O igual sí.
Charging…
Després de tres mesos llargs, este cap de setmana hem creuat els Alps en direcció a casa. La família, els amics, l’aire d’Alcoi, fer una becada al sofà de casa, parlar en taula, menjar fideuà de veritat, algun plat de peixet i un fum de cuixot i formatge… molts petits plaers que junts són enormes. Més que suficient per a recarregar les piles.
(un altre) Diumenge de Pasqua
Res de xiulitets, de ressaques, de pasdobles, de bajoques farcides a domicili, de mona en la serra… ni entradetes per Sant Nicolau. Aquest diumenge de Glòria serà radicalment diferent i molt més tranquil a tots els que hem viscut fins ara Mariola i jo. Per si fora poc, ha vingut amb regal sorpresa:
(Sí, amb això m’he topat quan he obert els ulls aquest matí)
Gràcies Raül Botella
Si fora un tuitero alcoià, hui promouria amb totes les meues forces a internet el hashtag #GràciesRaülBotella. I si fora un fester alcoià; i si fora un entés en cartelleria; i, algú pensarà, si fora un alcoià de veritat… aleshores tindria un veredicte més fi. Sóc molt menys que tot això, així és que vos acompanye la meua breu i gens fonamentada opinió amb els tres últims cartells festers i jutgeu també vosaltres. Ja em dieu si el corrent d’aire fresc d’aquest 2 d’abril a Alcoi és imaginació meua o no. (Sabeu que parle amb el cor, perquè el nas el tinc prou ben lluny de la Bandeja.)
Cartell de Ignacio Trelis per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2010:
Cartell de Paco Aznar per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2011:
Cartell de Raül Botella per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2012. Personalment el batejaria com “Algun dia tenia que entrar el segle XXI al poble o açò és Aire fresc, Rafa”:
Quan tocarà fons el PSPV?
No vos enganyaré, a hores d’ara estic massa bé on estic i com estic com per a preocupar-me d’històries tan magnes com la gran política valenciana. Això no lleva que m’haja quedat amb cara d’imbècil quan he obert l’ordinador ara fa una estona i m’he vist en la portada dels diaris a Ximo Puig celebrant que per fi és el nou secretari general del PSPV, de la mà de personatges com Ciprià Císcar, Leire Pajín o Ana Barceló. Ni tinc res contra cap d’ells, ni Jorge Alarte -el líder que ha conduït al PSPV al fracàs més gran de la seua història- em desperta cap simpatia, però no puc dir que albire hui un futur més nítid que ahir per al partit que un dia va governar el País Valencià i que a hores d’ara va camí de convertir-se en la tercera força política valenciana.
No passaré avant en aquest breu comentari, si de cas em pregunte quan tocarà fons el PSPV? (Si algú te la resposta que me la diga, per allargar més o menys el viatge, i de passada que avise també a Toni Francés, que igual hui ha quedat mig esporrejat.) Per a reflexions serioses sobre aquest tema preferisc recórrer a l’humor de la Paella Rusa i els 20 titulars que llegirem sobre el futur del PSPV. Posats a morir, que no siga de pena.
Flipant dinosaures
Òbric l’ordinador i em trobe esta fotografia que puja a internet un alcoià de xarxes i amic de nom Jordi Linares Domínguez. La teniu ací davall, però ja vos l’explique jo per si no vos queda clar el panorama: s’obri el teló d’un teatre flamant i apareix el Cor de la Generalitat Valenciana damunt de l’escenari. Al pati de butaques només n’hi ha quatre ànimes. Com es diu la pel·lícula? Alcoi (però s’ha de dir amb la boca plena).
Jordi ha penjat la seua fotografia per a que vagen comentant-la lliurement. No li falten els comentaris, que jo no vaig a tornar a recomentar però vos recomane que se’ls mireu per a acabar d’entendre la sinopsi. Imagineu bé, van de sainets, d’un tan Paco Asnar que és l’únic que ompli teatres i no sé què d’una festa grandíssima. També de dinosaures. Coincidisc en una cosa sobre això mateix, quanta raó tenia Pedro Maestre.








