Category: És un comentari

Quin fred!

La primera cosa que faig en obrir els ulls és acostar-me a la pantalla de l’ordinador, posar-lo en marxa i consultar la previsió de l’oratge per a aquest dijous. Estic ben calentet, encara endormiscat a la vora del llit, però note el fred al carrer. Només cal mirar per la finestra la neu i el glaç, que no s’han mogut ni un mil·límetre al llarg dels darrers dies, assolellats.

L’ordinador ja està en marxa i la meua pàgina web de referència només confirma el que ja sabia, perquè portem unes hores que no es parla d’altra cosa: hui la temperatura màxima del dia a Munic serà, amb sort, d’uns 10º negatius. De pensar-ho, tinc tremolors, i recorde que ahir al vespre ens vàrem acostar als 15 o 20º i que hui es repetirà la història, amb temperatures més baixes encara. I em ve a la memòria el fred als ulls, la sensació terriblement gèlida a les orelles, el gel apegant-se als cabells, la impossibilitat de pegar més de quatre patades seguides pel carrer… Dimonis quin fred!

Després obric el diari i em trobe a la primera pàgina que al Mar Mort, a Romania, n’hi ha qui camina esta setmana per damunt de l’aigua sense ser Jesucrist. No, no va de sermons, és que l’aigua està, a la primera línia de costa, literalment congelada. Llegisc també sobre les temperatures per davall de 35º sota zero a Ucraïna i que el fred s’ha emportat per davant la vida de desenes de persones, com sempre les més miserables, als països d’Europa de l’Est. Com no, consulte la premsa espanyola i comprove que allà els ha arribat l’onada de fred siberià, que nevarà a nivell del mar i que els termòmetres estan per tot arreu en negatiu.

Pense en la mare, que s’ha fet molt moderna últimament, alçant-se de bon matí i mirant com el seu fill el pronòstic del temps a la pantalla de l’ordinador. M’imagine la seua cara en confirmar, efectivament, que hui tampoc passaran dels 4º graus a Alcoi i que la sensació tèrmica serà molt pitjor. Potser neve. Me la veig dient-li al pare: Antonio quin fred!

Aleshores me’n adone que açò de l’oratge és molt relatiu i ens ompli a tots molts converses. També de la sort que tenim tots a la família, perquè el fred no ens fa patir. I continue pensant, i escrivint, perquè hui no pense eixir de casa! (Mentida. Toca escola i faré vida normal, com tots.)

De tòpics

Són les sis de la vesprada de dissabte i el bullici fa una estona que ha desaparegut per complet. Mentre arreplega muntanya amunt, ja de nit, una dóna troba un sucós telèfon mòbil intel·ligent, flamant, sobre una taula de la concorreguda cafeteria de la també popular estació d’esquí, on treballa. Ha estat allà, oblidat en un descuit i a la mà de tothom, durant hores. Però ningú l’ha fet seu. Tampoc l’han reclamat.

Als pocs segons rep una trucada al mateix telèfon. Contesta: “Hallo?” Li responen, en alemany: “Hui em perdut l’smartphone al que estem telefonant, ens podria ajudar?”. Després de creuar les paraules justes, la dóna confirma que ho farà sense cap problema, deixant el petit aparell en la taquilla de l’estació d’esquí.

El que podria haver estat l’enèsima pèrdua d’un telèfon mòbil a la família, dos anys per davant de rebuts per a pagar-lo amb la factura de la línia, acaba en un no res. 24 hores més tard, ja està tot solucionat. El telèfon, efectivament, estava dipositat en un sobre al nom del seu propietari i en el lloc indicat, tal i com s’havia acordat.

Per molt que em resulte poc estimulant acudir als tòpics per a explicar un fenomen com el que ens ha succeït, no puc deixar de recordar que precisament este dimecres venia llegint a ELPAÍS.com l’article d’un periodista del Süddeutsche Zeitung, el qual concloia dient que allò de la “diligència, eficiència i disciplina” és completament cert quan parlem d’alemanys. Aleshores vaig posar en dubte que siga axiomàtic que els alemanys treballen més que els espanyols, que siguen sempre més diligents i ordenats per naturalesa. Ara, per descomptat, continue dubtant-ho però celebre haver entropessat amb una germana diligent, eficient i disciplinada, en el lloc i en el moment precisos. Sí, per un dia, ho celebre: beneïts tòpics.

Dos xixonencs

“Xe, però tu no eres de la Torre (de les Maçanes)?”, em pregunta una veu en arribar, sense quasi alè, al més alt del campanar de l’església de Sant Pere. “Jo sí, i tu?”, interpel·le al desconegut. “Xixonenc!”, em respon. Literalment, aquesta ha sigut la primera conversa del dia, un dimecres fred i assolellat que he volgut aprofitar per a visitar per primera vegada el popular mirador de l’església més antiga de Munic.

L’anècdota, a més de verídica, m’ha fet preguntar-me encara sense respiració si al final resultarà més senzill entropessar amb dos turistes xixonencs al lloc més impensable d’esta ciutat, que creuar unes paraules amb algun dels seus 1,4 milions de veïns.

No havia donat resposta a la meua pregunta, sense més importància, i he obert la porta del mirador de Sant Pere. “Collons!”, això ho he dit només cap endins. I he afegit: “Xorro i la seua xicona no estan bobos”.

Ja recuperat i després de prendre algunes fotografies des del sostre de la ciutat, he enfilat cap avall els 300 i pico escalons que n’hi ha de dalt a baix. I després he pres el camí del metro i el de casa i el de l’escola d’alemany. Fins ara, no he creuat cap altra paraula. I és que no m’he trobat a cap més xixonenc. Paraula de Camonina.

BLANC DE GENER

Estem al camp? A prop d’una estació d’esquí? No, al mateix centre de la ciutat. a Ostpark. Munic és el que té, desconnectar és relativament senzill i més encara si cau una nevada tan grossa com la d’aquest dissabte. Són moltes les imatges de blanc de gener que he capturat hui, després d’uns dies en blau.

Estrena

Ja fa dies que vaig darrere d’esta història i al final este dimarts em pose en marxa. Encara en vindran més, d’històries escrites, però de moment i mentre faig i no per ací m’he fet avant amb un blog de viatges per al diari ARA.cat. El debut, sense massa presentacions ni romanços, amb un post dedicat al carpooling. És a dir, als viatges en cotxe compartits entre desconeguts. Per cert, el blog naix amb el nom de Facturació en línia.

Blau de gener

Després de molts dies d’espera, dijous va amanir un dia completament blau a Munic. Gener pur, és a dir fred, sol i llum per tot arreu que em van empényer a eixir al carrer en busca d’algunes imatges blaves. Esta és la que més.

Primeres pedalades

Donde fueres, haz lo que vieres. El dia que la nostra casera va assabentar-se que havien portat les nostres bicicletes a Munic va fer una rialla i va exclamar en alemany una frase d’aprovació que vaig ser incapaç d’entendre (fou la setmana passada). Després va voler remarcar, en anglès, que la bici és la millor manera de moure’s per la ciutat, i no només pel barri. Em va explicar fins i tot que el seu marit, que va per la cinquantena, la usa cada dia per anar a treballar a l’altra banda de Munic, onze quilòmetres enllà. Ho fa ploga, neve, faça vent o, amb sort, un dia extraordinari de sol. La veritat que no n’havia pensat, per molt que l’ús urbà de la bicicleta m’encanta, d’anar a l’acadèmia d’alemany pedalejant. I és que són nou quilòmetres d’anada i nou de tornada, l’oratge al gener no convida i, per si fora poc, em cal travessar algunes de les poques costeres que hi ha per ací. Porte uns pocs dies d’escola i ja he completat el trajecte en un parell d’ocasions sobre dos rodes. Confesse que m’he sorprès en descobrir que els carrils bici van plens de gent tot i el fred i també que les sensacions pròpies han sigut extraordinàries. Estic segur que el meu esperit s’acostumarà aviat a la bicicleta, sense cap dubte abans que el meu cul.

Costum en VO

És mitjanit i torne a casa amb Mariola en el primer cap de setmana que passem junts a Munic sense lletra petita. Estic queferós, així és que deixaré un comentari. Hem volgut aprofitar el dissabte en la nit per a iniciar una cosa que estic convençut acabarà sent un costum mentre visquem ací: el d’anar al cinema. La senyora Henze ens ha preguntat, abans de marxar de casa, si anàvem a veure’n en alemany. No, encara no ens ha arribat eixe moment (ni de bon tros!) i ens hem de conformar amb cine en versió original. A diferència del que passa a Espanya però, ací és fàcil trobar projeccions de cinema sense doblar i no només de pel·lícules independents. És tan corrent que la gent veja pel·lícules en versió original, especialment en anglès, que de la VOS passen a la OV. És a dir, que no els calen els subtítols. Nosaltres estem en la fase en la que fan més paper que nosa, però estic convençut que eliminar-los és, a la llarga, com retirar-li el flotador a un xiquet que vol aprendre a nedar: accelera. Casualment, escric a deshora accelerat després de la peli d’esta nit, però és més per l’adrenalina del Joc d’Ombres, que per la manca de subtítols en la pantalla. I és que Guy Ritchie ja fa temps que ha deixat de ser director de culte però almenys continua imprimint el seu segell a les superproduccions de Sherlock Holmes. Però la crítica li la deixe a Film Affinity, perquè açò és un comentari i és la una de la matinada. Si de cas adjunte una imatge que he agafat del web oficial, per acomiadar-me. Bona nit.

Línia invisible

Porte mesos albirant, preparant, anunciant… un canvi d’etapa en la meua vida, però si haguera de marcar aquest canvi amb una ratlla, la data seria la del 31 de desembre de 2011.

Passades les dos del migdia d’aquest dissabte gris, amb la carretera plena de neu i una tempesta horrible -per sort, d’aigua-, hem arribat per fi a la nostra destinació, Munic. Ha estat el final de viatge, després de 1.800 quilòmetres de trajecte partits en dos dies, mitja vida en el capó d’una berlina de lloguer i dos nebodes, inesperades, als seients de darrere.

En la memòria queden unes festes de Nadal estranyes, curtes, però extraordinàries, en les que he sentit de ben a prop el calor tan especial que em proporciona la meua gent. Per davant, ara sí, un nou temps completament desconegut, el que suposa una sensació del tot nova. En parlarem.