Category: Opinió/ Opinión

C2, final de trajecte; s’apropa un altre viatge

No estem acostumats a desfer-nos d’allò que ens acompanya en el dia a dia. Jo almenys estic just aprenent ara. Esta nit he rebut la confirmació: tenim comprador per al cotxe (en realitat, pràcticament el regalem), és imminent. El nostre C2 no és el nostre Curro, però ens ha acompanyat tantes i tantes vegades al llarg dels últims set anys. Recorde la primera escapada a Galícia, se’ns va fer de nit a una platja de l’Estaca de Bares. Ens vàrem quedar a dormir allà mateix, en un càmping improvisat sobre la sorra. També recorde el control d’alcoholèmia a Barcelona. Plovia a mars i vàrem agafar el cotxe per anar al centre des de l’hotel. Al tornar, amb dos copes, em van parar per primera vegada i vaig donar positiu. Però la multa més dolorosa va ser doble i corrupta: la de la Policia eslovaca, a la frontera amb Hongria i Eslovàquia. Quin viatge, 6.000 quilòmetres en menys d’un mes, per França, Itàlia, Suïssa, Liechtenstein, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Txèquia i Alemanya. Curiosament, Munic va ser la nostra última parada en aquell viatge inconscient. També la de l’últim trajecte important del Citroën, que mai ens va deixar tirats 200.000 quilòmetres i molts viatges a Múrcia després. Eren les 4 del matí, sonava Manel i vaig acompanyar a Mariola a l’aeroport de l’Altet. Sense el C2, algú altre m’acompanyarà a mi a l’aeroport. Més prompte que tard.

Festa i idiotesa, a sovint de la mà

És curiós el que mou una cosa tan simple com la Festa en un poble com Alcoi. Demà celebrem el Mig Any i esta vesprada al centre sembla com si s’acabara el món. En un parell de dies, he rebut més comentaris de lectors del diari pel fet que el regidor de Festes veu possible que el Sant Jordiet el represente una xiqueta, que no per qualsevol dels altres temes que hem publicat junts. I n’hi havia d’interessants. Així som els alcoians, de valents. Ens esvara no tindre transport ferroviari, per dir alguna cosa, però ens indigna que una xiqueta puga pervertir el sentit de la nostra tradició, sagrada.

Oblidats

La Unió Europea ha confirmat que està disposada a finançar el corredor mediterrani, que ve a ser el desdoblament i ampliació de la xarxa ferroviària entre Algesires i la fontera amb França, a Girona. És una gran notícia per als valencians, que permetrà rebre ajudes per a modernitzar infraestructures fonamentals en l’arc mediterrani. 51.000 milions d’euros.

La pena és que el mapa ferroviari segueix sense incloure’ns, ni a Alcoi ni a les Comarques Centrals. Una llàstima perquè ací viu suficient gent com per a tindre un transport ferroviari en condicions.

A priori, sembla que l’actuació costaria molts diners: 65 milions d’euros. Ben mirat, això és menys del que ha costat qualsevol tram d’Autovia Central, i una quantitat ridícula si la posem a la vora d’altres inversions en infraestructures. Per exemple, fer la línia d’AVE de Madrid a València passant per territoris més despoblats que el nostre (Conca) ha costat uns 12.500 milions d’euros. És a dir, que amb el que val fer una línia d’AVE es poden modernitzar 190 línies de tren com la d’Alcoi-Xàtiva.

Com diuen alguns, som els grans oblidats. A vegades pense que ens importa ben poc.

El doble llenguatge dels polítics

Els polítics de hui en dia es queixen del desprestigi de la política. La major part del temps no tenen raó. He escollit esta imatge de Francesc Camps a Ontinyent en març (feta pel mateix Partit Popular), acompanyat de la que era l’alcaldessa, per a reflexionar sobre els polítics actuals i el seu missatge de propaganda que no s’ajusta a la realitat.

En la foto veiem com un home major li estén la mà amb gana al president Camps, que el correspon amb un somriure de complicitat, el qual, amb els fets consumats, es revetlla de cinisme. Una senyora del poble i la mateixa alcaldessa s’ho miren plenes d’orgull , en una escena que només ens deixa guanyadors: el poble d’Ontinyent. I és que acaben de presentar el projecte d’hospital amb una inversió de 33 milions d’euros.

Han passat sis mesos i escaig de la foto i ens trobem hui amb l’anunci de la Conselleria de Sanitat que no té diners per a pagar medicaments i que no pot mantindre els serveis sanitaris públics als seus nivells actuals. Tampoc no faran de moment l’hospital d’Ontinyent, el de la imatge de la victòria, que ara és de la burla.

Em pareix el més normal que aquell veí li estirara la mà content i pagat al seu president, però no entenc com va actuar el senyor polític aquell dia, de precampanya electoral, amb eixe somriure tan contundent. L’estructura de l’Estat del Benestar s’ensorra al País Valencià, però això no ha succeït de la nit al matí. Portem tres anys llargs de crisi econòmica i els polítics han sabut sempre que els números no els quadraven i que els retalls són inevitables (on es talla és una altra història). Aleshores, per què ens han vingut enganyant durant tant de temps i han fet com si res no passara? Senyor Camps, i vostè de què es riu en esta foto?

I encara tenen la barra de demanar-nos respecte a l’exercici de la política i ens volen prohibir la indignació. D’això res, el que hauríem de prohibir-los a vostés és el doble llenguatge i passar-los factura per la seua irresponsabilitat continuada.

12 hores

L’altre dia comentava satisfet els dotze minuts que tarda en portar-nos el metro, des de Neuperlach al centre de Munic. Hui, maleïsc les dotze hores en que al final es converteixen el viatge des d’Alemanya a Alcoi. Les dos de vol, més la facturació, el viatge a Memmimgen, el metro, el matinar, el transport entre Alacant i casa… sort que tenia el cotxe aparcat en un d’estos pàrquings de low cost que han aflorat als voltants dels aeroports. En fi, anit (després de treballar) vaig acabar rendit, i hui em fa mal tot el cos. Almenys que servisca d’alguna cosa la festa.

¡Viva la solidaridad internacional! … y la gente que hace cosas

Pese a no poder acudir a la presentación, esta semana pude contactar con el historiador alcoyano Àngel Beneito, que acaba de publicar un segundo libro sobre el Hospital Sueco-Noruego que se montó en la ciudad durante la Guerra Civil española.

Me fascina lo que el pueblo escandinavo hizo por el mío en la guerra, y me encanta conocer detalles gracias a un historiador local, que resulta ser un hombre alto y apacible al que recuerdo como vecino y, lo más importante, como profe. Sí, a Àngel Beneito lo recuerdo a duras penas en mi primer curso de secundaria, batallando contra viento y marea para captar un ápice de nuestra atención, pero especialmente por despertar mi interés por la Geografía en el último curso de bachillerato, en el Instituto Andreu Sempere de Alcoy.

Después de toda la vida enseñando, no sé si mi profesor ha dejado de pelear cada día la batalla de las aulas, aunque por lo que veo no ha dejado de trabajar. Espero poder hacerme con un ejemplar de su libro. Éste es el reportaje que escribí para EL MUNDO, todavía desde Munich (sí, pido perdón). Las fotos me las pasó el mismo Àngel:


Alcoy rememora la solidaridad escandinava

Tras poner el foco sobre lo que fue el Hospital Sueco Noruego de Alcoy con un primer libro en 2004, el historiador alcoyano Ángel Beneito -esta vez acompañado por el nórdico Jon Olav Myklebust- profundiza en el tema con una segunda obra.

En un sentido acto celebrado esta semana, Ángel Beneito y Jon Olav Myklebust presentaban en Alcoy el libro Escandinavos en Alcoi: solidaridad internacional en tiempo de guerra, precisamente en el edificio Viaducto del campus de la UPV, el mismo inmueble que aún por estrenar se convirtió en hospital de sangre en la primavera de 1937, en plena Guerra Civil, gracias a la aportación de fondos y personal sanitario escandinavo.

A diferencia del primer libro, más genérico, el de ahora se basa en “las memorias y vivencias que escribieron tres médicos noruegos que estuvieron en el hospital” alcoyano, tal y como explica el coautor. También se construye a partir de la correspondencia con el Comité de Ayuda que permitió la puesta en marcha del hospital y del diario del director médico.

Unos testimonios inéditos, de vital importancia para comprender lo que realmente significó el Hospital Sueco Noruego, tanto para la población civil y los soldados locales, como para el personal escandinavo desplazado.

“Los informes, las cartas y el diario que el director médico del hospital escribió durante su estancia en Alcoy han puesto al descubierto la parte más humana de esta historia de solidaridad”, señala el propio autor, cuya obra se completa a partir de abundante material gráfico, en algunos casos inédito.

Con la publicación de esta obra, basada en otra eminentemente científica editada en inglés en 2009 gracias a la colaboración bilateral, Alcoy recupera un pedacito de historia, a la vez que estrecha sus lazos de unión con el pueblo escandinavo.

No en vano, la presentación del libro estuvo acompañada de un simbólico pero emotivo acto en el antiguo hospital: la reposición de algunos rótulos que rememoran la solidaridad escandinava para con Alcoy. El de ¡Viva la solidaridad internacional! preside desde esta semana el salón de actos de la escuela universitaria.

Además, el acto contó con la participación de algunas personalidades significativas. Es el caso de Paco Aura -combatiente republicano y alcoyano superviviente del campo de concentración de Mauthausen- o Pilar Pastor -enfermera del entonces hospital de sangre. También tomaron parte los cónsules generales de Noruega y Suecia en Alicante, así como representantes de las comunidades escandinavas en la provincia y algunos invitados llegados a propósito desde el norte de Europa.

El Hospital Sueco Noruego de Alcoy
Tras el inicio de la Guerra Civil española en 1936, se formaron comités de ayuda a la España republicana, tanto en Suecia como en Noruega. El movimiento de solidaridad escandinava movilizó a sindicatos, partidos políticos e incluso entidades cívicas o religiosas.

Con las recaudaciones compraron medicinas, ropa y alimentos que fueron enviadas a España con el fin de socorrer a la población civil. Asimismo, en la primavera de 1937 decidieron montar un hospital de sangre con 100 camas de capacidad, con la condición de que fuese en un lugar alejado de los frentes de combate.

La entonces ministra de Sanidad de la República, Federica Montseny, les ofreció la sede de la Escuela Industrial de Alcoy, un edificio civil todavía por inaugurar y en una localidad estratégica de importancia relativa, aunque alejada de los combates.

La expedición escandinava estuvo formada por unas 30 personas que trabajaron en Alcoy por unos meses, hasta su retirada y la asunción del hospital por personal español. Durante el tiempo que estuvieron en la ciudad, atendieron a 1.224 pacientes, de los cuales solamente siete murieron.

Al marcharse, dejaron el hospital de sangre -para entonces con casi 1.000 camas- en manos del prestigioso doctor Manuel Bastos Ansart, pasando a denominarse Hospital Militar Base. Estuvo en activo hasta octubre de 1938, cuando fue bombardeado. Unos meses más tarde y con el fin de la contienda, paso a funcionar como prisión y no fue hasta 1943 cuando el edificio llegó a manos del Ministerio de Educación para convertirse en aquello para lo que realmente nació: Escuela Industrial.

12 minuts

Dotze minuts és el que tarda el metro de Munic en portar-nos de Neuperlach a Marienplatz. Per a entendre’ns, el que dura un trajecte d’uns nou quilòmetres entre els afores i el centre de la ciutat. Recorde un dia que vaig apujar a l’autobús d’Alcoi. En dotze minuts et dóna just per a fer la volta a la Zona Nord, igual en 45 arribes al Camí.

La famosa ona

Segurament, la ona i els seus surfistes a les portes de l‘Englischer Garten siga un dels elements més subversius de Munic. Ací, on sembla que ningú no fa res que estiga prohibit, els de la famosa ona al mig del riu ofereixen espectacle sempre, faça sol, ploga o neve.

Si divendres comentava la tardor tranquil·la, el cap de setmana va arribar la tardor hivernal. Segons conten, l’any passat va caure la primera nevada pel 10 d’octubre. Enguany, poc ha faltat. Malgrat el fred, l’altre dia em vaig acostar per curiositat a veure la famosa ona, paraigües en mà. La vàrem visitar per primera vegada a l’agost, però em feia gràcia saber si quedaria algun boig, o no. A més,  la veritat, la tenia a un tir d’escopeta de la parada de metro de Lehel, on havia anat a recollir a Mariola.

La sorpresa va ser agradable, així és que em vaig quedar una estona a mirar. Com no, des de dalt del pont.

(Vos deixe este vídeo que he seleccionat de l’ona de l’Eisbach, que ha pujat alguna curiosa com jo, que va passar per allà el passat estiu)

La tardor

És la primera vegada que vinc a Munic des de que vaig obrir aquest Quadern. Ha sigut una setmana fugaç, d‘històries de Ryanair, de periodisme de quatre parets, d’Oktoberfest, però per damunt de tot, de família. I de tardor, una tardor tranquil·la, de temperatures agradables, de clarors matineres i de sol. Excepte hui. Aquest divendres ha sigut un dia de pluja i de fred, ens hem posat de sobte per davall dels 10º; ahir fregàvem els 20. Amb l’aigua, he descobert que, com ens va advertir la nostra casera Frau Heinze, a Munic sempre plou de l’oest. A casa nostra, això vol dir que l’aigua colpeja contra la finestra, i incomoda quan cau amb força. Els vidres s’omplen de gotes com si foren trencadís i la sensació és de tempesta. Dins de casa però, la situació és ben diferent. El fred no entra i tot és calma, fins que ixes al carrer i descobreixes que a l’octubre, efectivament, a Munic arriba el fred sense avisar, i plou de l’oest. A Alcoi, directament no plou i octubre a vegades sembla simplement setembre.

Periodisme de quatre parets

Acaba una setmana de treball amb el comandament a distància. La veritat és que hui en dia és possible fer un diari sense pràcticament eixir d’una habitació. O un trosset de diari. Jo done fe, tot i que reconec la nefasta qualitat de les informacions de saló, a la llarga. És a dir, que no vos recomane el periodisme de quatre parets. O sí, si teniu coses més importants que fer.