Amb vuit i sis anys, els dos minyons havien vingut des d’Itàlia per a passar uns dies a Mónaco di Baviera, acompanyats dels pares i la iaia. Tots cinc varen viatjar aquell divendres en el tren amb mi i amb altres turistes, en l’excursió a Salzburg en espanyol. Martino volia ser astronauta o bé conductor de ferrocarrils, però dels de veritat. És a dir, dels que porten barret i vesteixen jaqueta de color blau marí. Fet i fet, es mirava les estacions de tren amb els ulls oberts com a plats, segurament, com bon illenc, poc acostumat a veure nusos ferroviaris com el de Freilassing, ciutat de frontera de les que carreguen amb una estació dos vegades el centre del poble. Lluïsa, amb les seues sabatilles de color de rosa, tenia els cabells negres i curts com el seu germà gran i exhibia una mirada descarada, plena de curiositat per les coses noves. Tal i com em va confessar la seua iaia, era molt jove però ja tenia el cap ben dur. Li venia de família. Els pares, com els fills, eren persones extremadament educades, de les que dóna gust portar darrere, mentre que la cap de la família, cabells rossos i ulls clars amagats darrere d’unes enormes ulleres, era metgessa al poble i ocultava a més una personalitat carismàtica que em recordava a alguns dels meus avantpassats. La falta de visites guiades en italià des de Munic – a Salisburgo– fa que amb certa regularitat em tope en aquestos viatges amb famílies italianes que prefereixen escoltar-me a mi que a un guia de Chicago o Belfast. No parle italià, però sempre ens acabem entenent bé, ajudats per la predisposició favorable de totes les parts, el bon humor de la gent del sud i algun que altre somriure. Aquesta vegada i encara que parega increïble, no fou necessari. Tot va resultar molt més senzill i més natural. Si sé que el Martino voldria viure a l’espai en ser fadrí o que la Lluïsa buscava a la Heidi per la finestra -per sort, tots dos estaven criats a suficient distància d’una Play Station- és simplement perquè m’ho van contar ells. I prou. No em varen caldre interpretacions, ni tan sols la meitat de la seua imaginació. Perquè tots, els cinc sards i jo, compartíem una mateixa llengua: alguerés per a uns, valencià per a mi, català per a tots. D’això, d’italians i valencians compartint llengua i cultura n’havia llegit als llibres d’Història, sempre pensant que es tractava més d’una fantasia o un conte del passat, d’una entrada viciada a la Viquipèdia, que no d’una realitat desconeguda. Hui sé que no, i que al darrere del paper n’hi ha una veritat minoritària que no per això em deixa de semblar quasi màgica. Aviat, quan algú em torne a preguntar una altra vegada per a què serveix a estes altures portar el valencià en la motxilla li diré que la llengua de mon pare i de ma mare és, a més d’una llengua d’anar per casa, una ferramenta molt útil fins i tot quan un menys s’ho espera, ni que siga per a conèixer a un parell de nanos dels que que encara somien amb tocar la lluna.