Dotze minuts és el que tarda el metro de Munic en portar-nos de Neuperlach a Marienplatz. Per a entendre’ns, el que dura un trajecte d’uns nou quilòmetres entre els afores i el centre de la ciutat. Recorde un dia que vaig apujar a l’autobús d’Alcoi. En dotze minuts et dóna just per a fer la volta a la Zona Nord, igual en 45 arribes al Camí.
Segurament, la ona i els seus surfistes a les portes de l‘Englischer Garten siga un dels elements més subversius de Munic. Ací, on sembla que ningú no fa res que estiga prohibit, els de la famosa ona al mig del riu ofereixen espectacle sempre, faça sol, ploga o neve.
Si divendres comentava la tardor tranquil·la, el cap de setmana va arribar la tardor hivernal. Segons conten, l’any passat va caure la primera nevada pel 10 d’octubre. Enguany, poc ha faltat. Malgrat el fred, l’altre dia em vaig acostar per curiositat a veure la famosa ona, paraigües en mà. La vàrem visitar per primera vegada a l’agost, però em feia gràcia saber si quedaria algun boig, o no. A més, la veritat, la tenia a un tir d’escopeta de la parada de metro de Lehel, on havia anat a recollir a Mariola.
La sorpresa va ser agradable, així és que em vaig quedar una estona a mirar. Com no, des de dalt del pont.
(Vos deixe este vídeo que he seleccionat de l’ona de l’Eisbach, que ha pujat alguna curiosa com jo, que va passar per allà el passat estiu)
És la primera vegada que vinc a Munic des de que vaig obrir aquest Quadern. Ha sigut una setmana fugaç, d‘històries de Ryanair, de periodisme de quatre parets, d’Oktoberfest, però per damunt de tot, de família. I de tardor, una tardor tranquil·la, de temperatures agradables, de clarors matineres i de sol. Excepte hui. Aquest divendres ha sigut un dia de pluja i de fred, ens hem posat de sobte per davall dels 10º; ahir fregàvem els 20. Amb l’aigua, he descobert que, com ens va advertir la nostra casera Frau Heinze, a Munic sempre plou de l’oest. A casa nostra, això vol dir que l’aigua colpeja contra la finestra, i incomoda quan cau amb força. Els vidres s’omplen de gotes com si foren trencadís i la sensació és de tempesta. Dins de casa però, la situació és ben diferent. El fred no entra i tot és calma, fins que ixes al carrer i descobreixes que a l’octubre, efectivament, a Munic arriba el fred sense avisar, i plou de l’oest. A Alcoi, directament no plou i octubre a vegades sembla simplement setembre.
Acaba una setmana de treball amb el comandament a distància. La veritat és que hui en dia és possible fer un diari sense pràcticament eixir d’una habitació. O un trosset de diari. Jo done fe, tot i que reconec la nefasta qualitat de les informacions de saló, a la llarga. És a dir, que no vos recomane el periodisme de quatre parets. O sí, si teniu coses més importants que fer.
El de hui és un article d’ARAMULTIMÈDIA que ve a compte del cabreo de comprovar com els alts càrrecs que han fer caure les caixes com la CAM encara se’n van a casa amb les butxaques plenes. Per cert, El Roto m’ha ajudat a il·lustrar de categoria amb la seua vinyeta del dia a EL PAÍS.
Indemnitzacions indecents
Fa escassament un any Roberto López Abad era un alcoià il·lustre i respectat que deixava la CAM camí de la direcció general del que havia de ser un important banc espanyol nascut a partir d’una gran fusió.
Uns mesos més tard i amb la CAM intervinguda pel Banc d’Espanya per la fallida econòmica a la que s’exposa, l’executiu passarà a la història com el director de l’entitat que la va conduir al fracàs més absolut.
Un director general de la CAM que se’n ha anat per la porta de darrere, sense donar explicacions per haver exposat l’entitat a un risc econòmic inassumible, per haver-la lligat al fracàs de la rajola, als projectes faraònics d’uns polítics corruptes i ineptes…
Però el més fort de tot, Roberto López Abad passarà a la història per ser el capità que va abandonar un vaixell enfonsat i va cobrar quasi sis milions d’euros de recompensa. Sí, sis milions. És la quantitat rebuda per la seua prejubilació, just a temps, i pel pla de pensions que li ha quedat.
Els sis milions de López i els tants altres rebuts per directius fracassats al llarg dels últims mesos són premis lamentables per haver conduït al desastre a les seues respectives empreses. Però el més lleig de tot és que aquestes indemnitzacions ofensives es produeixen en entitats com la CAM mentre cada dia són centenars de clients de la casa els que senten l’amenaça de perdre els seus habitatges, dret fonamental, perquè no poden fer front a les seues hipoteques.
A tots ells, la llei els adverteix dels riscos de contractar un préstec i els denega accions tan lògiques com el pagament per dació; a Roberto López Abad, com a altres, la llei els empara i els desitja bon viatge mentre preparen les maletes amb les seues indemnitzacions infinitament més indecents que ajustades a dret.
Volar amb l’aeorlínia de baix cost Ryanair i acabar satisfet és com fer un pleno en la Quiniela, gairebé impossible. La immensa majoria dels que volem amb certa regularitat en som conscients, i alguns fins i tot tractem d’evitar-la sempre que ens és possible, però al cap i a la fi molts passem per l’anella de Ryanair perquè no tenim remei. És a dir, sovint volar amb Ryanair és simplement perquè fer-ho amb una altra línia seria impossible, econòmicament o per falta d’oferta.
Això sí, n’hi ha dies i dies. El meu dissabte passat va ser dels dolents, de veritat. Ja pràcticament esperava la trompada de tocar terra, a l’aeroport de Memmingen (l’enganyabobos amb que venen la destinació Munic) quan una espesa boira va fer repensar la maniobra al pilot, que va decidir tornar a l’aire en l’últim sospir. La seguretat és el primer, vaig pensar. El que no vaig endevinar és que Ryanair no estava disposada a cremar gasolina mentre escampava la boira del matí per a fer un segon intent, ni tampoc a pagar l’extra que els haguera suposat prendre terra en l’aeroport principal de Munic. Al final, resignat, vaig descobrir com ens van aparcar a 200 quilòmetres de la nostra destinació a l’aeroport regional de Friedrichshafen, en la frontera amb Suïssa i amb semblants condicions climatològiques.
Per si fora poc, Ryanair es va comprometre a dur-nos a Memmingen (que no a Munic on molts ja havíem comprat i perdut un segon passatge en bus), però no abans de tres o quatre hores. La desesperació i les presses d’alguns, sota amenaça de perdre un dia complet, ens van portar a llogar uns pocs cotxes per a fer el recorregut a Munic pel nostre compte.
No cal que done detalls d’una història que va acabar feliçment (Mariola, Oktoberfest i tal i tal), amb retard de dos hores i un suplement de 40 euros sobre la fantàstica oferta de volar a Munic per 50 (i 50 de tornada, sense dreta a facturar equipatge). La pregunta que em faig és, no haguera sigut millor acabar pagant un preu superior per volar directe a l’aeroport de Munic amb una altra companyia, diguem normal? No ho sabré mai, perquè estic convençut que a la propera els cants de sirena de Ryanair acabaran per seduir-me.
Hola chicos! (28/08/2011),
os enviamos esta postal desde Cracovia. Os confesamos que nunca se nos hubiese ocurrido visitarla si no hubiese sido por vuestra recomendación.
Ha merecido la pena. La ciudad es un encanto y respira vitalidad por los cuatro costados. Es verano y quizá somos demasiados los turistas y viajeros, pero la verdadera Cracovia sigue siendo fácil de reconocer a pesar de todo.
El centro histórico es precioso y los bares, cafeterías y clubs se cuentan por centenares. El diseño impera en la mayoría de locales y no hace falta que os diga que los precios son, todavía hoy, escandalosamente baratos. Cena para dos en un restaurante: a partir de 15 a 50 euros, ya sabéis. La plaza del mercado, por sí misma, bien vale una visita: con sus enormes dimensiones, sus terrazas repletas, el mercado y las dos torres de la iglesia de Santa María. Total.
Tocados como estamos por la curiosidad, ha sido una suerte poder visitar el gueto de Cracovia y la antigua fábrica de Schindler -gratis, hoy lunes, es el museo de historia local-; también la excursión al campo de concentración de Auschwitz, a 60 kilómetros de aquí. La catedral más grande del horror que jamás habíamos imaginado, pero una lección de historia y humanidad imprescindible.
En fin, ahora nos dirigimos a Breslavia. Ya os lo contaremos.
Por cierto, Mariola y yo esperamos que os vaya muy bien por Londres. Pronto iremos a veros!
Más cosas
Simplemente añadir que, efectivamente, a Cracovia fuimos siguiendo el consejo de una buena amiga, y nos encantó. Íbamos a ciegas y nos sorprendió la enorme oferta turística y de restauración (quizá esto cambie de verano a invierno), así como lo accesible de la ciudad para el viajero. Nos quedamos a dormir en un hotel que en realidad era un centro deportivo con unas pocas habitaciones. No estaba mal, pero no creo que merezca la pena una recomendación (ni una censura), teniendo en cuenta la gran cantidad de sitios que hay para dormir y el abanico de precios.
Sobre la excursión a Auschwitz-Birkenau, escalofriante pero recomendable, para todos. Desde Cracovia hay varios viajes organizados cada día, mientras que los que van por libre (como nosotros) solamente han de saber que Auschwitz no aparece por ningún lado en las señalizaciones de las carreteras, ya que el nombre real de la población en polaco es Oświęcim mientras que la otra denominación fua la impuesta por los nazis, en alemán. La visita, imprescindible con un guía y dura cuatro horas (de reflexión y que pasan volando).
Por cierto, la información turística de Cracovia la gestionan empresas privadas, por lo que no hay web turística oficial, sino decenas de páginas y directorios con abundante información (a veces confusa) sobre la ciudad. También en español.
Dijous en la nit començava un nou programa a Canal9, cadena que fa anys que no veig per la nefasta qualitat del 99% dels seus continguts i la manipulació lamentable de la seua línia editorial. De totes formes, el programa en qüestió apuntava a Alcoi i Cocentaina, pel que me l’he mirat este divendres per internet. Mira per on, la sensació que em deixa el primer episodi de Poble del Costat és diferent a la que m’havia imaginat. Sense grans alegries, Canal9 és Canal9, però he pensat que tocava fer una breu crítica a ARAMULTIMÈDIA:
Rotem gamba junts
Jugar amb els tòpics sempre és jugar sobre segur. Eixa és la principal basa de Poble del Costat, el programa de Canal 9 que va començar este dijous en la nit parlant d’Alcoi i Cocentaina (ja pot vore’s complet a internet) i que, malgrat tot, s’ha destapat en l’episodi pilot com una sorpresa agradable.
Paco Morrió ens va oferir 25 minuts de bon humor, al que tan poc acostumats ens té una cadena especialista en posar de mal humor. Comèdia xovinista pura i dura però feta a peu pla, sense bufons ni massa focs d’artifici. Tot al contrari, amb protagonistes de carrer, als que la pantalla de TV porta un temps donant-los el pes dels programes de la nit.
Al cap i a la fi, el millor del primer Poble del Costat no és que haja parlat de la Font de les mosques, dels inventors del cafè licor, de la millor Fira o les festes més grans del món; de si els alcoians roten gamba quan mengen sardina. Tampoc els records per a Gustavo Pascual o per als orígens dels malnoms, sempre apetitosos per al gran públic. El millor, sense cap dubte, són la falta de pretensions especials i la voluntat de mostrar-nos en pantalla que en realitat no estem tan a lluny com a vegades nosaltres mateixos pensem, caragols i socarrats.
Per cert, si Canal 9 dedicara més esforços a fer-nos passar una bona estona al sofà de casa, la fortuna que ens costa mantindre-la en dansa estaria prou millor invertida que ara.
Compartisc amb la meua amiga Lídia pensaments sobre lo coenta que pot resultar la societat alcoiana. I compartisc també amb ella que no podem quedar-nos amb els braços creuats. A tots els que creem que una altra alcoiania és possible, ella hui ens ha fet un xicotet present: ens ha regalat una contraportada del Ciudad en la nostra llengua. Potser algú pense que és un tema menor, però a mi m’ha ensucrat el matí llegir-me el seu article sobre dolçaines i tabals.
Hoy nos hemos encontrado con una noticia por casualidad. Saliendo de una presentación en el campus de la Universidad en Alcoy a la que nos habían invitado a los medios locales, hemos tropezado con otra presentación, la de un proyecto de final de carrera, cuanto menos curioso.
El asunto tenía poca molla, simplemente era una colección de sombreros muy rockeros, realizados por una estudiante de Diseño Industrial. La presentación, entre amigos en la cafetería de la uni.
Pero lo hemos visto, el grupo de periodistas, y algunos hemos convertido lo simple en noticia. Por lo impactante de la imagen, por diferente, porqué los sombreros merecían la pena, porqué así lo hemos decidido los gatekeepers.
Pero, ¿qué hubiera pasado si no nos hubiésemos cruzado con los ocho sombreros? No habrían sido noticia y en su lugar la fotografía de mañana de algún medio local se hubiese dedicado seguramente a algún concejal de poca monda con ganas de figurar.
Paradójicamente, ahora que tenemos más herramientas que nunca para comunicar, que la audiencia crece, que estamos más preparados y la comunicación importa más, los periódicos se quedan sin papel, las redacciones sin personal y los medios nos semejamos cada día más los unos a los otros. Los periodistas ya no somos periodistas, somos maquetadotes, transcriptores, locutores… somos autómatas.
En fin, me he quedado tan mosca que he decidido no dar en ARAMULTIMÈDIA la (foto)noticia de los sombreros. Se la dejo a mi compañero Xavi Terol, que ha sido el primero en llegar. Yo rebuscaré en la calle alguna otra historia que merezca la pena contar, una de tantas y tantas que suceden a diario y se pierden sin que ninguno de nosotros se inmute lo más mínimo. Lo de dejársela a Xavi no es por solidaridad, es por cabreo, de ver lo petardos que somos a veces los periodistas.
Quadern de Jordi Orts 