Indignació infinita i polítics amb pell de pingüí

Sobre la indignació infitina que em desperten certes actituds dels polítics. Sembla que encara no s’han adonat que n’estem fins els nassos d’ells. Article d’ARAMULTIMÈDIA.

No necessitem polítics amb pell de pingüí

Al senyor Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana durant molts anys i ara senador socialista en representació del nostre territori, li hauria de caure la cara de vergonya quan ve per ací a insinuar que si no tenim tren a les Comarques Centrals és per culpa del Partit Popular.

I no és que els polítics del PP no tinguen responsabilitat en aquesta història, que ens deixa amb una línia de tren esquifida i en coma, que no acompleix la seua funció principal: la d’articular el territori i permetre amb eficiència i eficàcia el transport ferroviari de persones i mercaderies.

Les Comarques Centrals Valencianes necessiten el tren, tant la costa com l’interior, un tren que acomplisca el seu paper de servei públic i vertebrador, que permeta desplaçaments raonables. I no el que tenim ara, sinó un servei de mínims que porta dècades agonitzant, perquè el PP, efectivament, i els socialistes als que representa el senyor Lerma, no han fet absolutament res de res.

Els alcaldes d’Ontinyent i Alcoi, els dos socialistes, són uns nouvinguts a la gestió pública i la seua responsabilitat en la situació del tren és escassa o nul·la. No és el cas del senyor Joan Lerma o del ministre de Foment, José Blanco. Tant aquest senyor com els de la Generalitat es van comprometre a modernitzar la línia fa ja molts mesos, en una inversió que no ha arribat ni a pressupostar-se en cap moment.

Que no ens diguen ara des del PSOE que si no tenim tren és per culpa de la Generalitat. Des de Madrid on governen ells, tampoc no han mogut un sol dit. Només la boca.

Aquest tema no és nou. De tant vell que és ja farta. La solució, per tant, no passa pels nostres polítics, sinó per les mans de la societat civil, de l’empenta real que puga fer aquesta i que, hem de reconèixer, ha sigut insuficient en els últims anys. Per tèbia, per dispersa, per intermitent, per insuficient, perquè els polítics de les capitals només actuen en territoris allunyats com els nostres quan es veuen amb la soga al coll. I aquest no ha sigut el cas.

Amb el corredor mediterrani i una inversió prevista de 51.000 milions a les portes de casa, passant de llarg de nou, estem legitimats per a exigir una inversió en infraestructures ferroviàries per a un territori de més de 300.000 habitants, amb un important entramat industrial i que ja està fart de mentides. Però ens han de sentir, a Madrid a València i els senyors Francés, Rodríguez i companyia. De paraules n’estem tips, i de polítics recoberts amb plomes de pingüí a qui els esvaren les paraules buides i els compromisos incomplits, també. Ara toca acció sense excuses.

La Fira és un poc meua

M’agrada sentir la proximitat de la Fira de Tots Sants de Cocentaina, la visc amb intensitat com si fora una celebració pròpia. Supose que n’hi ha deformació professional però el cas és que d’un temps a esta part comence a creure que Cocentaina i Alcoi, cada dia més, són dos parts d’una mateixa unitat. 

El final de l’Autovia Central

Vint anys és el que s’ha necessitat per a dur a terme l’obra més ambiciosa, a nivell d’infraestructures, que s’ha fet fins ara a Alcoi. Paradòjicament, el final de l’Autovia Central arriba un any tard i ni tan sols se celebrarà cap acte oficial d’inauguració. “Simplement s’obrirà, de la nit al matí”, comenta un treballador polítc de l’Ajuntament d’Alcoi. Amb les inauguracions tan idiotes que he vist d’uns anys ençà… Però ja la teni ací. En uns dies, el camí més ràpid i directe per a anar de València a Alacant travessarà per Alcoi. Increïble, però cert. La història mereixia un reportatge a ARAMULTIMÈDIA (i un altre a EL MUNDO).

La llum al final del túnel

El proper dilluns 31 d’octubre, el Ministeri de Foment obrirà al trànsit el tram d’autovia del barranc de la Batalla, completant l’Autovia Central. No n’hi haurà inauguració oficial d’una obra que acumula un retard important.

Atenent al recent anunci del ministre de Foment José Blanco, el pròxim 31 d’octubre se saldarà per fi un important deute amb les comarques de l’Alcoià i el Comtat.

Amb l’esperada inauguració del barranc de la Batalla, l’últim tram pendent i el més complex de la denominada Autovia Central (part de l’A7), Alcoi quedarà connectada per fi a través d’una via de gran capacitat amb Alacant i València.

Va ser en els anys vuitanta quan va començar a forjar-se el projecte per a connectar les capitals valencianes per l’interior a través d’una autovia. Com explica el llavors alcalde d’Alcoi, Josep Sanus, inicialment es va pensar simplement “en un túnel en la Carrasqueta” com un pas per modernitzar la N340.

Va ser a mitjan 90 i mitjançant un pacte entre la Generalitat Valenciana i el Ministeri de Foment, que es va optar pel traçat actual de la A7 entre Alacant i València (passant per la Foia de Castalla en lloc de Xixona) que ara és a punt de culminar. “Es va pensar que era millor seguir un corredor que articulara el territori”, assegura Sanus, qui va prendre part en el procés negociador sobre el recorregut.

Generalitat Valenciana i Govern central han assumit en aquest temps i a diferents velocitats, la totalitat dels trams de A7 entre Sant Vicent del Raspeig i Canals, a València. “Foment s’ha fet càrrec dels quatre trams més complicats, que la Generalitat no haguera pogut assumir”, comenta el que fóra primer alcalde d’Alcoi en democràcia i fins a l’any 2000.

Aquests quatre trams són precisament els que envolten a la ciutat d’Alcoi i els que s’han fet esperar fins a l’actualitat. Va ser en 2004, en el mes de gener i sent alcalde d’Alcoi Jordi Sedano, quan es va licitar per fi la circumval·lació alcoiana.

Amb un estret marge de temps, el Govern d’Espanya va fer el propi amb els altres tres trams restants: el port d’Albaida, el Comtat i el barranc de la Batalla, el més complicat per combinar la construcció de diversos viaductes i tres quilòmetres de túnels, sobre un total de 4,5.

Des de 2009, s’han vingut inaugurant tots i cadascun d’aquests trams, a excepció del que donarà eixida a Alcoi cap al sud, realitat en uns dies. En total, Foment ha invertit 316 milions d’euros a escometre la seua part de l’Autovia Central.

“És la major inversió pública que s’ha fet a Alcoi en tota la història”, subratllen des del Govern local. Tant els actuals governants, com els que ho van ser temps arrere i la gran majoria de la societat local, coincideixen que la pròxima finalització de la carretera suposarà una fita històrica i una oportunitat que no es pot deixar passar.

Miguel Peralta, alcalde d’Alcoi en el primer lustre del segle XXI, no té dubtes que ens “trobem davant un punt d’inflexió”, que permetrà a la ciutat i a la comarca obrir-se al món exterior: “Per a vindre i per a anar-se”, adverteix.

Ell, i especialment qui fora Alcalde d’Alcoi fins al 22M, Jordi Sedano, lamenten que la carretera s’haja fet esperar massa, amb un tram del barranc de la Batalla etern que acumula un retard d’un any per una ampliació del projecte.

“L’autovia arriba tard, però beneïda autovia”, diu Sedano, encara que no amaga les seues crítiques al Govern d’Espanya: “És inaudit, que els túnels de l’autovia no admeten mercaderies perilloses. En canvi, en la visita del ministre a les obres (fa uns dies) no es va veure ni una sola protesta del col·lectiu ecologista”. Aquest, el del transport de mercaderies perilloses pel barranc de la Batalla, és un dels temes que ha vingut preocupant a Jordi Sedano, des que està en l’oposició.

Tram del barranc de la Batalla
Marcat des de la seua projecció per l’impacte ambiental sobre una colònia de quiròpters protegida, el tram del barranc de la Batalla es va licitar en 2005 i amb la circumval·lació d’Alcoi ja en obres. Aleshores, altres trams de l’autovia A7 ja portaven anys funcionant.

Dels 316 milions invertits en total per Foment, el barranc de la Batalla ha suposat una despesa de quasi 100, resultant dels 72 de l’adjudicació inicial i altres 24 per un projecte d’ampliació. Ha sigut aquest projecte, adjudicat encara en 2011, el que ha endarrerit en major mesura les obres, per la implantació de mesures de seguretat extres en els túnels i de correcció de l’impacte ambiental en la zona de la Cova Juliana.

Segons les dades tècniques facilitades pel Ministeri de Foment, cada dia passaran uns 25.000 vehicles per la nova carretera que uneix les variants d’Alcoi i Ibi.

L’autovia està composta per dos calçades de dos i tres carrils, respectivament. Dels 4,5 km, tres són de túnels que travessen el parc natural del Carrascal de la Font Roja.

La UTE formada per Ferrovial i Hormigones Martínez ha sigut la responsable de les obres, que van a completar la connexió més directa per autovia entre Alacant i València.

Segons fonts de l’Ajuntament d’Alcoi, el proper 31 d’octubre s’obrirà la carretera, però no n’hi haurà cap acte oficial d’inauguració, en precampanya electoral com estem. El final d’aquesta obra s’havia programat per a finals de 2010, després Foment va ajornar-lo fins la passada primavera, per a cloure-la a uns dies de les eleccions generals del 20N.

C2, final de trajecte; s’apropa un altre viatge

No estem acostumats a desfer-nos d’allò que ens acompanya en el dia a dia. Jo almenys estic just aprenent ara. Esta nit he rebut la confirmació: tenim comprador per al cotxe (en realitat, pràcticament el regalem), és imminent. El nostre C2 no és el nostre Curro, però ens ha acompanyat tantes i tantes vegades al llarg dels últims set anys. Recorde la primera escapada a Galícia, se’ns va fer de nit a una platja de l’Estaca de Bares. Ens vàrem quedar a dormir allà mateix, en un càmping improvisat sobre la sorra. També recorde el control d’alcoholèmia a Barcelona. Plovia a mars i vàrem agafar el cotxe per anar al centre des de l’hotel. Al tornar, amb dos copes, em van parar per primera vegada i vaig donar positiu. Però la multa més dolorosa va ser doble i corrupta: la de la Policia eslovaca, a la frontera amb Hongria i Eslovàquia. Quin viatge, 6.000 quilòmetres en menys d’un mes, per França, Itàlia, Suïssa, Liechtenstein, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Txèquia i Alemanya. Curiosament, Munic va ser la nostra última parada en aquell viatge inconscient. També la de l’últim trajecte important del Citroën, que mai ens va deixar tirats 200.000 quilòmetres i molts viatges a Múrcia després. Eren les 4 del matí, sonava Manel i vaig acompanyar a Mariola a l’aeroport de l’Altet. Sense el C2, algú altre m’acompanyarà a mi a l’aeroport. Més prompte que tard.

Festa i idiotesa, a sovint de la mà

És curiós el que mou una cosa tan simple com la Festa en un poble com Alcoi. Demà celebrem el Mig Any i esta vesprada al centre sembla com si s’acabara el món. En un parell de dies, he rebut més comentaris de lectors del diari pel fet que el regidor de Festes veu possible que el Sant Jordiet el represente una xiqueta, que no per qualsevol dels altres temes que hem publicat junts. I n’hi havia d’interessants. Així som els alcoians, de valents. Ens esvara no tindre transport ferroviari, per dir alguna cosa, però ens indigna que una xiqueta puga pervertir el sentit de la nostra tradició, sagrada.

Oblidats

La Unió Europea ha confirmat que està disposada a finançar el corredor mediterrani, que ve a ser el desdoblament i ampliació de la xarxa ferroviària entre Algesires i la fontera amb França, a Girona. És una gran notícia per als valencians, que permetrà rebre ajudes per a modernitzar infraestructures fonamentals en l’arc mediterrani. 51.000 milions d’euros.

La pena és que el mapa ferroviari segueix sense incloure’ns, ni a Alcoi ni a les Comarques Centrals. Una llàstima perquè ací viu suficient gent com per a tindre un transport ferroviari en condicions.

A priori, sembla que l’actuació costaria molts diners: 65 milions d’euros. Ben mirat, això és menys del que ha costat qualsevol tram d’Autovia Central, i una quantitat ridícula si la posem a la vora d’altres inversions en infraestructures. Per exemple, fer la línia d’AVE de Madrid a València passant per territoris més despoblats que el nostre (Conca) ha costat uns 12.500 milions d’euros. És a dir, que amb el que val fer una línia d’AVE es poden modernitzar 190 línies de tren com la d’Alcoi-Xàtiva.

Com diuen alguns, som els grans oblidats. A vegades pense que ens importa ben poc.

Oktoberfest, millor amb cita prèvia

Impossible adjuntar-vos a esta postal la imatge d’una carpa amb 5.000 persones dins bevent cervesa i menjant llonganisses de Baviera. Simplement perquè hui ens ha resultat impossible ni tan sols clavar el cap en ninguna d’elles, i mira que n’hi ha, a l’Oktoberfest de Munic. En els dies de màxima afluència de gent, com hui, el recinte de Theresienwiese es satura de visitants abans de l’hora de dinar i l’accés a les carpes ja és pràcticament impossible per a la resta del dia. Així és que si feu pensament de vindre, imprescindible matinar (o reservar taula).

Nosaltres, a canvi hem anat a la cerveseria més gran de la ciutat, la Hofbraühaus, que és com una petita Oktoberfest de quatre plantes i oberta tot l’any. Estava un pelet menys saturada i les cerveses van a meitat de preu, pel que ens ha semblat una bona idea.

Vos convidem a tots els amics de la cervesa que gaudiu de l’Oktoberfest de 2012!

Més informació. La festa de la cervesa de Munic
L’Oktoberfest va nàixer a principis del segle XIX en Munic, on encara té lloc la festa de la cervesa més important del món. Dura entre setze i divuit dies i comença el tercer dissabte de setembre, pel que s’allarga fins els primers dies d’octubre.

Segons xifres oficials, l’Oktoberfest de Munic congrega cada any a uns sis milions de visitants en el recinte de Theresienwiese. Arriben a la ciutat tant de tot Alemanya com de la resta del món.

En total, participen mitja dotzena de cerveseres locals, que omplin el recinte de carpes i biergarten (descoberts) enormes amb capacitat per a entre 6.000 i 12.000 persones. A l’interior, unes grans taules de fusta on la gràcia està en seure a menjar garrons, xucrut, llonganisses, pollastres rostits i altres especialitats locals, però per damunt de tot, a beure cervesa. La serveixen en gerres de litre, al preu de 10 euros (9 més la propina). A banda de menjar i beure, a les carpes hi ha sempre un grup de música en directe, que interpreta música tradicional i tot allò que fa embogir al personal.

Hofbraü, Paulaner, Augustiner, Löwenbräu, Spaten–Franziskaner, Hacker… són les cases principals de cervesa a Munic (al seu torn referent de la cervesa alemanya) i les que organitzen el sarao. Per a poder tindre una taula amb seguretat en caps de setmana, millor reservar, sense dubtes. Pensava que no seria possible fer-ho amb temps i a distància, però sí n’hi ha facilitats a través del web oficial de l’Oktoberfest.

Per la nostra banda, l’hem visitada varies vegades aquest setembre (especialment Mariola), amb sort dispar pel que fa a les acumulacions de gent. N’hi ha fira i molts llocs de menjar a fora de les carpes, però la diversió està en la cervesa. Important, fes-se amb un vestit tradicional de Baviera, per a prendre part plenament de la festa.

Més enllaços d’interés
Web oficial de l’Oktoberfest de Munic

Web oficial de Turisme de Munic

Per a vore la festa de la cervesa de Munic en tota la seua dimensió, he escollit aquest post del Blog de fotografia La mesa de luz, publicat al diari Público: Chucrut, cerveza y escotes bávaros (SET 20 2010). Efectivament, allà també es va a lligar…

Pel que fa a l’allotjament, l’oferta hotelera és abundant. Munic és la ciutat més turística de tot Alemanya.

El doble llenguatge dels polítics

Els polítics de hui en dia es queixen del desprestigi de la política. La major part del temps no tenen raó. He escollit esta imatge de Francesc Camps a Ontinyent en març (feta pel mateix Partit Popular), acompanyat de la que era l’alcaldessa, per a reflexionar sobre els polítics actuals i el seu missatge de propaganda que no s’ajusta a la realitat.

En la foto veiem com un home major li estén la mà amb gana al president Camps, que el correspon amb un somriure de complicitat, el qual, amb els fets consumats, es revetlla de cinisme. Una senyora del poble i la mateixa alcaldessa s’ho miren plenes d’orgull , en una escena que només ens deixa guanyadors: el poble d’Ontinyent. I és que acaben de presentar el projecte d’hospital amb una inversió de 33 milions d’euros.

Han passat sis mesos i escaig de la foto i ens trobem hui amb l’anunci de la Conselleria de Sanitat que no té diners per a pagar medicaments i que no pot mantindre els serveis sanitaris públics als seus nivells actuals. Tampoc no faran de moment l’hospital d’Ontinyent, el de la imatge de la victòria, que ara és de la burla.

Em pareix el més normal que aquell veí li estirara la mà content i pagat al seu president, però no entenc com va actuar el senyor polític aquell dia, de precampanya electoral, amb eixe somriure tan contundent. L’estructura de l’Estat del Benestar s’ensorra al País Valencià, però això no ha succeït de la nit al matí. Portem tres anys llargs de crisi econòmica i els polítics han sabut sempre que els números no els quadraven i que els retalls són inevitables (on es talla és una altra història). Aleshores, per què ens han vingut enganyant durant tant de temps i han fet com si res no passara? Senyor Camps, i vostè de què es riu en esta foto?

I encara tenen la barra de demanar-nos respecte a l’exercici de la política i ens volen prohibir la indignació. D’això res, el que hauríem de prohibir-los a vostés és el doble llenguatge i passar-los factura per la seua irresponsabilitat continuada.

12 hores

L’altre dia comentava satisfet els dotze minuts que tarda en portar-nos el metro, des de Neuperlach al centre de Munic. Hui, maleïsc les dotze hores en que al final es converteixen el viatge des d’Alemanya a Alcoi. Les dos de vol, més la facturació, el viatge a Memmimgen, el metro, el matinar, el transport entre Alacant i casa… sort que tenia el cotxe aparcat en un d’estos pàrquings de low cost que han aflorat als voltants dels aeroports. En fi, anit (després de treballar) vaig acabar rendit, i hui em fa mal tot el cos. Almenys que servisca d’alguna cosa la festa.

¡Viva la solidaridad internacional! … y la gente que hace cosas

Pese a no poder acudir a la presentación, esta semana pude contactar con el historiador alcoyano Àngel Beneito, que acaba de publicar un segundo libro sobre el Hospital Sueco-Noruego que se montó en la ciudad durante la Guerra Civil española.

Me fascina lo que el pueblo escandinavo hizo por el mío en la guerra, y me encanta conocer detalles gracias a un historiador local, que resulta ser un hombre alto y apacible al que recuerdo como vecino y, lo más importante, como profe. Sí, a Àngel Beneito lo recuerdo a duras penas en mi primer curso de secundaria, batallando contra viento y marea para captar un ápice de nuestra atención, pero especialmente por despertar mi interés por la Geografía en el último curso de bachillerato, en el Instituto Andreu Sempere de Alcoy.

Después de toda la vida enseñando, no sé si mi profesor ha dejado de pelear cada día la batalla de las aulas, aunque por lo que veo no ha dejado de trabajar. Espero poder hacerme con un ejemplar de su libro. Éste es el reportaje que escribí para EL MUNDO, todavía desde Munich (sí, pido perdón). Las fotos me las pasó el mismo Àngel:


Alcoy rememora la solidaridad escandinava

Tras poner el foco sobre lo que fue el Hospital Sueco Noruego de Alcoy con un primer libro en 2004, el historiador alcoyano Ángel Beneito -esta vez acompañado por el nórdico Jon Olav Myklebust- profundiza en el tema con una segunda obra.

En un sentido acto celebrado esta semana, Ángel Beneito y Jon Olav Myklebust presentaban en Alcoy el libro Escandinavos en Alcoi: solidaridad internacional en tiempo de guerra, precisamente en el edificio Viaducto del campus de la UPV, el mismo inmueble que aún por estrenar se convirtió en hospital de sangre en la primavera de 1937, en plena Guerra Civil, gracias a la aportación de fondos y personal sanitario escandinavo.

A diferencia del primer libro, más genérico, el de ahora se basa en “las memorias y vivencias que escribieron tres médicos noruegos que estuvieron en el hospital” alcoyano, tal y como explica el coautor. También se construye a partir de la correspondencia con el Comité de Ayuda que permitió la puesta en marcha del hospital y del diario del director médico.

Unos testimonios inéditos, de vital importancia para comprender lo que realmente significó el Hospital Sueco Noruego, tanto para la población civil y los soldados locales, como para el personal escandinavo desplazado.

“Los informes, las cartas y el diario que el director médico del hospital escribió durante su estancia en Alcoy han puesto al descubierto la parte más humana de esta historia de solidaridad”, señala el propio autor, cuya obra se completa a partir de abundante material gráfico, en algunos casos inédito.

Con la publicación de esta obra, basada en otra eminentemente científica editada en inglés en 2009 gracias a la colaboración bilateral, Alcoy recupera un pedacito de historia, a la vez que estrecha sus lazos de unión con el pueblo escandinavo.

No en vano, la presentación del libro estuvo acompañada de un simbólico pero emotivo acto en el antiguo hospital: la reposición de algunos rótulos que rememoran la solidaridad escandinava para con Alcoy. El de ¡Viva la solidaridad internacional! preside desde esta semana el salón de actos de la escuela universitaria.

Además, el acto contó con la participación de algunas personalidades significativas. Es el caso de Paco Aura -combatiente republicano y alcoyano superviviente del campo de concentración de Mauthausen- o Pilar Pastor -enfermera del entonces hospital de sangre. También tomaron parte los cónsules generales de Noruega y Suecia en Alicante, así como representantes de las comunidades escandinavas en la provincia y algunos invitados llegados a propósito desde el norte de Europa.

El Hospital Sueco Noruego de Alcoy
Tras el inicio de la Guerra Civil española en 1936, se formaron comités de ayuda a la España republicana, tanto en Suecia como en Noruega. El movimiento de solidaridad escandinava movilizó a sindicatos, partidos políticos e incluso entidades cívicas o religiosas.

Con las recaudaciones compraron medicinas, ropa y alimentos que fueron enviadas a España con el fin de socorrer a la población civil. Asimismo, en la primavera de 1937 decidieron montar un hospital de sangre con 100 camas de capacidad, con la condición de que fuese en un lugar alejado de los frentes de combate.

La entonces ministra de Sanidad de la República, Federica Montseny, les ofreció la sede de la Escuela Industrial de Alcoy, un edificio civil todavía por inaugurar y en una localidad estratégica de importancia relativa, aunque alejada de los combates.

La expedición escandinava estuvo formada por unas 30 personas que trabajaron en Alcoy por unos meses, hasta su retirada y la asunción del hospital por personal español. Durante el tiempo que estuvieron en la ciudad, atendieron a 1.224 pacientes, de los cuales solamente siete murieron.

Al marcharse, dejaron el hospital de sangre -para entonces con casi 1.000 camas- en manos del prestigioso doctor Manuel Bastos Ansart, pasando a denominarse Hospital Militar Base. Estuvo en activo hasta octubre de 1938, cuando fue bombardeado. Unos meses más tarde y con el fin de la contienda, paso a funcionar como prisión y no fue hasta 1943 cuando el edificio llegó a manos del Ministerio de Educación para convertirse en aquello para lo que realmente nació: Escuela Industrial.