Plens municipals

Aquest dimecres s’ha celebrat a l’Ajuntament d’Alcoi el quart plenari de la legislatura. El 15M i el nou govern tripartit han fet possible que els plens siguen més oberts a la ciutadania i lleugerament participatius. N’hi ha menys crispació i damunt són prou més curts. Però no tot són avantatges. Val que recorde amb odi les sessions de sis hores, interminables, de l’últim divendres de cada més, però no puc evitar d’enyorar les intervencions a la desesperada de Paco Blay clamant per un poc de seny en la bancada de la majoria absoluta. Ai dels torns de paraula de Jordi Sedano al final dels debats. Quan es posava a parlar en castellà i a donar consells, era un espectacle únic. Recorde el dia que li va aconsellar a Rafa Carbonell que s’afaitara la barba de pijo de izquierdas. Ja no queda res dels menyspreus ignorants dels regidors del PP als seus companys de l’oposició en els debats, de les protestes entre el públic en el saló de plens. Ara l’ordre del dia es consumeix volant i ni tan sols n’hi ha insults, o molt poquets. Els periodistes ja no riem, la sala està plena de gent i els ciutadans poden presentar les seues propostes per ells mateixos, que damunt són ben rebudes pel govern local. Hui, fins i tot li han aprovat un prec a UPyD. És a dir, un (beneït) torro.

No és una innocentada

Fa un any n’hi havia 200 obrers nit i dia treballant com a xinos a uns metres de casa, acabant a tota màquina la rehabilitació de l’edifici de l’antic Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy. Ni més ni menys que sis milions d’euros (i el que xorra) s’han gastat la CAM i la Generalitat Valenciana en dotar a Alcoi d’un centre d’art.

Va ser el 28 de desembre de 2010, amb tot pel mig, el dia escollit per a la inauguració del nou Centre d’Art d’Alcoi (CADA). Recorde la visita del president valencià, Francesc Camps; del de la CAM, Modesto Crespo, i de la consellera de Cultura, llavors l’alcoiana Trini Miró – que va posar totes les seues energies en esta història. Jo, i molts més, ens varem donar per satisfets amb aquella inauguració, pensant que per fi Alcoi tenia un caramelet en les seues mans.

Just acabe d’aparcar el cotxe a la porta del CADA. He tornat a vore la reixa tancada i he recordat que la CAM, que ja no és la CAM, va decidir la setmana passada clausurar -indefinidament- el centre d’art d’Alcoi. Ens hem quedat una vegada més amb dos pams de nassos i el caramelet, en la boca.

Hem passat de tindre un edifici preciós per a exposicions i activitats culturals de tota classe, a un mort que ha costat una cabassada de milions i es mira però no es toca. I pitjor encara -perquè el centre acabarà reobrint d’una o altra forma-, no som conscients que amb la pèrdua de la CAM, Alcoi perd un trosset de la seua història.

No és cap broma, precisament l’edifici del Monte de Piedad d’Alcoi és la seu més antiga de totes les que van acabar formant la CAM. Vam ser els primers, i ara també.

El Collao 20 anys després

L’última vegada que vaig pujar al Collao tenia 10 anys i l’Alcoyano jugava contra l’Alzira (juraria que no era el Barça). Gol B olia a mascle, a menta i a puro. Recorde escridassar a l’àrbitre. Jo i 3.000 més. Han passat 20 anys i este dissabte vaig tornar a pujar, a vore i contar en directe el partit entre l’Alcoyano i el Vila-real B (1 a 1). Resultat a banda, va ser un plaer retrobar-me amb algunes escenes de quan era menut. No van faltar crits mítics, com els de burro i escarabajo, dedicats al trio arbitral. Això sí, ara l’equip ja no tracta la pilota com si fora una pedra amb la idea de llençar-la tan a lluny com els siga possible. Ara juguen al futbol, estem en Segona. De moment.

Pul·lulant en terra de trolls

Amics Helen & David:

Els paisatges de Noruega no ens han defraudat gens i la idea de fer una ruta amb cotxe de lloguer des d’Oslo a Bergen visitant glaceres i fiords ens ha permès descobrir paisatges increïbles, amb una sorpresa en cada revolta. També la possibilitat de fer excursions al nostre ritme.

No exagere si vos dic que hui hem recorregut probablement els 200 quilòmetres més espectaculars de tot el viatge, els que van per carretera entre el fiord de Geiranger, al que hem entrat per la muntanya de Dalsnibba, i Trollstigen (anada i tornada). L’escala dels trolls està literalment cosida a una paret en un escenari que et fa pensar que vas camí de la Comarca, però la dels hòbbits.


Encara que els preus ací són exagerats, el cotxe ens ha permés abaratir la ruta i ampliar el ventall de possibilitats. Estem tirant de càmpings per a dormir i supermercats per a alimentar-nos, ja que pràcticament ens fem el dinar i sopar nosaltres mateixos cada dia. Sinó, impossible per al nostre pressupost ajustat.

Per cert, ja no pujarem més cap al nord, tot i que ens hagués agradat transitar per la carretera de l’Atlàntic o fins i tot visitar la ciutat de Trondheim, però és hora de començar la retirada cap al sud, en direcció a Bergen. Vos conte.

Més coses
Noruega és un dels països més cars d’Europa i nosaltres havíem de planificar un viatge de nou dies amb un pressupost ben just, motxilla a l’esquena. La idea era fer un circuit amb inici i final a Oslo, viatjant en busca de muntanyes, glaceres o fiords, passant per la ciutat de Bergen i aprofitant els últims dies de l’estiu escandinau. Tenint en compte el pressupost i el que volíem vore, vam optar per fer un viatge a finals d’agost (això ens va permetre trobar ofertes en els vols o en el transport) i per l’alternativa del cotxe per a moure’ns amb més llibertat. Tot va anar rodat.

Ciutat mitjana i d’un pes històric relatiu, Oslo és encantadora i cosmopolita, però al cap i a la fi el seu és un encant menor si la comparem amb el que podem trobar en l’interior del país, especialment per als que van a Noruega en busca de naturalesa. Bergen, la segona ciutat, ofereix un aire més provincià, amb una ubicació estratègica i un moll (Bryggen) que mereix una visita per si mateix. Patrimoni de la Humanitat.

Pel que fa a les carreteres, n’hi ha molt poques autopistes, totes al sud, i la velocitat està totalment controlada amb una màxima de 110 km/hora que a sovint es rebaixa. La gran majoria de grans vies són carreteres nacionals de doble sentit, més transitades en els mesos de temporada alta. Nosaltres, al final d’agost, no vam tindre cap problema amb aglomeracions ni en les carreteres ni en les visites turístiques i excursions. Això sí, creuar els fiords amb el cotxe usant els ferrys, evidentment, té un cost, que pot variar en funció del camí. Si no recorde malament, la travessia pel Nærøyfjord amb el cotxe carregat ens va costar uns 100 euros, però en aquest cas era un petit creuer per un dels fiords més espectaculars.

Dels preus generals, no cal que diga que estan pels núvols per a una butxaca estàndard. Si vas per lliure, la nit d’hotel poques vegades baixa de 200 euros, pel que val la pena optar pels càmpings, especialment en les zones rurals que són la immensa majoria. Una curiositat: al sud on els càmpings són de costa i el temps suposadament més amable, ens vàrem trobar que la majoria d’establiments tanquen a finals d’agost. Fins i tot ens va tocar pernoctar en un que estava ja tancat, per falta d’alternatives. Per cert, l’acampada és lliure a Noruega.

Els restaurants són escassos i els preus també impensables. A canvi, hi ha alguna alternativa per a menjar de calent a bon preu en les ciutats més grans, com el mercat de peix de Bergen. En estiu està saturat de turistes, però permet dinar un bon plat de salmó fresc al vora del port.

El viatge el vam planificar durant mesos i l’Ambaixada de Noruega en Espanya ens va ajudar ja abans de partir. Ens van enviar a casa tota la informació que els vam sol·licitar, una guia turística prou clara amb els principals elements d’interés, així com un mapa de carreteres molt correcte. Esta mateixa informació, molt ben presentada, està al web institucional VisitNorway.es.

Carril bici, problema de costeres?

Ja fa dies que volia parlar a ARAMULTIMÈDIA de l’ús de la bicicleta a Alcoi. És evident que no és ciutat per a bicis, però amb un poc de voluntat es podria fer alguna cosa per a promoure la mobilitat sostenible, i també les bicis. El cas és que he escrit una petita provocació que he publicat aprofitant el Dia de la Mobilitat i un anunci del Govern local:

 

Carril bici, problema de costeres?

Alcoi no és ciutat per a moure’s en bicicleta. O això és almenys el que, estic convençut, pensa la immensa majoria de la població. En conseqüència, ens trobem que resulta pràcticament impossible fer servir la bici per a substituir qualsevol altre mitjà de transport, ja siga pel risc de multa en cas de rodar per una vorera o de mort per atropellament en cas d’optar per la calçada.

Sense ser un especialista en la matèria ni tampoc pretendre-ho, a base de viatjar i viatjar te’n adones que si Alcoi no és ciutat per a les dos rodes (sense motor) és per les costeres, sí, però també per comoditat, per inèrcia i per falta d’educació, entre altres coses.

Els exemples són múltiples i variats, no podem pensar que si al centre de Europa els ha donat per anar en bicicleta i deixar en casa el cotxe és només perquè mai han vist el Gurugú.

Amsterdam
La Fundació Vida Sostenible estima que el 75% dels 750.000 habitants de la metròpoli holandesa té una bicicleta (2009) per a rodar per la ciutat i que la meitat de la població la fa servir a diari. Est clar que és una capital completament plana i que els canals dificulten la circulació amb cotxe per bona part de la ciutat, però faríem bé a tindre en compte que a Amsterdam els hiverns són prou més durs que a Alcoi i que plou pràcticament el doble. És a dir, que tots els problemes per als ciclistes no són les pendents, també hi ha factors climàtics que poden salvar-se amb voluntat.

Berlín, Munic o Friburg
A Alemanya l’ús de les bicicletes està totalment interioritzat entre la població, siga quin siga el seu nivell econòmic i social. Berlín, per exemple, compta amb 620 quilòmetres de carril bici, per uns 700 a Munic, la segona ciutat més gran del país. A més, quan no hi ha carril bici és molt habitual trobar senyalitzacions que permeten compartir la calçada a ciclistes i conductors, obligats en aquest cas a respectar a aquells que van a dos rodes.

És important tindre en compte que si Berlín és més o menys plana, Munic no ho és. Potser les costeres no són com les d’Alcoi, però haver-les, les hi ha, i no per això la gent opta pel cotxe. A 50 quilòmetres dels Alps, només amaguen les bicis als hiverns quan els resulta impossible circular -cap problema, per a això tenen el transport públic.

Un cas extrem a Alemanya és el de Friburg, ciutat no molt més gran que Alcoi i avantguarda de l’ecologia a Alemanya. La política en favor de la sostenibilitat, també en termes de mobilitat, es remunta als anys 70. A hores d’ara s’estima que el 27% dels desplaçaments a la ciutat ja es fan en bicicleta, per un 26% en cotxe.

Barcelona
No només a l’estranger hi ha plena consciència d’usar i promoure la bicicleta en comptes del cotxe, per tal de fer de les ciutats espais més humans i habitables. El cas de Barcelona és, amb els seus problemes, el paradigma a seguir a Espanya.

Com Alcoi, la capital catalana es caracteritza pels seus desnivells, que malgrat tot no han evitat la proliferació de les bicicletes. Segons càlculs oficials, es fan uns 90.000 desplaçaments diaris amb aquest mitjà de transport. Barcelona té una xarxa de carrils bici de 200 quilòmetres.

Ací cal tindre en compte a més que la meitat dels desplaçaments es fan gràcies a la xarxa pública d’ús de bicicletes, coneguda com Bicing. Aquesta va ser una aposta decidida per aquest mitjà de transport feta per part de les administracions públiques.

Alcoi
Segurament no siga coherent començar fent un carril bici a carrers com el Camí, Oliver, Isabel la Catòlica o Sant Nicolauet, per citar uns exemples, però és innegable que la immensa majoria de barris alcoians és poden comunicar a peu pla. Sense anar més lluny, el recorregut de la Volta als ponts entre el centre, Santa Rosa i l’Eixample és un bon exemple, al que podem afegir les connexions amb la Zona Nord o el recorregut independent de l’antiga explanació del ferrocarril.

Fet i fet, hi ha grans espais com la mateixa Zona Nord sí que resulten ideals per a la implantació d’una xarxa interna de carrils bici, ja que és un veïnat pràcticament pla i que, no cal oblidar, supera els 20.000 habitants per si mateix.

Baix el meu punt de vista, el principal obstacle a que s’enfronta Alcoi a hores d’ara, respecte a la implantació de la bicicleta com mitjà de transport, no és l’orografia. El principal problema som les persones. Aquelles que tenen a la seua mà promoure l’ús de les bicicletes i, d’alguna forma, aquells que tenim al nostre abast utilitzar-les i no ho fem. O bé perquè no tenim facilitats o bé perquè no ens resulta còmode, o bé perquè no ens ho hem plantejat mai.

En aquest tema, reconec que tenim perdut el present, però em resistisc a admetre que tampoc podem fer res amb el futur. Amb voluntat i, especialment, amb educació, podem fer d’Alcoi una ciutat més sostenible. I fer-ho en bicicleta, malgrat les costeres, pot ser una gran idea.

Ministres i ministres (2)

Anit me’n vaig anar al llit ministerial i hui m’he alçat amb el mateix peu. Sobren les paraules, només vos deixe amb la imatge que ens ha regalat el tripartit alcoià, acompanyant al ministre Blanco en el telediario matinal de la Primera.

Volia… però no puc estar-me callat. Si li doneu al play en el vídeo (allà pel minut 9) comprovareu que el ministre no es concentra a la porta de l’Ajuntament per a parlar de l’autovia, ni del tren, ni de lo bonico que és Alcoi, sinó del caso Faisán. Normal, és un ministre i portaveu del Partido Socialista Obrero Español. El que fa un pelet de mal a la vista és vore a l’alcalde alcoià, Toni Francés, i als seus dos socis de govern local fent de vigilants de seguretat.

Toni Francés, que és dels seus, li fa de secretari. Rafa Carbonell posa cara d’home d’Estat, i Paco Agulló de jo no volia xuplar càmera, però la xuple que sóc el tinent d’alcalde collons! Els tres la xuplen. No he pogut evitar que em vinguera al cap la imatge de l’helicòpter del Tulipán arribant a Lepe. Però no, un respecte, són els nostres ministres.

Ministres i ministres

No tots els dies ve un ministre del Govern d’Espanya per Alcoi. Este dimecres n’han vingut dos: el de Foment, José Blanco, i la de Sanitat, Leire Pajín. Esta, més bé passava per davant, i s’ha deixat caure per les obres de l’autovia. De totes formes, per molt ministres que siguen, és com si ja no foren ministres. Amb això que queda un més per a les eleccions i que els pinten bastos als socialistes, m’ha donat la sensació que han perdut l’autoritat. Ara són com pesos ploma. El senyoret Blanco, ho dic per allò que és menudet, no ha fet declaracions als mitjans de comunicació, però no m’ha emprenyat gens. Jo haguera volgut preguntar-li pel tren d’Alcoi a Xàtiva, eixe que porten 20 anys dient que faran de nou i que no fan mai. Ben mirat, si li haguera preguntat quan pensen fer alguna cosa amb el tren, m’haguera contestat: “Pa lo que me queda en el convento”. Textualment, m’haguera dit alguna cosa com “estamos trabajando en ello” o “mantenemos nuestro más firme compromiso”, tot i que el que haguera volgut dir en realitat és el que jo vos he traduït abans. M’haguera sentit ofés segur. El que sí que m’haguera fet il·lusió dir-li al no ministre és: “I a vostè no li cau la cara de vergonya de firmar un protocol per a invertir 65 milions d’euros en el tren d’Alcoi i incomplir-lo any rere any?”. Al final, ni jo ni ningú li hem dit res, per respecte. Pensarà que estem bacores, els alcoians. Igual és això.

Libro de cabezal

Todos tenemos o deberíamos tener un autor de cabecera, como Zapatero con Gamoneda o Esperanza Aguirre, que se pirra por Sara Mago. Yo todavía no he encontrado al mío, mientras tanto me conformo con tener un autor de cabezal.

Poca broma, desde que vivo como un single he recuperado la sana costumbre de irme a la cama acompañado de un libro. Eso sí, como llego al final del día muerto, lo que mejor me va es la filosofía en chándal, que es digestiva y alarga la vida, por esto de que te ríes. Es la filosofía de senil dion y La vida en chándal.

Si alguno de vosotros llega al final del día pelín quemado, hacedme caso, poneos cómodos y echadle cuento antes de cerrar los ojos.  Me ha costado elegir, pero al final he optado por recomendaros el último capítulo de la pequeña obra maestra de la que os hablo. Se titula Cuento en chándal (un poco barroco, ¿no crees Pau?)  y espero que lo disfrutéis. Allá va!


Si os ha gustado, os aviso de que podéis descargaros La vida en chándal completa, aunque en realidad sería mucho mejor si en vez de la descarga gratuita os da por la compra, que tampoco pasa nada. Ya me contaréis.

La caixa verda

Amb això dels flirteos migratoris, hui he descobert els detalls del servei postal internacional de Correus. Per uns 65 euros, més o menys, vaig a intentar un enviament gros a Munic. Va una tele i roba d’hivern. Pel que es veu, allà fa fred i la nena va entenent l’alemany. La pena és que jo no entre, dins la caixa.

Chispa

Qui no sap en Alcoi qui és Chispa? Potser pel nom pocs el coneixem, però la veritat és que resulta difícil no haver-se creuat mai amb ell pel carrer. Normal, ell viu al carrer, està quan el posen i quan el lleven. Quan fa fred, i quan fa calor. Sempre.

No puc dir que m’he endinsat en l’univers fosc de Chispa, però sí que ho ha fet un amic. I ho ha fet molt millor que ho haguera fet jo amb la paraula, ell ho ha fet en imatges. Toni Miranda li ha pres 1.000 fotografies, totes tendres, que dibuixen a Chispa en tota la seua dimensió. A ell, i d’alguna forma, a tots els que viuen tirats en un racó. És el petit homenatge de Toni, que ha fugit del morbo i ha retratat a Manuel Bernabeu amb molta cura i, baix el meu punt de vista, encert.

I a tot açò, què pinte jo ací? Res. L’única cosa que he fet han sigut unes quantes preguntes i un text per a Toni, que ha adjuntat en el seu projecte de final de màster. El que vos adjunte ací és la meua versió del text, que hui he publicat com un reportatge a ARAMULTIMÈDIA i Ciudad de Alcoy (vos deixe el text en castellà, que era l’original). La versió de Toni és més sensible i es limita a transmetre l’essència del seu reportatge gràfic: que qualsevol persona normal pot acabar tirat en el carrer, un dia qualsevol.

Un día cualquiera, en la calle

Más de 1.000 imágenes y unas cuantas semanas ha necesitado el fotógrafo Toni Miranda para llegar hasta las entrañas de Manuel Bernabeu Vaello, más conocido como Chispa. No es fácil, aproximarse a la verdad de este personaje alcoyano al que prácticamente todos ven, pero nadie conoce.

Músico de la Nova, ciudadano de a pié como cualquier otro, la crudeza de la vida lo empujó a una situación extrema, a la calle, o más bien a un callejón sin salida del que ya no le saca nadie. Ni él mismo parece dispuesto a salir, sino más bien a purgar sus penas recorriendo con su bastón las calles de la ciudad.

“Yo lo veía pasar todos los días por delante de mi estudio y acabé preguntándome como llega una persona a una situación de extrema pobreza y abandono”, explica Toni Miranda, que encaró sus imágenes como parte de un trabajo final de máster universitario, aunque ha terminado por descubrir una historia de carne y hueso, un drama sin buenos ni malos pero totalmente cautivador.

“Al final de todo el proceso, te das cuenta de que cualquier persona, por un detonante o una serie de imprevistos, puede encontrarse en una situación penosa como la de Chispa”, admite el fotógrafo, a la postre retratista de un verso suelto.

Y es que, con todas sus desgracias personales –desde conductas adictivas, al rechazo familiar, pasando por la pérdida de seres queridos en situaciones penosas o incluso el haber contemplado la demolición de la propia vivienda en el casco histórico-, Chispa es un alma libre en desgracia, “que prefiere vivir entre portales que dormir en el albergue de transeúntes, donde lo tienen controlado”.

Con sus defectos a lomos, no deja de ser una víctima de una sociedad cruel, que no respeta a los que salen del camino marcado e incluso les acaba condenando a los peores castigos. La condena de Chispa, como si de un personaje mitológico se tratara, es la de “caminar todo el día sin parar, ya que es la única manera de que pueda dormir por la noche, en la Glorieta o en cualquier lugar de la calle”, comenta su fotógrafo.

A pesar de todo, Manuel Bernabeu, hombre menudo y generalmente amigable, es todavía querido por muchos. Conocido en todos y cada uno de los bares del casco antiguo, los hay que no lo reciben, pero hay otros que aún lo estiman. En la Penya del Bon Humor, por ejemplo, siempre es bien acogido y cuando se da el caso, le invitan a comer a cambio de que toque la batería como en los buenos tiempos.

Quizá Miranda pensaba descubrir en Chispa una víctima más de la sociedad frenética e individualista hacia la que estamos abocados, que cayó por error en un agujero negro del que nadie le ayudó nunca a salir.

Ahora que conoce su historia completa, que incluso sabe del rechazo de Manuel hacia los Servicios Sociales, que le ha acompañado cámara en mano a tantos bares –con sus cervezas-, ha descubierto que su historia, como sus fotografías, no es ni blanca ni negra, sino que está cargada de matices de luz y de color.

Pero no por ello Chispa es menos mártir de la crueldad. En mayor o menor medida, todos lo somos, verdugos y víctimas de un mundo que condena al diferente y lo empuja hasta los confines de nuestro mundo, allí donde no vemos nada.

Esa es la verdad de Manuel Bernabeu Vaello, la de un sexagenario que, un día cualquiera, se vio tirado en la calle sin retorno.

El fotógrafo Toni Miranda ha seleccionado 28 fotografías del reportaje a Manuel Bernabeu para su proyecto final del Máster Experto Universitario en Artes Visuales, Fotografía y Acción Creativa, impartido por la Universifad Miguel Hernández (UMH) de Elche. Tras completar su trabajo, tiene intención de montar una exposición “para que todo el mundo conozca que historias como la de Chispa no solamente se viven en las grandes ciudades”.

(En realitat, aquest reportatge no és un text de MIRADES D’ARA, però sí és un reportatge que aporta una mirada prou més interessant que la meua. La fotogràfica, està clar.)