Tagged: comentari

Desfent la bossa

Fa un no res que he arribat per fi a Munic, després d’un viatge que, per rutinari que haja esdevingut últimament per a mi, no ha deixat de ser diferent aquesta vegada. No pel que portava o deixava de portar a l’interior de la maleta, al cap i a la fi, equipatge de mà amb quatre coses imprescindibles: sabatilles, roba d’esport, d’abric, tecnologia bàsica i quatre bajoques seques per a celebrar el Sopar del Pobre en condicions -i sana alcoiania. Res de nou. Ara bé, fins ara, sempre havia deixat la petita Gabol blava ben a la mà, durant les meues freqüents visites d’estiu ençà. Aquest dimecres, en canvi, he sentit la necessitat de amagar-la baix del llit. De moment, no puc dir que em sento a casa, però reconec que des de hui tinc l’aspiració.

De la serra a la paella

Frescor, humitat, herba, molta herba. I romer, timonet, sàlvia i argelagues. Quines argelagues, les de les nostres serres. Només amb paciència i molt de respecte per la terra (açò últim és un desig), es poden trobar estos dies els primers esclata-sangs de l’any, amagats entre la malesa i les pedres. A la soca de les ginebres i també a prop dels pins, sempre protegits per molsa i altres líquens. Meitat com un senyal, meitat com una trampa, la serra arriba a desembre carregada de fongs de tota classe i de tots els colors. La major part d’estos bolets són verinosos, també n’hi ha comestibles més enllà dels rovellons, per molt que la gent moderna ja no els fem cas. Una llàstima, deixar passar les mocoses. Els meus pares i el meu germà són els qui em van presentar este ambient de tardor a la Mariola (i més enllà), quan era un xiquet, i els qui m’han acompanyat este diumenge, cistella d’espart del iaio Vicent en mà. Junts, hem collit alguns rovellons primerencs. Tot i que no hem omplit les cistelles, cadascú a la seua casa i a la seua manera ha gaudit d’un bon plat d’esclata-sangs. Frescs, saborosos, de la muntanya a la paella.

No, no m’he enganyat de data publicant este post. La sequera de setembre, l’aigua de novembre i la falta de gelades, tenen la culpa de que els primers rovellons de la temporada ens arriben ara.

Desteixint Alcoi

Anit vaig acudir a la presentació d’una exposició fotogràfica sobre Alcoi i el procés de reconversió industrial al que està sotmès des que la indústria tèxtil va entrar en crisi ja fa una pila d’anys. En realitat, el que travessa Alcoi és més bé un procés de desindustrialització. Sense dades en la mà, les sensacions del dia a dia i observar els moviments de la meua generació em fan pensar que Alcoi ja fa temps que exporta, per damunt de tot, mà d’obra. El meu viatge a Munic és un cas extrem i potser puntual, però quanta gent va i ve cada dia a treballar a Cocentaina, Muro, Ontinyent, Alacant, València…

Els professors Kiko Tovar i Arturo Lahera, sociòlegs de la Universitat Complutense de Madrid i responsables de la recerca que ha donat lloc a l’exposició, van exposar algunes conclusions del seu treball. Després d’haver estudiat a fons i amb molta cura el cas alcoià, ens van dir a la cara que tenim unes festes collonudes, un sentiment d’alcoiania potentíssim, però un panorama per davant ben complicat. Per si fora poc, mentre la indústria pareix no acabar mai de descompondre’s del tot al poble, la crisi econòmica amenaça amb emportar-s’ho tot per davant. Al final del parlament d’Arturo Lahera algú del públic li va preguntar: “I quin futur creus que ens espera?”. El professor, sense pretensió de dir la veritat absoluta, va dir la seua. La que jo no volia escoltar: “L’estudi ens indica que Alcoi acabarà sent una ciutat dormitori”.

De moment, els telers ja no funcionen, el riu d’Alcoi no té ni opció d’embrutar-se de borra i tint, mentre les teulades de les últimes fàbriques del centre s’ensorren per culpa de l’abandó i l’oblit. Algunes de les fàbriques, les afortunades, s’han reconvertit en la seua d’alguna de les 28 filaes alcoianes. Això sí que funciona, ara i sempre. També, evidentment, els dormitoris, que a Alcoi en el segle XXI decorem amb teixits de la Xina segurament comprats a un gran magatzem d’Alacant.

(Si algú vol vore l’exposició en concret, inclou les imatges d’Alcoi i d’altres ciutats europees en procés de reconversió industrial. Està fins el 8 de gener a l’edifici Viaducte del Campus d’Alcoi de la UPV. Les fotos d’Alcoi com les del panel de dalt, són de Susana Pla. El projecte està finançat amb fons europeus i s’anomena Sphere.)

Jo buscava en Willy Wonka

Este dimecres he visitat la fàbrica de joguets de Famosa a Ibi. Segons resava la convocatòria de premsa, el propòsit de la visita era descobrir “el procés de creació d’un somni, l’elaboració d’un joguet”. No sé per què, l’enunciat dels meus amfitrions m’havia fet pensar en l’excursió com si fora a la fàbrica de xocolata d’en Willy Wonka: un mati oníric ple de felicitat, passejant-me per un gran magatzem de joguines de totes les grandàries i salpicat de petites habitacions atapeïdes de senyores grosses, segudes sobre cadires de mimbre de colors, cosint nines de drap, agulla i fil de cosir en mà. A José de la Gándara, és a dir, a Willy Wonka, me l’imaginava com un senyor gran, sord i miop, amb els cabells llargs i estorats. També me’l feia escèntric, amb un gran barret de copa i un bastó, passejant-se per la seua fàbrica acompanyat per un seguici de personatges de ficció. Què menys que crear somnis en un ambient d’ensomni.

Al final, tinc que dir que la visita ha sigut molt cordial, com el senyor De la Gándara, però de Willy Wonka, res de res. Per a començar, el Willy de Famosa és un cavaller molt corrent, com un empresari més de traje i corbata, que s’ha passat el matí parlant d’exportació, negoci, mercats i moltes altres coses que res tenen a veure amb el somni d’una xiqueta o un xiquet. Sobre la fàbrica, he vist molta seguretat per als treballadors, moltes màquines, un control exhaustiu de la producció… Em venen al cap paraules com riquesa, ocupació o indústria, sense dubte totes bones, més encara en els temps que corren. Però també he sentit una olor forta a plàstic, monotonia, cares series, automatisme, soroll. De nou, indústria. I clar, com que jo anava en busca d’una història dibuixada per Tim Burton, no he pogut evitar la decepció.

Progrese con nosotros…nos adaptamos a los nuevos tiempos

Està clar que jo sóc més de mil paraules que no d’una sola imatge, però hui he entropessat amb una a la que no li calen massa acompanyaments. Només diré que la indústria alcoiana Mirofret tanca les seues portes després de 134 anys fent carros i carrosseries. Fa uns pocs anys tenia 200 treballadors (la majoria a Alcoi), dels que en quedaven 82 en plantilla. Tots a l’atur. Ací teniu la imatge que he trobat precisament en accedir al web corporatiu de Mirofret, a mode de missatge de benvinguda als clients. O potser no, i simplement es tracta d’un avís per a navegants.

Quatre gotes de neu

Jo no hi era, però l’any passat va nevar per primera vegada a Munic a principis d’octubre. Aquesta tardor encara no n’ha caigut cap, de nevada. No és per falta de fred, portem molts dies per davall de zero graus durant bona part del dia, però no plou. Això sí, tampoc fa sol, pràcticament mai. Cap al vespre, que en novembre és abans de les cinc de la tarda, la boira s’apega a terra i ho fa tot més obscur i confús. Això succeeix més al nostre barri, rodejat de boscos i camps als afores, que no pas al centre de la ciutat. És com una massa grisa que omple els carrers en fer-se de nit i durant les primeres hores del dia. Després marxa i el termòmetre puja lleugerament per unes hores, ajudat tímidament pels raigs del sol, només si n’hi ha sort. Aquest dijous la boira s’ha quedat més del compte i també la capa de glaç matinal. Com un xiquet, m’he emocionat al mirar per la finestra al dematí i descobrir un petit llençol blanc que ho cobria tot. Per si fora poc, quan Mariola ha marxat de casa cap al treball, han caigut quatre gotes. De neu, és clar. Ara s’acosta el migdia i ni plou ni fa sol. Al temps que treballe a l’escriptori improvisat, ben calent a casa, observe el carrer. El silenci és total i no passa ningú; encara queda una mica de neu damunt la gespa; el petit estany dels nostres veïns roman glaçat i els seus peixos de color taronja no es mouen gens; els arbres estan tesos com un garrot. És evident que el fred no ha marxat. Mentre hi pense, acabe de llegir-li a algun tuitero que a Alcoi just ix el sol després que les pluges dels últims dies hagen acumulat vora 200 litres d’aigua per metre quadrat, en alguns punts de la comarca. Ací en canvi, el que tenim és un típic dia de novembre: amb fred, boira i quatre gotes de neu.

De petits oblits i lliçons

Diuen que somiar amb perdre les claus significa temor a perdre l’estatus propi en la vida real. Jo mai somie amb perdre les claus, simplement les perd. Vaig començar a fer-ho amb només sis o set anys, quan els meus pares es van veure obligats a fer-me una còpia de les de casa per a que anara i vinguera a escola. De iaios no en tenia a Alcoi, i aviat em vaig quedar sense germans a la llar que pogueren fer de pares: un a la mili i l’altra a la Universitat. Corrien altres temps. Disposar d’un joc de claus de casa des de ben menut m’ha ajudat a ser més responsable, un homenet des de sempre. Però no a evitar perdre les claus. Ho vaig fer amb 10 anys, amb 12, amb 15, amb 20 i ho seguisc fent amb trenta. Supose que m’importa ben poc, sinó no m’ho explique. És cert que ara m’ocorre amb menys freqüència. A canvi, acostume a perdre la documentació personal o el telèfon. El mòbil, això sí que em costa de retindre. I mira que hi parle. En 2009 vaig estrenar al meu primer iPhone, que no el vaig perdre però el vaig omplir de suc de pinya en un descuit i ja no va tornar a ser el mateix. Fins que el vaig canviar per un iPhone4, que em va regalar la companyia telefònica en Nadal de 2010. El vaig oblidar a la mà d’algun espavilat, que no va desaprofitar la seua oportunitat per a quedar-se’l. Abans d’estiu encara em vaig fer amb un mòbil més modest. Però també el vaig perdre, en una piscina pública segurament abandonat involuntàriament. Anit vaig estar a punt de perdre, enmig de la serra i ajudat pel meu germà, l’últim telèfon mòbil amb que m’he fet. Això sí, apresa la lliçó, és un Samsung amb tecnologia de fa una dècada. Este el vaig comprar directament per deu euros. No és que somie que perd les claus, és que sé que les perd. Així és que, per a determinades coses, és millor per a mi mantindre els peus en terra. (No piule, però si caic, el bac sempre fa menys mal.)

L’aniversari

Este dilluns és el seu aniversari. Compleix 28 anys, la meitat dels quals els hem passat junts. Com en els temps de la facultat, hui no ho estem i m’haig de conformar amb enviar-li un correu electrònic i parlar amb ella a través de la pantalla de l’ordinador, per skype. Este programa informàtic i el mateix correu electrònic són dos invents sensacionals, però en estos moments em pareixen miserables. Pagaria el que fos per bescanviar-los per la vida real, la dels plaers de carn i os. No demane massa, ni que fora anar a sopar o poder prendre una cervesa junts. Serà dissabte. No vull celebrar cap més aniversari per correu electrònic.

Brutal


Alcoi ha rebut hui el visitant numero 100.000 a l’exposició Camins d’Art, la mostra d’art religiós que ha muntat la Conselleria de Cultura durant un any a la ciutat. En aquesta història, s’han invertit més de deu milions d’euros, principalment rehabilitant patrimoni religiós.

No cal que diga que no sóc gens de missa, però no negaré que algun dia vaig albergar l’esperança que aquesta exposició portaria un gruix important de turistes al poble, fet pel qual mereixia la pena l’esforç econòmic.

De moment, la immensa majoria dels 100.000 individus que han vist Camins d’art eren o bé alcoians o bé de la resta de la província. O siga, que de gasto, ben poc.

Però les magnituds, si no es comparen, són complicades d’entendre en tota la seua dimensió. Sobre el volum de visitants de Camins d’Art, si Alcoi n’ha tingut 100.000 en vuit mesos, la mostra semblant celebrada en 2010 a València va rebre mig milió d’espectadors. I pitjor encara, si comparem amb les mostres de Xàtiva o Sant Mateu (2.000 habitants al Baix Maestrat), resulta que allà també van superar els 500.000 visitants.

Mentrestant, la directora de la Llum de les Imatges ha lliscat aquest divendres en assegurar que les xifres actuals de l’exposició alcoiana representen un “èxit brutal” per a una exposició d’art com la seua. Brutal sí, l’èxit no el tinc tan clar.

La tragèdia contemporània en dies de campanya

Per molt que s’afanyen des del PSOE, aquesta campanya electoral és per a ells una tragèdia grega. Mentre arriba i no el desenllaç, els socialistes estan recorrent una cursa intensa que a vegades els deixa a la vora del ridícul.

A Alcoi han celebrat el seu acte de campanya. Marcelino Iglesias, secretari d’Organització del PSOE, i Leire Pajín, candidata per Alacant al Congrés dels Diputats, van estar dimarts en la nit al Teatre Principal.

Del que van dir em quede amb dos conceptes: que un canvi de govern no garanteix el final de la crisi i de l’atur a Espanya; que el PP és tan responsable com el PSOE de la situació política i econòmica estatal, si tenim en compte que governen a la majoria d’autonomies i municipis.

Els done la raó, en estes dos idees força als del PSOE, com també quan diuen que el PP no pot equiparar 1996 a 2011, a l’hora de vendre la seua recepta màgica per encetar la recuperació econòmica i retrobar la senda del creixement econòmic. No els done la raó en canvi, als del PSOE, quan afirmen que representen l’eixida social a la crisi.

Tan s’hi val. A la tragèdia grega ningú no pot fugir del seu destí, per molt que ho intente desesperadament. Hom està sentenciat. El PP, també. I el poble. Tinc la sensació que, malgrat el que pensen uns quants, els socialistes no aniran a soles a l’escorxador el proper 20 de novembre.