Tagged: viure a Munic

Dijous Sant

Tot el dia amunt i avall, passejant una i altra vegada la ciutat. Que ningú no s’equivoque, treballant. La veu va camí d’apagar-se i açò, la Setmana Santa, just acaba de començar. Fred, neu, pluja, vent… i, només al final, cel blau i sol. Són preciosos aquestos vespres humits de la primavera bavaresa. Olor a fresc, a net, gotes d’aigua sobre els vidres de la casa. No ho puc evitar, una altra vegada al carrer. Ara per plaer. Faig la volta al barri i passe per davant de l’església, la parròquia tan moderna del barri que tant m’agrada. De camí, tinc la sensació que em creue amb un beato. Ací també n’hi ha, i no són pocs. I hui és Dijous Sant, ara caic. A punt d’entrar la nit, han encés els llums a l’església. No puc evitar obrir un cèntim l’enorme porta de vidre. És clar, és moment de missa. Solemnitat, sona l’orgue de rerefons. Uns senyors vestits de blanc donant el sermó. Hi ha coses que no canvien. Només falta la processó. Preciós, però no és paisatge per a mi. A fora, uns metres més enllà, els darrers raigs de sol colpegen sobre el canal mentre els ànecs naden a contra corrent. Les teulades dels palauets m’enlluernen. És el coure que recobreix les cases més opulentes. No és or, però ho sembla. I podria ser-ho, no serà per mancança. Curiosa escena. A poc a poc s’imposa el vermell en l’horitzó i darrere arriba el blau obscur, i al final, a la porta mateixa de casa, el negre. És de nit, una nit de dijous d’abril.

Anuncis

El paper (per fi)

Gairebé dos anys, tres-centes hores de cua a les diferents administracions públiques de la ciutat, quatre exàmens, milers d’euros, un grapat de constipats, 19 certificats i 29 visites a l’oficina de trànsit després, hui, per fi hui, he rebut en mà l’últim de tots els papers que he necessitat i que espere necessitar per poder dur avant tot el que vull emprendre i el que ja porte entre mans. Es ist schon vorbei. Finito. C’est fini. It’s over. A otra cosa, mariposa. Bon vent i barca nova. És hora de passar pàgina, doncs. I de seguir endavant. El paper, per cert, és de color blau i amb el groc que ja tenia pense que és un dels més grossos que he rebut en ma vida a hores d’ara, després de la partida de naixement, els papers de la boda, el títol de la carrera, la cartilla del banc i la llibreta de comandes d’Antonio i Guillermina. És a dir, fonamental, n’hi ha qui diria existencial, però jo no ho tinc clar, això. Ho he intentat, però el dia hui no és ni millor ni pitjor que el d’ahir. Si de cas pel sol i els 15º a Munic, res a veure amb el certificat. Igual és que em tenien anestesiat, amb tota esta història. O serà una qüestió metafísica, al cap i a la fi un paper és només això, un paper.

Tornar a començar

Els primers dies de l’any, especialment en passar Reis i intentar tornar a la marxa, són ben complicats a Munic. Fa fred, el dia és curt, la panxa bé plena, el record de la família i la pròpia gent és fresc. Rovell. I després està la gossera. És com si la mandra s’hagués fet amb mi durant els Nadals i ara fou impossible treure-me-la de damunt. És ben difícil fins i tot alçar-se del llit a primera hora del matí; el despertador sona una i dues vegades i tots dos romanem allà parats; mai s’acaba de fer de dia. Una vegada dempeus, no sé per on començar. I no és que no tinga faena, tot i que la d’ara és del tot diferent, és que en tinc tanta, d’acumulada, que no sé per on moure. Al migdia tot són preses i correres. I quan sembla que encara trauré alguna cosa en clar de la jornada, tot el contrari: de sobte es fa fosc, fosquíssim. La sensació que tinc sovint és com si rodolara pel gener a trompades, amb l’aire de cara en tot moment. Només demane que arribe febrer aviat. O, per demanar, que torne a caure una bona nevada de les de dos i tres pams de neu, tot i que en sóc conscient que d’això darrer potser, en uns dies, me’n penediré.

Munic: Cap d’Any en blanc

Els torrons estan a la panxa, la família queda a lluny una vegada més i reprenem la marxa a Munic. Abans de Nadal hom parlava del mes de desembre més càlid que es recorda; el cas és que ha estat tornar i començar a caure la neu. El 28 a la nit esperàven 13 graus baix zero i des d’aleshores, tot i que les temperatures han anat recuperant-se, no ha deixat de nevar.

Trineus al parc anglès

Trineus al parc anglès

Passejada

Passejada

Surfistes

Surfistes

Ciclista al parc

Ciclista al parc

Corredors

Corredors

Esquí al parc

Esquí al parc

Snowboard

Snowboard

Servus

Servus

La bici

La bici

L’últim dia de la tardor

El calendari assenyala, ací i allà, que la primavera entra el 21 de març, però hom a Baviera sap que fins que no entra el mes de maig igual en tenim que no. Ara bé, en arribar el primer del cinquè mes del calendari, mentre mig mon ret homenatge als màrtirs de Chicago, aquesta gent treu la pólvora, la cervesa i la música al carrer i celebra pagada que d’ençà d’aquell dia tot mou. Hui he tingut una sensació molt pareguda. Ja sé que resta un mes exacte per a que arribe l’hivern, però en realitat podem donar la tardor per exhaurida. Al principi del tot les primeres fulles groguenques van començar a caure al terra, allà per l’agost. Al setembre, les taronges i les vermelles anaven totes barrejades i cada dia n’hi havia més al terra. Ara fa un mes, per l’octubre, les clarors als arbres eren ja tan grans que si plovia no n’hi havia forma d’evitar banyar-se. Nevar no ha caigut un floc de neu, però. Al carrer, les fulles grogues, les vermelles i les marrons anaven amuntonant-se dia a dia sense que ningú fera res per arreplegar-les. N’hi havia tantes, ja al novembre, que fins i tot resultava perillós circular amb la bicicleta per segons quines arberedes. Hui però, han vingut dos desenes d’operaris dels serveis de neteja al barri i amb tot un munt de màquines ho han netejat tot. Primer han agranat els carrers, després han anat fent muntons, més tard ho han recollit tot plegat i només al final han arruixat. En acabar la feina els he vist mirar cap al cel i trobar allò que cercaven. Els til·lers del nostre carrer, els faigs del d’enfront i els freixes de més enllà, tan se val, no n’hi ha cap arbre que conserve una quantitat de fulla suficient com per a considerar-la una amenaça. La propera vegada que passen aquestos senyors de manteniment pel carrer serà per a retirar la neu i sembrar-ho tot d’incòmodes pedres. Pot que hui no haja començat encara l’hivern, però sense dubte la tardor ha arribat al seu fi. Ni que siga al nostre davant.

El primer fred

Si Diumenge de Rams sempre ha estat en ma vida el dia d’estrenar roba de cara a la primavera, per la fira de Tots Sants és quan s’ha de treure l’abric de l’armari. Veig però que a casa ja fa uns anys que estan, a estes hores, més bé per baixar a Sant Joan a prendre el sol que no per passejar per Mariola en busca d’esclata-sangs. A Munic, enguany no ens ha tocat nevada a l’octubre, però el temps sembla haver canviat definitivament. Fa una setmana estàvem al llac prenent el sol; portem tres dies de pluja, fred, aire i temperatures per davall de deu graus. Gonçal. Un fred que pela, que sento al cos mentre dubte si encendre la calefacció i que, demà, mai se sap. Les fulles segueixen caient dels arbres però, mentre nosaltres ja hem tret les bufandes sense esperar a la fira de Tots Sants.

Tardor

Seca i assolellada, aquesta tardor avança al temps que les fulles seques ho envaeixen tot. A Munic, ningú no les arreplega i no ho faran mentre no siga un treball definitiu. N’estic convençut, ja ho he vist. A la muntanya, les fagedes van de verd a groc i de groc a vermell, tot un espectacle. Un espectacle que tot i que també he contemplat mil una vegades encara no he avorrit. Com? I si queda alguna estona lliure: una passejada pel bosc, humit, fresc, per ara farcit de fongs mentre s’acosta el fred i la neu. Quina llàstima que no sóc capaç de trobar-ne ni un, de bolet, dels que llençaria a la paella amb total tranquil·litat.

El parc

El parc

El castell

El castell

Reig de fageda

Reig de fageda

El que vos espera

Xiquets, en només deu dies us tenim ací. Si vos dic la veritat no he tingut un segon en els darrers dies per respirar tranquil, menys per a preparar el que vindrà. No cal, paraula, ho passarem d’allò més bé. El que sí em té fart és l’oratge. No vos puc prometre res. Quin estiu més fastigós, parle del temps, estem tenint enguany a Munic. Els til·lers ja han començat a reballar la flor al terra, els més matiners es preparen per a fer el mateix amb la fulla, i encara no hem tingut ni dos dies seguits de sol i calor. Els matins en gris permanent han fet dels de tempesta una meravella. Vint-i-cinc graus i una bona estona de sol és tindre sort. La temperatura ideal del viatger, direu. Cert, menys del que demana llac i riu. Ja sabeu que jo en sóc un fanàtic d’això. Ahir no em vaig poder banyar al llac, però quina por que vaig passar al cotxe. Així d’entrada diria que no havia vist caure una tromba d’aigua tan forta des de fa molts anys. Aquaplàning a l’autopista A95. O més aigua en trenta minuts de cortina al volant que en un trimestre de calendari alcoià de secà. Por. El riu, normal, ens baixa tan brut que ningú no s’atreveix a ficar-li mà. Ni en dies de sol i basca com este divendres. Quinze o vint desgraciats van tindre que ser evacuats l’altre dia de l’Isar per Protecció Civil, fent l’imbècil. Brut? De brossa ben entesa, natura, que no de merda humana. Però així no dóna gust. Les coses poden canviar. Hui tenim Llorenç, demà sembla que tornen els trons. Com la setmana vinent. Per ganes no serà, si l’oratge ens ho permet passarem uns dies fluvials, de bicicleta, de cervesa al aire lliure, o biergarten. A vore si és veritat. Per ganes no serà.

Aigua, sol, aigua

isar_boot_pixel

Este juliol sembla que l’estiu va i ve. La setmana que entra toca aigua, frescor i gris. La passada, sol, calor i color. I com estem al cas, que allò bo que tenim hui potser no ho gaudirem demà, no desaprofitem ni un segon del nostre temps lliure quan cau a blau. Diumenge, dia de canvi d’aires, vàrem passar un dels millors matins en companyia des que som a Munic. Sense dubte. Feia molt de temps que tenia ganes de baixar el riu, i ahir fou el dia perfecte. Als bavaresos els agrada pensar que l’Isar i el seu entorn natural són una mena de Baviera canadenca: pins, aigua clara, peixos, silenci. Haig de dir que no conec el tram inicial del riu, allà per on encara baixa, pur, acompanyat de les muntanyes, però a mida que s’acosta a Munic, no parlem ben bé del Canadà. Els pins, els peixos, l’aigua neta no desapareixen del tot, però les barques de plàstic i els domingueros canvien de colp el panorama. I la brossa, ahir vaig notar una cosa que no havia percebut des de fa temps: que el riu com més cap a la ciutat, més brut i cada dia més. Poca broma, pronostique un major control de la llera de l’Isar en breu, doncs aquesta gent, per sort, no fa broma amb segons quines coses. Que no acaben per prohibir alguna que altra activitat de les que més ens agraden. Per exemple, les barbacoes. Maleit costum imbècil el de deixar al terra les botelles de vidre buides. “Vindran i les arreplegaran, que el vidre és negoci”. Qui? Encara haurem de donar gràcies als desgraciats. La nostra baixada del riu, però, fou una mena de reunió d’amics. Un matí en barca de plàstic que em va fer sentir per moments com un xiquet de deu anys jugant a un parc d’aigua. El que no he fet mai. Oci, se’n diu, i a vegades fa que no et sentes ridícul quan fas el ridícul, o que respires tranquil després d’una setmana complicada. Massa a gust i tot, algú va perdre la meitat de l’equipatge fent el bleda. I quin bleda de riu, per cert. Què poca força i que poca aigua que porta. Per sort per a nosaltres. Entre els banyistes de diumenge que ens miraven bocabadats des de la vora, molta gent nua com sempre. Impossible a casa nostra. Llibertat, curiosa llibertat en casa d’aquesta gent que a dies em sembla tan reaccionària. A mida que el dia avançava, el gris anava guanyant terreny. No com per a aigualir-nos la festa, però sí com per a recordar-nos que nos ens podem encantar. Dia que passa, dia que no torna. Aquesta és la idea en aquest el nostre estiu, i ja van a tres, a Munic.

A la lluna de València

Les darreres setmanes he tingut la sort d’acompanyar a gent que m’ha fet recordar perquè paga la pena fer el que faig. Mentre hi pense i no, en el primer dia mitjanament lliure en les últimes setmanes com per a poder parar-me a pensar una estona, jugue amb un vaixell de paper, regal precisament d’un dels pirates amb els que he compartit travessia. Huit anys tenia el pirata en qüestió, sense cap pegat en l’ull i amb molta màgia en les butxaques. Del pirata i la germana en particular en guarde un molt bon record, i dels pares. Ara bé, hi pense i no puc evitar de riure. Riure ara; quina nit els vaig fer passar el primer dia. Valencians com jo, de poc més els deixe a la lluna de València. Literalment. No és habitual, però amb aquesta família em vaig implicar fins i tot en la busca d’allotjament. Els preus de l’hoteleria convencional estaven pels núvols en la setmana de Sant Joan, així que els vaig recomanar d’anar a dormir a casa dels Henze. Uns altres cracs. El tracte el varen tancar a dues bandes sense mi, via airBnB, però imagine que per comoditat l’adreça de la casa la vaig transmetre jo mateix als viatgers. Encara no sé en què estava pensant, però el cas és que els vaig enviar equivocadament al número 41 d’un carreró del barri de Perlach, un diumenge a les onze de la nit com arribava aquesta gent. El nom del carrer estava correcte, faltaria, però no sé d’on vaig treure la numeració d’una casa en la que hi vaig viure quasi un any. Ni era el 41 ni tan sols existeix el número! Increïble, per sort, els Henze són gent de 10 i varen eixir al carrer en la mitjanit de diumenge en busca dels turistes extraviats. Tot sense telèfon mòbil per una errada de càlcul, en aquest cas dels valencianets. Per sort, una hora després, les quatre personetes famolenques i fartes de voltar amunt i avall en busca d’un edific fantasma varen trobar la veritat producte de la casualitat. En realitat, la veritat els va trobar a ells enmig del carrer, pràcticament a la lluna de Munic.