Category: Opinió/ Opinión
Diari de la Festa des de la cuina: l’esquadra de negres
Cinc hores de son i dotze a la cuina. Són les set de la vesprada i és hora d’anar a la filà. On? A la cuina. Però abans he pogut acompanyar a l’esquadra de negres del Capità moro de 2013, la Filà Benimerins. En realitat no seria del tot mentira si afirmara que si estic ací és per eixa filera de dotze personetes, crescudes, guiades per una música impresionant, aclamades per un públic digne d’admirar, vestides de guerrers. Dos fotos, una del capità i l’altra de l’esquadra de Tonet. Dic, de negres.
Diari de la Festa des de la cuina: intro
Sabeu què vol dir “Ja les tenim ahí”? Si ho sabeu, calleu, sinó, escolteu, perquè ara vos explicaré quatre coses ben contades, que he vingut a casa de la mama, a soletes, per a passar quatre dies que crec seran d’allò més divertit. Tant que pense esplaiar-me a gust al #quadern. Anem allà, amb una intro: “Ja les tenim ahí”. És una frase tan idiota, disculpeu volia dir costumista, com la Festa mateixa. Festa, paraula que al meu poble s’escriu amb majúscula i que no fa referència a cap espectacle de tauromàquia ni de cap altra cosa que puga ser entesa de la mateixa forma que és entesa pels alcoians i les alcoianes més enllà del port d’Albaida. Una traducció possible: festes de moros i cristians a Alcoi en honor a Sant Jordi, però hauria d’incloure etiquetes com declarades d’interès turístic internacional o, ja escalfant una mica més l’ambient, del tipus 22, 23 i 24 ara i sempre; les millors del món; les més grans; les úniques; aquelles en les que les dones i els homes no participen en igualtat de condicions; les que sempre són iguals; bla, bla, bla. Els que sou forasters, o siga no alcoians, segur que esteu flipant. Però a ben segur que ara compreneu que em referisca a la Festa amb una sola paraula i en majúscules. M’evita moltes explicacions. Si encara no heu entès què són les festes de moros i cristians d’Alcoi, o la Festa, vos deixe llegir un parell de cites recents per a que vegeu que no vaig de farol. Fa un parell de dies, Toni Francés, alcalde del meu poble va escriure al seu mur de facebook: “Treball, imaginació, creativitat. Tot enllestit, Alcoi mostrarà un any mes les millors festes del món. Bones festes”. Nyas, coca. Fa ja un porró d’anys Ovidi Montllor, alcoià com pocs, va dir: “Allí fan unes festes que a molts les duren un any i que altres les esperen sense pensar en el sant. Són moros i cristians, que el cafè els fa germans; sempre perden els moros i guanyen els cristians”. La va clavar, l’amic. Bé, intro festera feta. Falta introduir això del Diari de la Festa des de la cuina. Que a què he vingut jo des de Munic, un cap de setmana llarg i a soles? A beure cafè licor? A baixar per Sant Nicolauet vestit de moro al compàs de la música festera? Nein. Igual cau alguna mentireta –aquells que segueixen sense entendre res estan a temps de veure a Xavi Castillo de fent de capità moro o poden deixar un comentari al post-, però he vingut, ara ve lo bo, a fer costat a la família i la nostra empresa de càtering –si és que no em prive de res- que durant quatre dies donarà a menjar i a sopar a 500 persones totes segudes juntes en una filà, lo que podríem entendre, simplificant molt, com un local al que va molta gent amiga per a embufar-se. La majoria homes. Així doncs tenim uns dies per davant i un negoci que atendre al qui totes les mans li seran poques. I com que no me’n perd una, he pensat que seria divertit narrar la Festa al Quadern des d’allà on la seguiré, que no serà precisament primera fila. Comença el viatge a #micAlcoi13 i ho fa amb l’Himne de la Festa. Me’n vaig a la filà o faré tard. Que ja les tenim ahí -en 60 minuts-.
“En Múnich, o bien te identificas con el entorno, o bien no encajas”
Elsa Mogollón-Wendeborn, periodista y directora desde 1998 de la revista ECOS de España y Latinoamérica, publicación en español para la comunidad germana, editada en Múnich. Casada y madre de dos hijos, lleva más de dos décadas trabajando en Alemania –llegó en 1990–, si bien inició su carrera profesional en su país. Natural de Cartagena de Indias, es licenciada en Comunicación Social por la Universidad Externado de Colombia.
Lo de hablar con ella es una historia que viene de largo. No son muchas las profesionales latinas en Múnich que ocupen un lugar de responsabilidad como el suyo, ni que atesoren una experiencia laboral tan dilatada. Por eso y más, su caso es especialmente interesante para profundizar en las posibilidades para el trabajo y la vida que ofrece la ciudad. Charlamos de posibilidades laborales, calidad de vida y, inevitablemente, de la emigración española actual. Siempre en clave muniquesa.
¿Cómo es Múnich para el trabajo?
Se trata de una ciudad que ofrece muchas posibilidades para el trabajo en todo tipo de sectores. Está abierta a nuevas ideas, por lo que es fácil emprender negocios. En relación con otras ciudades de Alemania, podemos decir que es una de las que más oportunidades facilita.
Quizás hayas conocido el reciente informe de la consultora Mercer, que la declara como la cuarta capital con mejor calidad de vida a nivel global.
Cuando se llega desde otra región europea por unos días, quizás no se aprecie tanto la calidad de vida. En mi caso, al llegar de la Colombia violenta de los 90 el contraste fue enorme, por ejemplo, a nivel de seguridad. Múnich fue como llegar a un paraíso. Aquí puedes ir a cualquier hora del día o la noche y por cualquier lugar sin dejar de sentirte seguro.
La cantidad y diversidad de zonas verdes o poder disfrutar del ocio y la cultura también son cosas muy importantes aquí de cara a mejorar la calidad de vida.
Por otro lado, Múnich y Baviera tienen fama de ser algo aburridas, incluso conservadoras. ¿Qué opinas al respecto?
Baviera es un estado particular y orgulloso de lo que es dentro de Alemania. Eso ayuda a que el viajero sepa al llegar que se encuentra en un lugar especial, por lo que resulta más fácil integrarse o todo lo contrario. Aquí, o bien te identificas con el entorno, o bien no se encaja. En Berlín, por ejemplo, no existe hoy esa autenticidad que se respira en Múnich. En cambio, desde allí se puede percibir a los bávaros como gente folclórica que van por la calle en lederhose. A mi me gusta que la gente esté orgullosa de su cultura.
Sobre el aspecto conservador o no, afortunadamente la ciudad está gobernada por el SPD y los Verdes mientras Baviera mantiene un gobierno conservador. Pero es verdad que aquí no es como en Berlín, en aspectos como la cultura o el arte. Los espacios culturales, incluso los alternativos, están regulados y es cierto que en esta parcela no es una ciudad tan abierta y vanguardista como Berlín, capital. Pero es que Múnich es una ciudad de provincias y si la comparamos con otras ciudades de provincias europeas ofrece más.
¿Una ciudad de provincias?
En lo artístico, sí. En lo económico, no. Baviera es el polo de desarrollo actual de Alemania, junto a otros estados vecinos como Hessen. Es donde se genera el trabajo y se mueve el capital. En ese sentido, es mérito del gobierno conservador del CSU que tuvo la visión de cambiar el destino de un estado agrario y apostar por la industria sin chimeneas, por la investigación, por la tecnología o por los medios de comunicación.
Más allá del trabajo y las facilidades para ello, ¿hay algo de Múnich que no termine de encajar para el extranjero?
Como caribeña, echo en falta la espontaneidad, la posibilidad de ser alegre, de reírse. Aquí hay que bajar la voz, ser uno más entre la masa. Echo de menos algo más de diversidad.
¿Y el clima?
Al comienzo sufría con los inviernos. Ahora me conformo con el sol que tenemos. Me encantan los veranos, se siente la alegría de la gente, en los días más soleados se creen en California.
Dada la crisis económica en España y dada tu posición profesional y como muniquesa, ¿sientes la presión migratoria española sobre Múnich y Alemania?
Sí se percibe la presión, hay que reconocerlo. Antes, en ECOS recibíamos un par de currículos al año de periodistas, lingüistas o fotógrafos españoles interesados en trabajar con nosotros como revista en español. Ahora y desde hace algún tiempo estamos recibiendo entre dos y tres curriculums al día. Españoles que viven en toda Alemania y, a veces, que nos escriben desde España en busca de trabajo. Para mi es muy duro, como directora de la revista, porque aquí no tenemos opciones de dar trabajo.
En lo personal, también lo veo así. Mi marido es pediatra y habla español. Antes recibía algunos pacientes españoles, ahora cada vez atiende a más.
Esa presión, ¿puede terminar por desgastar la convivencia entre alemanes y españoles?
Creo que no. El alemán recibe bien al español, ya que éste tiende a aprender el idioma de inmediato. Es una gran ventaja sobre el emigrante de Turquía o Europa del Este. Aprender alemán es una gran ventaja, una llave que abre las puertas del trabajo en Alemania y casi diría de los corazones de los alemanes.
Habemus extram
Quatre primaveres i quatre extres festers. Mira que m’agafa a lluny i que m’interesse més bé poc pel món de la Festa, però no sé com m’ho faig que sempre acabe esguitat. Esta vegada també: tot i que no he escrit ni una sola línia (no em venia massa de gust, la veritat), m’he menjat la maqueta sencera del suplement fester d’ARAMULTIMÈDIA amb motiu dels moros i cristians en honor a Sant Jordi. No s’alleva massa del que ha vingut sent fins ara, amb 25 pàgines, entrevistes als càrrecs, articles d’opinió de Natxo Lara, Ximo Llorens, Pep Jordà i Raül Llopis i un interessant reportatge de Mauro Colomina. La redacció ha sigut cosa de la mateixa redacció del diari, és a dir, de Rafa Cerdà, Lídia Vila i Andrea Moreno. I encara hem tingut una ajuda més, excel·lent la portada de l’artista alcoià Xavi Carbonell (Balcó en festes). Per cert, en un parell de dies faig una escapada ràpida a Alcoi, per a treballar. Sospite que en parlarem al blog.
A banda de l’enllaç per a consultar-lo al perfil d’issuu d’ARAMULTIMÈDIA, deixe la portada de Xavi Carbonell, molt xula:
Els Alps des d’Olympiapark
Molts poques vesprades a l’any apareixen els Alps tan clars darrere de la ciutat de Munic. Hui era el dia, sol i temperatures suaus per a contemplar al vespre una panorama d’escàndol. Grues, la Frauenkicrhe i les muntanyes que encara conserven la neu de l’hivern. Des de l’Olympiaberg. (Necessite un teleobjectiu.)
Per fi
Arribe a casa banyat pedalant. Hui ha plogut; ha fet aire. Fa fred i encara fa falta una jaqueta d’hivern. També hem vist, ja era hora, el sol. Gairebé dos setmanes després, fartíssims del gris borrasca i la boira dels darrers vespres. Sembla que escampa, i els núvols aniran i tornaran. Com toca. Ve aigua. Per cert, ja no estic congelat. Sembla que no nevarà més. Desitge. En qualsevol cas, la calefacció està apagada. Crec que hui sí, la primavera ha vingut a Munic. Espere que siga per a quedar-se.
Munic. Març de 2013, primavera?
La veritat és que després de més i mig a Àsia no tinc dret a queixar-me de l’hivern a Munic, però és que tot i això se m’està fent més que llarg. Ja ho sabeu, portem una setmana de primavera i fins ara no hem vist altra cosa que no siga nevar i gelar. Hui mateix he fet les últimes fotos de la temporada, espere, de neu. Jo només conec dos hiverns als Alps, amb la qual cosa encara és d’hora per a fer-me una idea clara de si el que tenim enguany és excepció o norma. Així d’entrada recorde la nevada del dia de Pasqua, en ple abril, de l’any passat, però també recorde que fins arribar a allò vàrem tindre molts dies bons. De fet, rebuscant entre l’arxiu de fotos de 2012 he trobat açò:
Dia per a celebrar
Si fa un any m’hagueren preguntat per la continuïtat d’ARAMULTIMÈDIA a mig termini haguera contestat: “Eixa és la idea”. Si m’hagueren preguntat per les possibilitats de créixer amb la que estava caient/cau/caurà haguera respost, segur: “Ho veig complicat”. Per això mateix, perquè heu sigut més que valents i heu aconseguit el que semblava impossible, no puc més que treure’m el barret i dir-vos, ben fort: “Felicitats”.
Este divendres estenem la nova redacció, en la que, segons veig, ja no hi ha ni una ni dos taules per als redactors, n’hi ha tres. Tres, que no són poques si ens posem seriosos i reconeixen la realitat que tenim al davant.
Seguiu així –els que ho heu fet possible–, sense presses però sense pausa, sense dubtes, sempre endavant, tractant de normalitzar la nostra llengua com ho hem vingut fent des del primer dia. Fugint de sectarismes però sense cap temor al què diran, perquè nosaltres, vosaltres, sempre tindreu alguna cosa que dir i sempre tindreu, si manteniu el mateix esperit inquiet i conciliador a parts iguals, a molta gent disposada a escoltar-vos. Cada dia més.
Malgrat el que ens vulguen fer creure uns pocs, tenim una llengua minoritzada que mereix el seu espai a la societat; tenim una ciutat condemnada que ens resistim a donar per morta; tenim un territori, unes comarques, que no mereix l’oblit al que ha estat sotmés durant massa temps; tenim molt poc i volem tindre més. Per si fora poc, tenim una crisi més gran dins de les nostres crisis particulars.
I què volem a ARAMULTIMÈDIA? Proximitat, modernitat, normalitat, per damunt de l’excepcionalitat a la que ens tenen sotmesos. Eixa és la nostra gran raó de ser, per això som necessaris i per això és tan gran el que esteu fent amb el vostre treball diari des de la redacció.
Sé que el meu alè ve de molt lluny i que és molt fàcil d’emetre en quatre ratlles, sense suar. Però hi dic com ho sento: esteu fent d’ARAMULTIMÈDIA, i en el moment més difícil, una realitat més llarga, més gran, més forta. Per molts anys.
Spot- ARAMULTIMÈDIA from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.
Babel a Munic
Els que vivim ací sabem que Munic és una ciutat molt més preparada que Berlín a l’hora de generar negoci. Ara bé, si li donem la volta a la truita i ens centrem en la capacitat artística de totes dues ciutats, tampoc hi ha dubte, Munic no té res a fer. Bé, tampoc es tracta de competir. En qualsevol cas, hi ha vida més enllà del mercat del art, entès com a negoci rendible, i sempre hi ha la possibilitat de sorprendre’s amb algun concert de jazz, representacions escèniques alternatives i petites històries similars. Divendres passat passat, per exemple, vaig tindre l’oportunitat de conèixer el projecte de nou artistes de tot arreu, entre elles tres catalanes, que celebren estos dies una exposició multicultural a l’espai Halle50 de Domagkateliers. Estan allà fins el proper 21 de març i el nom de la seua exposició és certament esclaridor: Babel. I és que, darrere d’històries convencionals de Trachten i cerveseria, Munic acull quasi un 25% de població estrangera que aporta el seu granet de sorra per a construir dia a dia una metròpoli diversa, dins d’aquest espai global i interconnectat en el que ens movem. Vos deixe unes imatges:
Per cert, les tres catalanes que participen al projecte de Babel a Munic són Laia Martí Puig, Montse Vives i Raquel Rodríguez.
‘Alemanades’: ‘*duzen’ i ‘*siezen’
Herr Müller i Frau Schneider havien treballat junts durant sis mesos. Havien compartit 125 jornades de faena completes, tantes com jornades laborals en les que havien passat moltes hores del dia junts. Cada matí, Frau Schneider, que era una dona jove i sense complexos, saludava al senyor Müller a les nou del matí, en punt, amb un correcte i curt “bon dia”. Suficient. Herr Müller, que en realitat era el seu cap i l’havia contractada com secretària per a que li portara els papers de l’oficina i l’agenda, li responia: “Bon dia Frau Schneider”. Eren dos bones persones, directes en la parla i cordials amb el tracte amb el desconegut. Per això, precisament per això, es tractaven correctament l’un a l’altre. Tot va canviar sobtadament aquell matí. El despatx s’anava fent gran i ja n’hi havia sis persones treballant allà dins. Van acordar de fer una reunió. Sense cap motiu aparent a meitat d’aquell encontre, el senyor Müller es va alçar del seu seient i es va adreçar directament a la seua treballadora. Li va dir: “Han passat sis mesos des que treballem junts i des d’aleshores jo sempre li he parlat de vostè i vostè sempre ha fet el mateix amb mi. Això és el correcte. Però crec que és hora de que ens presentem i ens pensem si no paga la pena tutejarnos. Vostè què en pensa?”. No va deixar respondre a la seua treballadora, era retòrica de jefe, simplement es va dirigir cap a ella, li va estretir la mà i va afegir: “Bon dia, jo sóc Otto”. Frau Schneider, prement-li la mà al seu interlocutor, va contestar: “Bon dia, jo sóc Ursula”. Han transcorregut sis mesos i uns dies. Des d’aquell matí ja no s’ha tornat a saber res més de Herr Müller i Frau Schneider. Ara, tant de temps després des del primer dia, només són Otto i Ursula. No són amics, però tampoc desconeguts. Hui ja són companys de treball.
Aquesta és una història, la que volia contar-vos hui sobre els formalismes increïbles que un arriba a viure a Alemanya. És un breu encontre a Munic. Hi haurà qui pensarà que aquesta vegada me l’he inventada o que sóc un exagerat. Creieu-me si vos dic que és una veritat com una casa de gran. Jo no sóc cap mentider. Què se sàpiga.
*Duzen. En alemany, parlar-se de tu
*Siezen. En alemany, parlar-se de vostè

















