Category: Opinió/ Opinión
Jo buscava en Willy Wonka
Este dimecres he visitat la fàbrica de joguets de Famosa a Ibi. Segons resava la convocatòria de premsa, el propòsit de la visita era descobrir “el procés de creació d’un somni, l’elaboració d’un joguet”. No sé per què, l’enunciat dels meus amfitrions m’havia fet pensar en l’excursió com si fora a la fàbrica de xocolata d’en Willy Wonka: un mati oníric ple de felicitat, passejant-me per un gran magatzem de joguines de totes les grandàries i salpicat de petites habitacions atapeïdes de senyores grosses, segudes sobre cadires de mimbre de colors, cosint nines de drap, agulla i fil de cosir en mà. A José de la Gándara, és a dir, a Willy Wonka, me l’imaginava com un senyor gran, sord i miop, amb els cabells llargs i estorats. També me’l feia escèntric, amb un gran barret de copa i un bastó, passejant-se per la seua fàbrica acompanyat per un seguici de personatges de ficció. Què menys que crear somnis en un ambient d’ensomni.
Al final, tinc que dir que la visita ha sigut molt cordial, com el senyor De la Gándara, però de Willy Wonka, res de res. Per a començar, el Willy de Famosa és un cavaller molt corrent, com un empresari més de traje i corbata, que s’ha passat el matí parlant d’exportació, negoci, mercats i moltes altres coses que res tenen a veure amb el somni d’una xiqueta o un xiquet. Sobre la fàbrica, he vist molta seguretat per als treballadors, moltes màquines, un control exhaustiu de la producció… Em venen al cap paraules com riquesa, ocupació o indústria, sense dubte totes bones, més encara en els temps que corren. Però també he sentit una olor forta a plàstic, monotonia, cares series, automatisme, soroll. De nou, indústria. I clar, com que jo anava en busca d’una història dibuixada per Tim Burton, no he pogut evitar la decepció.
Progrese con nosotros…nos adaptamos a los nuevos tiempos
Està clar que jo sóc més de mil paraules que no d’una sola imatge, però hui he entropessat amb una a la que no li calen massa acompanyaments. Només diré que la indústria alcoiana Mirofret tanca les seues portes després de 134 anys fent carros i carrosseries. Fa uns pocs anys tenia 200 treballadors (la majoria a Alcoi), dels que en quedaven 82 en plantilla. Tots a l’atur. Ací teniu la imatge que he trobat precisament en accedir al web corporatiu de Mirofret, a mode de missatge de benvinguda als clients. O potser no, i simplement es tracta d’un avís per a navegants.
Quatre gotes de neu
Jo no hi era, però l’any passat va nevar per primera vegada a Munic a principis d’octubre. Aquesta tardor encara no n’ha caigut cap, de nevada. No és per falta de fred, portem molts dies per davall de zero graus durant bona part del dia, però no plou. Això sí, tampoc fa sol, pràcticament mai. Cap al vespre, que en novembre és abans de les cinc de la tarda, la boira s’apega a terra i ho fa tot més obscur i confús. Això succeeix més al nostre barri, rodejat de boscos i camps als afores, que no pas al centre de la ciutat. És com una massa grisa que omple els carrers en fer-se de nit i durant les primeres hores del dia. Després marxa i el termòmetre puja lleugerament per unes hores, ajudat tímidament pels raigs del sol, només si n’hi ha sort. Aquest dijous la boira s’ha quedat més del compte i també la capa de glaç matinal. Com un xiquet, m’he emocionat al mirar per la finestra al dematí i descobrir un petit llençol blanc que ho cobria tot. Per si fora poc, quan Mariola ha marxat de casa cap al treball, han caigut quatre gotes. De neu, és clar. Ara s’acosta el migdia i ni plou ni fa sol. Al temps que treballe a l’escriptori improvisat, ben calent a casa, observe el carrer. El silenci és total i no passa ningú; encara queda una mica de neu damunt la gespa; el petit estany dels nostres veïns roman glaçat i els seus peixos de color taronja no es mouen gens; els arbres estan tesos com un garrot. És evident que el fred no ha marxat. Mentre hi pense, acabe de llegir-li a algun tuitero que a Alcoi just ix el sol després que les pluges dels últims dies hagen acumulat vora 200 litres d’aigua per metre quadrat, en alguns punts de la comarca. Ací en canvi, el que tenim és un típic dia de novembre: amb fred, boira i quatre gotes de neu.
Nit electoral a 2.000 quilòmetres de distància
El PP ha guanyat les eleccions al Parlament espanyol com no ho havia fet mai abans: 186 diputats de 350 al Congrés, mentre que el PSOE ha obtingut el resultat més pírric de la seua història. Ningú no s’ha sorprés, era un resultat anunciat des del dia que es van convocar les eleccions. Votats per correu, Mariola i jo vàrem seguir la nit electoral des de la distància, en pla pijama i suc de taronja. Molt de diumenge al vespre, com qualsevol altre. Els sentiments no canvien quan un vota a 2.000 quilòmetres de sa casa, la de tota la vida, però diria que la ressaca electoral és menor. Sinó, no m’explique com tinc el cos de bé este dilluns.
De petits oblits i lliçons
Diuen que somiar amb perdre les claus significa temor a perdre l’estatus propi en la vida real. Jo mai somie amb perdre les claus, simplement les perd. Vaig començar a fer-ho amb només sis o set anys, quan els meus pares es van veure obligats a fer-me una còpia de les de casa per a que anara i vinguera a escola. De iaios no en tenia a Alcoi, i aviat em vaig quedar sense germans a la llar que pogueren fer de pares: un a la mili i l’altra a la Universitat. Corrien altres temps. Disposar d’un joc de claus de casa des de ben menut m’ha ajudat a ser més responsable, un homenet des de sempre. Però no a evitar perdre les claus. Ho vaig fer amb 10 anys, amb 12, amb 15, amb 20 i ho seguisc fent amb trenta. Supose que m’importa ben poc, sinó no m’ho explique. És cert que ara m’ocorre amb menys freqüència. A canvi, acostume a perdre la documentació personal o el telèfon. El mòbil, això sí que em costa de retindre. I mira que hi parle. En 2009 vaig estrenar al meu primer iPhone, que no el vaig perdre però el vaig omplir de suc de pinya en un descuit i ja no va tornar a ser el mateix. Fins que el vaig canviar per un iPhone4, que em va regalar la companyia telefònica en Nadal de 2010. El vaig oblidar a la mà d’algun espavilat, que no va desaprofitar la seua oportunitat per a quedar-se’l. Abans d’estiu encara em vaig fer amb un mòbil més modest. Però també el vaig perdre, en una piscina pública segurament abandonat involuntàriament. Anit vaig estar a punt de perdre, enmig de la serra i ajudat pel meu germà, l’últim telèfon mòbil amb que m’he fet. Això sí, apresa la lliçó, és un Samsung amb tecnologia de fa una dècada. Este el vaig comprar directament per deu euros. No és que somie que perd les claus, és que sé que les perd. Així és que, per a determinades coses, és millor per a mi mantindre els peus en terra. (No piule, però si caic, el bac sempre fa menys mal.)
Reduir la despesa militar
Hui he llegit al diari, ja vaig llegint més que escrivint, que Esquerra Unida llença com proposta electoral reduir la despesa militar per a poder fer sostenible la Llei de la Dependència. M’agrada com sona la música, encara que tinc la sensació que no ho diuen ni prou alt ni prou clar. La prova és que no trobe xifres concretes que acompanyen la proposta, tampoc al seu programa electoral.
Les busque per altra banda. En 2011, Espanya ha destinat 8.560 milions d’euros del seu pressupost estatal a Defensa. Esquerra Unida no quantifica el que costa desenvolupar en la seua totalitat la Llei de la Dependència, però si no tot, una part del finançament de la mateixa podria eixir del que ens gastem i no ens hauríem de gastar en afers militars a base d’un exèrcit estratosfèric.
No només que les persones dependents a Espanya ho agrairien, sinó que estic segur que construir la pau sense armes donaria resultats sorprenents per a més d’una ànima obtusa.
L’aniversari
Este dilluns és el seu aniversari. Compleix 28 anys, la meitat dels quals els hem passat junts. Com en els temps de la facultat, hui no ho estem i m’haig de conformar amb enviar-li un correu electrònic i parlar amb ella a través de la pantalla de l’ordinador, per skype. Este programa informàtic i el mateix correu electrònic són dos invents sensacionals, però en estos moments em pareixen miserables. Pagaria el que fos per bescanviar-los per la vida real, la dels plaers de carn i os. No demane massa, ni que fora anar a sopar o poder prendre una cervesa junts. Serà dissabte. No vull celebrar cap més aniversari per correu electrònic.
Brutal
Alcoi ha rebut hui el visitant numero 100.000 a l’exposició Camins d’Art, la mostra d’art religiós que ha muntat la Conselleria de Cultura durant un any a la ciutat. En aquesta història, s’han invertit més de deu milions d’euros, principalment rehabilitant patrimoni religiós.
No cal que diga que no sóc gens de missa, però no negaré que algun dia vaig albergar l’esperança que aquesta exposició portaria un gruix important de turistes al poble, fet pel qual mereixia la pena l’esforç econòmic.
De moment, la immensa majoria dels 100.000 individus que han vist Camins d’art eren o bé alcoians o bé de la resta de la província. O siga, que de gasto, ben poc.
Però les magnituds, si no es comparen, són complicades d’entendre en tota la seua dimensió. Sobre el volum de visitants de Camins d’Art, si Alcoi n’ha tingut 100.000 en vuit mesos, la mostra semblant celebrada en 2010 a València va rebre mig milió d’espectadors. I pitjor encara, si comparem amb les mostres de Xàtiva o Sant Mateu (2.000 habitants al Baix Maestrat), resulta que allà també van superar els 500.000 visitants.
Mentrestant, la directora de la Llum de les Imatges ha lliscat aquest divendres en assegurar que les xifres actuals de l’exposició alcoiana representen un “èxit brutal” per a una exposició d’art com la seua. Brutal sí, l’èxit no el tinc tan clar.
La tragèdia contemporània en dies de campanya
Per molt que s’afanyen des del PSOE, aquesta campanya electoral és per a ells una tragèdia grega. Mentre arriba i no el desenllaç, els socialistes estan recorrent una cursa intensa que a vegades els deixa a la vora del ridícul.
A Alcoi han celebrat el seu acte de campanya. Marcelino Iglesias, secretari d’Organització del PSOE, i Leire Pajín, candidata per Alacant al Congrés dels Diputats, van estar dimarts en la nit al Teatre Principal.
Del que van dir em quede amb dos conceptes: que un canvi de govern no garanteix el final de la crisi i de l’atur a Espanya; que el PP és tan responsable com el PSOE de la situació política i econòmica estatal, si tenim en compte que governen a la majoria d’autonomies i municipis.
Els done la raó, en estes dos idees força als del PSOE, com també quan diuen que el PP no pot equiparar 1996 a 2011, a l’hora de vendre la seua recepta màgica per encetar la recuperació econòmica i retrobar la senda del creixement econòmic. No els done la raó en canvi, als del PSOE, quan afirmen que representen l’eixida social a la crisi.
Tan s’hi val. A la tragèdia grega ningú no pot fugir del seu destí, per molt que ho intente desesperadament. Hom està sentenciat. El PP, també. I el poble. Tinc la sensació que, malgrat el que pensen uns quants, els socialistes no aniran a soles a l’escorxador el proper 20 de novembre.
Nico Terol
No sóc massa de motos, però avui Nico Terol mereixia escarbar una miqueta més sobre qui és i com ha arribat a ser campió del Món de Motociclisme. (Encara recorde els primers anys, quan va començar; era impossible que li donaren cinc segons de protagonisme a les retransmissions de les carreres. Calia mirar en la web oficial de Moto GP per a saber com havia quedat, a sovint en la segona pàgina.)
Només té 23 anys, però la seua principal virtut segurament no siga la precocitat, sinó la constància. A base de treball continuat Nico Terol ha passat de ser un pilot més de la graella del Mundial de Motociclisme de 125cc, als seus primers anys, a tot un campió del món. Una fita a la mà d’uns pocs escollits i Nico n’és un d’ells, per mèrits propis.
Conten al seu entorn que va començar a rodar en bicicleta, de dos rodes, quan només tenis tres anys. Amb set, va estrenar la seua primera moto, una Malaguti de 50cc, amb la que rodava pel camp amb el seu cosí.
Ja amb deu anys va debutar en la Fórmula Airtel de mini motos i als setze es va guanyar una plaça al Mundial de Motociclisme de 125cc. Va estrenar-se precisament al Gran Premi de la Comunitat Valenciana, a Xest, en l’última prova de la temporada de 2004.
En 2005 es va recórrer el món sencer per a disputar el Mundial amb l’equip Derbi Caja Madrid. A Alcoi aviat es va convertir en celebritat, però la seua eclosió professional es faria esperar almenys tres temporades.
Va ser en la temporada de 2008, amb l’equip Aprilia Jack and Jones. Un sorprenent Nico Terol, que fins aleshores no semblava quallar, va pujar per primera vegada al podi del Campionat del Món al Gran Premi de Jerez, on va acabar segon. Eixe mateix any va conquerir per primera vegada una prova, a Indianapolis (EUA). Al final del curs va ser 5è en la classificació final. Un any abans havia acabat en una discreta 22a posició.
Des d’aleshores, la projecció de Nico Terol ha sigut lenta però imparable. En 2009, encara amb Jack and Jones, va concloure 3er el Mundial, mentre que en 2010 el va tindre a tocar amb el seu debut en l’Aspar Team. Va sumar 296 punts, va guanyar tres carreres i aconseguir catorze podis. Líder del Mundial durant part de la temporada, només un genial Marc Márquez el va rellevar al subcampionat.
Però Nico no tenia pressa. Així ha fet història el pilot alcoià en el campionat de 2011, que acaba just aquest diumenge. Líder de principi a final, ha sumat vuit victòries i onze podis. En total, 302 punts per a coronar-se l’últim campió mundial de 125cc (en 2012, Moto3), en l’última prova de la temporada. Ho fa com un gran, després de set temporades com professional i amb una gran progressió. En 2012, un Nico Terol més gran encara, correrà en la categoria de Moto2.
Des de hui Nico Terol és un peix gros. Ja fa dies que s’ho treballa, ho té ben merescut.
Quadern de Jordi Orts 