Brutal


Alcoi ha rebut hui el visitant numero 100.000 a l’exposició Camins d’Art, la mostra d’art religiós que ha muntat la Conselleria de Cultura durant un any a la ciutat. En aquesta història, s’han invertit més de deu milions d’euros, principalment rehabilitant patrimoni religiós.

No cal que diga que no sóc gens de missa, però no negaré que algun dia vaig albergar l’esperança que aquesta exposició portaria un gruix important de turistes al poble, fet pel qual mereixia la pena l’esforç econòmic.

De moment, la immensa majoria dels 100.000 individus que han vist Camins d’art eren o bé alcoians o bé de la resta de la província. O siga, que de gasto, ben poc.

Però les magnituds, si no es comparen, són complicades d’entendre en tota la seua dimensió. Sobre el volum de visitants de Camins d’Art, si Alcoi n’ha tingut 100.000 en vuit mesos, la mostra semblant celebrada en 2010 a València va rebre mig milió d’espectadors. I pitjor encara, si comparem amb les mostres de Xàtiva o Sant Mateu (2.000 habitants al Baix Maestrat), resulta que allà també van superar els 500.000 visitants.

Mentrestant, la directora de la Llum de les Imatges ha lliscat aquest divendres en assegurar que les xifres actuals de l’exposició alcoiana representen un “èxit brutal” per a una exposició d’art com la seua. Brutal sí, l’èxit no el tinc tan clar.

La tragèdia contemporània en dies de campanya

Per molt que s’afanyen des del PSOE, aquesta campanya electoral és per a ells una tragèdia grega. Mentre arriba i no el desenllaç, els socialistes estan recorrent una cursa intensa que a vegades els deixa a la vora del ridícul.

A Alcoi han celebrat el seu acte de campanya. Marcelino Iglesias, secretari d’Organització del PSOE, i Leire Pajín, candidata per Alacant al Congrés dels Diputats, van estar dimarts en la nit al Teatre Principal.

Del que van dir em quede amb dos conceptes: que un canvi de govern no garanteix el final de la crisi i de l’atur a Espanya; que el PP és tan responsable com el PSOE de la situació política i econòmica estatal, si tenim en compte que governen a la majoria d’autonomies i municipis.

Els done la raó, en estes dos idees força als del PSOE, com també quan diuen que el PP no pot equiparar 1996 a 2011, a l’hora de vendre la seua recepta màgica per encetar la recuperació econòmica i retrobar la senda del creixement econòmic. No els done la raó en canvi, als del PSOE, quan afirmen que representen l’eixida social a la crisi.

Tan s’hi val. A la tragèdia grega ningú no pot fugir del seu destí, per molt que ho intente desesperadament. Hom està sentenciat. El PP, també. I el poble. Tinc la sensació que, malgrat el que pensen uns quants, els socialistes no aniran a soles a l’escorxador el proper 20 de novembre.

Nico Terol

No sóc massa de motos, però avui Nico Terol mereixia escarbar una miqueta més sobre qui és i com ha arribat a ser campió del Món de Motociclisme. (Encara recorde els primers anys, quan va començar; era impossible que li donaren cinc segons de protagonisme a les retransmissions de les carreres. Calia mirar en la web oficial de Moto GP per a saber com havia quedat, a sovint en la segona pàgina.)

Un campió cuit a foc lent

Només té 23 anys, però la seua principal virtut segurament no siga la precocitat, sinó la constància. A base de treball continuat Nico Terol ha passat de ser un pilot més de la graella del Mundial de Motociclisme de 125cc, als seus primers anys, a tot un campió del món. Una fita a la mà d’uns pocs escollits i Nico n’és un d’ells, per mèrits propis.

Conten al seu entorn que va començar a rodar en bicicleta, de dos rodes, quan només tenis tres anys. Amb set, va estrenar la seua primera moto, una Malaguti de 50cc, amb la que rodava pel camp amb el seu cosí.

Ja amb deu anys va debutar en la Fórmula Airtel de mini motos i als setze es va guanyar una plaça al Mundial de Motociclisme de 125cc. Va estrenar-se precisament al Gran Premi de la Comunitat Valenciana, a Xest, en l’última prova de la temporada de 2004.

En 2005 es va recórrer el món sencer per a disputar el Mundial amb l’equip Derbi Caja Madrid. A Alcoi aviat es va convertir en celebritat, però la seua eclosió professional es faria esperar almenys tres temporades.

Va ser en la temporada de 2008, amb l’equip Aprilia Jack and Jones. Un sorprenent Nico Terol, que fins aleshores no semblava quallar, va pujar per primera vegada al podi del Campionat del Món al Gran Premi de Jerez, on va acabar segon. Eixe mateix any va conquerir per primera vegada una prova, a Indianapolis (EUA). Al final del curs va ser 5è en la classificació final. Un any abans havia acabat en una discreta 22a posició.

Des d’aleshores, la projecció de Nico Terol ha sigut lenta però imparable. En 2009, encara amb Jack and Jones, va concloure 3er el Mundial, mentre que en 2010 el va tindre a tocar amb el seu debut en l’Aspar Team. Va sumar 296 punts, va guanyar tres carreres i aconseguir catorze podis. Líder del Mundial durant part de la temporada, només un genial Marc Márquez el va rellevar al subcampionat.

Però Nico no tenia pressa. Així ha fet història el pilot alcoià en el campionat de 2011, que acaba just aquest diumenge. Líder de principi a final, ha sumat vuit victòries i onze podis. En total, 302 punts per a coronar-se l’últim campió mundial de 125cc (en 2012, Moto3), en l’última prova de la temporada. Ho fa com un gran, després de set temporades com professional i amb una gran progressió. En 2012, un Nico Terol més gran encara, correrà en la categoria de Moto2.

Des de hui Nico Terol és un peix gros. Ja fa dies que s’ho treballa, ho té ben merescut.

Paraules que em falten

Dissabte parlava de les paraules que em sobren, com periodista. També voldria esmentar algunes paraules que em falten, a jo. Només unes poques: companyia, companyonia, minuts, euros, vacances, cultura… i prou, que em faré mala sang. Prompte en trobaré algunes d’elles. La resta haurà d’esperar.

Algunes paraules curtes

Els Antònia Font dirien que me sobren paraules. Estic d’acord amb ells, i amb que me’n falten. Com periodista, n’hi ha algunes que voldria tindre prohibides, de les més curtes. A vegades me’n adone però, que les que menys m’agraden són unes de les que gaste més a sovint, quan faig el meu treball, diguem-ne, no tan honestament com caldria. Són vicis, l’abús del monosíl·lab. Vull dir que quan escric que algú “va dir” estic empobrint el meu idioma i ajudant ben poc al meu interlocutor, que no sap si el personatge del que parle va proclamar, va pregar, va exclamar o simplement va murmurar. Igual m’ocorre a sovint quan teclege sobre el portàtil que algú altre “ha fet”. Deixe amagats dins d’un caixó massa detalls… La culpa la té la velocitat i el periodisme d’usar i tirar que s’imposa en els dies del silici. No vull excusar-me, al contrari, demanar excuses. Jo sóc de silici cent per cent. També vull formular un desig, dels que es compleixen si un s’ho proposa: mantindre l’estil directe i seguir buscant la simplicitat per a fer-me entendre fàcilment, però sense caure en maniqueismes que empobreixen el llenguatge i que no ens porten res de bo. No sé si em quedarà temps per a trobar els vocables. De moment, m’escolte als Antònia Font.

 

La nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA

Fa 23 mesos ARAMULTIMÈDIA va vore la llum com un projecte de periodisme professional en internet, en valencià, i amb un horitzó físic molt clar: les Comarques Centrals Valencianes com un espai únic i amb uns interessos conjunts. Han sigut dos anys d’esforços i sacrificis que ens han permés narrar, amb més o menys fortuna, el dia a dia de les nostres comarques.

Hui, després de nedar contra corrent durant molt de temps, ens deixem portar per la corrent per una vegada. I això implica que endavant ARAMULTIMÈDIA només centrarà la seua atenció en allò que passe al sud del Benicadell, però no a les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida. He intentat resumir-ho sense dramatisme als lectors del diari. No és cap èxit, però estic convençut que no tenim res que lamentar. No es tracta del que perdem hui, sinó del que hem guanyat tot aquest temps.

El d’ara és només el final d’una etapa i, afortunadament el principi d’una altra per al projecte que vaig gestar amb es meus companys amb tanta passió i al que tantes hores li he dedicat de la meua vida. Els que sou seguidors d’aquest blog, podeu intuir que aquesta nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA i de la meua història no ha fet més que començar. Als dos ens queda molta corda.

Un mèrit a les portes de la campanya electoral

Un (de)mèrit de la classe política ha sigut aconseguir que la immensa majoria de la gent, siga quina siga la seua ideologia, no s’interesse gens pels afers públics en un moment crític com l’actual. Hui comença la campanya política per a les eleccions generals del 20N i, lamentablement, al carrer li preocupen moltes altres coses abans que la política. Si de cas, preocupen els polítics.

Només amb una mica de sort, algun fenomen semblant al del 15M faria que la campanya resulte finalment un estímul per a la ciutadania. Si ningú no els marca l’agenda, apanyats anem da la mà de Rajoy, Rubalcaba, Cayo Lara i companyia.

A Alcoi, i a tot Espanya, el que fa patir de veritat és la crisi econòmica, que ja no sabem si és financera, social, de valors, si té solució ni quina és la solució. Aquest dijous s’ha conegut que Espanya ja té enregistrades 4.360.926 persones sense treball a 31 d’octubre de 2011. Són el 21,5% de la població en edat de treballar, una absoluta barbaritat. Mentrimentres, Grècia s’apropa a la fallida econòmica, la borsa de tot Europa es desploma per enèsima vegada, l’euro s’acosta a l’abisme, la recessió se’ns tira damunt de nou, les notícies ens ho donen tot ben adobat, els de sempre guanyen com sempre i els de mai paguem com mai. Encara els polítics volen que estiguem pendents de la pegada de cartells a la mitjanit.

Això sí, la dreta espanyola passa de gaidó per tot plegat i prepara el cava en la nevera.

Petit somni

La vaig deixar a l’aeroport de València a les quatre i mitja de la vesprada de dimarts i li vaig dir que em telefonara en arribar a casa, a Munic. L’hora prevista d’arribada a Memmingen eren les vuit, pel que vaig connectar l’skype cap a les nou de de la nit. A mitjanit i sense rebre cap trucada, estava desfet i vaig acabar torrat al sofà front al televisor, després de tres o quatre capítols en versió original del Mentalista, una de les nostres series de TV preferides.

Només cap a la una de la matinada em vaig despertar de sobte i, sense perdre la son, em vaig deixar caure al llit, sol com de costum els últims mesos. No em vaig poder parar a pensar sobre per què no havia rebut cap missatge, si estaria bé o no, simplement estava desconnectat de qualsevol pensament. A partir d’eixe moment, només recorde una telefonada en mig de la nit des de l’ordinador. Sé que l’he resposta però tampoc m’ha desvetllat, doncs sóc de dormir profund. No sabria dir si eren les dos o les tres, però juraria que era Mariola, per avisar-me que just arribava a casa després d’un nou viatge d’odissea amb Ryanair. Si no recorde malament, l’han tornat a deixar a Friedrichshafen (a quasi 300 quilòmetres de Munic en la frontera amb Suïssa) per un nou problema amb la boira en prendre terra.

Ara estic despert i ho veig tot molt més clar. Tractant-se de Ryanair és fàcil recordar el final dels somnis.

La inauguració de la Fira


No serà ni la primera ni l’última vegada que ploga a mars en la inauguració de la Fira de Cocentaina, però jo no ho havia vist mai. Va ser una pena i no n’hi ha dubte que la cortina d’aigua que va caure des de divendres per la nit fins dissabte de vesprada va deslluir la festa i feu impossible el mercat. Dissabte de matí, les parades estaven tancades i els mercolins remullats, resignats i disgustats a parts iguals. De clients no n’hi havia, impossible.

L’acte de lectura del Privilegi que dóna permís per començar la fira des de fa 665 anys, traslladat a l’interior del Palau Comtal, va ser una posta en escena a cavall entre la d’un sainet i la d’una pel·lícula de Berlanga. Sempre falten polítics en l’obertura de la Fira; enguany en sobraven, tots tancats en les habitacions fosques d’un edifici tan vell com bonic, atacat per les goteres.

La senyora ministra, Leire Pajín, era la que més bulto feia; darrere d’ella sempre n’hi havia una legió de personatges i de personetes, que es movien per dins del palau amb una lògica pareguda a la de les mosques al voltant d’una tallada de meló d’alger. Però n’hi havia molta més gent, i molts d’ells s’esforçaven en fer-li el caldo gros al que tenien a la vora, ja fora en una relació d’alcalde a diputat provincial, de diputat provincial a diputat nacional, de regidor a presidenta, de subaltern a amo… Tot molt medieval i molt oligàrquic, la veritat. Unes vergonyes que van quedar al descobert, només perquè estàvem allà refugiats, estrets.

Al carrer, que és on passa tot, no passava res. A Canal 9, de tan llondros com són a vegades, fins i tot van confondre la tromba d’aigua i la foscor amb la fi del món (de la fira, en aquest cas). Calents estaven a Cocentaina, amb el qua van dir a la TV valenciana. De totes maneres, els que més fotuts estaven eren els firants. Amb raó, són els que més van patir. I ja són massa dies de patir. Hui, dilluns de matí, tot és diferent: llueix el sol i els carrers de Cocentaina, segons escolte a la ràdio, van plens de gom a gom. No queda meló d’alger.

Quan passen molts coses

En un poble on pràcticament mai passa res, sempre són més interessants el dies en que es desencadenen els esdeveniments. És a dir, quan passen quatre coses i a alguns ens sembla que el món roda al voltant d’Alcoi.

Va ser anit quan van començar a passar coses. Manel, un dels grups del moment que per si fora poc canten en català, van passar per Alcoi. M’ho vaig perdre, però he tingut una petita ració de concert gràcies a la crònica deliciosa que ha signat hui Lídia, al diari. El concert de Manel va ser com un aperitiu musical per a un fet històric: l’obertura dels túnels del barranc de la Batalla i el final de l’Autovia Central, de la que tant hem vingut parlant al poble i que, crec, ens canviarà la forma de relacionar-nos amb l’exterior.

Els fets han passat en un dia de molta pluja especialment cap a la nit. L’aigua m’ha agafat fent la compra i, en acabar, no he pogut resistir la temptació de travessar els túnels, que només havia visitat en obres. Exactament, he tardat dos minuts entre el pinar d’Asensi i l’Estepar, pel cor de la muntanya i deixant de banda el barranc, dels embussos, de la natura, de la Batalla.

Demà dissabte passaran encara més coses. La Fira de Cocentaina, que és un poc meua, arriba atemorida per l’alerta taronja per forts aiguats. L’avís és de risc de 140 litres per metre quadrat en menys de 12 hores. Ai dels socarrats, i dels que van a la fira a fer negoci. Si plou com diuen, impossible firar.

Per cert, encara no vos he dit quina és la notícia més important del dia. Me la guarde, però podeu imaginar que parla de Mariola.