Desteixint Alcoi

Anit vaig acudir a la presentació d’una exposició fotogràfica sobre Alcoi i el procés de reconversió industrial al que està sotmès des que la indústria tèxtil va entrar en crisi ja fa una pila d’anys. En realitat, el que travessa Alcoi és més bé un procés de desindustrialització. Sense dades en la mà, les sensacions del dia a dia i observar els moviments de la meua generació em fan pensar que Alcoi ja fa temps que exporta, per damunt de tot, mà d’obra. El meu viatge a Munic és un cas extrem i potser puntual, però quanta gent va i ve cada dia a treballar a Cocentaina, Muro, Ontinyent, Alacant, València…

Els professors Kiko Tovar i Arturo Lahera, sociòlegs de la Universitat Complutense de Madrid i responsables de la recerca que ha donat lloc a l’exposició, van exposar algunes conclusions del seu treball. Després d’haver estudiat a fons i amb molta cura el cas alcoià, ens van dir a la cara que tenim unes festes collonudes, un sentiment d’alcoiania potentíssim, però un panorama per davant ben complicat. Per si fora poc, mentre la indústria pareix no acabar mai de descompondre’s del tot al poble, la crisi econòmica amenaça amb emportar-s’ho tot per davant. Al final del parlament d’Arturo Lahera algú del públic li va preguntar: “I quin futur creus que ens espera?”. El professor, sense pretensió de dir la veritat absoluta, va dir la seua. La que jo no volia escoltar: “L’estudi ens indica que Alcoi acabarà sent una ciutat dormitori”.

De moment, els telers ja no funcionen, el riu d’Alcoi no té ni opció d’embrutar-se de borra i tint, mentre les teulades de les últimes fàbriques del centre s’ensorren per culpa de l’abandó i l’oblit. Algunes de les fàbriques, les afortunades, s’han reconvertit en la seua d’alguna de les 28 filaes alcoianes. Això sí que funciona, ara i sempre. També, evidentment, els dormitoris, que a Alcoi en el segle XXI decorem amb teixits de la Xina segurament comprats a un gran magatzem d’Alacant.

(Si algú vol vore l’exposició en concret, inclou les imatges d’Alcoi i d’altres ciutats europees en procés de reconversió industrial. Està fins el 8 de gener a l’edifici Viaducte del Campus d’Alcoi de la UPV. Les fotos d’Alcoi com les del panel de dalt, són de Susana Pla. El projecte està finançat amb fons europeus i s’anomena Sphere.)

Els dos peus a Munic

Els últims dos mesos els he passat corrent d’un lloc a un altre, amb un peu a Alcoi i l’altre a Munic. També els pensaments, els he tingut dividits, per molt que m’he afanyat a dissimular. En uns dies posaré els dos peus a Alemanya.

De moment, aquest divendres he donat un pas important i definitiu, el que suposa passar el testimoni d’ARAMULTIMÈDIA a Lídia i a Rafa, nou company de viatge, per a que continuen per si mateixos el camí que jo, amb els altres, vaig començar en el seu dia. Hui estic feliç, especialment en comprovar que el meu comiat no és l’adéu del diari i que darrere n’hi ha gent amb ganes, empenta i que creu en el projecte. A mi en tindran sempre al seu costat.

El meu agraïment a la redacció i, especialment, als lectors del diari, l’he volgut fer palés en un article aquest divendres:

Jo recule; ARAMULTIMÈDIA sou vosaltres

Després de moltes hores de pantalla, de molta sabata, arriba el moment de deixar la primera línia de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per damunt de tot vull donar-vos les gràcies a tots els subscriptors i a tots els lectors que heu cregut en aquest projecte.

Gràcies a vosaltres hem arribat fins ací; és per vosaltres que tenim un demà. Personalment sempre he cregut en el periodisme professional i de proximitat, fet en valencià a internet. Aquesta creença individual però, no tindria gens de mèrit si no fos perquè, en realitat, ha estat una creença compartida que ens empeny hui a tirar endavant.

Sé que còrrec el risc de caure en la reiteració, però des de dins d’una professió tan dura com apassionant, des d’un espai alternatiu com el que hem traçat, no vull passar a un segon plànol sense dir-vos que mantindre i fer créixer l’entesa entre els lectors i els professionals que fem ARAMULTIMÈDIA és fonamental per a que també hi haja un despús-demà.

Fins ara l’harmonia ha sigut important, sinó no m’explique que ens mirem als ulls i amb la cara ben alta, dos anys després. Però no ens podem quedar ací, a mitjan camí. Hem de fer marxa i això significa revalidar compromisos. El nostre, garantisc que el tornem a posar damunt la taula per enèsima vegada: fer periodisme en valencià, de proximitat i des del rigor professional, aprofitant el suport digital per a garantir-ne la viabilitat econòmica. El vostre el torne a sol·licitar, ara que passe el relleu a uns altres que patiran com jo he patit: la tasca del periodista no pot ser de bades, o no serà.

Si faig una última crida és, com he expressat, per a no quedar-nos a mitjan camí. No pregue per mi: demane per un Alcoi més modern, per un espai als mitjans de comunicació per a la nostra llengua, per un futur compartit. I sí, demane també per persones concretes, per Lídia Vila (nova coordinadora de la redacció), per Rafa Cerdá (nou company de viatge), pels nostres col·laboradors i per la nostra redacció en general. I pel periodisme. Per una professió digna, que només ho serà si la dignifiquem.

No creieu que tancaré una etapa implorant, mentre emprenc el camí de la rereguarda. Més enllà d’aquells que ens heu donat el vostre suport com subscriptors o els que heu pensat alguna vegada en fer-ho, esteu a més els milers de lectors que mai ho heu tingut al cap però ens heu seguit durant aquests 22 mesos d’història. A molts de vosaltres vos he sentit a prop des la tardor de 2003, quan va començar en realitat aquest camí.

Abans d’entornar la porta, m’agradaria poder adreçar-me a tots i cadascun de vosaltres: aquells als que el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA vos ha ajudat a entendre la realitat local, als que vos hem fet gaudir, i també als que vos hem disgustat alguna vegada, que no sou pocs. A ningú de vosaltres vos sé dir si ho hem fet bé o ens hem equivocat una vegada darrere de l’altra, però sí vos puc dir que els nostres sentiments i el nostre treball han sigut sempre nobles. De segur que a vegades hem errat, com en altres ocasions esperem haver encertat.

Siga com siga, mentre això ha estat en les meues mans, el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA ha tractat en tot moment de ser fidel a la realitat, sense oblidar que els fets necessiten ser interpretats i que, com professionals que som, tenim la nostra a dir. Al mon anglosaxó algú diria que “els fets són els fets i com a tal són sagrats”, modestament voldria afegir: segons qui els mire. És evident que nosaltres hem tingut la nostra mirada; no ha sigut casual com no ha sigut malintencionada.

Per sort, aquesta mirada ha quallat en la nostra petita redacció i estic segur que no va a canviar mentre no es desmunte l’esperit d’ARAMULTIMÈDIA, com ja vos he dit, compartit. Els qui prenen el control de la redacció tenen el seu propi segell i això es notarà endavant. Ara bé, l’essència seguirà sent la mateixa: contar quasi en temps real el que passa a la porta de casa, en valencià, i, sempre que ens siga possible, anant un pas més enllà. Si vos tenim al costat, arribarem a lluny com hem arribat fins ací. No ha sigut per mi, ha sigut per vosaltres. Per això vos done les gràcies i vos anime a seguir al nostre costat.

Jo buscava en Willy Wonka

Este dimecres he visitat la fàbrica de joguets de Famosa a Ibi. Segons resava la convocatòria de premsa, el propòsit de la visita era descobrir “el procés de creació d’un somni, l’elaboració d’un joguet”. No sé per què, l’enunciat dels meus amfitrions m’havia fet pensar en l’excursió com si fora a la fàbrica de xocolata d’en Willy Wonka: un mati oníric ple de felicitat, passejant-me per un gran magatzem de joguines de totes les grandàries i salpicat de petites habitacions atapeïdes de senyores grosses, segudes sobre cadires de mimbre de colors, cosint nines de drap, agulla i fil de cosir en mà. A José de la Gándara, és a dir, a Willy Wonka, me l’imaginava com un senyor gran, sord i miop, amb els cabells llargs i estorats. També me’l feia escèntric, amb un gran barret de copa i un bastó, passejant-se per la seua fàbrica acompanyat per un seguici de personatges de ficció. Què menys que crear somnis en un ambient d’ensomni.

Al final, tinc que dir que la visita ha sigut molt cordial, com el senyor De la Gándara, però de Willy Wonka, res de res. Per a començar, el Willy de Famosa és un cavaller molt corrent, com un empresari més de traje i corbata, que s’ha passat el matí parlant d’exportació, negoci, mercats i moltes altres coses que res tenen a veure amb el somni d’una xiqueta o un xiquet. Sobre la fàbrica, he vist molta seguretat per als treballadors, moltes màquines, un control exhaustiu de la producció… Em venen al cap paraules com riquesa, ocupació o indústria, sense dubte totes bones, més encara en els temps que corren. Però també he sentit una olor forta a plàstic, monotonia, cares series, automatisme, soroll. De nou, indústria. I clar, com que jo anava en busca d’una història dibuixada per Tim Burton, no he pogut evitar la decepció.

Progrese con nosotros…nos adaptamos a los nuevos tiempos

Està clar que jo sóc més de mil paraules que no d’una sola imatge, però hui he entropessat amb una a la que no li calen massa acompanyaments. Només diré que la indústria alcoiana Mirofret tanca les seues portes després de 134 anys fent carros i carrosseries. Fa uns pocs anys tenia 200 treballadors (la majoria a Alcoi), dels que en quedaven 82 en plantilla. Tots a l’atur. Ací teniu la imatge que he trobat precisament en accedir al web corporatiu de Mirofret, a mode de missatge de benvinguda als clients. O potser no, i simplement es tracta d’un avís per a navegants.

Quatre gotes de neu

Jo no hi era, però l’any passat va nevar per primera vegada a Munic a principis d’octubre. Aquesta tardor encara no n’ha caigut cap, de nevada. No és per falta de fred, portem molts dies per davall de zero graus durant bona part del dia, però no plou. Això sí, tampoc fa sol, pràcticament mai. Cap al vespre, que en novembre és abans de les cinc de la tarda, la boira s’apega a terra i ho fa tot més obscur i confús. Això succeeix més al nostre barri, rodejat de boscos i camps als afores, que no pas al centre de la ciutat. És com una massa grisa que omple els carrers en fer-se de nit i durant les primeres hores del dia. Després marxa i el termòmetre puja lleugerament per unes hores, ajudat tímidament pels raigs del sol, només si n’hi ha sort. Aquest dijous la boira s’ha quedat més del compte i també la capa de glaç matinal. Com un xiquet, m’he emocionat al mirar per la finestra al dematí i descobrir un petit llençol blanc que ho cobria tot. Per si fora poc, quan Mariola ha marxat de casa cap al treball, han caigut quatre gotes. De neu, és clar. Ara s’acosta el migdia i ni plou ni fa sol. Al temps que treballe a l’escriptori improvisat, ben calent a casa, observe el carrer. El silenci és total i no passa ningú; encara queda una mica de neu damunt la gespa; el petit estany dels nostres veïns roman glaçat i els seus peixos de color taronja no es mouen gens; els arbres estan tesos com un garrot. És evident que el fred no ha marxat. Mentre hi pense, acabe de llegir-li a algun tuitero que a Alcoi just ix el sol després que les pluges dels últims dies hagen acumulat vora 200 litres d’aigua per metre quadrat, en alguns punts de la comarca. Ací en canvi, el que tenim és un típic dia de novembre: amb fred, boira i quatre gotes de neu.

Nit electoral a 2.000 quilòmetres de distància

El PP ha guanyat les eleccions al Parlament espanyol com no ho havia fet mai abans: 186 diputats de 350 al Congrés, mentre que el PSOE ha obtingut el resultat més pírric de la seua història. Ningú no s’ha sorprés, era un resultat anunciat des del dia que es van convocar les eleccions. Votats per correu, Mariola i jo vàrem seguir la nit electoral des de la distància, en pla pijama i suc de taronja. Molt de diumenge al vespre, com qualsevol altre. Els sentiments no canvien quan un vota a 2.000 quilòmetres de sa casa, la de tota la vida, però diria que la ressaca electoral és menor. Sinó, no m’explique com tinc el cos de bé este dilluns.

De petits oblits i lliçons

Diuen que somiar amb perdre les claus significa temor a perdre l’estatus propi en la vida real. Jo mai somie amb perdre les claus, simplement les perd. Vaig començar a fer-ho amb només sis o set anys, quan els meus pares es van veure obligats a fer-me una còpia de les de casa per a que anara i vinguera a escola. De iaios no en tenia a Alcoi, i aviat em vaig quedar sense germans a la llar que pogueren fer de pares: un a la mili i l’altra a la Universitat. Corrien altres temps. Disposar d’un joc de claus de casa des de ben menut m’ha ajudat a ser més responsable, un homenet des de sempre. Però no a evitar perdre les claus. Ho vaig fer amb 10 anys, amb 12, amb 15, amb 20 i ho seguisc fent amb trenta. Supose que m’importa ben poc, sinó no m’ho explique. És cert que ara m’ocorre amb menys freqüència. A canvi, acostume a perdre la documentació personal o el telèfon. El mòbil, això sí que em costa de retindre. I mira que hi parle. En 2009 vaig estrenar al meu primer iPhone, que no el vaig perdre però el vaig omplir de suc de pinya en un descuit i ja no va tornar a ser el mateix. Fins que el vaig canviar per un iPhone4, que em va regalar la companyia telefònica en Nadal de 2010. El vaig oblidar a la mà d’algun espavilat, que no va desaprofitar la seua oportunitat per a quedar-se’l. Abans d’estiu encara em vaig fer amb un mòbil més modest. Però també el vaig perdre, en una piscina pública segurament abandonat involuntàriament. Anit vaig estar a punt de perdre, enmig de la serra i ajudat pel meu germà, l’últim telèfon mòbil amb que m’he fet. Això sí, apresa la lliçó, és un Samsung amb tecnologia de fa una dècada. Este el vaig comprar directament per deu euros. No és que somie que perd les claus, és que sé que les perd. Així és que, per a determinades coses, és millor per a mi mantindre els peus en terra. (No piule, però si caic, el bac sempre fa menys mal.)

Reduir la despesa militar

Hui he llegit al diari, ja vaig llegint més que escrivint, que Esquerra Unida llença com proposta electoral reduir la despesa militar per a poder fer sostenible la Llei de la Dependència. M’agrada com sona la música, encara que tinc la sensació que no ho diuen ni prou alt ni prou clar. La prova és que no trobe xifres concretes que acompanyen la proposta, tampoc al seu programa electoral.

Les busque per altra banda. En 2011, Espanya ha destinat 8.560 milions d’euros del seu pressupost estatal a Defensa. Esquerra Unida no quantifica el que costa desenvolupar en la seua totalitat la Llei de la Dependència, però si no tot, una part del finançament de la mateixa podria eixir del que ens gastem i no ens hauríem de gastar en afers militars a base d’un exèrcit estratosfèric.

No només que les persones dependents a Espanya ho agrairien, sinó que estic segur que construir la pau sense armes donaria resultats sorprenents per a més d’una ànima obtusa.

L’aniversari

Este dilluns és el seu aniversari. Compleix 28 anys, la meitat dels quals els hem passat junts. Com en els temps de la facultat, hui no ho estem i m’haig de conformar amb enviar-li un correu electrònic i parlar amb ella a través de la pantalla de l’ordinador, per skype. Este programa informàtic i el mateix correu electrònic són dos invents sensacionals, però en estos moments em pareixen miserables. Pagaria el que fos per bescanviar-los per la vida real, la dels plaers de carn i os. No demane massa, ni que fora anar a sopar o poder prendre una cervesa junts. Serà dissabte. No vull celebrar cap més aniversari per correu electrònic.

Al segle XVIII a dos hores de Times Square

Als pares (maig de 2011, des del segle XVIII),

estem només a una hora llarga de viatge des de Filadèlfia i a dos de Nova York, però, segons cap on mire, ningú no ho diria. El paisatge és amable, de enormes camps de conreu salpicats de granges i alguns petits pobles. El que descol·loca però, no és l’aspecte de les terres, sinó la forma en què una part de la societat local hi conviu.

Vos escric des del Comtat de Lancaster, que acull el segon assentament d’amish més gran dels Estats Units. Diuen que aquesta gent, que tracten de viure al marge dels avenços tecnològics i de forma molt semblant a com ho feien els seus avantpassats fa tres-cents anys, no és amiga dels turistes ni les càmeres fotogràfiques.

Personalment, m’ha paregut un lloc especialment tranquil i acollidor, amb una gent estranya però amistosa, supose que s’estan fent al turisme en la mesura que veuen els suposa ingressos econòmics importants sense haver de renunciar (massa) a les seues idees.

Ahir vàrem visitar la ciutat de Filadèlfia, una de les més antigues i primera capital del Estats Units. Té una càrrega històrica i sentimental indubtable, tenint en compte que allà els nord-americans van declarar la independència de la Gran Bretanya en 1776. Més enllà del romanticisme i el pes de la tradició que es nota en alguns elements del centre, em deixa la sensació de ser una ciutat certament provinciana, més del que esperava tenint en compte que és la sisena metròpoli més gran de tot el país. Serà que estic esperant el plat principal del viatge: Nova York.

Detalls per al viatger
Nosaltres vàrem arribar a Filadèlfia i el Comtat de Lancaster (Pennsilvània) des de Nova York, punt de partida i final del nostre viatge. El mitjà de transport escollit va ser el cotxe de lloguer i, girant la vista enrere, va ser un encert com la manera més ràpida, barata (érem quatre persones) i còmoda per a visitar la zona. Això sí, tot i que nosaltres no vam patir cap contratemps, és imprescindible comptar amb una bona assegurança que garantisca cobertura sanitària davant qualsevol incident.

Per a visitar Filadèlfia, on viuen un milió i mig de persones, va bé amb un dia o dos. És el temps que es necessita per a descobrir de primera mà la història de la indepència dels Estats Units, visitar el centre històric salpicat d’edificis amb tres i quatre segles d’antiguitat (una raresa, a Amèrica del Nord) i poca cosa més. A la nit hi ha ambient animat als districtes del centre, que és on hi ha tot allò que interessa a la majoria. Els preus són relativament moderats. Nosaltres ens vam allotjar al Radisson Plaza-Warwick Hotel, correcte però sense floritures. Sense dubte el millor és la ubicació.

Per als que tenen pressupost ajustat, com nosaltres, una bona opció per a menjar és fer una parada al Reading Terminal Market. En ple centre, perfecte per a dinar un entrepà, que pot ser el tradicional de vedella amb bajoca verda, o no.

De la comarca dels amish, l’entrada a les terres d’aquesta peculiar comunitat seria Gap i els pobles més curiosos als ulls del foraster són els petits nuclis de Paradise, Intercourse i Bird in Hand. En aquest darrer hi ha un gran espai comercial amish, directament dissenyat per al turista. Excessiu; si voleu entrar en contacte amb l’esperit autèntic d’aquesta gent, més val deixar-se dur tranquil·lament per les carreteres secundàries de la zona i aturar-se en qualsevol moment.

Per cert, que ningú no s’espere una bombolla de quàquers i anabaptistes que viuen completament aïllats. Això no existeix a Lancaster. Als pobles d’allà hi viu gent de tota classe, no falta l’electricitat, els cotxes ni les carreteres (per molt que hi hi ha qui no els fa servir).