Tagged: comentari

854

Munic sempre celebra. Nosaltres també. Este cap de setmana, el 854 aniversari. Anit amb concert de música irlandesa, este matí amb Weissburst per a tothom.

20120617-120947.jpg

Esperant “el meu” juny

Fa dies que les tempestes van marxar. Ha quedat però, la pluja. M’havien advertit que juny era el mes de més aigua a Munic, que troba l’estació “humida” en l’estiu. Ara ho puc confirmar, després de dos setmanes plovent cada dia. Els més durs, són els dies en els que no veiem el sol. La moral va minvant i ja van dos o tres vegades que em sorprenc a mi mateix mirant jaquetes impermeables, dins d’una botiga d’esports del centre. El pronòstic diu que aviat vindrà el sol i, millor encara, tornarem als 25º. Ací estem, esperant el”nostre juny”.

¿Es España la próxima Grecia?

Me cruzo esta mañana con un señor serio y malcarado, alemán, alemán, que antes de darme los buenos días ya me pregunta si es España la nueva Grecia. Me indigno, le digo que los europeos del sur no somos tal y cómo algunos quieren vernos en el norte. Y le explico lo duro que se trabaja en mi país, igual o más que en Alemania, y lo mal que lo está pasando la gente, la que de verdad suda esta maldita crisis. El señor serio y malcarado se me ríe en la cara y me enseña la foto de Mariano, celebrando rescate. “Ya se os ve sufrir ya”, se mofa poniendo cara de elefante de Botswana.

Las tormentas

Las tormentas en Múnich no dejan indiferente a nadie. O te gustan o las detestas. Yo, casi siempre, las adoro. En los días de tormenta uno se despierta de madrugada con el ruido del trueno o al son de la música de los pajarillos. Nunca se sabe, porqué nunca se adivina el momento exacto en que caerá una gran tromba de agua, ni tampoco cuando brillará el sol sobre el cielo azul. Lo único cierto es lo que señala el pronóstico meteorológico, es decir, que en algún momento del día lloverá. La tormenta, cinco minutos de chaparrón antes de volver a la mejor versión de la primavera, te puede sorprender de camino al supermercado, montado en tu bicicleta o postrado ante tu ventana, a buen recaudo. Es entonces cuando la disfrutas de verdad. Escuchas el impacto de las enormes gotas de agua, frías, contra el vidrio. Y te relajas. Justo lo que yo hago ahora, cuando anochece en la ciudad entre rayos y truenos, mezclados en un cielo enrojecido por el sol que se resiste a retirarse entre las oscuras nubes y el horizonte alpino.

La marca ‘Espanya’

El 9 de gener de 2012 vaig començar a estudiar alemany. Recorde que el primer dia de curs la professora em va preguntar d’on venia i que feia a Munic. Jo li vaig respondre que era valencià i que havia vingut a la ciutat, principalment, per motius laborals. El meu origen la va fer somriure i exclamar la paraula “paella!”; les meues motivacions no les va acabar d’entendre, venint del “paradís” com venia . Fa només uns dies vaig començar un altre curs intensiu, capficat com estic en aprendre la llengua germana. El mestre em va tornar a fer les mateixes preguntes, però, aquesta vegada, no em deixà acabar de respondre. Fou dir-li que venia de València i interrompre’m per a exclamar: “50% de desocupació juvenil!”. Això és el que transmet Espanya, lamentablement, a hores d’ara a un país com Alemanya. Mentre les marques del sud patinen, la UE abaixa el cap, la banca sempre guanya, Angela Merkel mai perd i n’hi ha qui se’ns riu a la cara (i ofén obertament als grecs). Tot plegat em dóna pena, a mi que vaig somiar viure a un país enorme de nom Europa.

El dia que la ciutat va perdre els papers (i una Copa d’Europa)

Per mi, per sempre, el 19 de maig de 2012 serà recordat com el dia que Munic va canviar la seua cara. El dia que el futbol ho va trepitjar absolutament tot, i el Bayern. Dissabte assolellat en què per unes hores la ciutat va deixar de ser paradigma de la seguretat, del silenci o de la calma. Alegre com sempre, sorollosa com mai. Visceral. Roja i blava, en comptes de blaugrana i blanca. Policial. La plaça de Maria va presenciar una autèntica batalla campal, que afortunadament va quedar en una guerra de crits i de cervesa, entre cavallers britànics i bavaresos. El 19 de maig de 2012, dia de la final de Munic, fou també el dia en que…

… n’hi ha qui va deixar la veu a la plaça (i el cervell, de pardal, a casa)

… (reconec) no m’h vaig voler perdre

… alguns van beure com mai (o, potser, com sempre)

… es van esgotar les samarretes del Bayern (negoci redó)

… alguns (pocs) van preferir una missa

… els blaus i els rojos anaven junts al metro, atapeïts i amb algun mico pel mig

… un japonés menudet va pagar 5.000 euros per una entrada en la revenda

… l’Allianz Arena va viure un ambient senzillament espectacular

… una senyora va recollir 1.000 envasos d’entre la brossa (i es va guanyar 150 euros per fer la compra de la setmana)

…no fou necessari reservar taula per a sopar (els restaurants on no feien el futbol)

… cents de milers ho van viure junts davant una pantalla de TV

… a última hora, un tal Drogba va xutar un penal, va fer gol i va deixar caure una jerra d’aigua freda sobre Munic (tant previsors com són, ningú ho havia previst ací, això de la derrota)

…n’hi ha qui no recordarà mai el que va ocórrer

… alguns sí ho veien vindre (els que guanyen sempre)

… a la mitjanit, Odeonsplatz era la festa a la disco d’un hotel; Leopoldstrasse esdevingué la travessera dels elefants (vermells)

… al final del tot, el metro pareixia un cementiri (mentre la Copa d’Europa viatjava ja camí de Londres)Tot això i més va passar el 19 de maig a Munic. Atònit (i atent), m’ho vaig mirar.

Perquè vull

De tants com n’hi ha que fan el contrari, potser no som conscients que estem envoltats també de bona gent, capaç d’oferir-no petits regals en la quotidianitat -des d’un somriure de bades a un missatge de suport a la bústia del correu- amb l’única intenció de fer-nos sentir bé o reconèixer el nostre esforç. Darrerament, tinc que dir que jo els he sentit a tocar, a estos, quasi més que els mercats, les pàgines salmó dels diaris i tota la mala baba que s’arrossega pel món. Mentre vaig remant contra corrent, i hui que em sent amb més forces, vull recordar-me’n també de tots ells i donar-los les gràcies. Tornar-los eixe alé extra que van oferint-me de tant en tant i que m’empeny a tirar endavant. Per què? Simplement, perquè vull!

Misèria

Què són 5.658 euros? Exactament, a casa meua, els diners que ens deu des de principis de 2011 el Govern regional de Múrcia per treballs que òbviament ja s’han prestat i pels quals ja hem tributat a Hisenda. Casualment, també equival a les quotes anuals que paguem per la nostra hipoteca a Alcoi. Per a uns altres a la nostra vora – o no-, 5.658 euros, són els diners rebuts en tot un any per una pensió mínima o en concepte de prestació per estar a l’atur. El meu sogre, per exemple, segurament em diria que ve a ser allò que l’Administració pública li ha usurpat del seu sou de mestre, després de varies retallades en els últims mesos. Un peix tan gros com el president del Tribunal Suprem i del Poder Judicial d’Espanya, Carlos Dívar, també reconeix aquesta xifra. Són les despeses de sis viatges privats a Puerto Banús en caps de setmana, en els que no van faltar els hotels de luxe. Curiosament, només el senyor president veu en la xifra una “misèria”. Tots els demés veiem al darrere de tot plegat una burla i una vergonya enorme -o una poca-vergonya- que té noms i cognoms: les miserables elits d’un país que, això sí, ens estan conduint a tots a la misèria. Amb les seues “misèries”.

32º

Trenta-dos graus no indica cap latitud muniquesa. Tampoc és un angle relacionat amb cap edifici de Mariola. No és la graduació alcohòlica de cap licor tradicional de Baviera. Més senzill. Zweiunddreißig graus és la temperatura màxima que ens espera este dissabte 28 d’abril. Ja sé que les previsions són només previsions, però és que són les deu del matí, i el sol escalfa de veritat. Ahir, de fet, vam quedar a tocar els trenta. Mentre escric, anem sofregint ceba i creïlla per a la truita. Toca pícnic. Comprarem una botella de vi i segurament un fuet. Ens espera un dia d’estiu al Jardí anglés, segurament amb remullada de peus al gèlid Eisbach. Potser també un gelat italià de dos boles, passejada en bicicleta amunt i avall i, amb la foscor, la llarga nit de la música en directe. A l’abril, com si fora l’agost. I no, no hem fet cap escapada al port d’Alacant, estem a l’altra casa, al mateix lloc on fa dos setmanes la Pasqua va arribar pintada de blanc.