Category: Opinió/ Opinión

BLANC DE GENER

Estem al camp? A prop d’una estació d’esquí? No, al mateix centre de la ciutat. a Ostpark. Munic és el que té, desconnectar és relativament senzill i més encara si cau una nevada tan grossa com la d’aquest dissabte. Són moltes les imatges de blanc de gener que he capturat hui, després d’uns dies en blau.

Estrena

Ja fa dies que vaig darrere d’esta història i al final este dimarts em pose en marxa. Encara en vindran més, d’històries escrites, però de moment i mentre faig i no per ací m’he fet avant amb un blog de viatges per al diari ARA.cat. El debut, sense massa presentacions ni romanços, amb un post dedicat al carpooling. És a dir, als viatges en cotxe compartits entre desconeguts. Per cert, el blog naix amb el nom de Facturació en línia.

Blau de gener

Després de molts dies d’espera, dijous va amanir un dia completament blau a Munic. Gener pur, és a dir fred, sol i llum per tot arreu que em van empényer a eixir al carrer en busca d’algunes imatges blaves. Esta és la que més.

Primeres pedalades

Donde fueres, haz lo que vieres. El dia que la nostra casera va assabentar-se que havien portat les nostres bicicletes a Munic va fer una rialla i va exclamar en alemany una frase d’aprovació que vaig ser incapaç d’entendre (fou la setmana passada). Després va voler remarcar, en anglès, que la bici és la millor manera de moure’s per la ciutat, i no només pel barri. Em va explicar fins i tot que el seu marit, que va per la cinquantena, la usa cada dia per anar a treballar a l’altra banda de Munic, onze quilòmetres enllà. Ho fa ploga, neve, faça vent o, amb sort, un dia extraordinari de sol. La veritat que no n’havia pensat, per molt que l’ús urbà de la bicicleta m’encanta, d’anar a l’acadèmia d’alemany pedalejant. I és que són nou quilòmetres d’anada i nou de tornada, l’oratge al gener no convida i, per si fora poc, em cal travessar algunes de les poques costeres que hi ha per ací. Porte uns pocs dies d’escola i ja he completat el trajecte en un parell d’ocasions sobre dos rodes. Confesse que m’he sorprès en descobrir que els carrils bici van plens de gent tot i el fred i també que les sensacions pròpies han sigut extraordinàries. Estic segur que el meu esperit s’acostumarà aviat a la bicicleta, sense cap dubte abans que el meu cul.

Costum en VO

És mitjanit i torne a casa amb Mariola en el primer cap de setmana que passem junts a Munic sense lletra petita. Estic queferós, així és que deixaré un comentari. Hem volgut aprofitar el dissabte en la nit per a iniciar una cosa que estic convençut acabarà sent un costum mentre visquem ací: el d’anar al cinema. La senyora Henze ens ha preguntat, abans de marxar de casa, si anàvem a veure’n en alemany. No, encara no ens ha arribat eixe moment (ni de bon tros!) i ens hem de conformar amb cine en versió original. A diferència del que passa a Espanya però, ací és fàcil trobar projeccions de cinema sense doblar i no només de pel·lícules independents. És tan corrent que la gent veja pel·lícules en versió original, especialment en anglès, que de la VOS passen a la OV. És a dir, que no els calen els subtítols. Nosaltres estem en la fase en la que fan més paper que nosa, però estic convençut que eliminar-los és, a la llarga, com retirar-li el flotador a un xiquet que vol aprendre a nedar: accelera. Casualment, escric a deshora accelerat després de la peli d’esta nit, però és més per l’adrenalina del Joc d’Ombres, que per la manca de subtítols en la pantalla. I és que Guy Ritchie ja fa temps que ha deixat de ser director de culte però almenys continua imprimint el seu segell a les superproduccions de Sherlock Holmes. Però la crítica li la deixe a Film Affinity, perquè açò és un comentari i és la una de la matinada. Si de cas adjunte una imatge que he agafat del web oficial, per acomiadar-me. Bona nit.

Petita festa gran

Vint hores de viatge dins d’un cotxe donen per a contar moltes històries. Som quatre i tenim la conversa fàcil, ja que només parlant ens sembla que avancem en la carretera. Elke, que s’ha sumat a part del recorregut per a passar els Nadals a una casa Okupa de Barcelona, no té massa interés per les festes de Nadal, tot i que, adora algunes de les tradicions austríaques lligades a esta època de l’any. Especialment les que li suposen passar una bona estona al costat de la seua família.

A la conversa ens ve el tema de les cavalcades de Reis Mags a Espanya i els quatre coincidim en que són la màxima expressió del consumisme desenfrenat i la comercialització de les festes. Mentre critiquem el fet que els grans magatzems estiguen al darrere de bona part de les desfilades que se celebren aquest 5 de gener, una estranya sensació se’m desperta a l’interior. En uns segons comprenc que és l’alcoiania, un mal que jo pensava no patia i que, amb la distància, de sobte no em resulta tan patètic.

“Al meu poble les coses són relativament diferents”, m’atrevisc a dir. I les trasllade, inconscientment preuat, alguns detalls bàsics sobre les festes de Nadal a Alcoi, com el Tirisiti; que la nostra cavalcada està considerada la més antiga d’Espanya, o que els Mags lliuren els seus regals porta a porta (almenys als domicilis dels “més rics” del poble), a través dels patges i les seues escales enormes de color roig. També les narre la festa de les Pastoretes o que a casa meua el rei negre és el del mig, i altres anècdotes menors.

Aleshores recorde que Elke, lògicament, està més pendent del que farà estes vacances a Manresa, que de si la Cavalcada de Reis Mags la van inventar els meus avantpassats. A Àustria, directament no saben ben bé de què va això i a ella, en particular i per molt que s’esforce en dissimular-ho, no és un tema que li interesse.

Jo no n’era conscient, però reconec que els meus sentiments són ben diferents. Escric estes línies de volta a Alemanya, passades les festes de Nadal i quan ja pràcticament he oblidat aquell viatge i els bons moments amb la meua gent. Aquest vespre però, tractaré de fer un breu parèntesi: sintonitzaré la Cavalcada d’Alcoi a través d’internet i, abans que em done temps a remugar de la retransmissió o dels romanços de sempre, rememoraré la delicadesa i la singularitat de la festa. Elke, com molts altres, segurament pensaria que m’entusiasme amb poca cosa. És cert, m’emocionen uns pocs referents culturals que es repeteixen idèntics una i altra vegada. Però són els meus, i són suficients com per a no haver de recórrer al Soldadet de Plom o qualsevol altra faula de Hans Christian Andersen per adornar la Cavalcada de Reis del meu poble.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA aquest 5 de gener de 2012.)

Línia invisible

Porte mesos albirant, preparant, anunciant… un canvi d’etapa en la meua vida, però si haguera de marcar aquest canvi amb una ratlla, la data seria la del 31 de desembre de 2011.

Passades les dos del migdia d’aquest dissabte gris, amb la carretera plena de neu i una tempesta horrible -per sort, d’aigua-, hem arribat per fi a la nostra destinació, Munic. Ha estat el final de viatge, després de 1.800 quilòmetres de trajecte partits en dos dies, mitja vida en el capó d’una berlina de lloguer i dos nebodes, inesperades, als seients de darrere.

En la memòria queden unes festes de Nadal estranyes, curtes, però extraordinàries, en les que he sentit de ben a prop el calor tan especial que em proporciona la meua gent. Per davant, ara sí, un nou temps completament desconegut, el que suposa una sensació del tot nova. En parlarem.

Un ou fregit, una bajoca seca i la sensació d’estar a casa

Amb 24 hores d’antelació per problemes d’agenda, anit vàrem commemorar el Sopar del pobre, una de les tradicions gastronòmiques de la meua terra que més m’estime des del mateix dia que vaig comprendre la delicadesa dels seus ingredients, els que es mengen i els que no.

Només van faltar a la cita, per sort per a Mariola, les sardines de bota, tan impossibles de trobar a Munic, com impensables de portar en una maleta. Les que sí havien arribat entre l’equipatge, temps enrere, eren les bajoques seques, mentre que la festa la van arrodonir un pessic de tomaques eixutes italianes i una botella de vi jove de Jumilla, molt recomanable per cert.

S’ho podeu imaginar: dos ànimes dins d’un cossi sopant en soledat a les nou en punt, pijama i tot; dos ous fregits, unes bajoques seques torrades i un tros de peix amb sal per a enganyar el cos en el plat; sense loteria ni esperances de ser més rics demà que hui… En canvi, amb molta felicitat, la sensació d’estar a casa, la de veritat, per un moment i l’advertència que la distància no implica l’oblit d’allò que un més s’estima. Anit, aquestos sentiments van prendre forma de Sopar del pobre, per molt que l’assumpte no anava de loteries.

L’hivern

Puntual amb la seua cita, l’estació freda s’ha presentat este dimecres a la porta de casa. Ha vingut en forma d’una intensa i copiosa nevada que, per a ser sincers, va començar ahir i hui al migdia encara no ha acabat.