L’hivern

Puntual amb la seua cita, l’estació freda s’ha presentat este dimecres a la porta de casa. Ha vingut en forma d’una intensa i copiosa nevada que, per a ser sincers, va començar ahir i hui al migdia encara no ha acabat.

‘Weihnachtsmarkt’ a Salzburg (i Munic)

(18/12/2011) Estimada germana,

t’escric esta breu postal des de Salzburg, on hem vingut a passar el diumenge. Per molt que la vam visitar en estiu, aquell dia l’estada va quedar en no res, ja que vàrem coincidir amb una tromba d’aigua enorme. Hui tot ha sigut completament diferent. Sí, fa molt de fred, estem per davall de zero graus i de tant en tant les boires porten algunes volves de neu, que més que preocupar-nos ens animen l’excursió. Ja sabíem de la bellesa de Salzburg per la seua ubicació i pel seu patrimoni històric, però hui, en ple desembre, hem gaudit especialment amb el mercat de Nadal, que ocupa un parell de places al centre històric.

Estic del tot convençut que vos haguera encantat passar el matí amb nosaltres, ací i hui, rodejats com estem per un ambient nadalenc i tirolés tan especial. Este mercadet, com els que hi ha a Munic, el munten cada Advent i està salpicat de parades on comprar artesania i elements de decoració nadalencs.

També hi ha a la venda arbres de Nadal i molts llocs per a menjar alguna cosa típica al carrer – et pots imaginar, llonganisses, creïlles farcides, Bretzel o dolços. Per a posar a to el cos, la majoria de la gent, com també hem fet nosaltres, substitueix la cervesa pel Glühwein, vi calent amb espècies.

Just acabem de dinar, ho hem fet al temps que escoltàvem cantar un cor de cambra a les portes de la catedral. Ens queda un colp de vi calent mentre vos escric estes línies i ara mateix començarem la retirada, ens espera el tren de retorn cap a Munic ens uns minuts. Un bes i un abraç molt fort a tothom, ens veiem en uns dies per a celebrar junts el Nadal.

Més informació (sobre els mercats de Nadal a Munic)
Al llarg dels últims dies hem visitat pràcticament tots els Weihnachtsmarkt o mercats nadalencs que hi ha a Munic. En realitat tots no perquè n’hi ha un a cada barri, però hem passejat pels del centre i els més populars. Entre ells, com no, el Christkindlmarkt a Marienplatz i els voltants.

Ja ens havien advertit, però és del tot cert que desembre és un dels millors moments de l’any per a fer una escapada a Munic. Els mercadets del carrer li donen una vida impensable (amb el fred que fa) i l’ambient nadalenc al centre té un caliu especial, tan solemnes com són els bavaresos. Llàstima que la majoria d’aquestos mercadets només es poden visitar abans de Nadal i no durant les vacances -de fet, en orige es deien mercats d’Advent.

La pàgina oficial turística de Munic ofereix informació detellada (en anglés i alemany) sobre els mercats de Nadal que hi ha a la ciutat. També la podeu trobar en espanyol, organitzada de forma senzilla i clara, en aquest post al blog Una española en Munich: Weihnachtsmarkt / Christkindlmarkt en Múnich (DES 3 2010).

Finalment, n’hi ha desenes de vídeos a internet dels mercadets muniquesos. Aquest és un dels institucionals, d’aquest 2011:

Felicitacions de Nadal

Falten deu dies exactes per al Dia de Nadal i la bandeja d’entrada del correu electrònic se’m col·lapsa de felicitacions nadalenques. N’hi ha d’amics i de coneguts, de la família i també moltes que encara em tracten com si fora el responsable de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per això supose que m’han felicitat els Nadals des dels sindicats a alguns ajuntaments de les comarques, la patronal, Caixa Ontinyent i també uns pocs partits polítics.

Està clar que cadascú agrana cap a casa i quan obro la targeta de Nadal d’un grup polític ja puc imaginar el que toca. Però no m’esperava el que m’he trobat en destapar la felicitació del BLOC d’Alcoi. Dubte que un Christmas siga el lloc idoni per a incorporar un vídeo satíric de l’adversari polític, però és que hi ha qui ha fet tant el ridícul últimament, que els bloqueros m’han fet capitular: han encertat de ple. Si voleu saber per què, mireu-vos vosaltres mateix el vídeo o la breu notícia que els he escrit als companys del diari.

Amanint un viatge al sud

No és la primera vegada que preparem un viatge en cotxe de Munic a Alcoi. Aquest mateix camí ja el vàrem recórrer per carretera, una vegada, Mariola i jo. Fou en 2005, amb el nostre C2 i sense el més mínim pensament que un dia recalaríem en aquesta ciutat.

Ara, de cara a Nadal, portem entre mans un segon viatge per carretera entre Alemanya i casa nostra. No ho fem per turisme, o per por a l’avió, ni tampoc pel gust de passejar-nos en ple desembre per les carreteres de mitja Europa. Simplement hem trobat en l’asfalt l’opció menys cara de recórrer els 1.800 quilòmetres que separen l’inici i el final del nostre trajecte, a unes hores de Nadal. Ja que estem, aprofitarem més endavant la tornada cap a Baviera per a fer-ho amb la saca plena.

De moment, preparem l’anada. I també vindrem carregats, com la gent del sud als que sempre he observat amb distanciament abaixar per l’autovia del Mediterrani durant els mesos d’estiu, en el seu camí de França, Holanda o Alemanya cap Algesires, i algun punt del Magreb.

Ara nosaltres som els magrebins i vindrem per la A7 camí del sud. Ho farem acompanyats per altra gent del sud. Just quan escric aquestes línies llegisc al blog 3.500 Millones, de capçalera, les bondats de viatjar compartint vehicle. Abarateix el trajecte i redueix la contaminació. Com que Mariola sempre ha sigut una persona molt avançada, ja fa dies que va col·locar un anunci a internet per a compartir el nostre viatge d’anada amb la berlina que hem llogat. A hores d’ara hem esgotat els passatges, serem quatre els qui farem aquest viatge d’emigrants que tornen a casa a menjar-se els torrons en companyia. En un dies.

Ostpark

Encara no els conec tots, però Munic està salpicada de parcs enormes on desconnectar de la ciutat és senzill. A prop de casa nostra ens toca l’Ostpark. Quan s’acosta l’hivern, i mentre la gespa dels grans descampats centrals es refreda i no, els arbres que abrigallen tot aquest jardí urbà solten a poc a poc les últimes fulles. Des de fa temps, algú les amuntona a l’espera definitiva del glaç i la neu. Al vespre, només unes poques llums mantenen amb vida el parc, el que no impedeix que un riu de corredors circulen pels seus carrers. N’hi ha de més atletes i de menys, qui corre a soles o en grup, qui patina i estan els qui aprofiten per a fer esport mentre passegen als seus respectius nanos, carro en mà. Tots a les fosques, ben tranquils al parc de l’oest.

Clásico

*

Recorde haver llegit una vegada que l’única manera de veure cridar a un holandés en públic era acudint a un estadi de futbol durant la celebració d’un partit. A mi em passa un poc com als neerlandesos, que perseguint el civisme, la pilota em destapa el jo més irracional. El dia que em vaig assabentar del que cobren els cracs vaig emmalaltir, fins el punt que la passió mai ha tornat a ser la mateixa. Malgrat tot, cada vegada que n’hi ha un partit gros se’m desperta el cuquet i acabe pendent del joc. Este dissabte, dia de l’enèsim partit del segle, em va pillar per primera vegada a fora de casa. Segurament per això i perquè encara tenim molt poca cosa que fer un dissabte a Munic, vàrem buscar un bar per a seguir el Madrid-Barça per la TV. Gelats i farts de donar tombs en busca d’un pub disponible -tot el paper venut en els irlandesos de futbol i cervesa-, al final vàrem parar en casa, encara a temps de seguir el segon temps a través de streaming. A Mariola, per a qui Clásico era un torero alcoià i prou, ja fa temps que li vaig inculcar la simpatia per allò que significa ser barcelonista. Un compromís adquirit que no li prohibeix becar durant la celebració d’un partit, per molt que siga un clàssic. Quan no s’ha despistat un segon ha sigut este diumenge al migdia. Hem canviat la secció d’Esports del noticiari de la Primera -els postpartits se’ns fan prou més agres- pel darrer episodi de Salvados, La burbuja del fútbol. Reportatge fantàstic que ens deixa clara una cosa: si els esforços que inverteix Espanya en el negoci del futbol -principalment en els sous d’uns pocs futbolistes- els gastara en sectors productius, un altre gall ens cantaria. Paraula de culé.

Salvados, La burbuja del fútbol (1 de 2)

Salvados, La burbuja del fútbol (2 de 2)

(* fotografia del Santiago Bernabeu un dia de partit, amb llicència Creative Commons)

La primera nevada

Hui, dissabte 10 de desembre, ens ha sorprés la neu al matí. Ni el temps ens avia avisat, ni tampoc el termòmetre durant la vespra. Venia plovent i fent mal oratge sí, però sense un fred especial. En canvi, hem obert els ulls amb dos dits de neu recobrint-ho tot al carrer, mentre nevava amb una força enorme, com poques voltes havíem vist. Ho hem celebrat amb xocolate calent, per començar el dia.

La senyora Henze

El millor del nostre pis a Munic és que és ampli i relativament econòmic; el pitjor, que estem literalment dins d’un habitatge més gran. En realitat, l’apartament és simplement la segona planta d’una casa unifamiliar, la de la família Henze. Això sí, afortunadament són molt discrets. Tant, que mai no els trobem al rebedor o pel passadís, quan entrem i eixim. La senyora Henze, que sembla no treballa a fora, és encantadora i s’afanya a fer-nos sentir bé. L’altre dia i per a celebrar l’arribada de Nikolaus a Munic ens va deixar un platet de galetes de Nadal davant de la nostra porta.

Desfent la bossa

Fa un no res que he arribat per fi a Munic, després d’un viatge que, per rutinari que haja esdevingut últimament per a mi, no ha deixat de ser diferent aquesta vegada. No pel que portava o deixava de portar a l’interior de la maleta, al cap i a la fi, equipatge de mà amb quatre coses imprescindibles: sabatilles, roba d’esport, d’abric, tecnologia bàsica i quatre bajoques seques per a celebrar el Sopar del Pobre en condicions -i sana alcoiania. Res de nou. Ara bé, fins ara, sempre havia deixat la petita Gabol blava ben a la mà, durant les meues freqüents visites d’estiu ençà. Aquest dimecres, en canvi, he sentit la necessitat de amagar-la baix del llit. De moment, no puc dir que em sento a casa, però reconec que des de hui tinc l’aspiració.

De la serra a la paella

Frescor, humitat, herba, molta herba. I romer, timonet, sàlvia i argelagues. Quines argelagues, les de les nostres serres. Només amb paciència i molt de respecte per la terra (açò últim és un desig), es poden trobar estos dies els primers esclata-sangs de l’any, amagats entre la malesa i les pedres. A la soca de les ginebres i també a prop dels pins, sempre protegits per molsa i altres líquens. Meitat com un senyal, meitat com una trampa, la serra arriba a desembre carregada de fongs de tota classe i de tots els colors. La major part d’estos bolets són verinosos, també n’hi ha comestibles més enllà dels rovellons, per molt que la gent moderna ja no els fem cas. Una llàstima, deixar passar les mocoses. Els meus pares i el meu germà són els qui em van presentar este ambient de tardor a la Mariola (i més enllà), quan era un xiquet, i els qui m’han acompanyat este diumenge, cistella d’espart del iaio Vicent en mà. Junts, hem collit alguns rovellons primerencs. Tot i que no hem omplit les cistelles, cadascú a la seua casa i a la seua manera ha gaudit d’un bon plat d’esclata-sangs. Frescs, saborosos, de la muntanya a la paella.

No, no m’he enganyat de data publicant este post. La sequera de setembre, l’aigua de novembre i la falta de gelades, tenen la culpa de que els primers rovellons de la temporada ens arriben ara.