Sobre la Romeria

Van 30 tacos i és la segona vegada que puge a la Romeria a la Font Roja, la meua alcoiania fa aigua per tots els costats. Hui he fet els últims quilòmetres a peu. L’ambient era agradable, de festa. Encara no eren les deu del matí i el sol calfava més del compte. Com l’any passat. Aquell dia vam pujar al Menejador. Hui, a soles, no, però sí he esmorzat xurros. I he begut aigua fresca de la font, de la que paga la pena. Ara és moment de tornar a casa, espera un diumenge de calor a finals de setembre. Per cert, ningú ja no es preocupa de l’hotel. I no passa res.

Viatge en el temps a Bratislava

(27/08/2011) Karl M.:

És la segona vegada que Mariola i jo estem a Bratislava i a l’Hotel Kyjev.

No hem vingut obligats, però no t’amagaré la nostra decepció. En 2005, Mariola va dir d’aquest mastodòntic hotel: “El Kiev, edifici de 20 altures, és un monstre forrat per fora de capes metàl·liques i un color decadent, com tot en general. Per dins, és auster, de línies rectes i amb grans espais comuns en les plantes baixes. A les habitacions, es perd aigua a les aixetes de les dutxes i n’hi ha pols. Encara avisen que tenen potència de 230 volts als enxufes”.

Sis anys més tard i amb Eslovàquia en l’Europa de l’euro, el seu comentari sobre el nostre allotjament està del tot vigent. Jo només afegiria que, si aleshores venia marcat amb quatre estrelles, ara sembla un hostel i venen amb orgull això de l’estil socialista. Sí i no: dormir en un llit de mig cos potser té el seu què, però renovar les tovalloles i mantindre els serveis més bàsics en condicions mínimes no és una qüestió d’estalinisme o capitalisme salvatge. És una altra història. Per no canviar en estos sis anys, no han canviat ni el preu (menys mal): aleshores vam pagar 42 euros al canvi, ara 43. Massa.

Sobre Bratilsava, la veritat es que no te massa molla, als ulls del viatger. Menudeta, el patrimoni, com les alternatives d’oci, no abunden. Ensenya sense pudor la lluita interna per abandonar definitivament un passat obscur i endinsar-se en el segle XXI -ara un solar, ara un edifici fet un drap, ara un altre de vidre. La corretja industrial que l’abraça mereix un colp d’ull. El centre convida a passejar, almenys en estos dies d’agost, però no a sopar -els preus s’han disparat d’un temps a esta part. Ens hem quedat sense copa, una tromba d’aigua ha interromput la visita i deixa els carrers deserts. I foscos, sembla 1991.

Más información

Evidentemente, no os recomiendo como primera opción en Bratislava el Hotel Kyjev, aunque si queréis tener una experiencia diferente, adelante. No es barato, pero ofrecen Internet wifi gratis en el hall y desayuno incluido en el precio.

El centro histórico de Bratislava se recorre rápido, puesto que no es muy grande. Los horarios en la oficina de turismo no son extensivos y hay que tener los ojos bien abiertos para encontrar el lugar adecuado donde comer o cenar. Una buena guía seguro que ayuda.

Sin duda, a favor de Bratislava esta su ubicación, a solamente 70 kilómetros de Viena en pleno centro de Europa. Es decir, ideal para visitarla por unas horas en coche en una ruta más completa.

En nuestro caso, la primera vez la visitamos a medio camino entre Budapest y Praga. En el viaje reciente, la parada fue en dirección a Cracovia. A Polonia subimos por el interior de Eslovaquia, por lo que tuvimos la oportunidad de disfrutar de los paisajes de los Tatras en la ruta en coche de alquiler.

Sobre el coche, en el primer viaje a Eslovaquia con nuestro propio automóvil sufrimos la novatada de no pagar la viñeta de la autopista. No lo indican en ningún sitio y fue la propia Policía en la frontera la que nos advirtió. Y nos multó. Con la lección aprendida, esta segunda vez compramos la pegatina nada más entrar en el país. Pero ni lo indican en la autopista ni en ningún otro lugar. Has de saberlo o te expones a una sanción.

Antes de partir, me gustó leer el artículo de ELPAÍS.com A Bratislava por el Danubio, publicado en El Viajero (ENE, 22 2011).

Para las reservas, esta vez no nos convenció la oferta de Booking.com, por lo que consultamos también en Trivago.

Quan s’acabarà l’estiu?

És divendres i acaba una setmana de sol i de calor que ja comença a cansar, a mitjans de setembre com estem. Mariola diu que a Munic es ben diferent però el cas és que ací ni refresca ni cau una gota d’aigua. O canvia el panorama, o passarem una vegada més la mà per la paret, els buscadors de bolets. Els bonsais de casa també comencen a patir més del compte, com que esperen la tardor. Els rege sovint, però la petita figuera comença a cansar-se de les seues fulles. Un dia d’estos prendré una fotografia i vos faré arribar una postal.

Ai Manel!

De Dolors, grans salts, boomerangs, boles de cristall i aniversaris. I de rècords. Els Manel baten rècords, també al meu poble. Este dijous ens hem alçat amb una notícia si més no curiosa, que porta el seu nom. El Teatre Calderón d’Alcoi presentava dimecres de matí la programació de la temporada 2011-2012, amb un concert de Manel el 27 d’octubre. A les quatre de la vesprada van obrir les taquilles i a l’hora de tancar-les ja havien omplit pràcticament tot el pati de butaques i esgotat el 50% de l’aforament, per al concert dels catalans. Segur que en no res s’acaba el paper.

En fi, que m’alegre pel Calderón, per la gent de Manel i pel fet que els tindrem a Alcoi. Al blog, també els tinc:

Releñe con los Gastarbeiter

Ya se dos palabras en alemán, aunque al ritmo que voy me va a costar ir aprendiéndomelas. Este martes me he quedado helado como el río Isar cuando he ido a matricularme en el primer curso de alemán de la Escuela de Idiomas de Alcoy.

Preinscrito estaba y me he presentado en día y hora, pero me he quedado fuera de matrícula por falta de plazas. Yo y otros 200, de un total de 300 solicitantes en Alcoy. Hace solamente unos años, a penas se apuntaba suficiente gente a alemán como para mantener en pie la docencia en la EOI local.

El caso es que, según he comprobado en mis propias carnes, resulta que cada día son más Pepes, la mayor parte ingenieros Pepes, los que piensan como Mariola en ir a buscarse las habichuelas a Alemania, en plan Gastarbeiter.

Aún no lo he conseguido averiguar, pero me gustaría saber cuántos jóvenes han salido ya de España en los últimos tres años en busca de un futuro mejor. Según, la Merkel solamente en su país necesitan a unos 800.000 trabajadores cualificados. Por lo que se ve, los sureños somos ideales (supongo que nos prefieren a los africanos o a los asiáticos; es decir, a los moros).

Y eso sin contar a los que salimos en dirección a China u otros países emergentes de América Latina o incluso África.

Lo que sí tengo claro es que cada día esta España se parece más a la de (Vente a Alemania,) Pepe. En los años 60 y según el Instituto Español de Emigración, más de un millón de europeos emigraron por Europa (Alemania, Suiza o Francia) en busca de trabajo. Se dice pronto.

De todas formas y aunque las dos situaciones guardan muchos paralelismos, no es justo compararnos con la España de los Pepes. Quizá vayamos flojos en idiomas, pero nada que objetar a la formación que presentamos muchos de nosotros, lo que nos permite aspirar a mejores trabajos que nuestros predecesores. Una suerte.

Tampoco nos podemos quejar de las ventajas que supone la unión económica actual en el marco de la Unión Europea, la libertad de movimientos con la que nos desplazamos y la mejora en las comunicaciones.

En fin, que me pica un montón haberme quedado fuera de la Escuela Oficial de Idiomas; me cabreo con la cancillera por airear que necesitan Gastarbeiter, aunque con los que me indigno de verdad son con los políticos españoles (y los que mueven los hilos; o sea, los otros). Ellos son los verdaderos culpables de que mi escuela esté colapsada y mi pareja a 2.000 kilómetros de distancia.

A todo esto, me comunica mi señora, que ya no manda telegramas y a la que veo todos los días gracias a un invento que se llama Skype, que Alicia en el País de las maravillas hace tiempo que cría malvas, en Munich. Ya en los tiempos de Alfredo Landa. O sea, que a Alemania se va a currar y a ganarse un futuro, pero que los duros no los tienen a cuatro pesetas. Lástima. Abstenerse de grandes expectativas los que como yo, no entendemos ni papa cuando habla Frau Merkel – a ellos mi colega Mau les da un consejo: poneros con Rosseta Stone ya!

Acabo de darme cuenta que esto empieza a oler demasiado a BundesQuadern. Os prometo que pongo remedio.

Para los que queréis más:

Artículo publicado por ELPAÍS.com sobre esta historia: Vente a Alemania, ingeniero Pepe (ENE 30 2011)

Interesante reportaje publicado por periodismohumano sobre la migración española en los años 60: “La mitad de los emigrantes españoles se fueron sin contrato de trabajo” . A partir del documental El tren de la memoria (SEP 27 2010)

Y minuto treinta y cuatro de Landa, Sacristán y un par de alemanas

Genau!

Guenao. És la primera paraula que vaig aprendre en alemany ara fa uns dies i és una llàstima que no en conega massa més a hores d’ara. Este dilluns mateix, sense anar més lluny, m’haguera agradat saber com nassos es maleeix en la llengua dels bavaresos.

Amb esbrinar la forma de pronunciar vaja tela, quina castanya o me caguen (e)n tot, ja anava bé. El cas és que he intentat matricular-me sense èxit en la Escola Oficial d’Idiomes d’Alcoi. Estic preinscrit en primer curs d’alemany i pel que sembla no tindré problemes per a apuntar-me, però fer-ho en dilluns ha sigut simplement impossible (si tenim en compte que no tenia tres hores de rellotge per a fer les corresponents cues en l’escola per a formalitzar la paperassa).

Dimarts, segon i últim dia de matrícula a l’EOI Alcoi i espere tindre més fortuna i poder matricular-me. Em va la vida, i és que tinc uns mesos per a poder desbarrar en alemany. O sí o sí.

(Per cert, a Alcoi s’han quedat altra vegada vora 1.000 alumnes sense poder-se matricular en l’Escola d’Idiomes per falta de places)

Acabar amb el bucle o morir

Viure a Alcoi és viure immers en un bucle que ens té atrapats a tots. Nosaltres no patim una crisi, patim una espiral que ja fa temps ens impedeix encarar el futur.

La setmana passada hem escoltat a Jordi Sedano, ex alcalde d’Alcoi i sorprenent portaveu de l’oposició municipal, dir que Toni Francés és un alcalde titella en mans del vicealcalde, Rafa Carbonell. Uns mesos enrere veníem escoltant a dreta i esquerra que el mateix Jordi Sedano era un titella de Miguel Peralta, alcalde, diputat i molt més en el PP alcoià.

Al final, si restem la proporció de morbo que tenen les declaracions i fins i tot l’estranyesa que poden arribar a causar, ens adonem que hem canviat el rumb polític de la ciutat d’Alcoi però seguim i seguirem parlant de les mateixes coses.

La Canal, només un dels temes eterns de debat, se’ns presenta com un parc industrial que difícilment aconseguirà la nostra ciutat, siga allà o en qualsevol altre lloc, durant la legislatura que comença. I no és que no hi haja voluntat política, que la hi ha; ni tan sols el debat al voltant del tipus d’instal·lació que necessitem i la ubicació són el principal obstacle.

El problema és el de sempre tot que pocs en parlen: la falta de fons públics per a un territori interior allunyat dels pols d’atracció i que espera eternament una reconversió que mai arriba. A això, per damunt de voluntats, cal afegir l’enorme llosa que suposa ara la situació econòmica que travessa el país i les fonts de finançament públiques. També l’Ajuntament d’Alcoi, que té diners per a pagar nòmines i molt poca cosa més. El que ens faltava.

I com la Canal, podríem repetir de nou la història del tren que agonitza sense remei, la de carreteres oblidades, la dels polígons comarcals mancomunats, etcètera, etcètera. Històries de les que hem vingut sentint parlar periòdicament durant dècades i que són com els fantasmes: tothom en sap d’ells però ningú no els ha vist mai.

La inèrcia del bucle és tal que sortir-se’n no és gens fàcil. Fins i tot allò que es tira endavant a la nostra terra transcorre amb una lentitud inexplicable en qualsevol altre lloc. És el cas de l’autovia, per exemple, que no només ens arriba 20 anys tard sinó que se’ns presenta interminable – ja portem quasi un any de retard.

I com que a Alcoi no ens enfrontem a un problema de voluntat, ni tan sols de visions confrontades, Jordi Sedano, que ho sap molt bé com alcalde que ha sigut durant vuit anys, faria bé en deixar de tornar al debat de si la Canal és l’espai imprescindible o no. Són més de deu anys d’aquest debat estèril que no ens ha portat a res. Tampoc a ell ni al PP alcoià, si de cas a l’oposició.

Per la seua banda, tant Rafa Carbonell com Toni Francés arriben a temps de posar els peus en terra i centrar-se en tractar de dotar  a Alcoi només d’allò que van a poder-lo dotar. No podem saber si serà un parc tecnològic a Rodes, si vindrà la senyoreta Pepis o si pel contrari tindran els nassos de portar Google a la ciutat per a que els treballadors hi facen la via verda quan acaben la jornada laboral.

Ni ho sabem ara, ni ho hem de saber. Alcoi no pot permetre’s el luxe d’encetar un debat sobre opcions de futur que genere noves expectatives fallides. No necessitem ni promeses, ni sorpreses, ni decepcions, només allò que tinguem al nostre abast de veritat i que servisca per a posar les bases per a una ciutat de futur.

O això, o continuar immersos en un bucle que ens està matant de la forma més cruel: lentament.

(Dentro de la categoría del blog MIRADES D’ARA, espero ir publicando también en el Quadern los artículos de opinión que escribo regularmente en ARAMULTIMÈDIA. La actualidad y la política no acostumbran a ser apasionantes en Alcoy, y mis MIRADES no son precisamente imprescindibles, pero es lo que hay.)

Berlín des d’una nau espacial

(01/09/2011) estimat amic Àngel:

Mariola i jo hem tingut l’oportunitat de passar un parell de nits a Berlín, una ciutat que no pots deixar de visitar. A diferència de Munich, em recorda especialment a Barcelona per la seua vitalitat i descar. En aquestos dies d’estiu resulta encantadora. Com que només teníem unes hores per a fer visita, ens hem centrat en uns pocs aspectes de la ciutat.

Només et diré que hem visitat Hansaviertel pel matí, un barri residencial construït als anys 50 en ple centre (oest), per alguns dels millors arquitectes del moment (amb edificis d’Alvar Aalto o Oscar Niemeyer, fes-te el compte). Te’l recomane, perquè et permetrà gaudir de l’arquitectura en un ambient tranquil i descobrir l’escassa evolució que hem seguit en tot aquest temps. Ja saps.

La resta del dia també ha sigut fantàstic. Berlín, que s’ajusta a pressupostos de tota classe, ho fa al nostre. Per menys de 20 euros els dos, hem dinat dos pizzes més que correctes a la barra del Piccola Italia, una xicoteta pizzeria al Mitte idònia per a recarregar piles de forma ràpida i barata. Més bé pareix un kebab, però les desenes de persones que fan parada allà no s’equivoquen.

De vesprada encara hem pogut gaudir de les petites galeries interiors als voltants d’Oranienburger Straße, com també de les tendes de moda independents i de primeres marques.

La veritat és que no ens ha donat per a moltes més coses. Evidentment hem passat per la porta de Brandenburg, com també per Alexanderplatz i Karl-Marx Alle, només per palpar per uns segons l’ambient de l’RDA.

Per cert, l’hotel que hem descobert és una joia. Amb preu més que raonable, ens hem quedat al Michelberger, a Friedrichshain. La ubicació és bona, amb estació de tren a la porta, a uns metres del mur del Berlín (East Side Gallery) i a les portes de Kreuzberg, el barri on passen les coses. Però això és anècdota, el que paga la pena és l’ambient que es respira, el disseny global des de la recepció als llits, la cura amb que t’atenen… l’univers Michelberger. Forma part d’aquest cosmos la cafeteria, deliciosa, que només obri de matins.

Per a nosaltres, completa Michelberger i l’escapada a Berlín el xicotet concert de We are camera amb que vam topar a l’estació del tren de Warschauer (front a l’hotel). Rock undeground made in Berlín del cap als peus. Te’ls deixe en directe per a que sàpigues de que et parle, has d’anar a vore’ls.

Más información
Portal oficial de turismo de Berlín, en inglés y español

Artículo de viajes sobre Hansaviertel publicado por New York Times: Berlin’s Hansaviertel at 50: A postwar future gains a new present (SET 24 2007)

Página web del Hotel Michelberger, descubierto para nuestro viaje a través de la guía de Berlín del diario británico The Guardian (AGO 2011). Por su parte, el artículo de ELPAÍS.com Con B de Brühl y de Berlín  (El Viajero, JUN 25 2011) nos dio algunas pistas para pasear por Kreuzberg

Moral i valeriana

Només un punt en tres partits per a l’Alcoyano en el retorn a Segona Divisió 40 anys després; ja queda ben clar que el Collao patirà de valent al llarg de tota la temporada. Això sí, les actuacions que estem veient fins ara ajuden a allargar la llegenda del Deportivo Alcoyano.

En Copa va caure davant l’Hèrcules amb dos penals en contra en dos jugades consecutives i al partit de lliga contra el Xerez li han anul·lat tres gols. I més, a Las Palmas van perdre en el minut 89. Així som els de l’Alcoyano, com el simpàtic de la classe: que farà molta gràcia però passa la mà per la paret.