Tagged: alcoi

Quin fred!

La primera cosa que faig en obrir els ulls és acostar-me a la pantalla de l’ordinador, posar-lo en marxa i consultar la previsió de l’oratge per a aquest dijous. Estic ben calentet, encara endormiscat a la vora del llit, però note el fred al carrer. Només cal mirar per la finestra la neu i el glaç, que no s’han mogut ni un mil·límetre al llarg dels darrers dies, assolellats.

L’ordinador ja està en marxa i la meua pàgina web de referència només confirma el que ja sabia, perquè portem unes hores que no es parla d’altra cosa: hui la temperatura màxima del dia a Munic serà, amb sort, d’uns 10º negatius. De pensar-ho, tinc tremolors, i recorde que ahir al vespre ens vàrem acostar als 15 o 20º i que hui es repetirà la història, amb temperatures més baixes encara. I em ve a la memòria el fred als ulls, la sensació terriblement gèlida a les orelles, el gel apegant-se als cabells, la impossibilitat de pegar més de quatre patades seguides pel carrer… Dimonis quin fred!

Després obric el diari i em trobe a la primera pàgina que al Mar Mort, a Romania, n’hi ha qui camina esta setmana per damunt de l’aigua sense ser Jesucrist. No, no va de sermons, és que l’aigua està, a la primera línia de costa, literalment congelada. Llegisc també sobre les temperatures per davall de 35º sota zero a Ucraïna i que el fred s’ha emportat per davant la vida de desenes de persones, com sempre les més miserables, als països d’Europa de l’Est. Com no, consulte la premsa espanyola i comprove que allà els ha arribat l’onada de fred siberià, que nevarà a nivell del mar i que els termòmetres estan per tot arreu en negatiu.

Pense en la mare, que s’ha fet molt moderna últimament, alçant-se de bon matí i mirant com el seu fill el pronòstic del temps a la pantalla de l’ordinador. M’imagine la seua cara en confirmar, efectivament, que hui tampoc passaran dels 4º graus a Alcoi i que la sensació tèrmica serà molt pitjor. Potser neve. Me la veig dient-li al pare: Antonio quin fred!

Aleshores me’n adone que açò de l’oratge és molt relatiu i ens ompli a tots molts converses. També de la sort que tenim tots a la família, perquè el fred no ens fa patir. I continue pensant, i escrivint, perquè hui no pense eixir de casa! (Mentida. Toca escola i faré vida normal, com tots.)

Petita festa gran

Vint hores de viatge dins d’un cotxe donen per a contar moltes històries. Som quatre i tenim la conversa fàcil, ja que només parlant ens sembla que avancem en la carretera. Elke, que s’ha sumat a part del recorregut per a passar els Nadals a una casa Okupa de Barcelona, no té massa interés per les festes de Nadal, tot i que, adora algunes de les tradicions austríaques lligades a esta època de l’any. Especialment les que li suposen passar una bona estona al costat de la seua família.

A la conversa ens ve el tema de les cavalcades de Reis Mags a Espanya i els quatre coincidim en que són la màxima expressió del consumisme desenfrenat i la comercialització de les festes. Mentre critiquem el fet que els grans magatzems estiguen al darrere de bona part de les desfilades que se celebren aquest 5 de gener, una estranya sensació se’m desperta a l’interior. En uns segons comprenc que és l’alcoiania, un mal que jo pensava no patia i que, amb la distància, de sobte no em resulta tan patètic.

“Al meu poble les coses són relativament diferents”, m’atrevisc a dir. I les trasllade, inconscientment preuat, alguns detalls bàsics sobre les festes de Nadal a Alcoi, com el Tirisiti; que la nostra cavalcada està considerada la més antiga d’Espanya, o que els Mags lliuren els seus regals porta a porta (almenys als domicilis dels “més rics” del poble), a través dels patges i les seues escales enormes de color roig. També les narre la festa de les Pastoretes o que a casa meua el rei negre és el del mig, i altres anècdotes menors.

Aleshores recorde que Elke, lògicament, està més pendent del que farà estes vacances a Manresa, que de si la Cavalcada de Reis Mags la van inventar els meus avantpassats. A Àustria, directament no saben ben bé de què va això i a ella, en particular i per molt que s’esforce en dissimular-ho, no és un tema que li interesse.

Jo no n’era conscient, però reconec que els meus sentiments són ben diferents. Escric estes línies de volta a Alemanya, passades les festes de Nadal i quan ja pràcticament he oblidat aquell viatge i els bons moments amb la meua gent. Aquest vespre però, tractaré de fer un breu parèntesi: sintonitzaré la Cavalcada d’Alcoi a través d’internet i, abans que em done temps a remugar de la retransmissió o dels romanços de sempre, rememoraré la delicadesa i la singularitat de la festa. Elke, com molts altres, segurament pensaria que m’entusiasme amb poca cosa. És cert, m’emocionen uns pocs referents culturals que es repeteixen idèntics una i altra vegada. Però són els meus, i són suficients com per a no haver de recórrer al Soldadet de Plom o qualsevol altra faula de Hans Christian Andersen per adornar la Cavalcada de Reis del meu poble.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA aquest 5 de gener de 2012.)

Un ou fregit, una bajoca seca i la sensació d’estar a casa

Amb 24 hores d’antelació per problemes d’agenda, anit vàrem commemorar el Sopar del pobre, una de les tradicions gastronòmiques de la meua terra que més m’estime des del mateix dia que vaig comprendre la delicadesa dels seus ingredients, els que es mengen i els que no.

Només van faltar a la cita, per sort per a Mariola, les sardines de bota, tan impossibles de trobar a Munic, com impensables de portar en una maleta. Les que sí havien arribat entre l’equipatge, temps enrere, eren les bajoques seques, mentre que la festa la van arrodonir un pessic de tomaques eixutes italianes i una botella de vi jove de Jumilla, molt recomanable per cert.

S’ho podeu imaginar: dos ànimes dins d’un cossi sopant en soledat a les nou en punt, pijama i tot; dos ous fregits, unes bajoques seques torrades i un tros de peix amb sal per a enganyar el cos en el plat; sense loteria ni esperances de ser més rics demà que hui… En canvi, amb molta felicitat, la sensació d’estar a casa, la de veritat, per un moment i l’advertència que la distància no implica l’oblit d’allò que un més s’estima. Anit, aquestos sentiments van prendre forma de Sopar del pobre, per molt que l’assumpte no anava de loteries.

Felicitacions de Nadal

Falten deu dies exactes per al Dia de Nadal i la bandeja d’entrada del correu electrònic se’m col·lapsa de felicitacions nadalenques. N’hi ha d’amics i de coneguts, de la família i també moltes que encara em tracten com si fora el responsable de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per això supose que m’han felicitat els Nadals des dels sindicats a alguns ajuntaments de les comarques, la patronal, Caixa Ontinyent i també uns pocs partits polítics.

Està clar que cadascú agrana cap a casa i quan obro la targeta de Nadal d’un grup polític ja puc imaginar el que toca. Però no m’esperava el que m’he trobat en destapar la felicitació del BLOC d’Alcoi. Dubte que un Christmas siga el lloc idoni per a incorporar un vídeo satíric de l’adversari polític, però és que hi ha qui ha fet tant el ridícul últimament, que els bloqueros m’han fet capitular: han encertat de ple. Si voleu saber per què, mireu-vos vosaltres mateix el vídeo o la breu notícia que els he escrit als companys del diari.

Amanint un viatge al sud

No és la primera vegada que preparem un viatge en cotxe de Munic a Alcoi. Aquest mateix camí ja el vàrem recórrer per carretera, una vegada, Mariola i jo. Fou en 2005, amb el nostre C2 i sense el més mínim pensament que un dia recalaríem en aquesta ciutat.

Ara, de cara a Nadal, portem entre mans un segon viatge per carretera entre Alemanya i casa nostra. No ho fem per turisme, o per por a l’avió, ni tampoc pel gust de passejar-nos en ple desembre per les carreteres de mitja Europa. Simplement hem trobat en l’asfalt l’opció menys cara de recórrer els 1.800 quilòmetres que separen l’inici i el final del nostre trajecte, a unes hores de Nadal. Ja que estem, aprofitarem més endavant la tornada cap a Baviera per a fer-ho amb la saca plena.

De moment, preparem l’anada. I també vindrem carregats, com la gent del sud als que sempre he observat amb distanciament abaixar per l’autovia del Mediterrani durant els mesos d’estiu, en el seu camí de França, Holanda o Alemanya cap Algesires, i algun punt del Magreb.

Ara nosaltres som els magrebins i vindrem per la A7 camí del sud. Ho farem acompanyats per altra gent del sud. Just quan escric aquestes línies llegisc al blog 3.500 Millones, de capçalera, les bondats de viatjar compartint vehicle. Abarateix el trajecte i redueix la contaminació. Com que Mariola sempre ha sigut una persona molt avançada, ja fa dies que va col·locar un anunci a internet per a compartir el nostre viatge d’anada amb la berlina que hem llogat. A hores d’ara hem esgotat els passatges, serem quatre els qui farem aquest viatge d’emigrants que tornen a casa a menjar-se els torrons en companyia. En un dies.

Desteixint Alcoi

Anit vaig acudir a la presentació d’una exposició fotogràfica sobre Alcoi i el procés de reconversió industrial al que està sotmès des que la indústria tèxtil va entrar en crisi ja fa una pila d’anys. En realitat, el que travessa Alcoi és més bé un procés de desindustrialització. Sense dades en la mà, les sensacions del dia a dia i observar els moviments de la meua generació em fan pensar que Alcoi ja fa temps que exporta, per damunt de tot, mà d’obra. El meu viatge a Munic és un cas extrem i potser puntual, però quanta gent va i ve cada dia a treballar a Cocentaina, Muro, Ontinyent, Alacant, València…

Els professors Kiko Tovar i Arturo Lahera, sociòlegs de la Universitat Complutense de Madrid i responsables de la recerca que ha donat lloc a l’exposició, van exposar algunes conclusions del seu treball. Després d’haver estudiat a fons i amb molta cura el cas alcoià, ens van dir a la cara que tenim unes festes collonudes, un sentiment d’alcoiania potentíssim, però un panorama per davant ben complicat. Per si fora poc, mentre la indústria pareix no acabar mai de descompondre’s del tot al poble, la crisi econòmica amenaça amb emportar-s’ho tot per davant. Al final del parlament d’Arturo Lahera algú del públic li va preguntar: “I quin futur creus que ens espera?”. El professor, sense pretensió de dir la veritat absoluta, va dir la seua. La que jo no volia escoltar: “L’estudi ens indica que Alcoi acabarà sent una ciutat dormitori”.

De moment, els telers ja no funcionen, el riu d’Alcoi no té ni opció d’embrutar-se de borra i tint, mentre les teulades de les últimes fàbriques del centre s’ensorren per culpa de l’abandó i l’oblit. Algunes de les fàbriques, les afortunades, s’han reconvertit en la seua d’alguna de les 28 filaes alcoianes. Això sí que funciona, ara i sempre. També, evidentment, els dormitoris, que a Alcoi en el segle XXI decorem amb teixits de la Xina segurament comprats a un gran magatzem d’Alacant.

(Si algú vol vore l’exposició en concret, inclou les imatges d’Alcoi i d’altres ciutats europees en procés de reconversió industrial. Està fins el 8 de gener a l’edifici Viaducte del Campus d’Alcoi de la UPV. Les fotos d’Alcoi com les del panel de dalt, són de Susana Pla. El projecte està finançat amb fons europeus i s’anomena Sphere.)

Els dos peus a Munic

Els últims dos mesos els he passat corrent d’un lloc a un altre, amb un peu a Alcoi i l’altre a Munic. També els pensaments, els he tingut dividits, per molt que m’he afanyat a dissimular. En uns dies posaré els dos peus a Alemanya.

De moment, aquest divendres he donat un pas important i definitiu, el que suposa passar el testimoni d’ARAMULTIMÈDIA a Lídia i a Rafa, nou company de viatge, per a que continuen per si mateixos el camí que jo, amb els altres, vaig començar en el seu dia. Hui estic feliç, especialment en comprovar que el meu comiat no és l’adéu del diari i que darrere n’hi ha gent amb ganes, empenta i que creu en el projecte. A mi en tindran sempre al seu costat.

El meu agraïment a la redacció i, especialment, als lectors del diari, l’he volgut fer palés en un article aquest divendres:

Jo recule; ARAMULTIMÈDIA sou vosaltres

Després de moltes hores de pantalla, de molta sabata, arriba el moment de deixar la primera línia de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per damunt de tot vull donar-vos les gràcies a tots els subscriptors i a tots els lectors que heu cregut en aquest projecte.

Gràcies a vosaltres hem arribat fins ací; és per vosaltres que tenim un demà. Personalment sempre he cregut en el periodisme professional i de proximitat, fet en valencià a internet. Aquesta creença individual però, no tindria gens de mèrit si no fos perquè, en realitat, ha estat una creença compartida que ens empeny hui a tirar endavant.

Sé que còrrec el risc de caure en la reiteració, però des de dins d’una professió tan dura com apassionant, des d’un espai alternatiu com el que hem traçat, no vull passar a un segon plànol sense dir-vos que mantindre i fer créixer l’entesa entre els lectors i els professionals que fem ARAMULTIMÈDIA és fonamental per a que també hi haja un despús-demà.

Fins ara l’harmonia ha sigut important, sinó no m’explique que ens mirem als ulls i amb la cara ben alta, dos anys després. Però no ens podem quedar ací, a mitjan camí. Hem de fer marxa i això significa revalidar compromisos. El nostre, garantisc que el tornem a posar damunt la taula per enèsima vegada: fer periodisme en valencià, de proximitat i des del rigor professional, aprofitant el suport digital per a garantir-ne la viabilitat econòmica. El vostre el torne a sol·licitar, ara que passe el relleu a uns altres que patiran com jo he patit: la tasca del periodista no pot ser de bades, o no serà.

Si faig una última crida és, com he expressat, per a no quedar-nos a mitjan camí. No pregue per mi: demane per un Alcoi més modern, per un espai als mitjans de comunicació per a la nostra llengua, per un futur compartit. I sí, demane també per persones concretes, per Lídia Vila (nova coordinadora de la redacció), per Rafa Cerdá (nou company de viatge), pels nostres col·laboradors i per la nostra redacció en general. I pel periodisme. Per una professió digna, que només ho serà si la dignifiquem.

No creieu que tancaré una etapa implorant, mentre emprenc el camí de la rereguarda. Més enllà d’aquells que ens heu donat el vostre suport com subscriptors o els que heu pensat alguna vegada en fer-ho, esteu a més els milers de lectors que mai ho heu tingut al cap però ens heu seguit durant aquests 22 mesos d’història. A molts de vosaltres vos he sentit a prop des la tardor de 2003, quan va començar en realitat aquest camí.

Abans d’entornar la porta, m’agradaria poder adreçar-me a tots i cadascun de vosaltres: aquells als que el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA vos ha ajudat a entendre la realitat local, als que vos hem fet gaudir, i també als que vos hem disgustat alguna vegada, que no sou pocs. A ningú de vosaltres vos sé dir si ho hem fet bé o ens hem equivocat una vegada darrere de l’altra, però sí vos puc dir que els nostres sentiments i el nostre treball han sigut sempre nobles. De segur que a vegades hem errat, com en altres ocasions esperem haver encertat.

Siga com siga, mentre això ha estat en les meues mans, el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA ha tractat en tot moment de ser fidel a la realitat, sense oblidar que els fets necessiten ser interpretats i que, com professionals que som, tenim la nostra a dir. Al mon anglosaxó algú diria que “els fets són els fets i com a tal són sagrats”, modestament voldria afegir: segons qui els mire. És evident que nosaltres hem tingut la nostra mirada; no ha sigut casual com no ha sigut malintencionada.

Per sort, aquesta mirada ha quallat en la nostra petita redacció i estic segur que no va a canviar mentre no es desmunte l’esperit d’ARAMULTIMÈDIA, com ja vos he dit, compartit. Els qui prenen el control de la redacció tenen el seu propi segell i això es notarà endavant. Ara bé, l’essència seguirà sent la mateixa: contar quasi en temps real el que passa a la porta de casa, en valencià, i, sempre que ens siga possible, anant un pas més enllà. Si vos tenim al costat, arribarem a lluny com hem arribat fins ací. No ha sigut per mi, ha sigut per vosaltres. Per això vos done les gràcies i vos anime a seguir al nostre costat.

Progrese con nosotros…nos adaptamos a los nuevos tiempos

Està clar que jo sóc més de mil paraules que no d’una sola imatge, però hui he entropessat amb una a la que no li calen massa acompanyaments. Només diré que la indústria alcoiana Mirofret tanca les seues portes després de 134 anys fent carros i carrosseries. Fa uns pocs anys tenia 200 treballadors (la majoria a Alcoi), dels que en quedaven 82 en plantilla. Tots a l’atur. Ací teniu la imatge que he trobat precisament en accedir al web corporatiu de Mirofret, a mode de missatge de benvinguda als clients. O potser no, i simplement es tracta d’un avís per a navegants.

Quatre gotes de neu

Jo no hi era, però l’any passat va nevar per primera vegada a Munic a principis d’octubre. Aquesta tardor encara no n’ha caigut cap, de nevada. No és per falta de fred, portem molts dies per davall de zero graus durant bona part del dia, però no plou. Això sí, tampoc fa sol, pràcticament mai. Cap al vespre, que en novembre és abans de les cinc de la tarda, la boira s’apega a terra i ho fa tot més obscur i confús. Això succeeix més al nostre barri, rodejat de boscos i camps als afores, que no pas al centre de la ciutat. És com una massa grisa que omple els carrers en fer-se de nit i durant les primeres hores del dia. Després marxa i el termòmetre puja lleugerament per unes hores, ajudat tímidament pels raigs del sol, només si n’hi ha sort. Aquest dijous la boira s’ha quedat més del compte i també la capa de glaç matinal. Com un xiquet, m’he emocionat al mirar per la finestra al dematí i descobrir un petit llençol blanc que ho cobria tot. Per si fora poc, quan Mariola ha marxat de casa cap al treball, han caigut quatre gotes. De neu, és clar. Ara s’acosta el migdia i ni plou ni fa sol. Al temps que treballe a l’escriptori improvisat, ben calent a casa, observe el carrer. El silenci és total i no passa ningú; encara queda una mica de neu damunt la gespa; el petit estany dels nostres veïns roman glaçat i els seus peixos de color taronja no es mouen gens; els arbres estan tesos com un garrot. És evident que el fred no ha marxat. Mentre hi pense, acabe de llegir-li a algun tuitero que a Alcoi just ix el sol després que les pluges dels últims dies hagen acumulat vora 200 litres d’aigua per metre quadrat, en alguns punts de la comarca. Ací en canvi, el que tenim és un típic dia de novembre: amb fred, boira i quatre gotes de neu.

Brutal


Alcoi ha rebut hui el visitant numero 100.000 a l’exposició Camins d’Art, la mostra d’art religiós que ha muntat la Conselleria de Cultura durant un any a la ciutat. En aquesta història, s’han invertit més de deu milions d’euros, principalment rehabilitant patrimoni religiós.

No cal que diga que no sóc gens de missa, però no negaré que algun dia vaig albergar l’esperança que aquesta exposició portaria un gruix important de turistes al poble, fet pel qual mereixia la pena l’esforç econòmic.

De moment, la immensa majoria dels 100.000 individus que han vist Camins d’art eren o bé alcoians o bé de la resta de la província. O siga, que de gasto, ben poc.

Però les magnituds, si no es comparen, són complicades d’entendre en tota la seua dimensió. Sobre el volum de visitants de Camins d’Art, si Alcoi n’ha tingut 100.000 en vuit mesos, la mostra semblant celebrada en 2010 a València va rebre mig milió d’espectadors. I pitjor encara, si comparem amb les mostres de Xàtiva o Sant Mateu (2.000 habitants al Baix Maestrat), resulta que allà també van superar els 500.000 visitants.

Mentrestant, la directora de la Llum de les Imatges ha lliscat aquest divendres en assegurar que les xifres actuals de l’exposició alcoiana representen un “èxit brutal” per a una exposició d’art com la seua. Brutal sí, l’èxit no el tinc tan clar.