Tagged: munic

#rutaBayern: 10 motius pels que paga la pena pedalar-se Munic

Tan se val si vius a Munic –aleshores segurament no et calga propaganda– o si vens de visita, no tinc dubtes que si l’oratge ho permet la millor manera de desplaçar-se i gaudir de la ciutat és muntat sobre una bicicleta i pedalant. Ací van deu motius, pels quals jo recomanaria a qualsevol viatger que vinga, que no dubte en fer-se amb una de dos rodes i fer-la rodar:

1. Munic es una ciutat plana i fàcil de pedalar per a hom. La poden gaudir a parts iguals Indurain, el Piranya o una iaia canyera. Nivell per a tots els públics.

2. Per carrils per a bicicleta i seguretat per a ciclista que no siga: tenim una xarxa per a pedalar de 1.200 quilòmetres. La major part dels carrils estan ben senyalats, conservats, asfaltats i diferenciats dels espais per a vehicles a motor.

3. No has de tindre por que et furten la bicicleta. Amb molt mala sort, si oblides encadenar-la. I ja seria casualitat.

4. Amb la bici podràs veure i gaudir de moltes més coses que si vas amb qualsevol altre mitjà de transport. Ni el metro, ni el tramvia, ni el bus, ni el cotxe privat, ni a peu, ni el bus turístic, cap altre li fa ombra.

5. La natura, per exemple, difícilment la podràs conèixer si no és a pedals. L’Englischer Garten, la llera del riu, els llacs dels voltants.

6. És la manera més ràpida de moure’s a la ciutat. Sense embussos, sense retardaments, sense dependre de ningú.

7. Pedalar és barat. Un abonament per a tot un dia de transport públic costa uns sis euros. Una sola carrera en taxi entre sis i 30. Llogar una bicicleta per 24 hores costa menys de 20 euros. Comprar-ne una vella a un mercat de segona mà: entre 30 i 80.

8. Muntar en bicicleta et permetrà barrejar-te amb la gent local i entendre una mica millor com funciona aquesta capital. Estimacions municipals calculen que el 90 % dels muniquesos i les muniqueses tenen almenys una bici.

9. Pedalar és net. Sostenible, vull dir.

10. Pedalar és sa. I punt.

Més posts de viatges sobre Baviera a:

rutaBayern

Anuncis

Juliol al sol

Si l’hivern ha sigut etern i la primavera inexistent aquest any a Munic, el mes de juliol està sent especialment assolellat. I sec. Tant, que per primera vegada en molt de temps es poden veure estos dies a operaris municipals i particulars regant la gespa abans no desaparega del tot dels jardins. A baix de casa, els til·lers han perdut de sobte totes les flors, constatant que l’estiu avança imparable. Un dels millors refugis urbans els dies de calor és el riu, una vegada més. Seré raret, però l’Isar em segueix resultant fascinant dos anys després, amb la seua aigua transparent plena de banyistes a la tarda. L’altre dia em vaig creuar amb un pescador que provava sort a última hora de la vesprada, mentre desenes de persones al seu voltant aprofitaven per a berenar a la llera. De rerefons, només la torre del parc olímpic i alguna xemeneia fora de lloc em van fer recordar que seguia a la gran ciutat. En moments com aquell, idíl·lica gran ciutat.

L'Isar al vespre

L’Isar al vespre

isar_platja

El riu, piscina d’aigua clara

Andechs: cultura, natura i cervesa (de la bona)

Diumenge passat vam tindre l’oportunitat finalment d’escapar-nos al monestir d’Andechs, una excursió que teníem pendent des que vam vindre a viure a Munic. Aquesta abadia rococó situada en un promontori sobre el llac Ammer és preciosa als ulls de qualsevol, creient o no creient, ara bé, jo tinc que confessar que el que a mi més m’atreia era tastar la seua cervesa artesanal. Fantàstica. I a la taverna hi havia un ambient saníssim i genuïnament bavarés. El que no m’esperava era l’excursió entre el bosc per a pujar a Andechs des del poble de Herrsching, on ens va deixar el tren. Ho he detallat tot a Muniqueando.

Pujada a Andechs

Pujada a Andechs

Babel a Munic

Els que vivim ací sabem que Munic és una ciutat molt més preparada que Berlín a l’hora de generar negoci. Ara bé, si li donem la volta a la truita i ens centrem en la capacitat artística de totes dues ciutats, tampoc hi ha dubte, Munic no té res a fer. Bé, tampoc es tracta de competir. En qualsevol cas, hi ha vida més enllà del mercat del art, entès com a negoci rendible, i sempre hi ha la possibilitat de sorprendre’s amb algun concert de jazz, representacions escèniques alternatives i petites històries similars. Divendres passat passat, per exemple, vaig tindre l’oportunitat de conèixer el projecte de nou artistes de tot arreu, entre elles tres catalanes, que celebren estos dies una exposició multicultural a l’espai Halle50 de Domagkateliers. Estan allà fins el proper 21 de març i el nom de la seua exposició és certament esclaridor: Babel. I és que, darrere d’històries convencionals de Trachten i cerveseria, Munic acull quasi un 25% de població estrangera que aporta el seu granet de sorra per a construir dia a dia una metròpoli diversa, dins d’aquest espai global i interconnectat en el que ens movem. Vos deixe unes imatges:

BaBel a al 50Halle, Munic

BaBel a al 50Halle, Munic

Fotografies a BaBel

Fotografies a BaBel

Obra de Montse Vives a BaBel Kunstprojekt

Obra de Montse Vives a BaBel Kunstprojekt

Per cert, les tres catalanes que participen al projecte de Babel a Munic són Laia Martí PuigMontse Vives i Raquel Rodríguez.

‘Alemanades’: ‘*duzen’ i ‘*siezen’

Herr Müller i Frau Schneider havien treballat junts durant sis mesos. Havien compartit 125 jornades de faena completes, tantes com jornades laborals en les que havien passat moltes hores del dia junts. Cada matí, Frau Schneider, que era una dona jove i sense complexos, saludava al senyor Müller a les nou del matí, en punt, amb un correcte i curt “bon dia”. Suficient. Herr Müller, que en realitat era el seu cap i l’havia contractada com secretària per a que li portara els papers de l’oficina i l’agenda, li responia: “Bon dia Frau Schneider”. Eren dos bones persones, directes en la parla i cordials amb el tracte amb el desconegut. Per això, precisament per això, es tractaven correctament l’un a l’altre. Tot va canviar sobtadament aquell matí. El despatx s’anava fent gran i ja n’hi havia sis persones treballant allà dins. Van acordar de fer una reunió. Sense cap motiu aparent a meitat d’aquell encontre, el senyor Müller es va alçar del seu seient i es va adreçar directament a la seua treballadora. Li va dir: “Han passat sis mesos des que treballem junts i des d’aleshores jo sempre li he parlat de vostè i vostè sempre ha fet el mateix amb mi. Això és el correcte. Però crec que és hora de que ens presentem i ens pensem si no paga la pena tutejarnos. Vostè què en pensa?”. No va deixar respondre a la seua treballadora, era retòrica de jefe, simplement es va dirigir cap a ella, li va estretir la mà i va afegir: “Bon dia, jo sóc Otto”. Frau Schneider, prement-li la mà al seu interlocutor, va contestar: “Bon dia, jo sóc Ursula”. Han transcorregut sis mesos i uns dies. Des d’aquell matí ja no s’ha tornat a saber res més de Herr Müller i Frau Schneider. Ara, tant de temps després des del primer dia, només són Otto i Ursula. No són amics, però tampoc desconeguts. Hui ja són companys de treball.

Aquesta és una història, la que volia contar-vos hui sobre els formalismes increïbles que un arriba a viure a Alemanya. És un breu encontre a Munic. Hi haurà qui pensarà que aquesta vegada me l’he inventada o que sóc un exagerat. Creieu-me si vos dic que és una veritat com una casa de gran. Jo no sóc cap mentider. Què se sàpiga.

*Duzen. En alemany, parlar-se de tu
*Siezen. En alemany, parlar-se de vostè

El fitxatge del Pep. Però què es el FC Bayern?

Agrade o no, si hi ha una cosa per la que Munic és conegut avui en dia a tot el planeta, eixa és el futbol i, en concret, el FC Bayern München. Este dimecres de vesprada n’hem tingut una prova més i a hores d’ara, mentre escric estes quatre ratlles al Quadern, comprove com el nom de la ciutat va apareixent a les portades dels mitjans de comunicació més importants del món. Que què ha passat? Això ja ho sabeu tots -ve als diaris-, la notícia: el Pep ha fitxat pel Bayern. Segons diu la premsa alemanya, l’acord s’ha tancat hui mateix després d’una reunió entre el club i l’actual entrenador, Jupp Heynckes, que previsiblement guanyarà el títol de lliga aquesta temporada i li cedirà la banqueta a Guardiola, a partir del juny. Com que no sé tindre les mans quetes i al mister ja el coneixem bé, culés i blancs, he pensat que seria una bona idea fer una menció del que representa el FC Bayern München.

Portada del Süddeutsche Zeitung, aquest dimecres de vesprada

Portada del Süddeutsche Zeitung, aquest dimecres de vesprada

Fundació. El Bayern de Munic fou fundat l’any 1900. En realitat i encara que és el símbol esportiu indiscutible de la ciutat, el club va nàixer 40 anys més tard que l’altre club muniqués important, el TSV 1860 München. No només això sinó, que Die Löwen -com són coneguts els companys del 1860- van aconseguir la primera Bundesliga abans que el Bayern, en 1966.

Època daurada. Després de sumar la primera Bundesliga, en aquest cas al 1969, el FC Bayern va encetar una etapa d’èxits esportius que l’han convertit en l’equip amb més títols d’Alemanya. Té 21 lligues i quatre Copes d’Europa -tres d’elles seguides, entre 1975 i 1977-.

Mia san Mia. Si el Barça és Més que un club, al Bayern no van curts d’orgull. La seua versió diu així: Mia san Mia, i literalment significa Nosaltres som nosaltres. Els que parleu alemany estàndard no intenteu buscar traduccions, és bavarés. Aquest missatge està gravat en la part de darrere de la samarreta, o tricó. Per cert, no és estrany veure cada dissabte a centenars d’aficionats amb la samarreta vermella per carrer, molts camí de l’estadi amb cervesa i Lederhose inclosos.

Massa social. El FC Bayern München rivalitza amb el FC Barcelona com un dels clubs del planeta amb més massa social. Segons xifres de club, en 2011 el Barça disposava de 180.000 socis enregistrats, mentre que el Bayern assegura en el seu web que per a la temporada passada va comptar amb el suport econòmic de 187.865 socis. El Real Madrid, per exemple, disposa de menys de 100.000 socis.

Estadi. Val a dir que no tots els socis del Bayern tenen la possibilitat d’acudir a l’estadi inclosa en el seu carnet. De fet, l’Allianz Arena té capacitat per a uns 70.000 espectadors, menys de la meitat de la massa social enregistrada – i que paga una quota-. Pel que fa a l’estadi actual, l’Allianz, està patrocinat per l’asseguradora local del mateix nom i fou inaugurat per al Mundial d’Alemanya 2006. És obra dels arquitectes Herzog & De Meuron i representa una de les icones contemporànies de la ciutat. Després de l’Allianz, han vingut altres estadis d’estètica semblant.

Javi Martínez. No han transcendit les xifres econòmiques del fitxatge de Guardiola -segurament quan les conega em posaré de mala llet i perdré les ganes d’escriure d’estes coses-, però encara van rodolant per ací les de la incorporació del navarrés Javi Martínez. 40 milions va pagar el club bavarés pel migcampista internacional espanyol, convertint el seu fitxatge en el més car de la història de la lliga alemanya. Ni el xaval, ni el club, ni l’afició han acabat d’assimilar la despesa sis mesos després, pel que cada setmana el partit de torn es converteix en una espècie d’examen per al futbolista. Si ens agarrem als números, i els alemanys sempre s’hi agafen bé, hi ha molt que demostrar.

Finances a la bavaresa. “Quan altres clubs van al banc, ho fan per a demanar préstecs. Quan anem nosaltres, anem a ingressar diners”. Eixa frase és de Uli Hoeness, ex-futbolista i president del FC Bayern, que ha vingut denunciant des de fa uns anys que altres clubs grans d’Europa -i en concret d’Espanya- estan incrementant el seu deute fins assolir nivells insostenibles.

Segons la revista Forbes, els clubs més rics del planeta són el Manchester United, el Real Madrid i el FC Barcelona. El Bayern seria el cinquè, però a diferència d’altres clubs no té deute. En novembre de 2012 va presentar els resultats de la temporada 2011/12 i va declarar un benefici d’11 milions d’euros. Els millors resultats en 112 anys, va titular la premsa.

Reviscolant. A meitat temporada i en parada tècnica hivernal, el Bayern és aquest any líder destacat en la Bundesliga, amb 42 punts en disset partits. Són nou punts més que el segon, Bayer Leverkusen, i dotze més que el Borussia de Dortmund. Els renans li havien pres la mesura als bavaresos en els últims anys, imposant-se en la lliga en les dos darreres edicions.

Per si fora poc, la temporada passada va acabar desastrosament en la vessant esportiva. Després de perdre la lliga, el Bayern va caure golejat contra el Borussia en la final de Copa i, només una setmana després, va perdre a casa la final de la Copa d’Europa. La forma de la derrota va ser el pitjor, a casa, davant un equip vingut a menys com el Chelsea i en la tanda de penals. Maracanazo.

Bé, repassada feta. Supose que en uns dies vindrà el Pep per ací i, com gran quedaor de bé que és, dirà algunes coses boniques, com que s’ha decidit pel FC Bayern perquè té una estructura esportiva semblant a la del Barça, cuida la cantera o perquè és un club molt assenyat i seriós. No és del tot mentida, ja ho heu vist.

De la tardor a l’hivern en una setmana

Imatges de la tardor a Munic i la primera nevada de la temporada, 27 d’octubre de 2012

Ja se sap, el temps a Munic és variable i on el termòmetre marca quinze o vint graus un dia, a l’altre pot assenyalar-ne deu, cinc o cap. Així ha sigut esta setmana, que començava prenent unes imatges de tardor amb mànigues de camisa i he acabat fotografiant la neu, gelat com un poll en ple octubre.

 

Per cert, la primera nevada de la tardor passada va arribar a Munic quasi un mes més tard, a finals de novembre.

Fos a gris


L’estiu, que tant es va resistir a arribar, que tanta vida li ha donat a Munic, ha desaparegut a una velocitat de vertigen. Just entrem en octubre, però ja ni me’n recorde dels dies de sol i platja, al Jardí Anglés. Fins i tot els bolets, que dubte s’hagen deixat veure a estes altures de tardor per la Serra de Mariola, s’esgoten ací lentament a les parades del mercat, símptoma de que més prompte que tard arribarà el fred. El de veritat, perquè de moment ja en tenim, de fred. I mentre ve el temps de la llana i no, sembla que la ciutat es fon lentament a gris. La naturalesa s’empenya en robar-nos cada dia més i més sol, més i més llum. Al temps que ho fa, quasi en un abús, a sovint es recrea en vesprades fosques, deslluïdes per núvols i boires de totes les classes que s’ajeuen sobre la planícia. Esta setmana, entre tromba i tromba d’aigua, he rodat amb la bici, per treball i per vici. I he vist amb els meus ulls com es despullen tots i cadascun dels arbres de tots i cadascun dels parcs de Munic. Mentre ho fan i no, deixen a l’aire els seients buits dels jardins de cervesa que no fa tant arrebossaven de gent, protegida a una ombra que ja no existeix d’un sol que ja no escalfa. Els únics habitants dels parcs, estos dies, són els corredors i les corredores que preparen la marató de la ciutat, i els ànecs, cignes i companyia, desficiosos entre la gespa com si planejaren una fugida abans que tot empitjore. Ben mirat, potser és un paisatge trist, cert, però és un paisatge magnífic.


Nit ‘che’ a l’Allianz

No havia visitat jo encara l’Allianz Arena en un dia de partit i l’oportunitat es presentava inesperada este mateix dimecres, en una nit che. Che, de Champions. Xe, quin fred. Xe, quin estadi. Xe, quin Bayern. Xe, quin València -més pobre-. Xe, xe, xe. Les fotos més avall, la crònica, millor li la llegiu a Cayetano Ros, que, a més d’un crac, és molt més che que jo.

40 aniversari olímpic

Mentre ressona la veu de Chris Martin i companyia a l’Estadi Olímpic de Londres, estos seients, els de l’Estadi Olímpic de Munic, esperen solitaris el concert de Coldplay este dimecres. Amb una mica de sort, ens trobaran per allà entre la música. Una bona forma de tancar la commemoració del 40 aniversari dels Jocs Olímpics de la ciutat. Els de Setembre Negre, però també els de Mark Spitz, Waldi, l’estrena de l’handbol, la Guerra Freda aplicada a una final de bàsquet