Category: És un comentari

L’arribada de l’estiu

Ja m’havien dit alguna cosa, ara ho vivim. Al juny a Munic n’hi ha dies de sol i calor i dies de tempesta. Dimecres passat varen caure 40 litres en mitja hora i ja n’ha plogut més de 150 en les últimes quatre setmanes. Però no m’emprenya, perquè també tenim dies bons. Especial va ser dissabte, que varem celebrar Sant Joan acompanyats dels veïns del barri. Més bé, nosaltres érem els seus acompanyants, els seus convidats. En algun moment em va recordar a una Festa major d’estiu, al poble, a l’estil de Santa Anna a la Torre de les Maçanes. Familiar. Només que on hi ha una paella per dinar cal posar una barbacoa per a torrar carn de porc adobada o les típiques llonganisses de Baviera, que són com les de casa, però més grans i amb més grassa. I on hi ha la nit, cal posar també el dia. El veïnat, que després d’uns mesos vivint bei der Familie Henze ens coneix millor que nosaltres a ells, ens va acollir de meravella. Gent gran, però molt amable i educada. No va faltar la cervesa, servida en tonell de fusta, que el nostre veí es va encarregar de comprar personalment a la cerveseria familiar de Perlach. Escumada, ben fresca i amb el punt just d’amargor. Quan nosaltres vam plegar, encara de dia, les senyores grans parlaven dels seus fills i dels seus nets. Els homes bevien i comentaven el bon nivell de joc d’Alemanya aquesta Eurocopa i els pocs nanos del carrer corrien entre les taules del pati. Olia a carn torrada i de fons, onejava la bandera de Baviera. Així ens va arribar l’estiu.

Una bogeria

L’altre dia algú em va dir per primera vegada a la vida: “Ho sentim molt, però dones el perfil”. No sé parar quiet un moment, sempre tractant d’emprendre alguna cosa, pel que a mi les llargues me les solen donar, no poques vegades, en forma de palmadeta en l’esquena, de silenci absolut o bé mitjançant el clàssic “fa molt bona pinta el que ens proposes, ja et diem alguna cosa”. Literalment, aquesta última parrafada significa: “No tinc collons de dir-te a la cara que no, ho faré per correu electrònic, o bé ja et telefonarà amb el nanai la meua secretària”. Me la conec. Ara bé, el “no dones el perfil” no l’havia tastat mai. Se’m va quedar cara de tonto, ja que la senyora Goppel, que no es va atrevir a dir-m’ho als ulls, no sabrà mai si és possible que done la talla o no per a la seua oferta. No sap el que es perd, o el que es guanya, no en va voler saber res i prou. Ni preguntar, ni escoltar, ni mirar… Com allò del doctor Gudden, el dia que li va dir per carta a Lluis que estava com una cabra, i per tant devia morir. Ni tan sols el va auscultar. Va tancar els ulls i avant. És o no una bogeria?

Esperant “el meu” juny

Fa dies que les tempestes van marxar. Ha quedat però, la pluja. M’havien advertit que juny era el mes de més aigua a Munic, que troba l’estació “humida” en l’estiu. Ara ho puc confirmar, després de dos setmanes plovent cada dia. Els més durs, són els dies en els que no veiem el sol. La moral va minvant i ja van dos o tres vegades que em sorprenc a mi mateix mirant jaquetes impermeables, dins d’una botiga d’esports del centre. El pronòstic diu que aviat vindrà el sol i, millor encara, tornarem als 25º. Ací estem, esperant el”nostre juny”.

¿Es España la próxima Grecia?

Me cruzo esta mañana con un señor serio y malcarado, alemán, alemán, que antes de darme los buenos días ya me pregunta si es España la nueva Grecia. Me indigno, le digo que los europeos del sur no somos tal y cómo algunos quieren vernos en el norte. Y le explico lo duro que se trabaja en mi país, igual o más que en Alemania, y lo mal que lo está pasando la gente, la que de verdad suda esta maldita crisis. El señor serio y malcarado se me ríe en la cara y me enseña la foto de Mariano, celebrando rescate. “Ya se os ve sufrir ya”, se mofa poniendo cara de elefante de Botswana.

Las tormentas

Las tormentas en Múnich no dejan indiferente a nadie. O te gustan o las detestas. Yo, casi siempre, las adoro. En los días de tormenta uno se despierta de madrugada con el ruido del trueno o al son de la música de los pajarillos. Nunca se sabe, porqué nunca se adivina el momento exacto en que caerá una gran tromba de agua, ni tampoco cuando brillará el sol sobre el cielo azul. Lo único cierto es lo que señala el pronóstico meteorológico, es decir, que en algún momento del día lloverá. La tormenta, cinco minutos de chaparrón antes de volver a la mejor versión de la primavera, te puede sorprender de camino al supermercado, montado en tu bicicleta o postrado ante tu ventana, a buen recaudo. Es entonces cuando la disfrutas de verdad. Escuchas el impacto de las enormes gotas de agua, frías, contra el vidrio. Y te relajas. Justo lo que yo hago ahora, cuando anochece en la ciudad entre rayos y truenos, mezclados en un cielo enrojecido por el sol que se resiste a retirarse entre las oscuras nubes y el horizonte alpino.

La marca ‘Espanya’

El 9 de gener de 2012 vaig començar a estudiar alemany. Recorde que el primer dia de curs la professora em va preguntar d’on venia i que feia a Munic. Jo li vaig respondre que era valencià i que havia vingut a la ciutat, principalment, per motius laborals. El meu origen la va fer somriure i exclamar la paraula “paella!”; les meues motivacions no les va acabar d’entendre, venint del “paradís” com venia . Fa només uns dies vaig començar un altre curs intensiu, capficat com estic en aprendre la llengua germana. El mestre em va tornar a fer les mateixes preguntes, però, aquesta vegada, no em deixà acabar de respondre. Fou dir-li que venia de València i interrompre’m per a exclamar: “50% de desocupació juvenil!”. Això és el que transmet Espanya, lamentablement, a hores d’ara a un país com Alemanya. Mentre les marques del sud patinen, la UE abaixa el cap, la banca sempre guanya, Angela Merkel mai perd i n’hi ha qui se’ns riu a la cara (i ofén obertament als grecs). Tot plegat em dóna pena, a mi que vaig somiar viure a un país enorme de nom Europa.

El dia que la ciutat va perdre els papers (i una Copa d’Europa)

Per mi, per sempre, el 19 de maig de 2012 serà recordat com el dia que Munic va canviar la seua cara. El dia que el futbol ho va trepitjar absolutament tot, i el Bayern. Dissabte assolellat en què per unes hores la ciutat va deixar de ser paradigma de la seguretat, del silenci o de la calma. Alegre com sempre, sorollosa com mai. Visceral. Roja i blava, en comptes de blaugrana i blanca. Policial. La plaça de Maria va presenciar una autèntica batalla campal, que afortunadament va quedar en una guerra de crits i de cervesa, entre cavallers britànics i bavaresos. El 19 de maig de 2012, dia de la final de Munic, fou també el dia en que…

… n’hi ha qui va deixar la veu a la plaça (i el cervell, de pardal, a casa)

… (reconec) no m’h vaig voler perdre

… alguns van beure com mai (o, potser, com sempre)

… es van esgotar les samarretes del Bayern (negoci redó)

… alguns (pocs) van preferir una missa

… els blaus i els rojos anaven junts al metro, atapeïts i amb algun mico pel mig

… un japonés menudet va pagar 5.000 euros per una entrada en la revenda

… l’Allianz Arena va viure un ambient senzillament espectacular

… una senyora va recollir 1.000 envasos d’entre la brossa (i es va guanyar 150 euros per fer la compra de la setmana)

…no fou necessari reservar taula per a sopar (els restaurants on no feien el futbol)

… cents de milers ho van viure junts davant una pantalla de TV

… a última hora, un tal Drogba va xutar un penal, va fer gol i va deixar caure una jerra d’aigua freda sobre Munic (tant previsors com són, ningú ho havia previst ací, això de la derrota)

…n’hi ha qui no recordarà mai el que va ocórrer

… alguns sí ho veien vindre (els que guanyen sempre)

… a la mitjanit, Odeonsplatz era la festa a la disco d’un hotel; Leopoldstrasse esdevingué la travessera dels elefants (vermells)

… al final del tot, el metro pareixia un cementiri (mentre la Copa d’Europa viatjava ja camí de Londres)Tot això i més va passar el 19 de maig a Munic. Atònit (i atent), m’ho vaig mirar.

Perquè vull

De tants com n’hi ha que fan el contrari, potser no som conscients que estem envoltats també de bona gent, capaç d’oferir-no petits regals en la quotidianitat -des d’un somriure de bades a un missatge de suport a la bústia del correu- amb l’única intenció de fer-nos sentir bé o reconèixer el nostre esforç. Darrerament, tinc que dir que jo els he sentit a tocar, a estos, quasi més que els mercats, les pàgines salmó dels diaris i tota la mala baba que s’arrossega pel món. Mentre vaig remant contra corrent, i hui que em sent amb més forces, vull recordar-me’n també de tots ells i donar-los les gràcies. Tornar-los eixe alé extra que van oferint-me de tant en tant i que m’empeny a tirar endavant. Per què? Simplement, perquè vull!

Misèria

Què són 5.658 euros? Exactament, a casa meua, els diners que ens deu des de principis de 2011 el Govern regional de Múrcia per treballs que òbviament ja s’han prestat i pels quals ja hem tributat a Hisenda. Casualment, també equival a les quotes anuals que paguem per la nostra hipoteca a Alcoi. Per a uns altres a la nostra vora – o no-, 5.658 euros, són els diners rebuts en tot un any per una pensió mínima o en concepte de prestació per estar a l’atur. El meu sogre, per exemple, segurament em diria que ve a ser allò que l’Administració pública li ha usurpat del seu sou de mestre, després de varies retallades en els últims mesos. Un peix tan gros com el president del Tribunal Suprem i del Poder Judicial d’Espanya, Carlos Dívar, també reconeix aquesta xifra. Són les despeses de sis viatges privats a Puerto Banús en caps de setmana, en els que no van faltar els hotels de luxe. Curiosament, només el senyor president veu en la xifra una “misèria”. Tots els demés veiem al darrere de tot plegat una burla i una vergonya enorme -o una poca-vergonya- que té noms i cognoms: les miserables elits d’un país que, això sí, ens estan conduint a tots a la misèria. Amb les seues “misèries”.