Category: Mirades d’ARA

¿Dónde está mi siesta?

A falta de diaris en els que escriure, sempre em quedaran els blogs. Per si no en porte prous entre mans, este diumenge he començat a col·laborar amb el de Una española en Múnich, pioner i diria el més popular de la blogsfera hispana a Munic. De moment, una columneta més bé costumista (no done per a més):

¿Dónde está mi siesta?

Salgo a tomar un té y me encuentro con Una española en Múnich. Yo le cuento y ella me cuenta. Merece la pena. Quedamos en que nos escribimos. Entonces, me doy cuenta de que son las tres y media de la tarde de un sábado y yo debería de estar sesteando, como toda la vida. Pero no, estoy aquí, en otras historias.

Al hilo de mis sábados sin siesta de repente tomo consciencia de que, aunque han pasado solamente unos meses desde que aterricé en Múnich, mi organismo empieza a aclimatarse a la nueva geografía, sin que yo se lo haya pedido.

Yo, que siempre he odiado madrugar, que nunca conseguí levantarme al primer toque de despertador, rara vez por delante de las siete, me encuentro ahora con que mis ojos se abren de par en par cada día más temprano. Estos días de marzo incluso, con el amanecer tan decantado hacia la madrugada que tenemos en esta ciudad, he contado un par de ocasiones en las que me despierto de repente antes de siete. “Lamentable”, me hubiera dicho a mí mismo hace menos de un año. “Increíble!”, diría mi madre si me leyera.

Pero reconozco que lo de madrugar tiene trampa, pues yo siempre dije que levantarse todavía de noche debería estar prohibido, pero nunca dije nada de madrugar al ritmo del sol. “Levantarse con el sol es lo natural”, he argumentado tantas veces en España poco antes de las ocho. Es, poco más o menos, la hora a la que empieza el día en marzo, en Alicante.

Y con el madrugar, involuntario, llegó todo lo demás. Por lo que veo, mi cuerpo lo tiene claro, y es mi cabecita la que estos días se da cuenta de la historia, en conversaciones espontáneas a la hora del café.

No sé si será por el sofá de nuestro piso, por incómodo me refiero, pero el caso es que llevo un par de meses que no encuentro el momento de echar la siesta ni siquiera en los fines de semana. “Qué horror! –me digo todavía en estos momentos-, que estas cosas me pasen a mí, que tantas y tan buenas cabezadas he disfrutado desde que tengo uso de mi sinrazón”. Las mejores, sin duda, las prolongadas y hasta sudorosas de las tardes de verano. Espero recuperarlas más pronto que tarde, aunque reconozco que hoy son una utopía.

Mi cuerpo es ya tan alemán que cada día me come más rápido –afortunadamente, Mariola y yo todavía nos miramos a los ojos cuando tenemos la oportunidad de comer juntos al mediodía­–. Y cuando termino de comer, cada vez más pronto, no me resisto a mirar el reloj para seguir, acto seguido, a la marcha. Lo peor es que lo hago tenga trabajo atrasado o tareas claramente imprescindibles. Como os digo, todavía con la manzana entre los dientes, de nuevo al ordenador.

Eso sí, reconozco que nunca antes había terminado mi jornada laboral tan temprano. Ahora, lo suficiente como para asomarme un par de días de la semana –laboral– al centro, con el único propósito de disfrutar de la tarde.

Los cambios no acaban con el cierre de los comercios y el anochecer, que aquí también llegan más temprano. Antes de ocho –sé que todavía voy con retraso en esta parcela– empieza el cosquilleo de mi barriga y alguien por allí adentro me pide a gritos la cena.

Rápidamente me pongo manos a la obra y complazco a ese yo interno. Le doy de comer y, enfundado en mi pijama, me dispongo a disfrutar de eso que siempre adoré: la noche. Reconozco que nunca fui de callejearla ni de bailotearla, lo que nunca me impidió disfrutarla. Compartirla, leerla, contemplarla –demasiadas veces ante una pantalla.

Otra vez aparece mi madre en la memoria y lo que hubo de convertir en un mantra para conmigo, desde que era poco más que un enano pesado como un plomo. “A las diez durmiendo estés, mejor antes que después”, me dijo tantas veces antes de cumplir los diez, al llegar la medianoche. “Ay si me viera ahora!”. Hasta yo mismo me sorprendo durmiendo en el sofá, mucho antes de las once.

Entonces, antes del último sorbo al té, me digo: “¿De qué te sorprendes? Esto es Alemania, ¿acaso pensabas comer paella, seguir con tu vinito de la tierra un par de noches a la semana y darle al sofá religiosamente cada tarde?”.

Nunca me lo planteé, por mucho que fuera evidente, como tampoco me pedí adelantar el reloj biológico en casi dos horas. Por lo que veo, estas cosas no hace falta proponérselas, llegan solas. Naturalmente.

Sin darme cuenta, salgo de mis pensamientos en voz alta, compartidos con Una española. Ha pasado la hora de la siesta…Perdón!, quise decir la hora del té.

Periodisme, sempre

Quan em sento ofegat pel bombardeig informatiu al que em tenen sotmés -els tossuts que s’afanyen a fer-nos moure al ritme dels mercats-; quan ja quasi estic a punt de capitular i donar per bona qualsevol retallada al benestar social i els serveis públics que vinga imposada; quan ja ho tenen a punt amb mi… aleshores trobe també la medicina, contra el periodisme, en el Periodisme.

D’allò que fa que recupere el seny en dic articles esclaridors, i seuen damunt mateix dels articles que tant em recremen cada dia: els monòtons, conformistes, interessats… Aquest dimecres m’han donat llum, en particular, estos: Que si un directiu del Banc Santander s’ha jubilat amb una pensió de 63 milions d’euros, que si Isidre Fainé s’ha mantingut el sou en 2,7 milions d’euros a l’any com president de la Caixa, que si a les universitats alguns equips directius segueixen disparant amb pólvora de rei mentre ofeguen a la comunitat universitària, que si a València càrrecs del PP segueixen fent-se rics en política…

Com no, desperte. Primer em reconcilie amb allò que estime i després maleïsc a tots aquells que ens volen rebentar mentre segueixen mirant-nos des de dalt i rient. Així no ens faran capitular.

(Ups, oblidava que el Periodisme alimenta de moltes maneres… també entra per la vista! Gràcies Manel)

Gossos, llonganisses i minijobs

Recorde els primers episodis de Españoles por el mundo, ja fa alguns anys. Nit de dimarts: pijama, sofà, comandament a distància en mà i a conéixer les meravelloses històries dels espanyols que havien decidit emprendre una aventura a l’estranger, quasi sempre com una alternativa d’èxit. Després va arribar la crisi econòmica, la crisi econòmica de nou, la crisi de la crisi de la crisi, les notícies diàries de totes les crisis, Valencianos por el mundo, Alcoians pel món i els mil i un reportatges de Vente a Alemania Pepe (2) en tots i cadascun dels mitjans de comunicació que existeixen. Massa.

Des d’Alemanya, escric aquestes línies embafat de tantes narracions d’emigració, que ja fa temps han deixat de ser d’ensomni per als espanyols -especialment els de la meua generació- per a esdevindre sovint una única alternativa front al buid que suposa la falta d’oportunitats laborals. Però també preocupat, després de rebre esta setmana un correu electrònic reenviat per un altre emigrat, com jo, a Munic.

El mail, enviat en origen per un company periodista d’Antena 3, diu: “(…) Estoy preparando un reportaje sobre españoles emigrados en Alemania. No es en tipo españoles por el mundo, en plan recorrido turístico y todo eso, la intención es contar lo bueno y lo malo (…). Hay un aspecto que llama mucho la atención en España estos días, el de los conocidos como min ijobs o mini empleos. ¿Conoces a algún español que trabaje con estas condiciones y que nos lo pudiese explicar?”.

De cap de manera dubte de l’honestedat del professional, tampoc de l’emissora de TV, però no em puc contenir la indignació que em generen aquestes històries que estan aflorant (fa uns dies llegia a ELPAÍS.com, primer avís, un reportatge sobre espanyols emigrats a Noruega, sense recursos econòmics ni formació professional suficients com per establir-se a un dels països més cars del món, els quals havien acabat tirats al carrer i demanant menjar a Creu Roja; acollits finalment quasi com una emergència pels serveis socials del país nòrdic).

Em generen avui ràbia els reportatges de color de rosa de Españoles por el mundo, que tan de bo deixen d’emetre aviat i els quals han acabat per construir una imatge distorsionada de la realitat (com si a l’estranger lligaren els gossos amb llonganisses). Però em generen més indignació encara aquestes altres cròniques que sembla estan començant-se a fabricar, en les que es busca parlar dels Espanyols (patint penúria) pel món.

Jo porte només uns mesos a Alemanya, encara que en realitat vaig desembarcar parcialment l’estiu passat. Estic ací perquè vull, perquè considere que a Alcoi i a Espanya no tindria les alternatives professionals i de creixement personal que puc trobar a una ciutat com Munic.

Efectivament, l’atur a Baviera és dels més baixos del continent per davall del 5%, i l’avalot d’espanyols i d’estrangers que arriben de tot Europa en l’actualitat és enorme. Malgrat la paràlisi econòmica que també sofreixen ací, necessiten mà d’obra qualificada, a la que paguen bé només en aquells sectors en els que hi ha una demanda real. La resta, s’han de buscar la vida com a tot arreu, en un país sense salari mínim i on els treballs a temps parcial maquillen les xifres de l’atur (els anomenats minijobs).

El nostre cas és especial. Som dos, arquitecte i periodista i, mentre la construcció funciona a un ritme més o menys normal, és evident que els alemanys no tenen necessitat d’importar mà d’obra no germana per al sector de la comunicació.

Però en som conscients, i sabem que emigrar a Alemanya per a un periodista necessita treball dur, reconversió, estudi, esforços, paciència… i unes gotes de sort, element que només apareixerà si es busca.

No espere res d’aquest viatge que no siga això mateix: estudiar alemany fins avorrir-lo, tractar de cursar un màster als 31 anys i buscar una oportunitat, que no caurà del cel.

Mariola també ho té clar, com que en el seu cas no tindria cap oportunitat de fer carrera professional a Alcoi. Cautes, fins ara no ens podem queixar. Ella treballa a un ritme normal i jo ja he trobat una primera faena. No és com periodista, però no està tan a lluny com per a que no em puga sentir a gust. Els dos treballant, ja és més del que podríem esperar a Alacant -més encara si tenim en compte que hi ha un arquitecte en l’equip.

Ara bé, i tant que no és fantàstic. Paguem i pagarem per molts anys una petita hipoteca a Espanya, signada en els temps de bonança; fem front a un lloguer ací; hem deixat enrere família, amics, negocis, costums i tantes altres coses; estem a un país on la vida és radicalment diferent, amb les seues coses magnífiques, bones, regulars i lamentables.

Aleshores i si res no és tan meravellós algú ens podria dir, i per què? Senzill, perquè som joves i necessitem traçar el nostre camí professional, buscar-nos les nostres oportunitats, perquè no ens volem quedar seguts a casa veient-les passar. Perquè ens ha tocat viure el pitjor moment, perquè algú ens ha dit que som Europa i volem ser Europa. Perquè no esperem ni desitgem res per a tota la vida, només allò que realment importa.

Com altres companys i amics repartits pels cinc continents, avui estem ací, amb sort o sense sort, per a bé o per a mal, amb bons moments i de dolents, sense idealismes però buscant gaudir al màxim del moment i l’experiència. Tant com puguem.

Algú més s’apunta? Genial, calen ganes, consciència, constància i saber allò dels minijobs, els gossos i les llonganisses. Internet i una maleta, imprescindibles. La formació, accelera; la cultura, ajuda.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA el 20 de febrer de 2012 i a Ciudad de Alcoy el 4 de març)

Petita festa gran

Vint hores de viatge dins d’un cotxe donen per a contar moltes històries. Som quatre i tenim la conversa fàcil, ja que només parlant ens sembla que avancem en la carretera. Elke, que s’ha sumat a part del recorregut per a passar els Nadals a una casa Okupa de Barcelona, no té massa interés per les festes de Nadal, tot i que, adora algunes de les tradicions austríaques lligades a esta època de l’any. Especialment les que li suposen passar una bona estona al costat de la seua família.

A la conversa ens ve el tema de les cavalcades de Reis Mags a Espanya i els quatre coincidim en que són la màxima expressió del consumisme desenfrenat i la comercialització de les festes. Mentre critiquem el fet que els grans magatzems estiguen al darrere de bona part de les desfilades que se celebren aquest 5 de gener, una estranya sensació se’m desperta a l’interior. En uns segons comprenc que és l’alcoiania, un mal que jo pensava no patia i que, amb la distància, de sobte no em resulta tan patètic.

“Al meu poble les coses són relativament diferents”, m’atrevisc a dir. I les trasllade, inconscientment preuat, alguns detalls bàsics sobre les festes de Nadal a Alcoi, com el Tirisiti; que la nostra cavalcada està considerada la més antiga d’Espanya, o que els Mags lliuren els seus regals porta a porta (almenys als domicilis dels “més rics” del poble), a través dels patges i les seues escales enormes de color roig. També les narre la festa de les Pastoretes o que a casa meua el rei negre és el del mig, i altres anècdotes menors.

Aleshores recorde que Elke, lògicament, està més pendent del que farà estes vacances a Manresa, que de si la Cavalcada de Reis Mags la van inventar els meus avantpassats. A Àustria, directament no saben ben bé de què va això i a ella, en particular i per molt que s’esforce en dissimular-ho, no és un tema que li interesse.

Jo no n’era conscient, però reconec que els meus sentiments són ben diferents. Escric estes línies de volta a Alemanya, passades les festes de Nadal i quan ja pràcticament he oblidat aquell viatge i els bons moments amb la meua gent. Aquest vespre però, tractaré de fer un breu parèntesi: sintonitzaré la Cavalcada d’Alcoi a través d’internet i, abans que em done temps a remugar de la retransmissió o dels romanços de sempre, rememoraré la delicadesa i la singularitat de la festa. Elke, com molts altres, segurament pensaria que m’entusiasme amb poca cosa. És cert, m’emocionen uns pocs referents culturals que es repeteixen idèntics una i altra vegada. Però són els meus, i són suficients com per a no haver de recórrer al Soldadet de Plom o qualsevol altra faula de Hans Christian Andersen per adornar la Cavalcada de Reis del meu poble.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA aquest 5 de gener de 2012.)

Els dos peus a Munic

Els últims dos mesos els he passat corrent d’un lloc a un altre, amb un peu a Alcoi i l’altre a Munic. També els pensaments, els he tingut dividits, per molt que m’he afanyat a dissimular. En uns dies posaré els dos peus a Alemanya.

De moment, aquest divendres he donat un pas important i definitiu, el que suposa passar el testimoni d’ARAMULTIMÈDIA a Lídia i a Rafa, nou company de viatge, per a que continuen per si mateixos el camí que jo, amb els altres, vaig començar en el seu dia. Hui estic feliç, especialment en comprovar que el meu comiat no és l’adéu del diari i que darrere n’hi ha gent amb ganes, empenta i que creu en el projecte. A mi en tindran sempre al seu costat.

El meu agraïment a la redacció i, especialment, als lectors del diari, l’he volgut fer palés en un article aquest divendres:

Jo recule; ARAMULTIMÈDIA sou vosaltres

Després de moltes hores de pantalla, de molta sabata, arriba el moment de deixar la primera línia de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per damunt de tot vull donar-vos les gràcies a tots els subscriptors i a tots els lectors que heu cregut en aquest projecte.

Gràcies a vosaltres hem arribat fins ací; és per vosaltres que tenim un demà. Personalment sempre he cregut en el periodisme professional i de proximitat, fet en valencià a internet. Aquesta creença individual però, no tindria gens de mèrit si no fos perquè, en realitat, ha estat una creença compartida que ens empeny hui a tirar endavant.

Sé que còrrec el risc de caure en la reiteració, però des de dins d’una professió tan dura com apassionant, des d’un espai alternatiu com el que hem traçat, no vull passar a un segon plànol sense dir-vos que mantindre i fer créixer l’entesa entre els lectors i els professionals que fem ARAMULTIMÈDIA és fonamental per a que també hi haja un despús-demà.

Fins ara l’harmonia ha sigut important, sinó no m’explique que ens mirem als ulls i amb la cara ben alta, dos anys després. Però no ens podem quedar ací, a mitjan camí. Hem de fer marxa i això significa revalidar compromisos. El nostre, garantisc que el tornem a posar damunt la taula per enèsima vegada: fer periodisme en valencià, de proximitat i des del rigor professional, aprofitant el suport digital per a garantir-ne la viabilitat econòmica. El vostre el torne a sol·licitar, ara que passe el relleu a uns altres que patiran com jo he patit: la tasca del periodista no pot ser de bades, o no serà.

Si faig una última crida és, com he expressat, per a no quedar-nos a mitjan camí. No pregue per mi: demane per un Alcoi més modern, per un espai als mitjans de comunicació per a la nostra llengua, per un futur compartit. I sí, demane també per persones concretes, per Lídia Vila (nova coordinadora de la redacció), per Rafa Cerdá (nou company de viatge), pels nostres col·laboradors i per la nostra redacció en general. I pel periodisme. Per una professió digna, que només ho serà si la dignifiquem.

No creieu que tancaré una etapa implorant, mentre emprenc el camí de la rereguarda. Més enllà d’aquells que ens heu donat el vostre suport com subscriptors o els que heu pensat alguna vegada en fer-ho, esteu a més els milers de lectors que mai ho heu tingut al cap però ens heu seguit durant aquests 22 mesos d’història. A molts de vosaltres vos he sentit a prop des la tardor de 2003, quan va començar en realitat aquest camí.

Abans d’entornar la porta, m’agradaria poder adreçar-me a tots i cadascun de vosaltres: aquells als que el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA vos ha ajudat a entendre la realitat local, als que vos hem fet gaudir, i també als que vos hem disgustat alguna vegada, que no sou pocs. A ningú de vosaltres vos sé dir si ho hem fet bé o ens hem equivocat una vegada darrere de l’altra, però sí vos puc dir que els nostres sentiments i el nostre treball han sigut sempre nobles. De segur que a vegades hem errat, com en altres ocasions esperem haver encertat.

Siga com siga, mentre això ha estat en les meues mans, el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA ha tractat en tot moment de ser fidel a la realitat, sense oblidar que els fets necessiten ser interpretats i que, com professionals que som, tenim la nostra a dir. Al mon anglosaxó algú diria que “els fets són els fets i com a tal són sagrats”, modestament voldria afegir: segons qui els mire. És evident que nosaltres hem tingut la nostra mirada; no ha sigut casual com no ha sigut malintencionada.

Per sort, aquesta mirada ha quallat en la nostra petita redacció i estic segur que no va a canviar mentre no es desmunte l’esperit d’ARAMULTIMÈDIA, com ja vos he dit, compartit. Els qui prenen el control de la redacció tenen el seu propi segell i això es notarà endavant. Ara bé, l’essència seguirà sent la mateixa: contar quasi en temps real el que passa a la porta de casa, en valencià, i, sempre que ens siga possible, anant un pas més enllà. Si vos tenim al costat, arribarem a lluny com hem arribat fins ací. No ha sigut per mi, ha sigut per vosaltres. Per això vos done les gràcies i vos anime a seguir al nostre costat.

Nico Terol

No sóc massa de motos, però avui Nico Terol mereixia escarbar una miqueta més sobre qui és i com ha arribat a ser campió del Món de Motociclisme. (Encara recorde els primers anys, quan va començar; era impossible que li donaren cinc segons de protagonisme a les retransmissions de les carreres. Calia mirar en la web oficial de Moto GP per a saber com havia quedat, a sovint en la segona pàgina.)

Un campió cuit a foc lent

Només té 23 anys, però la seua principal virtut segurament no siga la precocitat, sinó la constància. A base de treball continuat Nico Terol ha passat de ser un pilot més de la graella del Mundial de Motociclisme de 125cc, als seus primers anys, a tot un campió del món. Una fita a la mà d’uns pocs escollits i Nico n’és un d’ells, per mèrits propis.

Conten al seu entorn que va començar a rodar en bicicleta, de dos rodes, quan només tenis tres anys. Amb set, va estrenar la seua primera moto, una Malaguti de 50cc, amb la que rodava pel camp amb el seu cosí.

Ja amb deu anys va debutar en la Fórmula Airtel de mini motos i als setze es va guanyar una plaça al Mundial de Motociclisme de 125cc. Va estrenar-se precisament al Gran Premi de la Comunitat Valenciana, a Xest, en l’última prova de la temporada de 2004.

En 2005 es va recórrer el món sencer per a disputar el Mundial amb l’equip Derbi Caja Madrid. A Alcoi aviat es va convertir en celebritat, però la seua eclosió professional es faria esperar almenys tres temporades.

Va ser en la temporada de 2008, amb l’equip Aprilia Jack and Jones. Un sorprenent Nico Terol, que fins aleshores no semblava quallar, va pujar per primera vegada al podi del Campionat del Món al Gran Premi de Jerez, on va acabar segon. Eixe mateix any va conquerir per primera vegada una prova, a Indianapolis (EUA). Al final del curs va ser 5è en la classificació final. Un any abans havia acabat en una discreta 22a posició.

Des d’aleshores, la projecció de Nico Terol ha sigut lenta però imparable. En 2009, encara amb Jack and Jones, va concloure 3er el Mundial, mentre que en 2010 el va tindre a tocar amb el seu debut en l’Aspar Team. Va sumar 296 punts, va guanyar tres carreres i aconseguir catorze podis. Líder del Mundial durant part de la temporada, només un genial Marc Márquez el va rellevar al subcampionat.

Però Nico no tenia pressa. Així ha fet història el pilot alcoià en el campionat de 2011, que acaba just aquest diumenge. Líder de principi a final, ha sumat vuit victòries i onze podis. En total, 302 punts per a coronar-se l’últim campió mundial de 125cc (en 2012, Moto3), en l’última prova de la temporada. Ho fa com un gran, després de set temporades com professional i amb una gran progressió. En 2012, un Nico Terol més gran encara, correrà en la categoria de Moto2.

Des de hui Nico Terol és un peix gros. Ja fa dies que s’ho treballa, ho té ben merescut.

Indignació infinita i polítics amb pell de pingüí

Sobre la indignació infitina que em desperten certes actituds dels polítics. Sembla que encara no s’han adonat que n’estem fins els nassos d’ells. Article d’ARAMULTIMÈDIA.

No necessitem polítics amb pell de pingüí

Al senyor Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana durant molts anys i ara senador socialista en representació del nostre territori, li hauria de caure la cara de vergonya quan ve per ací a insinuar que si no tenim tren a les Comarques Centrals és per culpa del Partit Popular.

I no és que els polítics del PP no tinguen responsabilitat en aquesta història, que ens deixa amb una línia de tren esquifida i en coma, que no acompleix la seua funció principal: la d’articular el territori i permetre amb eficiència i eficàcia el transport ferroviari de persones i mercaderies.

Les Comarques Centrals Valencianes necessiten el tren, tant la costa com l’interior, un tren que acomplisca el seu paper de servei públic i vertebrador, que permeta desplaçaments raonables. I no el que tenim ara, sinó un servei de mínims que porta dècades agonitzant, perquè el PP, efectivament, i els socialistes als que representa el senyor Lerma, no han fet absolutament res de res.

Els alcaldes d’Ontinyent i Alcoi, els dos socialistes, són uns nouvinguts a la gestió pública i la seua responsabilitat en la situació del tren és escassa o nul·la. No és el cas del senyor Joan Lerma o del ministre de Foment, José Blanco. Tant aquest senyor com els de la Generalitat es van comprometre a modernitzar la línia fa ja molts mesos, en una inversió que no ha arribat ni a pressupostar-se en cap moment.

Que no ens diguen ara des del PSOE que si no tenim tren és per culpa de la Generalitat. Des de Madrid on governen ells, tampoc no han mogut un sol dit. Només la boca.

Aquest tema no és nou. De tant vell que és ja farta. La solució, per tant, no passa pels nostres polítics, sinó per les mans de la societat civil, de l’empenta real que puga fer aquesta i que, hem de reconèixer, ha sigut insuficient en els últims anys. Per tèbia, per dispersa, per intermitent, per insuficient, perquè els polítics de les capitals només actuen en territoris allunyats com els nostres quan es veuen amb la soga al coll. I aquest no ha sigut el cas.

Amb el corredor mediterrani i una inversió prevista de 51.000 milions a les portes de casa, passant de llarg de nou, estem legitimats per a exigir una inversió en infraestructures ferroviàries per a un territori de més de 300.000 habitants, amb un important entramat industrial i que ja està fart de mentides. Però ens han de sentir, a Madrid a València i els senyors Francés, Rodríguez i companyia. De paraules n’estem tips, i de polítics recoberts amb plomes de pingüí a qui els esvaren les paraules buides i els compromisos incomplits, també. Ara toca acció sense excuses.

El final de l’Autovia Central

Vint anys és el que s’ha necessitat per a dur a terme l’obra més ambiciosa, a nivell d’infraestructures, que s’ha fet fins ara a Alcoi. Paradòjicament, el final de l’Autovia Central arriba un any tard i ni tan sols se celebrarà cap acte oficial d’inauguració. “Simplement s’obrirà, de la nit al matí”, comenta un treballador polítc de l’Ajuntament d’Alcoi. Amb les inauguracions tan idiotes que he vist d’uns anys ençà… Però ja la teni ací. En uns dies, el camí més ràpid i directe per a anar de València a Alacant travessarà per Alcoi. Increïble, però cert. La història mereixia un reportatge a ARAMULTIMÈDIA (i un altre a EL MUNDO).

La llum al final del túnel

El proper dilluns 31 d’octubre, el Ministeri de Foment obrirà al trànsit el tram d’autovia del barranc de la Batalla, completant l’Autovia Central. No n’hi haurà inauguració oficial d’una obra que acumula un retard important.

Atenent al recent anunci del ministre de Foment José Blanco, el pròxim 31 d’octubre se saldarà per fi un important deute amb les comarques de l’Alcoià i el Comtat.

Amb l’esperada inauguració del barranc de la Batalla, l’últim tram pendent i el més complex de la denominada Autovia Central (part de l’A7), Alcoi quedarà connectada per fi a través d’una via de gran capacitat amb Alacant i València.

Va ser en els anys vuitanta quan va començar a forjar-se el projecte per a connectar les capitals valencianes per l’interior a través d’una autovia. Com explica el llavors alcalde d’Alcoi, Josep Sanus, inicialment es va pensar simplement “en un túnel en la Carrasqueta” com un pas per modernitzar la N340.

Va ser a mitjan 90 i mitjançant un pacte entre la Generalitat Valenciana i el Ministeri de Foment, que es va optar pel traçat actual de la A7 entre Alacant i València (passant per la Foia de Castalla en lloc de Xixona) que ara és a punt de culminar. “Es va pensar que era millor seguir un corredor que articulara el territori”, assegura Sanus, qui va prendre part en el procés negociador sobre el recorregut.

Generalitat Valenciana i Govern central han assumit en aquest temps i a diferents velocitats, la totalitat dels trams de A7 entre Sant Vicent del Raspeig i Canals, a València. “Foment s’ha fet càrrec dels quatre trams més complicats, que la Generalitat no haguera pogut assumir”, comenta el que fóra primer alcalde d’Alcoi en democràcia i fins a l’any 2000.

Aquests quatre trams són precisament els que envolten a la ciutat d’Alcoi i els que s’han fet esperar fins a l’actualitat. Va ser en 2004, en el mes de gener i sent alcalde d’Alcoi Jordi Sedano, quan es va licitar per fi la circumval·lació alcoiana.

Amb un estret marge de temps, el Govern d’Espanya va fer el propi amb els altres tres trams restants: el port d’Albaida, el Comtat i el barranc de la Batalla, el més complicat per combinar la construcció de diversos viaductes i tres quilòmetres de túnels, sobre un total de 4,5.

Des de 2009, s’han vingut inaugurant tots i cadascun d’aquests trams, a excepció del que donarà eixida a Alcoi cap al sud, realitat en uns dies. En total, Foment ha invertit 316 milions d’euros a escometre la seua part de l’Autovia Central.

“És la major inversió pública que s’ha fet a Alcoi en tota la història”, subratllen des del Govern local. Tant els actuals governants, com els que ho van ser temps arrere i la gran majoria de la societat local, coincideixen que la pròxima finalització de la carretera suposarà una fita històrica i una oportunitat que no es pot deixar passar.

Miguel Peralta, alcalde d’Alcoi en el primer lustre del segle XXI, no té dubtes que ens “trobem davant un punt d’inflexió”, que permetrà a la ciutat i a la comarca obrir-se al món exterior: “Per a vindre i per a anar-se”, adverteix.

Ell, i especialment qui fora Alcalde d’Alcoi fins al 22M, Jordi Sedano, lamenten que la carretera s’haja fet esperar massa, amb un tram del barranc de la Batalla etern que acumula un retard d’un any per una ampliació del projecte.

“L’autovia arriba tard, però beneïda autovia”, diu Sedano, encara que no amaga les seues crítiques al Govern d’Espanya: “És inaudit, que els túnels de l’autovia no admeten mercaderies perilloses. En canvi, en la visita del ministre a les obres (fa uns dies) no es va veure ni una sola protesta del col·lectiu ecologista”. Aquest, el del transport de mercaderies perilloses pel barranc de la Batalla, és un dels temes que ha vingut preocupant a Jordi Sedano, des que està en l’oposició.

Tram del barranc de la Batalla
Marcat des de la seua projecció per l’impacte ambiental sobre una colònia de quiròpters protegida, el tram del barranc de la Batalla es va licitar en 2005 i amb la circumval·lació d’Alcoi ja en obres. Aleshores, altres trams de l’autovia A7 ja portaven anys funcionant.

Dels 316 milions invertits en total per Foment, el barranc de la Batalla ha suposat una despesa de quasi 100, resultant dels 72 de l’adjudicació inicial i altres 24 per un projecte d’ampliació. Ha sigut aquest projecte, adjudicat encara en 2011, el que ha endarrerit en major mesura les obres, per la implantació de mesures de seguretat extres en els túnels i de correcció de l’impacte ambiental en la zona de la Cova Juliana.

Segons les dades tècniques facilitades pel Ministeri de Foment, cada dia passaran uns 25.000 vehicles per la nova carretera que uneix les variants d’Alcoi i Ibi.

L’autovia està composta per dos calçades de dos i tres carrils, respectivament. Dels 4,5 km, tres són de túnels que travessen el parc natural del Carrascal de la Font Roja.

La UTE formada per Ferrovial i Hormigones Martínez ha sigut la responsable de les obres, que van a completar la connexió més directa per autovia entre Alacant i València.

Segons fonts de l’Ajuntament d’Alcoi, el proper 31 d’octubre s’obrirà la carretera, però no n’hi haurà cap acte oficial d’inauguració, en precampanya electoral com estem. El final d’aquesta obra s’havia programat per a finals de 2010, després Foment va ajornar-lo fins la passada primavera, per a cloure-la a uns dies de les eleccions generals del 20N.

El doble llenguatge dels polítics

Els polítics de hui en dia es queixen del desprestigi de la política. La major part del temps no tenen raó. He escollit esta imatge de Francesc Camps a Ontinyent en març (feta pel mateix Partit Popular), acompanyat de la que era l’alcaldessa, per a reflexionar sobre els polítics actuals i el seu missatge de propaganda que no s’ajusta a la realitat.

En la foto veiem com un home major li estén la mà amb gana al president Camps, que el correspon amb un somriure de complicitat, el qual, amb els fets consumats, es revetlla de cinisme. Una senyora del poble i la mateixa alcaldessa s’ho miren plenes d’orgull , en una escena que només ens deixa guanyadors: el poble d’Ontinyent. I és que acaben de presentar el projecte d’hospital amb una inversió de 33 milions d’euros.

Han passat sis mesos i escaig de la foto i ens trobem hui amb l’anunci de la Conselleria de Sanitat que no té diners per a pagar medicaments i que no pot mantindre els serveis sanitaris públics als seus nivells actuals. Tampoc no faran de moment l’hospital d’Ontinyent, el de la imatge de la victòria, que ara és de la burla.

Em pareix el més normal que aquell veí li estirara la mà content i pagat al seu president, però no entenc com va actuar el senyor polític aquell dia, de precampanya electoral, amb eixe somriure tan contundent. L’estructura de l’Estat del Benestar s’ensorra al País Valencià, però això no ha succeït de la nit al matí. Portem tres anys llargs de crisi econòmica i els polítics han sabut sempre que els números no els quadraven i que els retalls són inevitables (on es talla és una altra història). Aleshores, per què ens han vingut enganyant durant tant de temps i han fet com si res no passara? Senyor Camps, i vostè de què es riu en esta foto?

I encara tenen la barra de demanar-nos respecte a l’exercici de la política i ens volen prohibir la indignació. D’això res, el que hauríem de prohibir-los a vostés és el doble llenguatge i passar-los factura per la seua irresponsabilitat continuada.

¡Viva la solidaridad internacional! … y la gente que hace cosas

Pese a no poder acudir a la presentación, esta semana pude contactar con el historiador alcoyano Àngel Beneito, que acaba de publicar un segundo libro sobre el Hospital Sueco-Noruego que se montó en la ciudad durante la Guerra Civil española.

Me fascina lo que el pueblo escandinavo hizo por el mío en la guerra, y me encanta conocer detalles gracias a un historiador local, que resulta ser un hombre alto y apacible al que recuerdo como vecino y, lo más importante, como profe. Sí, a Àngel Beneito lo recuerdo a duras penas en mi primer curso de secundaria, batallando contra viento y marea para captar un ápice de nuestra atención, pero especialmente por despertar mi interés por la Geografía en el último curso de bachillerato, en el Instituto Andreu Sempere de Alcoy.

Después de toda la vida enseñando, no sé si mi profesor ha dejado de pelear cada día la batalla de las aulas, aunque por lo que veo no ha dejado de trabajar. Espero poder hacerme con un ejemplar de su libro. Éste es el reportaje que escribí para EL MUNDO, todavía desde Munich (sí, pido perdón). Las fotos me las pasó el mismo Àngel:


Alcoy rememora la solidaridad escandinava

Tras poner el foco sobre lo que fue el Hospital Sueco Noruego de Alcoy con un primer libro en 2004, el historiador alcoyano Ángel Beneito -esta vez acompañado por el nórdico Jon Olav Myklebust- profundiza en el tema con una segunda obra.

En un sentido acto celebrado esta semana, Ángel Beneito y Jon Olav Myklebust presentaban en Alcoy el libro Escandinavos en Alcoi: solidaridad internacional en tiempo de guerra, precisamente en el edificio Viaducto del campus de la UPV, el mismo inmueble que aún por estrenar se convirtió en hospital de sangre en la primavera de 1937, en plena Guerra Civil, gracias a la aportación de fondos y personal sanitario escandinavo.

A diferencia del primer libro, más genérico, el de ahora se basa en “las memorias y vivencias que escribieron tres médicos noruegos que estuvieron en el hospital” alcoyano, tal y como explica el coautor. También se construye a partir de la correspondencia con el Comité de Ayuda que permitió la puesta en marcha del hospital y del diario del director médico.

Unos testimonios inéditos, de vital importancia para comprender lo que realmente significó el Hospital Sueco Noruego, tanto para la población civil y los soldados locales, como para el personal escandinavo desplazado.

“Los informes, las cartas y el diario que el director médico del hospital escribió durante su estancia en Alcoy han puesto al descubierto la parte más humana de esta historia de solidaridad”, señala el propio autor, cuya obra se completa a partir de abundante material gráfico, en algunos casos inédito.

Con la publicación de esta obra, basada en otra eminentemente científica editada en inglés en 2009 gracias a la colaboración bilateral, Alcoy recupera un pedacito de historia, a la vez que estrecha sus lazos de unión con el pueblo escandinavo.

No en vano, la presentación del libro estuvo acompañada de un simbólico pero emotivo acto en el antiguo hospital: la reposición de algunos rótulos que rememoran la solidaridad escandinava para con Alcoy. El de ¡Viva la solidaridad internacional! preside desde esta semana el salón de actos de la escuela universitaria.

Además, el acto contó con la participación de algunas personalidades significativas. Es el caso de Paco Aura -combatiente republicano y alcoyano superviviente del campo de concentración de Mauthausen- o Pilar Pastor -enfermera del entonces hospital de sangre. También tomaron parte los cónsules generales de Noruega y Suecia en Alicante, así como representantes de las comunidades escandinavas en la provincia y algunos invitados llegados a propósito desde el norte de Europa.

El Hospital Sueco Noruego de Alcoy
Tras el inicio de la Guerra Civil española en 1936, se formaron comités de ayuda a la España republicana, tanto en Suecia como en Noruega. El movimiento de solidaridad escandinava movilizó a sindicatos, partidos políticos e incluso entidades cívicas o religiosas.

Con las recaudaciones compraron medicinas, ropa y alimentos que fueron enviadas a España con el fin de socorrer a la población civil. Asimismo, en la primavera de 1937 decidieron montar un hospital de sangre con 100 camas de capacidad, con la condición de que fuese en un lugar alejado de los frentes de combate.

La entonces ministra de Sanidad de la República, Federica Montseny, les ofreció la sede de la Escuela Industrial de Alcoy, un edificio civil todavía por inaugurar y en una localidad estratégica de importancia relativa, aunque alejada de los combates.

La expedición escandinava estuvo formada por unas 30 personas que trabajaron en Alcoy por unos meses, hasta su retirada y la asunción del hospital por personal español. Durante el tiempo que estuvieron en la ciudad, atendieron a 1.224 pacientes, de los cuales solamente siete murieron.

Al marcharse, dejaron el hospital de sangre -para entonces con casi 1.000 camas- en manos del prestigioso doctor Manuel Bastos Ansart, pasando a denominarse Hospital Militar Base. Estuvo en activo hasta octubre de 1938, cuando fue bombardeado. Unos meses más tarde y con el fin de la contienda, paso a funcionar como prisión y no fue hasta 1943 cuando el edificio llegó a manos del Ministerio de Educación para convertirse en aquello para lo que realmente nació: Escuela Industrial.