Category: Opinió/ Opinión
Una bogeria
L’altre dia algú em va dir per primera vegada a la vida: “Ho sentim molt, però dones el perfil”. No sé parar quiet un moment, sempre tractant d’emprendre alguna cosa, pel que a mi les llargues me les solen donar, no poques vegades, en forma de palmadeta en l’esquena, de silenci absolut o bé mitjançant el clàssic “fa molt bona pinta el que ens proposes, ja et diem alguna cosa”. Literalment, aquesta última parrafada significa: “No tinc collons de dir-te a la cara que no, ho faré per correu electrònic, o bé ja et telefonarà amb el nanai la meua secretària”. Me la conec. Ara bé, el “no dones el perfil” no l’havia tastat mai. Se’m va quedar cara de tonto, ja que la senyora Goppel, que no es va atrevir a dir-m’ho als ulls, no sabrà mai si és possible que done la talla o no per a la seua oferta. No sap el que es perd, o el que es guanya, no en va voler saber res i prou. Ni preguntar, ni escoltar, ni mirar… Com allò del doctor Gudden, el dia que li va dir per carta a Lluis que estava com una cabra, i per tant devia morir. Ni tan sols el va auscultar. Va tancar els ulls i avant. És o no una bogeria?
854
Esperant “el meu” juny
Fa dies que les tempestes van marxar. Ha quedat però, la pluja. M’havien advertit que juny era el mes de més aigua a Munic, que troba l’estació “humida” en l’estiu. Ara ho puc confirmar, després de dos setmanes plovent cada dia. Els més durs, són els dies en els que no veiem el sol. La moral va minvant i ja van dos o tres vegades que em sorprenc a mi mateix mirant jaquetes impermeables, dins d’una botiga d’esports del centre. El pronòstic diu que aviat vindrà el sol i, millor encara, tornarem als 25º. Ací estem, esperant el”nostre juny”.
¿Es España la próxima Grecia?
Me cruzo esta mañana con un señor serio y malcarado, alemán, alemán, que antes de darme los buenos días ya me pregunta si es España la nueva Grecia. Me indigno, le digo que los europeos del sur no somos tal y cómo algunos quieren vernos en el norte. Y le explico lo duro que se trabaja en mi país, igual o más que en Alemania, y lo mal que lo está pasando la gente, la que de verdad suda esta maldita crisis. El señor serio y malcarado se me ríe en la cara y me enseña la foto de Mariano, celebrando rescate. “Ya se os ve sufrir ya”, se mofa poniendo cara de elefante de Botswana.
La insuportable indiferència del valencianisme
Amb el retard lògic que imposa la distància, este dilluns he conegut el tancament de l’Informatiu. Segurament peque de presumptuós, però m’agradaria pensar que l’Informatiu ha estat a València i l’Horta el que ARAMULTIMEDIA va voler ser a les Comarques Centrals i ha acabat sent per a l’Alcoià i el Comtat. És a dir, una altra forma de fer periodisme, des d’una òptica progressista i allunyada dels poders tradicionals, des d’internet i, naturalment, en valencià. Sense sectarismes, res de la trinxera de temps passats, sinó amb total naturalitat i des d’una visió senzillament inexistent als mitjans tradicionals del País Valencià.
Per això hui no puc sentir més que indignació, que no sorpresa. Llàstima de comprovar com, efectivament i com bé diu el company Juan Enrique Tur – pare de la criatura-, a València com a les Comarques Centrals n’hi ha molt col·lectiu al que se li ompli la boca en parlar de suport a la llengua i la cultura dels valencians, però manifesta una incapacitat total a l’hora de passar de les paraules als fets.
No vull escriure, des de Munic i amb una mirada distant, l’enèsim article recordant que els periodistes no podem passar de l’aire, per molt que de nou és una visió compartida amb el mateix Juan Enrique.
És més, si bé és cert que l’Informatiu sempre va confiar en la publicitat com una via suficientment sòlida per a donar-li continuïtat al seu projecte, mentre vaig romandre al capdavant d’ARAMULTIMÈDIA mai vaig creure al 100% en eixe camí, amb el que personalment ja havia entropessat -en termes econòmics- uns anys enrere amb Alcoidigital.
Més enllà de sentir en la pell pròpia l’amargor del company Tur pel tancament de l’Informatiu, més enllà de lamentar la pèrdua d’un mitjà clarament alternatiu, una referència per a saber allò que realment ocorre en el Regne de Rita, el que lamente en aquest moment és que, malgrat les experiències a les que ens venim enfrontant des de fa temps, els valencians seguim sent manifestament incapaços de valorar allò que tenim. I el pitjor de tot, ni tan sols eixa petita part de la societat que suposadament està més sensibilitzada amb la protecció i promoció de la llengua i la cultura autòctones dels valencians, és capaç d’obrar en conseqüència en la majoria d’ocasions allà on se la reclama.
Eixa és almenys la sensació amarga que em queda una vegada més, pel que fa a la promoció dels mitjans de comunicació en valencià -casualment o no, progressistes-. Uns mitjans que, per si fora poc, al menyspreu de les autoritats autonòmiques i de la majoria dels poders municipals -especialment allà on governa el PP-, hem d’afegir la insuportable indiferència amb que ens tracten a sovint des del mateix cor del valencianisme.
No mire a ningú i vos mire a tots, alliberat com estic d’obligacions i de temors, vos assegure que de palmadetes en l’esquena i felicitacions els professionals del periodisme no passem el dia. Hui ha sigut l’Informatiu, tan de bo demà no siga Comarcàlia, ARAMULTIMÈDIA ni ningú altre.
Las tormentas
Las tormentas en Múnich no dejan indiferente a nadie. O te gustan o las detestas. Yo, casi siempre, las adoro. En los días de tormenta uno se despierta de madrugada con el ruido del trueno o al son de la música de los pajarillos. Nunca se sabe, porqué nunca se adivina el momento exacto en que caerá una gran tromba de agua, ni tampoco cuando brillará el sol sobre el cielo azul. Lo único cierto es lo que señala el pronóstico meteorológico, es decir, que en algún momento del día lloverá. La tormenta, cinco minutos de chaparrón antes de volver a la mejor versión de la primavera, te puede sorprender de camino al supermercado, montado en tu bicicleta o postrado ante tu ventana, a buen recaudo. Es entonces cuando la disfrutas de verdad. Escuchas el impacto de las enormes gotas de agua, frías, contra el vidrio. Y te relajas. Justo lo que yo hago ahora, cuando anochece en la ciudad entre rayos y truenos, mezclados en un cielo enrojecido por el sol que se resiste a retirarse entre las oscuras nubes y el horizonte alpino.
La marca ‘Espanya’
El 9 de gener de 2012 vaig començar a estudiar alemany. Recorde que el primer dia de curs la professora em va preguntar d’on venia i que feia a Munic. Jo li vaig respondre que era valencià i que havia vingut a la ciutat, principalment, per motius laborals. El meu origen la va fer somriure i exclamar la paraula “paella!”; les meues motivacions no les va acabar d’entendre, venint del “paradís” com venia . Fa només uns dies vaig començar un altre curs intensiu, capficat com estic en aprendre la llengua germana. El mestre em va tornar a fer les mateixes preguntes, però, aquesta vegada, no em deixà acabar de respondre. Fou dir-li que venia de València i interrompre’m per a exclamar: “50% de desocupació juvenil!”. Això és el que transmet Espanya, lamentablement, a hores d’ara a un país com Alemanya. Mentre les marques del sud patinen, la UE abaixa el cap, la banca sempre guanya, Angela Merkel mai perd i n’hi ha qui se’ns riu a la cara (i ofén obertament als grecs). Tot plegat em dóna pena, a mi que vaig somiar viure a un país enorme de nom Europa.
(Ràbia) i buid en la placeta de Dins
Vaig conèixer a Raül Botella ara fa uns pocs anys quan, en plena decadència cultural i social al poble, un grup de joves artistes, valents, es va fer avant amb una idea romàntica i innovadora per a promoure des de casa el seu art. Després les coses van anar com van anar i cadascú va seguir el seu propi camí. Raül també, una travessera individual però d’entesa. Ho sé de primera mà, després d’haver tocat en alguna ocasió la seua porta, en busca de col·laboració desinteressada amb ARAMULTIMÈDIA. Tot i la poca relació personal i professional, la resposta sempre fou ràpida, clara i contundent: “Sí”. Eixe era el Raül que jo vaig conèixer a Alcoi i amb el que em vaig identificar ja des de l’exili ara fa uns mesos, el dia que vaig veure el seu cartell fester. Li ho vaig dir aleshores personalment i li ho voldria repetir ara: la seua obra -més enllà del cartell, mera punta de llança- representa l’Alcoi que alguns somiem per al segle XXI, una ciutat que vol mirar al futur sense donar-li l’esquena al passat. Amb alegria, amb una visió positiva i moderna. Amb el seu adéu precipitat, que he conegut este dissabte de matí, el meu poble perd un artista enorme i una bona persona. Als joves ens desapareix un referent al que mirar, quan ens cal una guia. Mire a la placeta de Dins i veig un buid. Són massa coses i per això Alcoi plora enrabiat. Jo també. No n’hi ha per a menys.
Nota: Un anys abans del seu cartell fester, ens va regalar la portada per al nostre Extra fester. 100% Räul Botella.
El dia que la ciutat va perdre els papers (i una Copa d’Europa)
Per mi, per sempre, el 19 de maig de 2012 serà recordat com el dia que Munic va canviar la seua cara. El dia que el futbol ho va trepitjar absolutament tot, i el Bayern. Dissabte assolellat en què per unes hores la ciutat va deixar de ser paradigma de la seguretat, del silenci o de la calma. Alegre com sempre, sorollosa com mai. Visceral. Roja i blava, en comptes de blaugrana i blanca. Policial. La plaça de Maria va presenciar una autèntica batalla campal, que afortunadament va quedar en una guerra de crits i de cervesa, entre cavallers britànics i bavaresos. El 19 de maig de 2012, dia de la final de Munic, fou també el dia en que…
… n’hi ha qui va deixar la veu a la plaça (i el cervell, de pardal, a casa)
… (reconec) no m’h vaig voler perdre 
… alguns van beure com mai (o, potser, com sempre)
… es van esgotar les samarretes del Bayern (negoci redó)
… alguns (pocs) van preferir una missa
… els blaus i els rojos anaven junts al metro, atapeïts i amb algun mico pel mig
… un japonés menudet va pagar 5.000 euros per una entrada en la revenda
… l’Allianz Arena va viure un ambient senzillament espectacular
… una senyora va recollir 1.000 envasos d’entre la brossa (i es va guanyar 150 euros per fer la compra de la setmana)
…no fou necessari reservar taula per a sopar (els restaurants on no feien el futbol)
… cents de milers ho van viure junts davant una pantalla de TV
… a última hora, un tal Drogba va xutar un penal, va fer gol i va deixar caure una jerra d’aigua freda sobre Munic (tant previsors com són, ningú ho havia previst ací, això de la derrota)
…n’hi ha qui no recordarà mai el que va ocórrer
… alguns sí ho veien vindre (els que guanyen sempre)
… a la mitjanit, Odeonsplatz era la festa a la disco d’un hotel; Leopoldstrasse esdevingué la travessera dels elefants (vermells)
… al final del tot, el metro pareixia un cementiri (mentre la Copa d’Europa viatjava ja camí de Londres)
Tot això i més va passar el 19 de maig a Munic. Atònit (i atent), m’ho vaig mirar.
Perquè vull
De tants com n’hi ha que fan el contrari, potser no som conscients que estem envoltats també de bona gent, capaç d’oferir-no petits regals en la quotidianitat -des d’un somriure de bades a un missatge de suport a la bústia del correu- amb l’única intenció de fer-nos sentir bé o reconèixer el nostre esforç. Darrerament, tinc que dir que jo els he sentit a tocar, a estos, quasi més que els mercats, les pàgines salmó dels diaris i tota la mala baba que s’arrossega pel món. Mentre vaig remant contra corrent, i hui que em sent amb més forces, vull recordar-me’n també de tots ells i donar-los les gràcies. Tornar-los eixe alé extra que van oferint-me de tant en tant i que m’empeny a tirar endavant. Per què? Simplement, perquè vull!






















