Category: Opinió/ Opinión

Felicitacions de Nadal

Falten deu dies exactes per al Dia de Nadal i la bandeja d’entrada del correu electrònic se’m col·lapsa de felicitacions nadalenques. N’hi ha d’amics i de coneguts, de la família i també moltes que encara em tracten com si fora el responsable de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per això supose que m’han felicitat els Nadals des dels sindicats a alguns ajuntaments de les comarques, la patronal, Caixa Ontinyent i també uns pocs partits polítics.

Està clar que cadascú agrana cap a casa i quan obro la targeta de Nadal d’un grup polític ja puc imaginar el que toca. Però no m’esperava el que m’he trobat en destapar la felicitació del BLOC d’Alcoi. Dubte que un Christmas siga el lloc idoni per a incorporar un vídeo satíric de l’adversari polític, però és que hi ha qui ha fet tant el ridícul últimament, que els bloqueros m’han fet capitular: han encertat de ple. Si voleu saber per què, mireu-vos vosaltres mateix el vídeo o la breu notícia que els he escrit als companys del diari.

Amanint un viatge al sud

No és la primera vegada que preparem un viatge en cotxe de Munic a Alcoi. Aquest mateix camí ja el vàrem recórrer per carretera, una vegada, Mariola i jo. Fou en 2005, amb el nostre C2 i sense el més mínim pensament que un dia recalaríem en aquesta ciutat.

Ara, de cara a Nadal, portem entre mans un segon viatge per carretera entre Alemanya i casa nostra. No ho fem per turisme, o per por a l’avió, ni tampoc pel gust de passejar-nos en ple desembre per les carreteres de mitja Europa. Simplement hem trobat en l’asfalt l’opció menys cara de recórrer els 1.800 quilòmetres que separen l’inici i el final del nostre trajecte, a unes hores de Nadal. Ja que estem, aprofitarem més endavant la tornada cap a Baviera per a fer-ho amb la saca plena.

De moment, preparem l’anada. I també vindrem carregats, com la gent del sud als que sempre he observat amb distanciament abaixar per l’autovia del Mediterrani durant els mesos d’estiu, en el seu camí de França, Holanda o Alemanya cap Algesires, i algun punt del Magreb.

Ara nosaltres som els magrebins i vindrem per la A7 camí del sud. Ho farem acompanyats per altra gent del sud. Just quan escric aquestes línies llegisc al blog 3.500 Millones, de capçalera, les bondats de viatjar compartint vehicle. Abarateix el trajecte i redueix la contaminació. Com que Mariola sempre ha sigut una persona molt avançada, ja fa dies que va col·locar un anunci a internet per a compartir el nostre viatge d’anada amb la berlina que hem llogat. A hores d’ara hem esgotat els passatges, serem quatre els qui farem aquest viatge d’emigrants que tornen a casa a menjar-se els torrons en companyia. En un dies.

Ostpark

Encara no els conec tots, però Munic està salpicada de parcs enormes on desconnectar de la ciutat és senzill. A prop de casa nostra ens toca l’Ostpark. Quan s’acosta l’hivern, i mentre la gespa dels grans descampats centrals es refreda i no, els arbres que abrigallen tot aquest jardí urbà solten a poc a poc les últimes fulles. Des de fa temps, algú les amuntona a l’espera definitiva del glaç i la neu. Al vespre, només unes poques llums mantenen amb vida el parc, el que no impedeix que un riu de corredors circulen pels seus carrers. N’hi ha de més atletes i de menys, qui corre a soles o en grup, qui patina i estan els qui aprofiten per a fer esport mentre passegen als seus respectius nanos, carro en mà. Tots a les fosques, ben tranquils al parc de l’oest.

Clásico

*

Recorde haver llegit una vegada que l’única manera de veure cridar a un holandés en públic era acudint a un estadi de futbol durant la celebració d’un partit. A mi em passa un poc com als neerlandesos, que perseguint el civisme, la pilota em destapa el jo més irracional. El dia que em vaig assabentar del que cobren els cracs vaig emmalaltir, fins el punt que la passió mai ha tornat a ser la mateixa. Malgrat tot, cada vegada que n’hi ha un partit gros se’m desperta el cuquet i acabe pendent del joc. Este dissabte, dia de l’enèsim partit del segle, em va pillar per primera vegada a fora de casa. Segurament per això i perquè encara tenim molt poca cosa que fer un dissabte a Munic, vàrem buscar un bar per a seguir el Madrid-Barça per la TV. Gelats i farts de donar tombs en busca d’un pub disponible -tot el paper venut en els irlandesos de futbol i cervesa-, al final vàrem parar en casa, encara a temps de seguir el segon temps a través de streaming. A Mariola, per a qui Clásico era un torero alcoià i prou, ja fa temps que li vaig inculcar la simpatia per allò que significa ser barcelonista. Un compromís adquirit que no li prohibeix becar durant la celebració d’un partit, per molt que siga un clàssic. Quan no s’ha despistat un segon ha sigut este diumenge al migdia. Hem canviat la secció d’Esports del noticiari de la Primera -els postpartits se’ns fan prou més agres- pel darrer episodi de Salvados, La burbuja del fútbol. Reportatge fantàstic que ens deixa clara una cosa: si els esforços que inverteix Espanya en el negoci del futbol -principalment en els sous d’uns pocs futbolistes- els gastara en sectors productius, un altre gall ens cantaria. Paraula de culé.

Salvados, La burbuja del fútbol (1 de 2)

Salvados, La burbuja del fútbol (2 de 2)

(* fotografia del Santiago Bernabeu un dia de partit, amb llicència Creative Commons)

La primera nevada

Hui, dissabte 10 de desembre, ens ha sorprés la neu al matí. Ni el temps ens avia avisat, ni tampoc el termòmetre durant la vespra. Venia plovent i fent mal oratge sí, però sense un fred especial. En canvi, hem obert els ulls amb dos dits de neu recobrint-ho tot al carrer, mentre nevava amb una força enorme, com poques voltes havíem vist. Ho hem celebrat amb xocolate calent, per començar el dia.

La senyora Henze

El millor del nostre pis a Munic és que és ampli i relativament econòmic; el pitjor, que estem literalment dins d’un habitatge més gran. En realitat, l’apartament és simplement la segona planta d’una casa unifamiliar, la de la família Henze. Això sí, afortunadament són molt discrets. Tant, que mai no els trobem al rebedor o pel passadís, quan entrem i eixim. La senyora Henze, que sembla no treballa a fora, és encantadora i s’afanya a fer-nos sentir bé. L’altre dia i per a celebrar l’arribada de Nikolaus a Munic ens va deixar un platet de galetes de Nadal davant de la nostra porta.

Desfent la bossa

Fa un no res que he arribat per fi a Munic, després d’un viatge que, per rutinari que haja esdevingut últimament per a mi, no ha deixat de ser diferent aquesta vegada. No pel que portava o deixava de portar a l’interior de la maleta, al cap i a la fi, equipatge de mà amb quatre coses imprescindibles: sabatilles, roba d’esport, d’abric, tecnologia bàsica i quatre bajoques seques per a celebrar el Sopar del Pobre en condicions -i sana alcoiania. Res de nou. Ara bé, fins ara, sempre havia deixat la petita Gabol blava ben a la mà, durant les meues freqüents visites d’estiu ençà. Aquest dimecres, en canvi, he sentit la necessitat de amagar-la baix del llit. De moment, no puc dir que em sento a casa, però reconec que des de hui tinc l’aspiració.

De la serra a la paella

Frescor, humitat, herba, molta herba. I romer, timonet, sàlvia i argelagues. Quines argelagues, les de les nostres serres. Només amb paciència i molt de respecte per la terra (açò últim és un desig), es poden trobar estos dies els primers esclata-sangs de l’any, amagats entre la malesa i les pedres. A la soca de les ginebres i també a prop dels pins, sempre protegits per molsa i altres líquens. Meitat com un senyal, meitat com una trampa, la serra arriba a desembre carregada de fongs de tota classe i de tots els colors. La major part d’estos bolets són verinosos, també n’hi ha comestibles més enllà dels rovellons, per molt que la gent moderna ja no els fem cas. Una llàstima, deixar passar les mocoses. Els meus pares i el meu germà són els qui em van presentar este ambient de tardor a la Mariola (i més enllà), quan era un xiquet, i els qui m’han acompanyat este diumenge, cistella d’espart del iaio Vicent en mà. Junts, hem collit alguns rovellons primerencs. Tot i que no hem omplit les cistelles, cadascú a la seua casa i a la seua manera ha gaudit d’un bon plat d’esclata-sangs. Frescs, saborosos, de la muntanya a la paella.

No, no m’he enganyat de data publicant este post. La sequera de setembre, l’aigua de novembre i la falta de gelades, tenen la culpa de que els primers rovellons de la temporada ens arriben ara.

Desteixint Alcoi

Anit vaig acudir a la presentació d’una exposició fotogràfica sobre Alcoi i el procés de reconversió industrial al que està sotmès des que la indústria tèxtil va entrar en crisi ja fa una pila d’anys. En realitat, el que travessa Alcoi és més bé un procés de desindustrialització. Sense dades en la mà, les sensacions del dia a dia i observar els moviments de la meua generació em fan pensar que Alcoi ja fa temps que exporta, per damunt de tot, mà d’obra. El meu viatge a Munic és un cas extrem i potser puntual, però quanta gent va i ve cada dia a treballar a Cocentaina, Muro, Ontinyent, Alacant, València…

Els professors Kiko Tovar i Arturo Lahera, sociòlegs de la Universitat Complutense de Madrid i responsables de la recerca que ha donat lloc a l’exposició, van exposar algunes conclusions del seu treball. Després d’haver estudiat a fons i amb molta cura el cas alcoià, ens van dir a la cara que tenim unes festes collonudes, un sentiment d’alcoiania potentíssim, però un panorama per davant ben complicat. Per si fora poc, mentre la indústria pareix no acabar mai de descompondre’s del tot al poble, la crisi econòmica amenaça amb emportar-s’ho tot per davant. Al final del parlament d’Arturo Lahera algú del públic li va preguntar: “I quin futur creus que ens espera?”. El professor, sense pretensió de dir la veritat absoluta, va dir la seua. La que jo no volia escoltar: “L’estudi ens indica que Alcoi acabarà sent una ciutat dormitori”.

De moment, els telers ja no funcionen, el riu d’Alcoi no té ni opció d’embrutar-se de borra i tint, mentre les teulades de les últimes fàbriques del centre s’ensorren per culpa de l’abandó i l’oblit. Algunes de les fàbriques, les afortunades, s’han reconvertit en la seua d’alguna de les 28 filaes alcoianes. Això sí que funciona, ara i sempre. També, evidentment, els dormitoris, que a Alcoi en el segle XXI decorem amb teixits de la Xina segurament comprats a un gran magatzem d’Alacant.

(Si algú vol vore l’exposició en concret, inclou les imatges d’Alcoi i d’altres ciutats europees en procés de reconversió industrial. Està fins el 8 de gener a l’edifici Viaducte del Campus d’Alcoi de la UPV. Les fotos d’Alcoi com les del panel de dalt, són de Susana Pla. El projecte està finançat amb fons europeus i s’anomena Sphere.)

Els dos peus a Munic

Els últims dos mesos els he passat corrent d’un lloc a un altre, amb un peu a Alcoi i l’altre a Munic. També els pensaments, els he tingut dividits, per molt que m’he afanyat a dissimular. En uns dies posaré els dos peus a Alemanya.

De moment, aquest divendres he donat un pas important i definitiu, el que suposa passar el testimoni d’ARAMULTIMÈDIA a Lídia i a Rafa, nou company de viatge, per a que continuen per si mateixos el camí que jo, amb els altres, vaig començar en el seu dia. Hui estic feliç, especialment en comprovar que el meu comiat no és l’adéu del diari i que darrere n’hi ha gent amb ganes, empenta i que creu en el projecte. A mi en tindran sempre al seu costat.

El meu agraïment a la redacció i, especialment, als lectors del diari, l’he volgut fer palés en un article aquest divendres:

Jo recule; ARAMULTIMÈDIA sou vosaltres

Després de moltes hores de pantalla, de molta sabata, arriba el moment de deixar la primera línia de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per damunt de tot vull donar-vos les gràcies a tots els subscriptors i a tots els lectors que heu cregut en aquest projecte.

Gràcies a vosaltres hem arribat fins ací; és per vosaltres que tenim un demà. Personalment sempre he cregut en el periodisme professional i de proximitat, fet en valencià a internet. Aquesta creença individual però, no tindria gens de mèrit si no fos perquè, en realitat, ha estat una creença compartida que ens empeny hui a tirar endavant.

Sé que còrrec el risc de caure en la reiteració, però des de dins d’una professió tan dura com apassionant, des d’un espai alternatiu com el que hem traçat, no vull passar a un segon plànol sense dir-vos que mantindre i fer créixer l’entesa entre els lectors i els professionals que fem ARAMULTIMÈDIA és fonamental per a que també hi haja un despús-demà.

Fins ara l’harmonia ha sigut important, sinó no m’explique que ens mirem als ulls i amb la cara ben alta, dos anys després. Però no ens podem quedar ací, a mitjan camí. Hem de fer marxa i això significa revalidar compromisos. El nostre, garantisc que el tornem a posar damunt la taula per enèsima vegada: fer periodisme en valencià, de proximitat i des del rigor professional, aprofitant el suport digital per a garantir-ne la viabilitat econòmica. El vostre el torne a sol·licitar, ara que passe el relleu a uns altres que patiran com jo he patit: la tasca del periodista no pot ser de bades, o no serà.

Si faig una última crida és, com he expressat, per a no quedar-nos a mitjan camí. No pregue per mi: demane per un Alcoi més modern, per un espai als mitjans de comunicació per a la nostra llengua, per un futur compartit. I sí, demane també per persones concretes, per Lídia Vila (nova coordinadora de la redacció), per Rafa Cerdá (nou company de viatge), pels nostres col·laboradors i per la nostra redacció en general. I pel periodisme. Per una professió digna, que només ho serà si la dignifiquem.

No creieu que tancaré una etapa implorant, mentre emprenc el camí de la rereguarda. Més enllà d’aquells que ens heu donat el vostre suport com subscriptors o els que heu pensat alguna vegada en fer-ho, esteu a més els milers de lectors que mai ho heu tingut al cap però ens heu seguit durant aquests 22 mesos d’història. A molts de vosaltres vos he sentit a prop des la tardor de 2003, quan va començar en realitat aquest camí.

Abans d’entornar la porta, m’agradaria poder adreçar-me a tots i cadascun de vosaltres: aquells als que el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA vos ha ajudat a entendre la realitat local, als que vos hem fet gaudir, i també als que vos hem disgustat alguna vegada, que no sou pocs. A ningú de vosaltres vos sé dir si ho hem fet bé o ens hem equivocat una vegada darrere de l’altra, però sí vos puc dir que els nostres sentiments i el nostre treball han sigut sempre nobles. De segur que a vegades hem errat, com en altres ocasions esperem haver encertat.

Siga com siga, mentre això ha estat en les meues mans, el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA ha tractat en tot moment de ser fidel a la realitat, sense oblidar que els fets necessiten ser interpretats i que, com professionals que som, tenim la nostra a dir. Al mon anglosaxó algú diria que “els fets són els fets i com a tal són sagrats”, modestament voldria afegir: segons qui els mire. És evident que nosaltres hem tingut la nostra mirada; no ha sigut casual com no ha sigut malintencionada.

Per sort, aquesta mirada ha quallat en la nostra petita redacció i estic segur que no va a canviar mentre no es desmunte l’esperit d’ARAMULTIMÈDIA, com ja vos he dit, compartit. Els qui prenen el control de la redacció tenen el seu propi segell i això es notarà endavant. Ara bé, l’essència seguirà sent la mateixa: contar quasi en temps real el que passa a la porta de casa, en valencià, i, sempre que ens siga possible, anant un pas més enllà. Si vos tenim al costat, arribarem a lluny com hem arribat fins ací. No ha sigut per mi, ha sigut per vosaltres. Per això vos done les gràcies i vos anime a seguir al nostre costat.