25 Novembre 2013

#rutaBayern: Schlenkerla i la cervesa fumada de Bamberg

La cerveseria des del carrer

No ens passa massa a sovint, però de tant en tant tenim la sort d’entropessar amb els llocs més fantàstics sense haver-ho planificat ni consultat prèviament. Simple atzar; eixir de casa. Dissabte passat a Bamberg, primera hora de la vesprada i últimes clarors del dia (just abans de les quatre). Sense massa fam busquem un lloc on descansar una mica els peus i recuperar el calor perdut després d’una passejada pel centre històric que ens ha deixat com el mercuri: molt a prop de zero. No en tenim ni idea d’on buscar però el cos ens demana alguna cosa tradicional, com que fa mesos que no dinem de cerveseria. Tampoc és exactament el pla, però jo no li faria el lleig a unes llonganisses ben torrades i servides amb col i una mica de mostassa. Al carrer dels Dominics està ple de cerveseries antigues, totes maques, totes plenes. A Mariola li crida l’atenció una en especial, l’enganxina d’un caragol del moviment slowfood a la porta ens avisa que allà poden succeir bones coses; la cua d’una vintena de persones que ja quasi sobrepassa la porta del carrer està a punt de dissuadir-nos. Però, com el caragol, no tenim pressa. Entrem al local i ens saluda una vella, bella, taverna decorada en fusta de diversos colors i realment antiga on, dissabte de novembre a la tarda, conflueix gent de tota condició. Descobrim que la cua no espera cap taula, sinó que aquesta gent guarda torn per a encarregar una cervesa en la barra i beure-la, sense més, en qualsevol racó de la cerveseria.

Barra

En busca del nostre propi espai, nosaltres sí que volem seure, creuem diverses portes i ens n’adonem que en realitat es tracta d’un local prou més gran del que sembla a primera vista, totalment compartimentat. Uns pocs valents beuen a la fresca al pati interior, i fumen.

Petit pati de la cerveseria

Altres gaudeixen de debò en els diversos reservats, nosaltres trobem finalment un espai acollidor en la denominada Bamberger Zimmer. Una habitació no massa gran, atapeïda, amb motius decoratius en fusta, o bé sobre cacera, taules quadrades, cap tapet, vida social (nosaltres compartim taula amb gent diria del nord)… i hom bevent una cervesa fosca de la que no n’havíem sentit parlar. Aquesta és la clau. Estem, per casualitat, a Schlenkerla, la cerveseria més popular de Bamberg i la més reconeguda en l’elaboració de la rara cervesa fumada. No ho dubtem i ens sumem a la festa que acabem de trobar: demanem dos cerveses fumades, una de blat i una de civada. I com que l’ocasió ho mereix, del fred passem a la fam i arrodonim la jugada amb un enorme schweinhaxn rostit i un parell de salsitxes bambergueses. Increïblement barat, i en observar com la cambrera va avisant als nous clients que entren a l’habitació que no tenen lloc sense reserva (està tot complet per al vespre), li dic que nosaltres no ho farem massa llarg. Em mira estranyada. “De pressa mai es pot gaudir”, em contesta amb eixe parar tan sec propi d’aquesta terra al que comence a acostumar-me. Diu la veritat. Seguim doncs, fumant cervesa.

Menjar i beure a la Bamberger Zimmer

*Nota per al viatger: Schlenkerla
La cerveseria Schlenkerla de Bamberg apareix documentada des del segle XIV i hui ha esdevingut en el referent que elabora un dels productes més singulars de la gastronomia autòctona d’esta petita ciutat reconeguda com Patrimoni de la Humanitat pel seu centre històric.

Segons n’informen en el seu propi web, les cerveses d’Schlenkerla, totes cerveses fumades, estan elaborades de forma artesanal i exposades totes a les brases de la fusta de faig, allò que les dóna el seu sabor i aroma característics. Normalment elaboren cerveses de baixa fermentació i l’estàndard té 5,1º. En produeixen de temporada, algunes d’ordi i altres de blat.

A la cerveseria es pot prendre directament del barril encarregant-la a la barra que tenen al vestíbul, o bé segut confortable a un dels salons del restaurant. Té capacitat per a unes 400 persones en total, però les habitacions petites, en un dia festiu o temporada alta, són insuficients per a cobrir la demanda. En torn de vesprada, la majoria de taules tenen reserva.

Per cert, obrin cada dia d’11 del matí a 11 de la nit, mentre que a internet venen producte. Pel que fa al preu al restaurant, és més bé econòmic: 0,5 l de cervesa 2,8; schweinhaxn 10 € /aprox.

*Aquest post al blog en castellà La cerveteca de JAB està dedicat a la Schlenkerla.

Més posts de viatges sobre Baviera a:

21 Novembre 2013

#rutaBayern: Patrimonio de la Humanidad en Baviera

Es lógico que Baviera, siendo el estado federado más grande de Alemania, sea el que más elementos declarados como Patrimonio de la Humanidad acoja. En total son siete los edificios o bienes declarados por la UNESCO como tal y, aunque las comparaciones están de más, las cifras son muy similares a las de regiones españolas de tamaño parecido, como Cataluña o Andalucía.

Como curiosidad, aunque somos muchos más los que vivimos en el sur de Baviera, sometidos a menudo por el magnetismo de los Alpes, lo cierto es que la inmensa mayoría de estos elementos declarados y protegidos como patrimonio universal andan precisamente en el otro extremo, pasando inadvertidos o bien en las llanuras del Alto Palatinado o en Franconia.

En fin, este es el listado del Patrimonio de la Humanidad en Baviera:

La Residencia de Wurzburgo
Declarada en 1981, es el elemento patrimonial que inaugura la lista. Hoy en día parte de la red pública de palacios bávaros, la Residencia de la ciudad francona de Wurzburgo (un antiguo principado eclesiástico como lo fueron Salzburgo o Bamberg) data del siglo XVIII, como uno de los mejores ejemplos de arquitectura barroca que se conservan en Europa. Como sucede en Dresde, el centro histórico de Wurzburgo (Residencia incluida) fue total e indiscriminadamente bombardeado por los aliados en la primavera de 1945. Oficialmente, la reconstrucción de la Residencia costó más de 20 millones de euros y estuvo finalizada en 1987. Hoy nadie lo diría.

www.residenz-wuerzburg.de

Residencia de Wurzburgo. /BAYERISCHES SCHLÖSSVERWALTUNG A. BRANDL

—

La iglesia de la pradera: Wieskirche
El único miembro de la lista, o casi, enmarcado en los Alpes bávaros, la Wieskirche es un tesoro barroco ubicado en las praderas de Steingaden, punto de peregrinación católica que desembocó en la construcción de esta magnífica iglesia. Obra de los hermanos Zimmermann, aparece de la nada al desviarnos unos metros conduciendo por la carretera secundaria St2059 en dirección a las montañas de Allgäu. El verdadero impacto se produce, en todo caso, una vez abrimos la puertas y pasamos al interior del templo. Es Patrimonio de la Humanidad desde 1983.

www.wieskirche.de

Fresco en la Wieskirche. /CC ALLIE CAULFIELD

—

Centro histórico de Bamberg
La también francona Bamberg, es hoy una tranquila y pequeña ciudad de 70.000 habitantes que apenas ha crecido en el último siglo, la cual sin embargo conserva un espléndido casco histórico que delata su importancia a lo largo del segundo milenio (la mayor parte del cual fue un principado eclesiástico). Fue protegido en 1995.

www.stadt.bamberg.de

Antiguo Ayuntamiento de Bamberg. /CC BERNT ROSTAD

—

Los confines del Imperio romano
En el año 2005, la UNESCO incluyó en su lista patrimonial los antiguos confines del Imperio romano por tierras germanas. Esto es: una línea de 500 kilómetros al sur del país que atraviesa parcialmente los territorios bávaros, por ejemplo en la zona del parque natural de Altmühltal. Se conservan depósitos militares o torres de vigilancia de la época romana.

www.limesstrasse.de; www.deutsche-limeskommission.de; www.naturpark-altmuehltal.de

Lindes del Imperio romano en Germania. /WEB

—

Centro histórico de Ratisbona
Con su puente de piedra sobre el río Danubio y la catedral por bandera, Ratisbona presume de ser una de las ciudades más antiguas de Baviera (plaza romana) y la única que conserva su casco histórico medieval prácticamente intacto. La UNESCO la incorporó a su lista en el año 2006, especialmente por la importancia medieval del lugar y la conservación del patrimonio.

www.regensburg.de

Centro histórico de Ratisbona

—

Los palafitos prehistóricos de los Alpes
Aunque normalmente tendemos a asociar a zonas marítimas o tropicales las casas y cabañas de madera asentadas sobre pilares clavados en el agua, lo cierto es que la zona de los Alpes y en concreto Baviera son el hogar de estas construcciones típicas desde hace milenios. En 2011 la UNESCO protegió 111 palafitos históricos construidos sobre lagos en seis países europeos alpinos, tres de los cuales se encuentran en Baviera (en Landsberg y Starnberg).

www.unesco-weltkulturerbe-pfahlbauten.de

Palafitos históricos en el lago Constanza (en el lado de Baden-Württemberg. /CC HELMUTHESS

—

La Ópera del Margrave de Bayreuth
La última en sumarse a la lista, en 2012, es la ópera barroca del Margrave, en la ciudad francona de Bayreuth. Este espléndido teatro es uno de los pocos espacios barrocos similares que se conservan intactos, como el caso del Teatro de Cuvilliés de Múnich. Data de mediados del siglo XVIII y no debe de confundirse con el denominado Teatro de los Festivales de la misma ciudad, impulsado a finales del siglo XIX por el rey Luis II exclusivamente para acoger representaciones de Richard Wagner.

www.bayreuth-wilhelmine.de/deutsch/opernh/index.htm

—

*Nota para el viajero
Todos los elementos declarados Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en Baviera se pueden consultar en la página web del Ministerio bávaro de Arte o bien en la web alemana de la propia UNESCO.

Más posts sobre viajes en Baviera en:

19 Novembre 2013

Salzburg. El museu de la ciutat

Tot i ser una ciutat, i més encara al centre històric, abocada per complet al turisme, tinc la sensació que la majoria de visitants que passen per Salzburg ho fan amb la idea de passejar, comprar i, com a molt, visitar la catedral, la casa natal de Wolfang Amadeus Mozart i la fortalesa de Hohensalzburg. Segur que n’hi ha que arriben amb la idea de gaudir dels festivals de música, les antigues mines de sal, els llacs o els escenaris de la pel·lícula de Somriures i llàgrimes, però no abunden aquestos viatgers que hi volen anar més enllà. Ho tinc comprovat de fet, un parell de dies per setmana com passe per Salzburg.

En qualsevol cas i com que tinc temps, jo sí que m’he proposat escarbar-la i porte unes setmanes explorant aquells atractius de la ciutat que no arriben al turisme majoritari. Alguns d’ells sorprenentment, per tan cèntrics i a la mà del viatger com estan. L’altre dia fou el torn del museu de la ciutat, ubicat des de 2007 en la Nova Residència dels prínceps arquebisbes de la ciutat de la sal.

Nova Residència. /MUSEUM SALZBURG

Tot i que vaig preguntar identificat com periodista, el cas és que no em van donar xifres de visitants al museu, pel que tinc que quedar-me amb que durant la visita a aquest espai que encara fa olor a nou no em vaig creuar amb més de cinc o sis persones, mentre el carrer anava ple de turistes asiàtics càmera de fotos en mà.

Una llàstima, perquè l’enfocament del museu em va semblar molt nítid, quasi diria una presa de contacte fonamental per a saber en realitat què va ser Salzburg durant els seus primers dies des que va encetar el comerç de la sal, què fou en l’Edat Mitjana i com ha esdevingut en el que és ara, a partir de la integració en l’Imperi Austrohongarès a l’any 1816.

Sobre aquestos darrers dos-cents anys, fantàstica la col·lecció de paisatges que mostren com la ciutat barroca va acabar convertint-se en una espècie de ciutat museu, idíl·lica, denominada com Arcàdia alpina.

Abans però fou destacada seu eclesiàstica i comercial, convertida en la Roma germana a partir dels segles XVI-XVII i amb un important grau d’autonomia dins del Sacre Imperi Romanogermànic fins la caiguda del mateix amb les guerres napoleòniques. Temps de prínceps arquebisbes i figures com la de Wolf Dietrich von Raitenau, en bona part impulsor de la ciutat barroca que hui és Salzburg.

Princeps arquebisbes, al museu

Organitzada en tres pisos amb exposicions temporals i tot tipus d’objectes històrics, la Nova Residència acull a més un segon espai de museu dedicat a la peculiar obra panoràmica de Sattler, com també el carrilló, visitable una vegada al dia en grups organitzats.

*Nota per al viatger
El museu de la ciutat de Salzburg obri de dimarts a diumenge de 9 a 17 hores. El preu de l’entrada general és de set euros, tot i que hi ha diversos descomptes. Alguns festius especials roman tancat. Tanmateix, el museu panoràmic no està inclòs en el preu. Informació més detallada al web del museu, o bé a la pàgina web turística oficial.

Amb alguns xicotets matisos, aquest post en espanyol al blog Sombras de tinta fa una aproximació breu a la història de Salzburg: Historia de Salzburgo.

15 Novembre 2013

La miseria y la porquería se cruzan las miradas en presencia de la indiferencia

El callejón de Linz aparecía concurrido a media tarde. Una legión de señoras en la cincuentena, cabellos rubios, medias melenas, algunos abrigos de piel, correteaba de escaparate en escaparate mientras anochecía a toda prisa. Junto a una de estas glamorosas vidrieras yacía, sentado en el suelo, el tullido. Nadie sabe donde vive en realidad aquel desaseado hombrecillo, al que para mayor desdicha le falta una pierna, lo cierto es que es un habitual de esta zona de Salzburgo frecuentada por la gente acaudalada tan común en la ciudad de la sal. Allí, en su esquina que no es ninguna y lo son todas, acostumbra a pedir limosna, algo tan triste ayer como hoy por mucho que a la mayoría nos deje impasibles. Aquella tarde, en cambio, alguien reparó en su presencia en la calzada adoquinada. Ella, regordeta, enfermiza, con una fina pelambrera tan gris como cochina, ojos pequeños, mirada perdida, caminaba renqueante por el adyacente callejón de San Sebastián. Desde el interior de una pomposa tienda de vestidos tradicionales, dos dependientas advirtieron finalmente su abultada presencia a través del ventanal y parecieron quedar hipnotizadas, a la vez que horrorizadas, ante los andares de una criatura tan fea. Durante unos segundos, como yo mismo, siguieron impasibles el trayecto de la fémina con la única ayuda de sus miradas, sin moverse un milímetro de su confortable escenario. Cruzado el callejón, la rechoncha criatura asomó al fin por la calle principal, justo por la esquina escogida ese día por el pobre tullido, como si le fuese buscando. Para entonces sucedió lo inevitable y ambos cruzaron finalmente miradas: por un lado y sorprendido, él, un hombre desgraciado, pobre a rabiar, golpeado seguramente por alguna enfermedad y marginado hasta lo más bajo de la calle por esta cruel sociedad que empuja escaleras abajo a todo aquel que desentona; por otro ella, vieja, andrajosa, asquerosa incluso para el ser humano más sufrido. En verdad, ni un hombre tan acostumbrado a las penas como él pudo soportarla, por lo que en un acto tan reflejo como escasamente planificado aquella diezmada persona decidió pasar a la acción: agarró su vieja gorra cargada de pequeñas monedas y decidió golpearla con todas sus fuerzas a la altura de la cabeza. Zas!, se oyó fuertemente unos metros más allá al impactar finalmente el sombrero contra el suelo. Aquel instante lo tengo archivado en mi memoria, una imagen congelada en la que un sonido agudo metálico dio paso a un rosario de pequeñas y variadas monedas volando por los aires, la limosna de la gorra, que tras la imagen congelada volvió a resonar al impactar contra el suelo, finalmente desparramada por la calle para más desgracia del hombre desgraciado. No pude ver el desenlace de la escena, para entonces en realidad andaba demasiado lejos sumido en mi cómodo egoísmo como tantos otros. Pero no puedo dejar de imaginarlo en mi mente: el amargor de aquella persona, totalmente justificado, seguramente debió de dar al traste con el paseo urbano de aquella gigantesca rata que no encontró en la impoluta calle de Linz mejor rincón al que arrimarse. Perdón.

11 Novembre 2013

El No de Munic als Jocs de 2022

Ni la força que un li pressuposa als dos principals partits polítics de Baviera junts (la CSU i l’SPD, que entre tots dos sumen el 70% dels vots emesos en les últimes eleccions), ni el carisma d’una figura com la de Christian Ude (Alcalde des de 1993), ni tampoc el suport directe d’entitats i marques tan valorades pels bavaresos com ara Audi o el mateix FC Bayern, han estat suficients per a que la ciutadania li done el seu suport a la candidatura de Munic per als Jocs Olímpics d’Hivern de 2022. Un projecte que en principi i segons els seus promotors hauria de reforçar l’economia i la influència global de Munic i Baviera, territori alpí per sí mateix especialment desenvolupat i prosper.

Cartell a favor de Munic 2022

A l’altra banda, col·lectius ecologistes, part de la societat civil i partits relativament minoritaris com Els Verds, tots articulats al voltant d’una plataforma i denunciant plegats que els Jocs Olímpics d’Hivern a Munic, en 2022, suposarien un increment del deute públic, danys per al medi ambient per la necessitat de noves infraestructures, encariment dels preus de l’habitatge o bé s’haurien d’enfrontar a la mancança d’un clima idoni (açò darrer resulta curiós si tenim en compte que Barcelona també tenia al cap postular-se per als mateixos Jocs).

Imatge de la campanya contra el Jocs

Estes dos visions de futur per a la ciutat i el territori eren les que s’enfrontaven ahir en un referèndum ciutadà convocat precisament a tal efecte (tant a Munic com a altres localitats afectades com Garmisch-Partenkirchen): per a que fora el poble qui decidira si Munic hauria d’optar o no a participar en la lluita per aconseguir ser la seu dels Jocs d’Hivern del 22. Contra pronòstic, la ciutadania va decidir finalment que no toca, que no és el projecte ni el moment que necessita l’Alta Baviera ara per ara. I ho va fer votant contra la candidatura oficial en un 51,56 %, per un 48,44% que va marcar la casella del Sí.

Resultats per districtes. SÜDDEUTSCHE ZEITUNG

Per ara, no he llegit en la premsa seriosa ni un sol titular que qüestione els resultats, ni tampoc a cap polític que defenga anar contra allò que el poble va dir en la consulta. En qualsevol cas, el que més em crida l’atenció és que ningú s’haja plantejat ni tan sols qüestionar la validesa d’un referèndum en el que només van participar 310.669 persones, un 28,9 % del total de la població amb dret a fer-ho. De fet, m’ha costat força trobar aquestes dades en la premsa en estes primeres hores, ja que no les subratlla, pel que fins i tot he hagut de recórrer al web de l’oficina electoral municipal (resultats).

Així doncs, tot i la participació baixíssima; tot i que s’ha imposat l’opció no desitjada pel poder; tot i que sembla que són els col·lectius minoritaris els que han mobilitzat a la seua gent mentre que la massa social del Bayern es va quedar a casa mirant el futbol (o les motos); tot i l’estret marge pel que s’ha imposat el No, Munic no presentarà candidatura als Jocs.

I per què? Perquè ho ha decidit la ciutadania. No importa si han guanyat els nostres o no. Si la cosa ha eixit com tocava o el carrer ens ha respost en contradirecció. Simplement s’han fixat unes normes i s’han donat uns resultats en base a elles que s’han d’acatar. I prou. No sóc tan ingenu com per a deixar-me enganyar tan fàcilment (sé quin és el paper de la ciutadania a la República Federal Alemanya o el rol que juguem els estrangers, també els europeus), però és inevitable sentir-me seduït davant de formes democràtiques com les viscudes en la jornada d’ahir a Munic, un poble un poc meu del que hui n’estic certament orgullós. Unes maneres per cert, que ja les voldria jo per al meu poble, el de veritat. I per al del costat.

10 Novembre 2013

9 de noviembre: ‘Schicksalstag’ o Día del Destino. Una jornada histórica en Alemania (y Múnich)

A pesar de llegar un día tarde (ayer resultó mucho más ajetreado de lo previsto), he ido madurando durante semanas este post para el Quadern. En principio, mi idea era la de escribir un poco sobre la significación del día 9 de noviembre para la ciudad de Múnich, especialmente teniendo en cuenta los hechos aquí ocurridos en diferentes años en relación con el Tercer Reich. Algunas veces la historia puede resultar tan caprichosa y, por qué no decirlo, apasionante, que he decidido ampliar un poco el foco.

Teniendo en cuenta que ayer tuve la oportunidad de manejar una visita guiada en relación con el Tercer Reich en Múnich, y que en el tour pasaron algunas cosas, vamos a empezar por el final.

Putsch de la Cervecería (1923)
Sábado 9 de noviembre de 2013, se cumplían 90 años del intento de golpe de Estado fallido en Alemania perpetrado por Adolf Hitler y sus seguidores en Múnich. Concretamente, la intentona golpista nazi tuvo lugar en la noche anterior, la del día 8, en la ya desaparecida cervecería Bürgerbräukeller. De ella recoge el nombre esta jornada histórica, conocida como el Putsch, o golpe de Estado, de la Cervecería.

Hitler y otros participantes en el ‘Golpe de la Cervecería’ de Múnich , en 1923. / BUNDESARCHIV CC

Durante meses he venido contándole a decenas de personas los detalles de este acto por el que Hitler y sus seguidores del incipiente NSDAP intentaron derrocar a la República de Weimar desde Múnich. Aunque la maniobra fracasó en su momento, no queda duda de que sería clave en el posterior auge del nazismo hasta la consecución del poder en el 33.

En los enfrentamientos que siguieron al golpe fallido, ya el día 9, murieron dieciséis miembros del Partido Nazi, sobre una masa de unas 3.000 personas que desafió a las autoridades bávaras en una marcha por la Residenzstrasse. En concreto, la mayoría de las muertes se produjeron en enfrentamientos junto a la Feldherrnhalle.

Aunque pase relativamente desapercibida, en una pared de la misma Residencia Real muniquesa encontramos hoy y desde hace un par de años una pequeña placa que recuerda a los otros caídos en el golpe: los policías Friedrich Fink, Nikolaus Hollweg, Max Schobert y Rudolf Schraut.

Durante el Tercer Reich, el régimen nazi conmemoró vehementemente el Putsch de Múnich, recordando la memoria de los dieciséis nazis y obviando la de los policías. Fue en desfiles en la Feldherrnhalle pero también mediante otro tipo de actos.

Homenaje a los caídos en la Feldherrnhalle durante el nazismo. /WEB

Actualmente, cualquier muestra de apoyo público a estos hechos y sus fallecidos está prohibidísimo en Múnich. Curiosamente, desde hace algún tiempo sí se viene celebrando los nueve de noviembre un íntimo homenaje a los policías caídos aquella mañana. A mediodía de ayer, mientras explicaba toda esta historia a un grupo de viajeros, y precisamente junto a la Feldherrnhalle, un sonido que más bien parecía una marcha de origen castrense hizo que volviera la vista hacia la Residencia para descubrir asombrado a una pequeña delegación de la Policía rindiendo homenaje a los suyos. El depósito de un par de coronas de flores encargadas por el mismo Estado Federado y el Ayuntamiento de Múnich, junto a un par de agentes montando guardia al lado de la placa completaron la escena.

Homenaje este 9 de noviembre (2013) a los cuatro policías caídos en el Golpe de Múnich

Noche de los Cristales Rotos (1938)
Múnich, la denominada Hauptstadt der Bewegung (Capital del Movimiento) acogería a lo largo del Tercer Reich multitudinarias conmemoraciones en honor a los caídos en el Golpe de la Cervecería, cada 9 de noviembre y con Hitler a la cabeza.

El 9 de noviembre de 1938, estando la plana mayor del Partido Nazi precisamente en uno de estos actos en Múnich, trascendería la noticia del atentado por parte de un joven judío contra el secretario de la Embajada de Alemania en París, Ernst Eduard vom Rath.

Con la Tanzsaal del Antiguo Ayuntamiento de Múnich como escenario, el ministro de Propaganda del Tercer Reich, Joseph Goebbels pronunció el famoso discurso que dio origen al pogromo conocido como Noche de los Cristales Rotos (Kristallnacht).

Galería comercial Uhlfelder, en Múnich, saqueada el 9 de noviembre de 1938. / BUNDESARCHIV CC

Tristemente con Múnich como punto de partida, el acto de violencia supondría finalmente el saqueo y quema de comercios y sinagogas a lo largo y ancho de Alemania y Austria. Se estima que murieron unos 100 judíos aquella noche víctimas de la violencia xenófoba, mientras que decenas de miles (hasta 30.000) de judíos fueron deportados en las horas posteriores a campos de concentración en un acto que se ha considerado la antesala del Holocausto.

Atentado de Georg Elser (1939)
Mucho menos conocidos son los hechos acontecidos en Múnich en noviembre de 1939, también en el marco de las conmemoraciones del Pustch. Hay que matizar en este caso, que la fecha exacta del suceso histórico, que podría haber alcanzado una magnitud mucho mayor de haberse ejecutado según lo previsto, es la de la noche del 8 de noviembre.

Ese día, el joven carpintero de origen suabo Georg Elser colocó una bomba en el salón principal del Bürgerbräukeller, el mismo lugar en el que Hitler había dado una década antes su golpe y dónde tenía previsto realizar un discurso aquella tarde.

Georg Elser. /CC

A las nueve y veinte minutos de la noche explotó el artefacto, oculto en el revestimiento de una columna junto al escenario, solamente unos minutos después de que Adolf Hitler (ya metido de pleno en la guerra) abandonara el lugar tras su parlamento, saliendo así ileso del atentado. Ocho víctimas mortales y más de sesenta heridos causó la explosión, que destruyó por completo la cervecería (hoy encontramos allí el centro cultural Gasteig y el hotel Hilton). En cuanto a Elser, sería capturado aquella noche tras intentar huir del país, para ser confinado durante años en varios campos de concentración y ejecutado, finalmente, en el de Dachau el día 9 de abril de 1945.

El Bürgerbräukeller, el 9 de noviembre del 38 tras el atentado. /BUNDESARCHIV CC

Schicksalstag
Hasta aquí quería llegar con mi post sobre el día 9 de noviembre en Múnich y Alemania, pero la cadena de acontecimientos relacionados con la fecha hacen de ello algo realmente fascinante.

Para empezar, este día es conocido en el país, y especialmente a partir del año 1989, como el Schicksalstag, literalmente Día del Destino. Así de simple: es el día en el que al pueblo alemán le pasan cosas.

No en vano, y si no fuera por su estrecha relación con el nazismo, probablemente hubiese sido designada como la jornada de celebración nacional para los alemanes. Aquí un par de episodios más, y qué episodios:

Caída del Muro de Berlín (1989)
El acto más reciente y seguramente el más presente en la memoria colectiva de los alemanes contemporáneos sea el que tuvo lugar el 9 de noviembre de 1989. La tarde de aquel día y de una forma imprevista, una cadena de acontecimientos condujo a algo tan inesperado como magnífico: la Caída del Muro de Berlín y con ello el principio del fin de varias décadas de división entre alemanes. La reunificación política del país se hizo efectiva casi un año más tarde, el 3 de octubre de 1990.

Caída del Muro de Berlín. /WEB

Proclamación de la República de Weimar (1918)
Pero aún hay más, el día 9 de noviembre vuelve a cruzarse como una jornada histórica para el destino de los alemanes, por lo menos en otra ocasión.

Ese mismo día, en el año 1918 y al final de la Primera Guerra Mundial, Philipp Scheidemann proclamó en Berlín el final de la monarquía (tras la abdicación del Kaiser Guillermo) dando lugar con ello al nacimiento de la República de Weimar.

Philipp Scheidemann (SPD) proclama la República el 9 de noviembre de 1918

8 Novembre 2013

Per què vull que tanquen Canal 9

S’ha escrit molt i molt bé sobre l’anunci de tancament de Ràdio Televisió Valenciana, ara fa un parell de dies pel president Fabra. Així, estic convençut que estes línies escrites des de la distància són més que prescindibles. Vos convide doncs, a fer el mateix que jo vaig fer ja fa molt de temps amb Canal 9: desconnectar i deixar de llegir ara mateix.

Si per una casualitat encara seguiu ací, llegint, vos confirme que, igualment, esteu fent exactament el mateix que jo: seguir connectats malgrat la indiferència. Segurament per morbositat o alguna cosa pareguda. Per això i per res més vaig encendre anit, molts anys després i des d’Alemanya, la mal anomenada televisió pública valenciana.

I com que m’he sentit doblement indignat amb el que han vist els meus ulls, no he pogut deixar d’escriure açò que ben bé podria definir-se com “per què fa tant de temps que vaig deixar de vore Canal 9, per què la vaig posar anit per uns minuts i per què vull que la tanquen i no la tornen a obrir (mentre tot seguisca igual)”.

Manipulació, brossa i balafiament
Podria començar parlant de la cara amable de Canal 9, que la hi ha. És la folklòrica que jo, com alcoià que a més va treballar en la casa durant un temps (com corresponsal de Ràdio 9 fa una dècada) conec bé. El Canal 9 de la retransmissió de la Cavalcada de Reis Mags d’Alcoi, el de les entrades de moros i cristians en directe, el del partit al Collao o el Clariano, el de la pilota per Punt2 (això va morir ja fa, veritat?). I sabeu que vos dic, que fins i tot eixe Canal 9 (que no els seus retransmissors, en este cas) em provoca angúnia.

Perquè no s’enganyem, mentre a la tele valenciana han vingut narrant estes històries durant anys no ens han parlat ni un segon de corrupció política, de deute públic o d’allò que poguera incomodar el poder, des de l’accident de metro amb desenes de víctimes a València a la ruïna de les caixes valencianes o infraestructures com l’aeroport de Castelló i tants altres desastres provocats per la gran política del PPCV.

Tan fa si a Canal 9 programaven a Ximo Rovira fabricant vergonya de ser valencià a dojo, a la Tàrrega o si parlaven de l’oratge, el preu de les taronges a la llotja de València o els dolors cervicals de Farinós al Hércules de Alicante CF. Fum per tot arreu, soroll i al cap i a la fi manipulació i més manipulació. Durant vora 20 anys.

Dos dècades en les que els treballadors de RTVV s’han limitat a amplificar el discurs propagandístic de Zaplana, Camps o Fabra, el dels seus consellers, secretaris autonòmics, directors generals, alcaldes, regidors, jovent… La periodista Iolanda Mármol explicava això mateix en detall amb un article publicat despús-ahir. (Gràcies per la sinceritat final.)

I quina ha sigut la factura que ens ha costat la festa als valencians? Com a poc (i deixant de banda factures i fractures socials i culturals), la que se’n deriva d’un deute reconegut de 1.200 milions d’euros per la nefasta gestió d’un ens polititzat al màxim i mediocre amb, no ho oblidem, vora 2.000 treballadors molts dels quals eren enxfufats del poder.

Nou i el miratge dels darrers dies
Impossible doncs de sintonitzar amb la merda de televisió pública dels valencians que, per la meua banda, només ha merescut que boicot durant anys. Impossible doncs de donar-li la més mínima credibilitat a la suposadament televisió renovada, Nou, presentada ara fa unes setmanes i renascuda després de l’aplicació de l’ERO en que es va acomiadar a uns 1.000 treballadors.

Algú pensa que l’acomiadament d’estos treballadors no ha estat tanmateix marcat per la corrupció i la tendenciositat del PPCV i el Govern de la Generalitat Valenciana? O dit d’una altra forma, algú dubta que la majoria dels treballadors que encara hui formen la corporació valenciana de ràdiotelevisió no són precisament i en bona mesura els enxufats del PP, els amiguets, els submisos o almenys els més indiferents davant la pudor fastigosa d’una casa podrida? A mi no me’n queden, de dubtes, i que em perdonen els bons professionals que segur que se’n salva algun (especialment en les emissores minoritàries, llocs tècnics, corresponsals externs…).

A tot açò, amb la sentència que anul·la l’ERO i l’anunci posterior de tancament de la tele fet esta mateixa setmana, se’ns ha obert un escenari inaudit a la RTVV. Per unes hores, estem acudint a la tele valenciana a una festa del pluralisme, el periodisme crític, la defensa de la cultura i la llengua autòctones dels valencians… Obrint Pas en Nou! Quan ahir la vaig posar per una estona, des d’internet al nostre apartament de Munic, fins i tot vaig arribar a pensar que estava veient al Gran Wyoming en la Sexta.

Fou un miratge, lo del Wyoming, però també lo d’Obrint Pas. En un parell de dies tornaran uns nous comissaris polítics per a seguir manipulant abans de silenciar definitivament la tele, a ben segur. I els treballadors, si segueixen plantant cara com fins ara, faran bé. Per cert, no estaria de més si algun fes a més a més una mica d’autocrítica. Però no hem d’oblidar que estes persones són les mateixes que durant anys han escrit, filmat, editat, llegit, fabricat… textos i històries de mentides i desinformació, pel que, així ho sento, conserven escassíssima credibilitat.

Que tanquen Canal 9, per favor
Per això, el millor que podrien fer és anar-se’n a casa. Ací coincidisc al 100% amb el que publicava al seu blog el company Juan Ignacio Tur: els que ara protesten són els que han fabricat enganys durant massa temps, els autors materials del crim, i ara haurien de pagar.

El que fan amb les protestes d’estos dies els que s’han quedat en la casa és en realitat defendre el seu propi pa, una cosa molt lícita però que no poden disfressar de defensa de l’interés públic. No, els treballadors de Canal 9 no són Els últims de les Filipines, són els botxins, que han canviat de bàndol només quan han vist perillar el propi cap.

Faran bé en seguir protestant, i j segurament me’ls vaja mirant estos dies i ajude a triplicar les dades d’audiència de la cadena. És divertit (llegint esta notícia de VilaWeb podeu passar una estona fantàstica), però no tenen el meu perdó. Sé que és dur, però ara mateix ho veig així: que tanquen Nou i que no tornen a obrir cap ens públic similar fins que els valencians no estem en condicions de tindre una corporació digna, plural, equilibrada, valenciana i en valencià, neta, nova. I si no pot ser, que no siga.

5 Novembre 2013

#rutaBayern: Núremberg. La sala 600 del Tribunal

Hi ha moltes coses que veure a Núremberg, amb el seu centre històric medieval per davant, i només unes poques guarden relació amb el nazisme i la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit però, també les hi ha, i la denominada sala 600 del Palau de Justícia és una de les més destacades.

La sala 600 ara

Construït a principi de segle XX i inaugurat encara per l’últim rei de Baviera (Lluís III, al 1916), el Palau de Justícia de la segona ciutat bavaresa fou un dels pocs tribunals importants que van quedar relativament sencers després dels bombardeigs de la guerra. Per això mateix, i pel fet que Núremberg romania a la zona d’ocupació nord-americana i que havia estat una ciutat fortament vinculada al nazisme amb la celebració dels congressos del partit durant anys, les forces aliades van escollir aquest espai com seu per a la celebració del primer i principal procés judicial contra dirigents i col·laboradors del Tercer Reich.

Palau de Justícia al 1945. /ARXIU MUNICIPAL DE NÚREMBERG

En total, entre el 20 de novembre de 1945 i l’1 d’octubre de 1946 vint-i-quatre nazis van ser processats als denominats Judicis de Núremberg, amb el resultat de dotze condemnes a mort, tres cadenes perpètues, unes altres variables i fins i tot tres absolucions.

Amb els suïcidis al final de la guerra de Hitler, Goebbels i Himmler, i la fugida de Eichmann, Bormann (fallida, com després es conegué) o Mengele, alguns dels principals encausats foren Hess, Dönitz o Göring, qui es va poder suïcidar amb cianur abans de ser ajusticiat després de la sentència a mort. També foren jutjats altres icones del nazisme com von Ribbentrop o Speer i empresaris com Gustav Krupp.

Els principals acusats durant el judici. /VIQUIPÈDIA

Ara, quasi 70 anys després, la part del Tribunal on es varen celebrar els judicis ha estat reconvertida en un espai per a la memòria històrica. La sala 600, aquella on van tenir lloc les vistes i que hom pot recordar dels documentals sobre la matèria, és l’element central de la visita, la qual es pot interpretar sumant-se a visites guiades o bé amb l’ús d’audioguies disponibles en espanyol. Curiosament, aquest espai continua exercint com seu judicial, tot i que només per a processos molt especials. Panels gràfics a l’entrada permeten comprovar els pocs canvis experimentats allà en les últimes dècades.

A la segona planta de l’edifici, sota la teulada, trobem l’exposició principal. Organitzada en onze espais, aquesta exposa tot allò relacionat amb el procés: des dels acusats i els crims pels quals van ser encausats a la composició del tribunal militar, encara a base de les quarte parts aliades durant la guerra (EUA, URSS, Regne Unit i França).

Entrada a l’exposició. / C. DIERENBACH, CIUTAT DE NÚREMBERG

Al meu parer, una exposició senzilla i ben organitzada, dinàmica, per a presentar, recordar i ensenyar un dels episodis més importants del final de la Segona Guerra Mundial.

Nota per al viatger
*El Tribunal i el Memorial dels Judicis de Núremberg estan a Fürther Strasse, amb entrada per Bärenschanzstrasse, 72. Es pot arribar fàcilment amb transport públic des del centre històric. La forma més directa és amb l’U-Bahn U1 o U11 en direcció Fürth, parada Bärenschanze. Ací podeu descarregar un pdf que explica com arribar-hi.

Pel que fa a horaris i preus, el memorial obri de dimecres a dilluns, amb dimarts tancat. Roman obert de 10 a 18 hores, amb l’última entrada a las cinc de la vesprada. L’entrada general costa 5 euros, la reduïda 3 i els estudiants paguen només 1,5 €. Hi ha audioguies disponibles en espanyol.

*Aquest document en pdf, editat i traduït al castellà pel mateix Tribunal Superior de Justícia de Núremberg, explica detalladament el procés i les condemnes derivades del mateix.

Més posts de viatges sobre Baviera a:

28 Octubre 2013

La ola de surf en el canal… Alm de Salzburgo

A base de volver y volver (por razones de trabajo), me estoy empezando a poner a fondo con Salzburgo. Hay mucho camino por recorrer y prefiero hacerlo a mi aire. El otro día, releyendo el libro 111 Orte in Salzburg, die man gesehen haben muss (111 lugares de Salzburgo que deben ser vistos) algo me llamó especialmente la atención.

Siguiendo la estela de una de las atracciones turísticas más curiosas y celebradas de la pariente mayor que es Múnich, recomendaban una visita al canal Alm para conocer la ola de Salzburgo y su grupo de surferos. Como no venía indicada la dirección, ese mismo día y en mi tiempo libre me acerqué a la oficina de turismo en busca de información sobre la ola del canal Alm, la Almwelle.

Lo más divertido fue comprobar que en la oficina de turismo no sabían de qué les hablaba! Al preguntarle, la dependienta primero se rió, luego tecleó en el buscador de su PC y al final se quedó con la boca abierta: en efecto, desde 2011 existe una ola de surf en Salzburgo que, por lo que parece, no conocen (muchos) ni en su pueblo. Más tarde he podido saber, por cierto, que la ola cuenta con el patrocinio del mismo Ayuntamiento.

Tras abortar la visita aquel primer día, en mi siguiente excursión de domingo a la ciudad y dado el paseo de rigor entre iglesias barrocas y chocolatinas con la cara de Mozart, ayer aproveché una vez más las tres horas de tiempo muerto en Salzburgo para introducirme un poco más. Como hacía sol, me puse manos a la obra y crucé el centro histórico, Nonntal y Gneis. A cinco kilómetros del Altstadt resultó estar la jodida!

De hecho, la encontré por casualidad, después de pasear y cansarme de hacerlo junto al precioso Almkanal. Por el camino, preciosas casas unifamiliares con sus jardines, encasilladas entre el prado y el mismo canal de aguas cristalinas. De fondo, majestuoso el Untersberg y los que le siguen (Alpes) camino de Berchtesgaden.

Unas señoras octogenarias en paseo vespertino, curiosamente fueron las que me terminaron de indicar la ubicación concreta de la ola. A ellas les pregunté por la posibilidad de bañarse en el Alm en verano y confirmaron que, no solo es posible nadar, sino que también hay quien hace surf. No andaba lejos de ello.

Al final, no se si por el inusual buen clima de esta última semana de octubre pero terminé encontrando a un grupo de media docena de chavales surfeando ante la mirada de unos pocos curiosos. Sinceramente, no pensaba ver a nadie en el lugar, por lo que llegué desprovisto de cámara. Los grabé un rato con el iPad y tomé un par de instantáneas con mi viejo teléfono.

Uno de los chicos me comentó que son un grupo de varias decenas de personas y que en verano han llegado a juntarse allí un centenar con la idea de pasar un buen rato y refrescarse. Cuanto menos, curioso.

Almwelle

*Nota para el viajero:
La ubicación exacta de la Almwelle es el Heinrich-Meder-Weg, en el distrito salzburgués de Gneis, al sur. Para llegar desde el centro hay que seguir la Berchtesgadner Strasse hasta los límites de la ciudad en dirección Eichet. En la Weidenstrasse hay que girar a la derecha. La distancia del centro histórico es de 5 km aprox. Esta es su web: www.almwelle.com. Normalmente está mucho menos concurrida que la ola del Eisbach en Múnich, por lo que no hay garantía de encontrar surferos.

25 Octubre 2013

D’identificacions, atzar i, directament, racisme

Si açò segueix el ritme dels darrers dies poden succeir dues coses: que el Quadern esdevinga un blog policíac amb personatges que fumen cigarros i peguen hòsties; que a la mama acabe per donar-li un ataquet. O a mi. La detenció policial per no fer res no la contemple, de moment. Sí, una altra vegada capitolet amb la Polizei i, per molt que seguisca sense ser alarmant, ja comença a tocar-me els nassos l’assumpte. El cas és que, casualitat o no, ahir al vespre vaig tornar a ser requerit pels agents de la llei –ja van tres ocasions en deu dies-, aquesta vegada en un tren en la frontera entre Alemanya i Àustria. Haguera dit la Polizei o els de verd –amb carinyo–, però aquesta setmana tocava encontre amb els que van de paisà. En fi, que molt presumir d’acords Schengen, que si plena mobilitat, que si benvinguts a Àustria/Alemanya que açò és la Unió Europea… però a l’hora de la veritat a ningú li agrada que se li cole un maldecap per la porta, entreoberta, de darrere. I qui diu un malote parla d’un moro, un sudaca, un turc o un subsaharià, usant un canal de comunicació despectiu, que al final tots són molt dolents i vénen a un lloc que es diu pàtria quan el millor que podrien fer seria quedar-se en sa casa. Fa uns dies llegia precisament una notícia en la premsa seriosa d’Espanya en la qual s’informava d’un estudi de la Universitat de València, segons el qual una persona magrebina o de raça negra té fins set vegades més paperetes de ser identificat per la Policia espanyola que un ciutadà espanyol, dels bons. Que els ho diguen sinó als gitanos, que són requerits per la poli –recordem, sense fer aparentment gens dolent en el carrer– fins a deu vegades més que els paios. Al final un llig estes coses i pensa, bé, no serà tant. Algun desgraciat fins i tot insinua “alguna cosa haurien fet”. Jo, lamentablement, reconec que hi ha dies que sóc dels que es llegeixen aquest tipus de titulars i passen de pàgina en arribar al segon paràgraf. Mal fet, ho tinc clar, i més a estes hores que tinc la sensació de sentir alguna cosa similar en les meues pròpies carns. No vaig a dir ací que els alemanys són racistes, dubte que ho siguen més que els espanyols; imagine fins i tot que la seua Policia ho és en la mateixa mesura que l’espanyola. Ni més ni menys. Però haver-ne, n’hi ha. I d’això em queden pocs dubtes. Sinó, no m’explique com m’ha tocat la loteria de la identificació en el tren a Salzburg mitja dotzena de vegades en divuit mesos. “Baixet, pell fosca, pèl negre, tres dies sense afaitar-se, és el nostre home”. Açò o alguna cosa semblant delatava la cara d’un dels agents d’ahir quan li va moure el cap al seu company al meu davant, en el vagó de tren a la vora de desenes de persones, perquè em demanara la documentació. A mi i a ningú altre d’entre tots nosaltres (o tots ells, els rossos). I jo, imbècil de mi, en vore a l’home fer-li el senyal al seu company fins i tot els vaig fer lloc al meu costat pensant que el que volien era asseure’s. En fi, una peli que ja he vist en altres ocasions en la mateixa frontera a Freilassing. Solament recorde un d’eixos dies en els que va entrar la Policia a passejar pel vagó on jo hi era i no em va requerir els papers. Aqueix matí li’ls van demanar a un altre viatger i, no invente res, va resultar ser un ciutadà africà amb pinta de nouvingut. Alt, clar i en vocabulari d’est gent: un negre mal vestit amb tot de cara, o tot en contra, per a acabar en un avió de retorn al seu país. Volguera relatar ací una altra cosa, com que el tren a Salzburg és una gràcia, que les iaies que van d’excursió a Chiemgau són la monda, l’impacte del paisatge. Tot això és veritat, però allò altre també. I ja comence a cansar-me d’aquesta història. Li pese a qui li pese, per molt que els agents d’ara et reclamen amablement, per molt que et somriguen, allò que amaga el seu somriure té un nom molt clar. Ni seguretat nacional, ni atzar, ni protocol, ni llets. D’això, que jo sàpia, se’n diu racisme.