Mentirijillas (o la verdad sobre esas inscripciones en tiza tan comunes en Baviera)

Uno de esos raros apuntes, en la puerta de una iglesia de Freising

Me pongo colorado, solamente de pensar en ello. Hace un par de meses, quizá tres, una turista que llevaba en uno de mis grupos me preguntó por el significado concreto de unas anotaciones en tiza que se repetían en numerosas puertas del centro de Múnich. Confieso, no tenía ni puñetera idea sobre aquello, pero recordé al instante el dudoso –ahora lo veo así- consejo que me dio una vez un compañero más experimentado: “Nunca digas no lo sé”. De esto, de qué contestar cuando te preguntan algo que no sabes, ya pienso otro lunes por donde salir; ahora me voy directo a la pregunta concreta de aquel día y a mi respuesta. “Lo tengo que confirmar, pero un guía muniqués me explicó que se trata de inscripciones que realizan técnicos de los servicios públicos de la ciudad, al revisar las fincas”. O esto o algo por el estilo contesté. No tengo por costumbre mentir a los viajeros que acompaño, de hecho no sé si lo he vuelto a hacer, aunque ese día cayó una y gorda, pues lo que en realidad debería haberle contestado a la chavala era: “Mira, lo siento, pero me coges en bolas”. Ha llovido a mares desde aquella mañana pero hoy me he tropezado por casualidad con otro de esos misteriosos letreros, en una excursión con Mariola a Freising. Ha sido a la puerta de varias iglesias y casas antiguas del centro histórico. Supongo que con el mogollón del verano entonces no presté la debida atención al tema de las pintadas, pero este domingo no me he podido resistir y me he puesto a investigar como mandan los cánones: Wikipedia en pantalla. Tratándose de la Baviera católica no es extraña la verdad del asunto del revisor del fincas (y me vuelvo sonrojar), si bien una vez conocida reconozco que no ha sido el final esperado –yo lo hubiera apostado todo a los técnicos del Ayuntamiento dejando marcas-. A lo mejor en mi pueblo estos epígrafes podrían ser cosa de un quinqui en función de si el edificio señalado estuviese listo para robo o no, pero aquí esas historias y a estas alturas, no suceden. Según la Wikipedia, que tiene nombre de chiste pero es una enciclopedia de lo más cojonuda –no hagáis caso de los que reniegan de ella como fuente, se la repasan en la intimidad-, estos graffiti en tiza vienen a colación de la celebración cristiana de la Epifanía, en la noche del 5 de enero. Según parece –ahora me queda la confirmación carnal vía preguntarle a una monja-, los niños de Baviera, imagino que los más beatos, salen a la calle esa tarde cantando villancicos acompañados de sus seres queridos. En algunos casos además recogen caramelos, regalos o ropa usada para las personas desfavorecidas –los pobres de toda la vida-, en lo que es una de tantas campañas puerta a puerta. Estos cantores de villancicos que emulan a los tres magos, conocidos los primeros como Sternsinger, terminan de echar la tarde cometiendo una bendita fechoría. Bendita fechoría porque sus pintadas, que van en tiza, son en realidad apuntes de religión. La inscripción en las puertas es siempre la misma, o casi, con algunas variaciones según el pueblo y el año. El mensaje suele ser 20 + C + M + B + 12 (ó, 13, 14…) y en realidad hace referencia al año de la marca (por ejemplo, 2012) y las iniciales de Christus Mansionem Benedicat (Dios Bendiga esta Casa). Casualidad o no, estas tres iniciales coinciden con las de los tres magos en latín: Caspar, Melchior et Baltassar. Una vez bendecida la vivienda en al día de la Epifanía, se deja la pintada en la fachada durante tiempo indefinido para que se consuma con el paso del tiempo, la lluvia, etc. Visto lo visto, queda resuelto el enigma de las pintadas con un desenlace a la altura de esta tierra tan cristiana. En lo que a mi respecta, solo cabe esperar que por una casualidad de la vida mi viajera termine leyendo este artículo, conozca la verdad y acepte mis disculpas. Como diría Juan Carlos, “no lo volveré a hacer” (lo de colarle mentirijillas al personal).

Más información:

Conocida la historia, veo que corren por la red unos pocos posts cristianos sobre el tema. Al menos uno en español:  Una antigua costumbre para la Epifanía

Llenar la cesta en Alemania no es fácil

Corre el tiempo y hay cosas a las que sigo sin acostumbrar el cuerpo, por mucho que ya lleve un año apalancado en Múnich. Es incomprensible, me veo cascando rabias, pero algunas de estas cosicas que más me crispan últimamente no son precisamente trascendentales. Por ejemplo, me jode que no veas salir con mi cesta tan devanit a hacer la compra al supermercado y acabar peregrinando por todos los habidos y por haber en el barrio, única manera de llenarla.

Que digo yo que si un empresario valenciano, que somos unos cutres, ha encontrado la fórmula para meter todo lo que te hace falta en un mismo supermercado, ¿cómo es que los alemanes, que son más listos que los listos y nos sacan dos cabezas en casi todo, todavía la están buscando?

Porqué, al menos aquí, no la han encontrado ni de largo. Ni un triste híper en toda la ciudad –lo más parecido es el Kaufland; ay, bendito Kaufland, cuanto que te hecho de menos ahora que estamos a tomar por el saco y un poco más!-. Ni un solo tenjelman ni un Edeka ni leches en el que poder llenar un carro, gastarte 50 euros como Dios manda y olvidarte de rollos en una semana.

Aquí, llegas al súper –por decir algo-, rebuscas en las estanterías, compras cuatro cosas, pagas, y te vas al siguiente. Así, dos o tres veces antes de volverte a casa, lo que puede incluir incluso una visita al bio de rigor o al ortera, que por cierto no es vendedor con un polo rosa de lacost, es un supermercado de bebidas.

Claro, que luego pongo la tele en internet y me veo al empresario valenciano, el del supermercado bueno, sacando músculo y regalando perlas a los españolitos del tipo “tenemos que trabajar como chinos para seguir viviendo como españoles” -no me jodas Juan!-.

Pues eso, que visto lo visto no tengo ni puta idea de qué es mejor, comprarlo todo en Mercadona o hacer un vía crucis por los supermercados del barrio.

(Això sí, mama, el safrà per a la paella i la gasosa de paperet, segueix enviant-les, que d’això no en tenen en les botiguetes.) 

De la derrota de la política

El tripartit alcoià tot just acaba de morir i és massa d’hora per a saber l’abast real de la crisi política que s’ha obert a l’Ajuntament d’Alcoi -d’entrada és una crisi enorme però no està clar que la cosa no acabe anant a pitjor-. Amb tot, n’hi ha algunes coses segures, com ara que el trencament del tripartit ha sigut una derrota de la política en majúscules.

Si el 22 de maig de 2011 va significar a Alcoi el fracàs d’una forma de fer política -la del Partit Popular-, en només un any s’ha constatat, i sense necessitat de passar per les urnes, que la forma alternativa que ens havien oferit ha sigut un altre fiasco. I pitjor encara, que aquest missatge no ha estat enviat ni tan sols per la gestió, sinó que han sigut els mateixos polítics els que l’han fabricat des de dins.

I si ells que la duen entre mans ens transmeten desconfiança en la política, com volen que la gent, que cada dia ho té més negre en la seua rutina, els atorgue un mínim de confiança? L’altre dia comentava ací mateix que el PP alcoià tenia el cava en la nevera, esperant el trencament del tripartit. No sé si han brindat o no el cap de setmana, però en realitat ells tampoc tenen res que celebrar. En uns mesos han perdut la confiança del poble d’Alcoi i a més a més han posat en escena una altra lluita ridícula pel poder intern -i dins d’un mateix partit-.

Sobre això i en clau alcoiana -perquè al final la política està fracassant en termes semblants a tot Espanya-, si n’hi ha algun polític beneficiat de la derrota institucional, eixe és en realitat David Sabido Bustos. Més enllà de carismes, idees, projectes, etc -almenys el d’UPyD és democràtic, perquè la cosa podria ser pitjor-, els polítics de dins estan obrint-li la porta gran de l’Ajuntament d’Alcoi a qualsevol idea que sone diferent i nova.

Per acabar, un últim comentari sobre aquesta gran cagada que tenim ara al damunt: el demà. Aquest dilluns ja llegisc condiciones i pegues des de l’esquerra a l’hora de seguir endavant amb el Govern de progrés, en aquest cas bipartit i en minoria. Les negociacions són lògiques i necessàries en aquestos casos, però més ens valdria que aquesta vegada siguen efectives, ràpides i segures. O això, o no n’hi haurà prou amb dos governs per a Alcoi en quatre anys.

(De la via transfuguista millor no me’n faig ni menció. Per ara.)

La lenta agonia del tripartit alcoià (part II, acta de defunció)

Miracles a la Verge de Lourdes. La cosa estava més que clara i en tornar a casa anit vaig comprovar, efectivament, que el temps del tripartit s’havia esgotat. El Bloc abandona el Govern, titula ARAMULTIMÈDIA. O siga, que “el nou temps polític per a Alcoi”, el govern de progrés organitzat  transversalment per a sort de la ciutadania, el “Vicealcalde” i altres monades per l’estil ja són història. Aneu preparant les esqueles, el tripartit alcoià, el breu, ha mort.

Així de compungits van comparèixer al BLOC d’Alcoi divendres per a anunciar que trenquen palletes amb PSOE i EU. /ARAMULTIMÈDIA

I com diu Lídia Vila a la seua anàlisi d’anit: xiquets valencians (progressistes), si lo d’Alcoi havia de ser el banc de proves per a assaltar la Generalitat en 2015, ja podeu arrencar a córrer.

La lenta agonia del tripartit alcoià (part I, esperant sentència)

Obrir el diari a 2.000 quilòmetres de casa i llegir que el Govern alcoià progressista -no era així com volíeu que vos nomenarem?- està a un tres i no res d’evaporar-se, és d’un dolorós insuportable. Amb un any i escaig ha tingut prou esta gent per a dilapidar un acord que va costar una dècada de construir.

Siga com siga i abans de tocar a morts, són moltes les coses -dolentes- que ja han quedat a les clares estos dies. Per citar uns exemples:

1. Que Rafa Carbonell i per extensió el BLOC d’Alcoi va viure la seua gran nit el 22 de maig de 2011. El sendemà, van començar a desinflar-se i segons sembla encara no han parat. (Rafel, ara ja ho tens clar veritat?)

2. No diré el contrari, potser la llista del BLOC per a les eleccions municipals estava plena de bones intencions, però anava escassa de polítics. I pitjor encara, no tothom que acompanyava al candidat en la victòria eren pacosblays. D’haver sigut així, estic convençut que hui no estaríem on estem.

3. Que l’Acord per a un Govern progressista a l’Ajuntament d’Alcoi signat pel PSOE, BLOC i EU és una mentida. En realitat, i pete qui pete, el que van signar fou un document de mínims disfressat, un encaix pel qual totes i cadascuna de les potes del tripartit es van assegurar un trosset del pastís. Com sempre, una partida de Quién es quién, que damunt es va jugar mal i que ha portat conseqüències desastroses – això ja va quedar palés des del primer moment, el dia que Majo Pallarés, independent incorporada a la llista del PSOE com número 3 i quasi exclusivament per a ser regidora de Cultura, va renunciar al seu càrrec com regidora, però no com assessora-.

4. Que no crec que tot siga culpa del niño pijo de la izquierda alcoyana. O el que és el mateix, que Toni Francés, Paco Agulló i els seus respectius van digerir igual de mal o pitjor que Jordi Sedano la victòria electoral del BLOC i de Rafa. Diria que cap dels tres ho ha superat, tot i que només seria lògic que Sedano seguisca coent a hores d’ara. Per tant, o molt m’equivoque, o això és un obstacle insalvable de cara al futur.

5. Que per a fer trastades, ningú com el Partit Popular. Ells almenys són capaços de cagar-la fins al fons -per exemple i a Alcoi promoure grans obres il·legals o signar contractes a favor d’empresaris corruptes- i disfressar-ho d’un gran triomf als ulls de la ciutadania. Jo almenys no he oblidat a Fernando Pastor assegurant no fa tant que l’Hotel de la Font Roja era qüestió d’hores o al mateix Jordi Sedano jurant que lo de Serelles era “impecable” i que el cagao de la Rosaleda era “culpa de la Carrasca”. Atenció, ho venien fabulosament, tant que Alcoi va tardar deu anys en assabentar-se’n que lo de la Canal era un farol. En canvi l’esquerra… són capaços de fer un ridícul espantós amb 20.000 euros pel mig.

6. És inevitable preguntar-se què hauria fet Toni Francés si en comptes de cagar-la Anna Serrano, nacionalista i assenyalada des del primer dia, l’haguera pifiada algun regidor membre del seu partit. I és més, què farà endavant l’Alcalde si ocorre alguna cosa semblant? Si no actua de la mateixa forma que ara, la seua credibilitat institucional estarà més que debilitada.

7. El més trist de tot: es trenque hui o no, el govern alcoià de PSOE, BLOC i EU ha signat per endavant la seua acta de defunció. El soterrament és només una qüestió de temps, que pot tardar hores, setmanes o, amb sort per a ells, el que resta de legislatura. No només del gabinet, també de part dels seus membres que sense saber-ho ja han passat a la categoria de cadàvers polítics –léase Anna Serrano, però també més prompte que d’hora gent com Jordi Martínez i per altres motius Paco Blay o Manolo Gomicia-.

8. Que no hauríem d’oblidar que el Partit Popular d’Alcoi, suposadament en hores baixes, ja ha posat a refredar el cava mentre encara no hem acabat de torcar la seua merda, la qual cosa no és poca cosa.

Per acabar un desig, sinó una utopia (seria més factible si no parlarem de polítics que a més pertanyen a partits polítics). Per somiador, per ignorant, per desconnectat, pel que siga, reconec que voldria tornar de treballar este divendres al vespre i trobar-me, en encendre l’ordinador, que aquesta situació que semblava insuperable s’ha resolt per a bé finalment. Sí, voldria donar-li la raó a Toni Francés i confirmar que en realitat aquest episodi ha estat només un sainet i no una pel·lícula de cinema negre.  Mal schauen (ho teniu en les vostres mans).

Antoni Miró, polítiques culturals i la vida més enllà de la Carrasqueta

Obra d'Antoni Miró 'Burka blau', inclosa a l'antològica de l'IVAM. /ANTONI MIRÓ

Obra d’Antoni Miró ‘Burka blau’, inclosa a l’antològica de l’IVAM. /ANTONI MIRÓ

Mentre mig Alcoi i jo mateix celebrem que el nostre Antoni Miró per fi he entrat per la porta gran a l’Institut Valencià d’Art Modern -recordem: les tenia totes tancades per motius polítics des de 1995-, hui voldria deixar un petit post cultural en clau alcoiana. Però no per a comentar res d’Antoni Miró, artista enorme i compromés al que admire i respecte, sinó de Núria Fuster. Per què? Senzill, malgrat el boicot dels organismes oficials valencians, Antoni Miró és un pintor consolidat i ben atès, que no necessita per a res que un matat com jo li balle l’aigua. Sense anar més lluny, hui centra l’atenció de les portades i les seccions de Cultura de tots i cadascun dels mitjans de comunicació d’Alcoi i Polònia. Però Núria Fuster, qui per cert tampoc necessita que li facen la rosca i a qui no conec en carn i os, a ella no l’he llegida per cap de lloc en els últims dies als diaris de la terreta. Açò no és una competició, ni una cosa excluye la otra, però opine que no ens aniria malament si de tant en tant ens donara per comentar allò que fa gent com Núria, qui per cert és alcoiana -no ho havia dit-, escultora i viu a Berlín. Segons he pogut saber per El Cultural, que podríem dir és al diari EL MUNDO lo que el Ciumenge al periòdic Ciudad de Alcoy, Núria Fuster ha estat estos dies per Madrid amb motiu de la inauguració de la seua exposició Don Quijote también esculpió el aire a la Galería Marta Cervera de la capital del regne. No sóc un entès, si voleu llegir comentaris sobre la subtilesa dels materials, la sinuositat de les formes i eixes coses, aneu directament a la pàgina de la galeria i llegiu el que diu l’artista -qui millor que ella per a explicar el que expressa el seu treball-. Jo em limite a dir que tant els quadres d’Antoni com les escultures de Núria que he pogut observar em pareixen d’una bellesa enorme; que tardar disset anys en complir un compromís no té lògica ninguna -més enllà de la lògica il·lògica i roina dels polítics-; i que al poble tenim autors, artistes i gent que fa coses super interessants a l’altra banda del món -hui és Núria, però són alguns més-, mentre a casa no en tenim ni puta idea. És el que té la Carrasqueta, que ens entaranyina.

Escultura de Núria Fuster ‘Sin título’, de l’exposició ‘Don Quijote también esculpió el aire’. /NF

Función en Versión Original (subtitulada)

Por increíble que parezca, el teatro en español se va haciendo un hueco lentamente en la cartelera escénica muniquesa. Esquina al sur, que lleva un lustro haciendo teatro con ñ en Baviera, estrena en noviembre su último espectáculo

Carmen María Aparici en un ensayo de ‘Criminal’. /JUAN PABLO DE LA CRUZ

Me cruzo un par de mails y quedo a tomar unos vinos con Carmen María. A ella le ha llamado la atención encontrar un tipo raro al que le da por muniquear, con ñ, en Múnich y a mi me apetece, bastante, teclear sobre lo que ella y sus compañeras y compañeros hacen. En el fondo, no somos tan diferentes, aunque mi entrevistada -ahora entrevisto así- pertenezca a esa generación extinguida de españoles que se establecieron aquí hace un porrón de años, cuando España iba bien y esas cosas.

Pero no hemos quedado para hablar de Carmen María Aparici Sendra, para más señas de Gandia e inevitablemente ingeniera, nos entrevistamos para hablar de teatro en español en Alemania. Concretamente, de Esquina al sur, lo que yo hubiese descrito a bote pronto como un colectivo escénico amateur. “Sobre la etiqueta amateur, profesional, principiantes… eso mejor júzgalo tu mismo cuando vengas a vernos, pero yo nos consideraría profesionales sin interés económico (que trabajan) por la difusión de cultura”, me enfatiza Carmen sobre el asunto. Aunque aún no los he visto en vivo y en directo, tiene razón en una cosa: uno puede ser un profesional enorme en cualquier cosa a la que dedique todas sus fuerzas y no ganarse la vida por ese camino. En su caso, subirse a un escenario por amor al arte “es un privilegio, ya que todos tenemos nuestros trabajos que nos dan seguridad económica”, añade.

Un lustro llevan haciendo teatro en español al norte de los Alpes, desde que los miembros fundadores de Esquina al sur se conocieron preparando un montaje de La casa de Bernarda Alba, en 2007. Después surgirían nuevas oportunidades y posteriormente dieron un paso al frente al convertirse, en 2009, en una asociación cultural regulada aunque sin ánimo de lucro. “Las ganancias de cada producción sirven para cubrir los gastos de la siguiente producción, así como para el alquiler de un lugar donde realizar los ensayos, comprar el equipo y el material para promocionarnos o como agradecimientos simbólicos a los artistas que nos ayudan”, comenta Carmen María.

Objetivo
Por encima de todo, Esquina al sur tiene un objetivo que parece fundamental y compartido: “La creación colectiva sin ánimo de lucro para la difundir la cultura hispana en Múnich”. A partir de ahí, el grupo ha ido articulando su propuesta artística, consistente en el montaje escénico de una obra por temporada. “Cada año preparamos una media docena de representaciones” del montaje elegido, explica Carmen María, actriz y bailarina, añadiendo que generalmente las reparten en una campaña de otoño y una de primavera.

Precisamente estos días de noviembre el grupo ultima el montaje escénico para la presente temporada, que presentarán a finales de mes. En esta ocasión, se trata de Criminal, una obra que lleva la firma del dramaturgo argentino Javier Daulte. Estrenada a finales de los 90 en Buenos Aires y medio camino entre el género policial y la comedia, Criminal es un melodrama protagonizado por un matrimonio y sus respectivos psicoanalistas, cargado de mentiras y engaños.

El montaje muniqués está dirigido por Lucía Rodríguez-Pschorr e interpretado por Sergej Gordon, Regla María Ramírez, Javier Mulero, Irene Fombellida y la misma Carmen María Aparici Sendra.

Teatro con subtítulos
Aunque pueda parecer una broma, Criminal llega a Múnich acompañada de subtítulos en alemán, y es que una cosa es el teatro con ñ en Alemania y otra bien distinta renunciar a la parroquia. “Estamos dirigidos al público hispano y al alemán o extranjero que reside en Múnich y alrededores con interés por la cultura hispana”, recalca Carmen María, para subrayar que han incorporado un sistema que permite complementar sus representaciones con subtítulos proyectados en la parte superior del escenario. “Esto ha motivado al público de lengua materna no hispana a venir al teatro, lo cual nos complace”.

Versiones y originalidades a parte, Carmen me comenta también el gusto del grupo a la hora de combinar autores clásicos y contemporáneos; de tocar todos los palos a su alcance; que son ibéricos y americanos, o que en Esquina al sur están los que se ven y los que no –como siempre en el teatro, hay vida más allá del escenario-.

Sin darnos cuenta, entre historia e historia se han consumido por completo nuestros vinos, varios, y se baja el telón. Receso. ¿Y el segundo acto? Eso queda para los días 25, 26 y 27 de noviembre en el Rationaltheater*.

La directora Lucía Rodríguez-Pschorr durante un ensayo. /J.P. DE LA CRUZ

Esquina al sur ultima estos días la representación de ‘Criminal’. /J.P. DE LA CRUZ

*Las funciones de Criminal en Múnich están programadas los días 25, 26 y 27 de noviembre en el Rationaltheater a las 20 horas, con reserva de entradas anticipada en el mail ticket@rationaltheater.de. Los precios oscilan entre los 11 y los 16 euros.

Viatge al sud-est d’Àsia (I): confirmat

Ja fa temps que venim rumiant esta possibilitat i per fi ens hem fet avant: el proper 18 de gener encetem les primeres vacances grosses en molt de temps i marxem cap a Tailàndia, motxilla a l’esquena. Cinc setmanes de presa de contacte amb Àsia (que ens han de portar també a Laos, Vietnam i Cambodja). Amb molta faena encara per davant, de moment hem començat a consultar la infinitat de blogs de viatges que ofereixen consells a l’hora de visitar la zona. Per ara em quede amb les experiències de la periodista Cristina Fernández (a Sapa), els consells del blog Viajando por ahí i els d’un clàssic, per a mi, com Pau i el seu Pachinko. Precisament a través del blog d’un altre professional dels de tota la vida, Paco Nadal, vàrem confirmar que la millor forma de volar a Tailàndia des d’Europa passa sovint per fer una escala a Aràbia. En el nostre cas, hem reservat el vol a Bangkok amb parada en Abu Dhabi, amb la companyia Etihad Airways*. El vol ens ha costat una mica menys 600 euros per persona, anar i tornar des de Munic. I el millor, tarifa no reemborsable. O siga, que no n’hi ha volta de fulla, marxem a Siam.

*Qatar Airways o Fly Emirates, les altres dos companyies àrabs que ens havien recomanat, també oferien preus competitius.

El taxista ful

Sucede algunas veces que cargas una película en tu ordenador por obligación, casi por no hacerle el feo al amigo de turno que te la ha recomendado. Por esto y por aburrimiento, más que por convencimiento, nos pusimos a ver anoche El taxista ful. Tremenda sorpresa y agradable. Seis años tiene ya este montaje en forma de documental falso que a mi me llega tarde, más vale tarde que nunca. Pepe Rovira, el taxista de palo, ni era ni es ni será taxista. Poco importa, lo suyo en la ficción es como el Dinero Gratis, que hay quien lo exige, y punto, a sabiendas de que no se lo van a dar. Cuestión de actitud. De actitudes y de dos mundos casi antagónicos que se tocan habla, a ratos susurra, El taxista ful. Una película seguramente pensada para adoctrinar, más que para cualquier otra cosa, y que sin embargo lo hace con una gracia insólita. En fin, será porque, igual es cierto, estamos todos los de abajo más cerca los unos de los otros de lo que nos pensamos; o será porque El taxista llega para “agujerear la realidad y romper muros”, como dice Rovira. El caso es que agujerear, agujerea. Y además lo hace con tino, sutilmente. Más que un ful, un título imprescindible disfrazado de obra menor.

El taxista ful from Juan Perez on Vimeo.

La venedora borda (recibe su merecido)

Hi ha una botigueta a Viktualienmarkt, mercat central de Munic, que no ven fruites ni verdures. Ni carn ni peix. Duftschmankerl s’hi dedica a vendre precisament això, cosetes que fan oloreta. Regalets que són animalets tallats en fusta, corones de flors seques i altre tipus de fragàncies i elements de decoració ornamental. Tot ben parit i ben presentat -carn de polseguera en el traster, que diria l’altre-, si no fora perquè la senyora que ven estes cosetes, Frau Fett, és el més paregut a una bruixa que he vist en ma vida.

No carregaria les tintes contra vostè, Elke C.Fett, si no fora perquè quasi em trenca la càmera de fer fotografies l’altre dia d’una manotada. Recorde-se’n, el meu delicte va ser tractar de fotografiar els seus regalets, com una gràcia -és que tinc cara d’espia industrial?-. Però li diré més encara, el meu delicte té delicte, el que no té nom és el bonegó que li va arrear este mateix dilluns a la bona d’Adriana, la meua convidada colombiana, per la falta greu d’haver-li tocat una figureta amb les mans. Una falta greu terrible, si tenim en compte que mentre vostè bonegava a la xicona, esta treia 20 eurets per a tractar de pagar-li la figureta, que més que tocar estava comprant. Sí senyora Fett, la seua tenda és preciosa, vostè és una estúpida i jo m’he quedat més que tranquil tirant foc per les tecles del meu ordinador. Queda escrit.

(Ya ves Adriana, lo prometido és deuda.)