Tagged: comentari

Blau de gener

Després de molts dies d’espera, dijous va amanir un dia completament blau a Munic. Gener pur, és a dir fred, sol i llum per tot arreu que em van empényer a eixir al carrer en busca d’algunes imatges blaves. Esta és la que més.

Primeres pedalades

Donde fueres, haz lo que vieres. El dia que la nostra casera va assabentar-se que havien portat les nostres bicicletes a Munic va fer una rialla i va exclamar en alemany una frase d’aprovació que vaig ser incapaç d’entendre (fou la setmana passada). Després va voler remarcar, en anglès, que la bici és la millor manera de moure’s per la ciutat, i no només pel barri. Em va explicar fins i tot que el seu marit, que va per la cinquantena, la usa cada dia per anar a treballar a l’altra banda de Munic, onze quilòmetres enllà. Ho fa ploga, neve, faça vent o, amb sort, un dia extraordinari de sol. La veritat que no n’havia pensat, per molt que l’ús urbà de la bicicleta m’encanta, d’anar a l’acadèmia d’alemany pedalejant. I és que són nou quilòmetres d’anada i nou de tornada, l’oratge al gener no convida i, per si fora poc, em cal travessar algunes de les poques costeres que hi ha per ací. Porte uns pocs dies d’escola i ja he completat el trajecte en un parell d’ocasions sobre dos rodes. Confesse que m’he sorprès en descobrir que els carrils bici van plens de gent tot i el fred i també que les sensacions pròpies han sigut extraordinàries. Estic segur que el meu esperit s’acostumarà aviat a la bicicleta, sense cap dubte abans que el meu cul.

Costum en VO

És mitjanit i torne a casa amb Mariola en el primer cap de setmana que passem junts a Munic sense lletra petita. Estic queferós, així és que deixaré un comentari. Hem volgut aprofitar el dissabte en la nit per a iniciar una cosa que estic convençut acabarà sent un costum mentre visquem ací: el d’anar al cinema. La senyora Henze ens ha preguntat, abans de marxar de casa, si anàvem a veure’n en alemany. No, encara no ens ha arribat eixe moment (ni de bon tros!) i ens hem de conformar amb cine en versió original. A diferència del que passa a Espanya però, ací és fàcil trobar projeccions de cinema sense doblar i no només de pel·lícules independents. És tan corrent que la gent veja pel·lícules en versió original, especialment en anglès, que de la VOS passen a la OV. És a dir, que no els calen els subtítols. Nosaltres estem en la fase en la que fan més paper que nosa, però estic convençut que eliminar-los és, a la llarga, com retirar-li el flotador a un xiquet que vol aprendre a nedar: accelera. Casualment, escric a deshora accelerat després de la peli d’esta nit, però és més per l’adrenalina del Joc d’Ombres, que per la manca de subtítols en la pantalla. I és que Guy Ritchie ja fa temps que ha deixat de ser director de culte però almenys continua imprimint el seu segell a les superproduccions de Sherlock Holmes. Però la crítica li la deixe a Film Affinity, perquè açò és un comentari i és la una de la matinada. Si de cas adjunte una imatge que he agafat del web oficial, per acomiadar-me. Bona nit.

Línia invisible

Porte mesos albirant, preparant, anunciant… un canvi d’etapa en la meua vida, però si haguera de marcar aquest canvi amb una ratlla, la data seria la del 31 de desembre de 2011.

Passades les dos del migdia d’aquest dissabte gris, amb la carretera plena de neu i una tempesta horrible -per sort, d’aigua-, hem arribat per fi a la nostra destinació, Munic. Ha estat el final de viatge, després de 1.800 quilòmetres de trajecte partits en dos dies, mitja vida en el capó d’una berlina de lloguer i dos nebodes, inesperades, als seients de darrere.

En la memòria queden unes festes de Nadal estranyes, curtes, però extraordinàries, en les que he sentit de ben a prop el calor tan especial que em proporciona la meua gent. Per davant, ara sí, un nou temps completament desconegut, el que suposa una sensació del tot nova. En parlarem.

Un ou fregit, una bajoca seca i la sensació d’estar a casa

Amb 24 hores d’antelació per problemes d’agenda, anit vàrem commemorar el Sopar del pobre, una de les tradicions gastronòmiques de la meua terra que més m’estime des del mateix dia que vaig comprendre la delicadesa dels seus ingredients, els que es mengen i els que no.

Només van faltar a la cita, per sort per a Mariola, les sardines de bota, tan impossibles de trobar a Munic, com impensables de portar en una maleta. Les que sí havien arribat entre l’equipatge, temps enrere, eren les bajoques seques, mentre que la festa la van arrodonir un pessic de tomaques eixutes italianes i una botella de vi jove de Jumilla, molt recomanable per cert.

S’ho podeu imaginar: dos ànimes dins d’un cossi sopant en soledat a les nou en punt, pijama i tot; dos ous fregits, unes bajoques seques torrades i un tros de peix amb sal per a enganyar el cos en el plat; sense loteria ni esperances de ser més rics demà que hui… En canvi, amb molta felicitat, la sensació d’estar a casa, la de veritat, per un moment i l’advertència que la distància no implica l’oblit d’allò que un més s’estima. Anit, aquestos sentiments van prendre forma de Sopar del pobre, per molt que l’assumpte no anava de loteries.

L’hivern

Puntual amb la seua cita, l’estació freda s’ha presentat este dimecres a la porta de casa. Ha vingut en forma d’una intensa i copiosa nevada que, per a ser sincers, va començar ahir i hui al migdia encara no ha acabat.

Amanint un viatge al sud

No és la primera vegada que preparem un viatge en cotxe de Munic a Alcoi. Aquest mateix camí ja el vàrem recórrer per carretera, una vegada, Mariola i jo. Fou en 2005, amb el nostre C2 i sense el més mínim pensament que un dia recalaríem en aquesta ciutat.

Ara, de cara a Nadal, portem entre mans un segon viatge per carretera entre Alemanya i casa nostra. No ho fem per turisme, o per por a l’avió, ni tampoc pel gust de passejar-nos en ple desembre per les carreteres de mitja Europa. Simplement hem trobat en l’asfalt l’opció menys cara de recórrer els 1.800 quilòmetres que separen l’inici i el final del nostre trajecte, a unes hores de Nadal. Ja que estem, aprofitarem més endavant la tornada cap a Baviera per a fer-ho amb la saca plena.

De moment, preparem l’anada. I també vindrem carregats, com la gent del sud als que sempre he observat amb distanciament abaixar per l’autovia del Mediterrani durant els mesos d’estiu, en el seu camí de França, Holanda o Alemanya cap Algesires, i algun punt del Magreb.

Ara nosaltres som els magrebins i vindrem per la A7 camí del sud. Ho farem acompanyats per altra gent del sud. Just quan escric aquestes línies llegisc al blog 3.500 Millones, de capçalera, les bondats de viatjar compartint vehicle. Abarateix el trajecte i redueix la contaminació. Com que Mariola sempre ha sigut una persona molt avançada, ja fa dies que va col·locar un anunci a internet per a compartir el nostre viatge d’anada amb la berlina que hem llogat. A hores d’ara hem esgotat els passatges, serem quatre els qui farem aquest viatge d’emigrants que tornen a casa a menjar-se els torrons en companyia. En un dies.

Ostpark

Encara no els conec tots, però Munic està salpicada de parcs enormes on desconnectar de la ciutat és senzill. A prop de casa nostra ens toca l’Ostpark. Quan s’acosta l’hivern, i mentre la gespa dels grans descampats centrals es refreda i no, els arbres que abrigallen tot aquest jardí urbà solten a poc a poc les últimes fulles. Des de fa temps, algú les amuntona a l’espera definitiva del glaç i la neu. Al vespre, només unes poques llums mantenen amb vida el parc, el que no impedeix que un riu de corredors circulen pels seus carrers. N’hi ha de més atletes i de menys, qui corre a soles o en grup, qui patina i estan els qui aprofiten per a fer esport mentre passegen als seus respectius nanos, carro en mà. Tots a les fosques, ben tranquils al parc de l’oest.

La senyora Henze

El millor del nostre pis a Munic és que és ampli i relativament econòmic; el pitjor, que estem literalment dins d’un habitatge més gran. En realitat, l’apartament és simplement la segona planta d’una casa unifamiliar, la de la família Henze. Això sí, afortunadament són molt discrets. Tant, que mai no els trobem al rebedor o pel passadís, quan entrem i eixim. La senyora Henze, que sembla no treballa a fora, és encantadora i s’afanya a fer-nos sentir bé. L’altre dia i per a celebrar l’arribada de Nikolaus a Munic ens va deixar un platet de galetes de Nadal davant de la nostra porta.