Tagged: munic

De la bici al Mini Cooper

A la immensa majoria de ciutats del món, algú que s’acostara a la porta d’un cotxe nou amb una targeta a la mà -i començara a fregar-la pel vidre- faria dubtar de les seues intencions. Per lladre o per boig. A Munic, arrimar-se a la lluna davantera d’un Mini Cooper, carnet de conduir per davant, és una altra història. Voldria no fer propaganda de bades a ningú. I m’agradaria deixar-vos amb la imatge que em passe la vida muniqueando al ritme d’un manillar, ja ploga, m’espere un recorregut impossible o vaja curt de temps. De fer-ho, en realitat, estaria enganyant-vos. Ja fa mesos que pensem en participar d’alguna iniciativa de Car Sharing, per a les urgències, i al final hem caigut en les xarxes de la que segurament siga la més pija de totes. Com, sinó, ja van un parell de dies al volant d’un Mini per a tornar a casa? La cucada és diu Drive Now (interessats en la propaganda, cliqueu enllaç extern) i a mi em funciona més o menys així:

1.     tornant a casa amb la bicicleta ha començat a ploure a mansalva
2.     aparque la bici al carrer, la tanque amb el segur, i connecte el telèfon a internet
3.     a través d’una aplicació al mòbil localitze mitja dotzena de cotxes disponibles, aparcats a menys de cinc minuts a peu
4.     trie un cotxe d’aquestos i m’acoste
5.     una vegada allà, sense cap clau, passe per davant de la lluna davantera del vehicle el meu carnet de conduir, al que prèviament li han posat un xip
6.     el cotxe, que només pot ser un Mini o un BMW, s’obri, entre i m’espera un ordinador que em saluda i em pregunta si tot està en perfectes condicions
7.     tot està en ordre, encenc el motor i me’n vaig a casa
8.     després de creuar la ciutat, per fi arribe sec i descansat malgrat la tromba d’aigua, 15 minuts després
9.     aparque -bé- on se vol, sense importar si és zona blava o no, i m’acomiade de l’aparell, al que potser no torne a veure mai
10.  la broma hui m’ha costat 4,35 euros, preu final. Pel mateix trajecte en transport públic pague 2,5 euros, que són 5 si vaig acompanyat com acostuma a ser el meu cas al vespre

Més enllà d’instruccions d’ús. Donar-te d’alta costa 29 euros pel xip que et col·loquen al permís de conduir, però no hi ha quota de manteniment. Per eixe preu, zero, et dóna sense problemes per a anar coneixent totes les demés alternatives que ofereix esta ciutat per a utilitzar serveis de Car Sharing: Mu, de Peugeot, que et permet llogar un esportiu, un cotxe elèctric, una moto o una bici amb motor; Zebra Mobil, per als amants de l’Audi A3 i els que volen tastar l’Audi A1; Flinkster, la xarxa de Deutsche Bahn vigent a tot Alemanya; Stattauto, tot un clàssic del gènere… Amb estes condicions, qui necessita tindre un cotxe en propietat per a moure’s per esta ciutat?

*Bonus o uns vídeos per a dir el mateix que jo amb més estil:

1. Vídeo de com s’obre un Mini Cooper de Drive Now amb el carnet de conduir, de la mà de la Drag Queen alemanya Dana Regyonal

2. Vídeo de com s’obri un cotxe sense clau, en una modalitat que actualment no s’usa a Munic i que fins no fa massa era l’única que jo coneixia

La bomba

Vora 70 anys després del final de la Segona Guerra Mundial, una colla d’obrers trobava este dimarts al matí una bomba americana de 250 quilos. No la van encontrar als afores de la ciutat, ni entre les antigues runes del parc olímpic, l’entropessada fou ni més ni menys que en ple barri de Schwabing, a un pas de la casa d’algun amic, a la vora de l’Englischer Garten… És a dir, al centre de la ciutat. 2.500 persones desallotjades, segurament un dels carrers més emblemàtics de Munic completament tallat i algunes entrades al metro tancades. El detonador estava actiu. Portada dels diaris alemanys més importants, també del Süddeutsche Zeitung. A mi la història em va pillar amb 50 turistes als Alps, però no el desenllaç. Passades les deu de la nit, la ciutat escoltaria un gran soroll acompanyat d’una flamarada més gran encara. La bomba havia sigut explotada. Només la llum del dia esclarirà les conseqüències.

Lída Baarová (i allò que penja)

Lída Baarová era la dona més guapa del seu temps. O almenys això és el que creia Joseph Goebbels, que hauria fugit gustosament al Japó amb l’actriu txeca, a fer d’ambaixador. El mateix Führer, que era uno més en el si de la família Goebbels li va posar el fre de mà al renacuajo, qui resulta que a banda d’exhibir maldat i destresa extraordinàries per a fer rodar la propaganda nazi, era nano, coixo i tenia la cua ben llarga. I fluixa. En canvi Hitler, ni semblava ari ni es follava a tot el que es movia. Parlant de música, Adrián Espí Valdés, a més de coixejar, sempre ha sigut una persona molt respectada en l’àmbit universitari, gran mestre per a les nostres mares. De jove pareixia un adonis, passejant amb els llibres baix del braç pels passadissos de la Universitat. Ara resulta que l’han denunciat precisament per portar-la solta. Ha aparegut al Diario Información, en primera pàgina i en internet. Qui també porta un temps figurant als periòdics és un vell amic, Rafael Sanus Sellés, que, ves per on, de jove era un tio caxondo que estudiava Dret per a fer-se notari. De Miguel Peralta deu ser la culpa que acabara amb el morro apretat i dins de l’olla de la dreta, primer de Secretari Autonòmic, després de tinent d’alcalde alcoià i hui en dia no sé sap ben bé de què. Mora-lletja: “El que a buen àrbol se arrima, buena sombra la cobija”. Tots descol·locats, jo també. En fi, ben-parir un Tour del Tercer Reich a la Capital del Moviment és una qüestió pràcticament impossible: quan ja tens assajat el millor somriure t’arriba la senyora catedràtica d’Història feta un pinzell, de guapa, i et desmunta la paradeta. Ai senyora professora, si jo li parlara de jornals! Amb raó em pregunten de tant en tant (els mateixos clients) que de què treballe jo a Munic? A vegades ni jo mateix ho sé. De forment, ni un gra, però i el que m’ensenye. No direu que no.

L’arribada de l’estiu

Ja m’havien dit alguna cosa, ara ho vivim. Al juny a Munic n’hi ha dies de sol i calor i dies de tempesta. Dimecres passat varen caure 40 litres en mitja hora i ja n’ha plogut més de 150 en les últimes quatre setmanes. Però no m’emprenya, perquè també tenim dies bons. Especial va ser dissabte, que varem celebrar Sant Joan acompanyats dels veïns del barri. Més bé, nosaltres érem els seus acompanyants, els seus convidats. En algun moment em va recordar a una Festa major d’estiu, al poble, a l’estil de Santa Anna a la Torre de les Maçanes. Familiar. Només que on hi ha una paella per dinar cal posar una barbacoa per a torrar carn de porc adobada o les típiques llonganisses de Baviera, que són com les de casa, però més grans i amb més grassa. I on hi ha la nit, cal posar també el dia. El veïnat, que després d’uns mesos vivint bei der Familie Henze ens coneix millor que nosaltres a ells, ens va acollir de meravella. Gent gran, però molt amable i educada. No va faltar la cervesa, servida en tonell de fusta, que el nostre veí es va encarregar de comprar personalment a la cerveseria familiar de Perlach. Escumada, ben fresca i amb el punt just d’amargor. Quan nosaltres vam plegar, encara de dia, les senyores grans parlaven dels seus fills i dels seus nets. Els homes bevien i comentaven el bon nivell de joc d’Alemanya aquesta Eurocopa i els pocs nanos del carrer corrien entre les taules del pati. Olia a carn torrada i de fons, onejava la bandera de Baviera. Així ens va arribar l’estiu.

Esperant “el meu” juny

Fa dies que les tempestes van marxar. Ha quedat però, la pluja. M’havien advertit que juny era el mes de més aigua a Munic, que troba l’estació “humida” en l’estiu. Ara ho puc confirmar, després de dos setmanes plovent cada dia. Els més durs, són els dies en els que no veiem el sol. La moral va minvant i ja van dos o tres vegades que em sorprenc a mi mateix mirant jaquetes impermeables, dins d’una botiga d’esports del centre. El pronòstic diu que aviat vindrà el sol i, millor encara, tornarem als 25º. Ací estem, esperant el”nostre juny”.

El dia que la ciutat va perdre els papers (i una Copa d’Europa)

Per mi, per sempre, el 19 de maig de 2012 serà recordat com el dia que Munic va canviar la seua cara. El dia que el futbol ho va trepitjar absolutament tot, i el Bayern. Dissabte assolellat en què per unes hores la ciutat va deixar de ser paradigma de la seguretat, del silenci o de la calma. Alegre com sempre, sorollosa com mai. Visceral. Roja i blava, en comptes de blaugrana i blanca. Policial. La plaça de Maria va presenciar una autèntica batalla campal, que afortunadament va quedar en una guerra de crits i de cervesa, entre cavallers britànics i bavaresos. El 19 de maig de 2012, dia de la final de Munic, fou també el dia en que…

… n’hi ha qui va deixar la veu a la plaça (i el cervell, de pardal, a casa)

… (reconec) no m’h vaig voler perdre

… alguns van beure com mai (o, potser, com sempre)

… es van esgotar les samarretes del Bayern (negoci redó)

… alguns (pocs) van preferir una missa

… els blaus i els rojos anaven junts al metro, atapeïts i amb algun mico pel mig

… un japonés menudet va pagar 5.000 euros per una entrada en la revenda

… l’Allianz Arena va viure un ambient senzillament espectacular

… una senyora va recollir 1.000 envasos d’entre la brossa (i es va guanyar 150 euros per fer la compra de la setmana)

…no fou necessari reservar taula per a sopar (els restaurants on no feien el futbol)

… cents de milers ho van viure junts davant una pantalla de TV

… a última hora, un tal Drogba va xutar un penal, va fer gol i va deixar caure una jerra d’aigua freda sobre Munic (tant previsors com són, ningú ho havia previst ací, això de la derrota)

…n’hi ha qui no recordarà mai el que va ocórrer

… alguns sí ho veien vindre (els que guanyen sempre)

… a la mitjanit, Odeonsplatz era la festa a la disco d’un hotel; Leopoldstrasse esdevingué la travessera dels elefants (vermells)

… al final del tot, el metro pareixia un cementiri (mentre la Copa d’Europa viatjava ja camí de Londres)Tot això i més va passar el 19 de maig a Munic. Atònit (i atent), m’ho vaig mirar.

32º

Trenta-dos graus no indica cap latitud muniquesa. Tampoc és un angle relacionat amb cap edifici de Mariola. No és la graduació alcohòlica de cap licor tradicional de Baviera. Més senzill. Zweiunddreißig graus és la temperatura màxima que ens espera este dissabte 28 d’abril. Ja sé que les previsions són només previsions, però és que són les deu del matí, i el sol escalfa de veritat. Ahir, de fet, vam quedar a tocar els trenta. Mentre escric, anem sofregint ceba i creïlla per a la truita. Toca pícnic. Comprarem una botella de vi i segurament un fuet. Ens espera un dia d’estiu al Jardí anglés, segurament amb remullada de peus al gèlid Eisbach. Potser també un gelat italià de dos boles, passejada en bicicleta amunt i avall i, amb la foscor, la llarga nit de la música en directe. A l’abril, com si fora l’agost. I no, no hem fet cap escapada al port d’Alacant, estem a l’altra casa, al mateix lloc on fa dos setmanes la Pasqua va arribar pintada de blanc.

Silencis

Curiosament, viatjar en l’hora punta de la vesprada en el metro de Munic es converteix a sovint en un dels moments de més silenci del dia. No sé si és que el personal torna massa cansat com per articular paraula, si és que el veïnat de Perlach és especialment sigil·lós o sóc jo, que estic perdent facultats auditives. A vegades em fan dubtar. Hui, sense anar més lluny, les últimes cinc parades fins arribar a casa les he passat arraconat com podia en un cantó del cotxe, sentint la pròpia respiració entre la gentada. Qualsevol dia m’adorm i em desperta un operari a la cotxera.