Category: És un comentari
Cuenta atrás para el libro (5). El eterno camino entre la primera impresión y la librería
Esto se está convirtiendo en poco menos que un suplicio. Han pasado casi tres semanas desde que envié el libro a imprenta por primera vez y diez días desde que les di el sí definitivo. En la última semana, por si fuera poco, he detectado algunos pequeños errores irremediables –el libro ya está impreso– que aparecerán en las primeras 300 copias. La espera se está haciendo eterna, aunque voy descubriendo que esto no ha hecho más que empezar. Hoy mismo he iniciado los trámites para meter la guía en la tienda de Google Play y en la de iBooks, un proceso, como no, que va a tardar bastante en completarse. En cualquier caso, otro día con más ánimos comento la jugada de la conversión a ebook o el porqué voy a renunciar a venderlo como tal en Kindle. A todo esto, aún me sigo preguntando si algún día lo veré en las estanterías de las librerías –de momento lo puedo afirmar únicamente en singular, pues tengo una interesada–, pues todavía tengo pendiente empezar a trabajar en la distribución.
Compte enrere per al llibre (6). La prova d’impressió i la revisió final
Per fi, gràcies a l’accelerador del camió conduït per tot un fenomen de nom Francesc –amic, de palmadetes en l’esquena i tirar-li una mà a la gent tu i jo no podrem viure, però sense això mateix tampoc ho podríem fer–, ara fa un parell de dies que tinc a casa –Munic– la prova d’impressió –des de Barcelona–. La primera sensació va ser entre regular i dolenta, però a poc a poc vaig fent-me a este tros de paper que tinc ací a la vora. Este dimecres, per enèsima vegada, he dedicat el matí a la guia i per fi he revisat, ara sí que sí, les últimes errades*, ja sobre el paper imprès. Abans de migdia, una vegada inserit el Dipòsit Legal, l’ISBN i el codi de barres a l’obra, puc dir que la versió final, la intocable, ha eixit pels cables del meu ordinador en direcció a Santa Perpètua de Mogoda, molt més ràpid del que va vindre per autopista. Si tot va bé, i així espere que siga, en una setmana els primers 300 Múnich, una guía que nació Muniqueando seran una realitat. Schau’ma mal.
*Si alguna vegada escribiu un llibre i opteu per l’autoedició, feu una prova d’impressió prèvia. En el meu cas, a les errades normals se’n han sumat algunes de grosses que no haguera solucionat sense aquest test. Per exemple, tot i cuidar tots els detalls no vaig caure que una portada acabada en brillo era just el que no volia. Fins que no l’he tinguda a les mans i l’he tocada no ho he sabut segur.
Compte enrere per al llibre (7). Marca blanca (autoedició)
Ja ho he dit en algun post passat, però el llibre és un producte de marca blanca. És a dir, que no té editorial. No l’he trobada. Que jo recorde, he enviat una vintena de correus electrònics des d’Alemanya a diferents editorials espanyoles especialitzades oferint-los la guia de viatges sobre Munic en espanyol, feta professionalment i a peu de carrer. Un producte -guia en espanyol de Munic i des de Munic- que, per cert, no existeix en l’actualitat més enllà d’algunes traduccions de guies elaborades per periodistes i viatgers anglosaxons o bé per viatgers ocasionals. El cas és que no he trobat a ningú que s’interessara per l’assumpte. Segurament no hauré buscat prou.
D’açò ja se’n ha parlat i se’n parla bona cosa a internet; jo també he optat per fer una obra autoeditada. Al principi vaig pensar en Bubok o Lulu, descartades pel fet que volia un producte a tot color, ple de fotos i amb una maqueta molt especial. Per eixe mateix motiu vaig descartar finalment també l’editorial Obra Propia, de la que vaig rebre una magnífica atenció i amb la que haguera estat genial intentar-ho. No podia fer amb ells el que jo volia. Així és que finalment he escollit el camí més complicat, el de fer-ho pràcticament tot sol recorrent a una impremta industrial només per a que em gestionen els permisos legals –ISBN i Dipòsit Legal– i facen la impressió, digital i en color. Són Printcolor. A hores d’ara, la prova d’impressió ha eixit de Barcelona en direcció a Munic, més o menys. Segur que quan arribe hi haurà algunes cosetes per a ajustar i corregir. És el que té fer un llibre amb marca blanca.
Més:
20130625. Cuenta atrás para el libro (8). Más sobre la portada
20130623. Cuenta atrás para el libro (9). La portada
20130618. Compte enrere per al llibre (10). Llibre, quin llibre?
Cuenta atrás para el libro (8). Más sobre la portada
Lo sé, corro el riesgo de convertir el Quadern en una exposición de portadas fallidas, pero la cosa, hoy sí, parece bastante definitiva. Así es que, aunque la composición o tamaño de las letras cambiarán, es seguro que finalmente la portada de la guía terminará siendo algo parecido:
Más que posiblemente, la portada
Si bien sigo teniendo mis dudas, la convicción con la que me han animado en los últimos días algunos amigos me ha hecho tomar la decisión de recuperar mi bicicleta para la primera plana. En realidad, se trata de una antiportada más que de cualquier otra cosa. No hay ningún monumento significativo de Múnich, no capta ningún gran momento, ni se trata de una imagen espectacular. Simplemente es una imagen propia, como casi todo en este libro, con mi bici baratera y mi mochila hechapolvo, que tanto me han acompañado a muniquear durante estos meses. Supongo que alguno se preguntará qué pinta esa puerta en todo esto. Sencillo: reproduce los colores de la ciudad, amarillo y negro.
Por lo demás, sigo en el mismo punto, esperando las pruebas de impresión.
Más de esto:
20130623. Cuenta atrás para el libro (9). La portada
20130618. Compte enrere per al llibre (10). Llibre, quin llibre?
Cuenta atrás para el libro (9). La portada
Terminar de cerrar el libro se me está haciendo eterno. Leerlo y releerlo una y otra vez en busca de erratas, los últimos retoques a las fotografías, los colores… todo supone un esfuerzo titánico, especialmente porque no tengo un editor detrás que se haya encargado de la maqueta, del diseño, la corrección, la edición gráfica… Hubiera sido genial, pero no ha sido. Especialmente complicado me está resultando escoger una portada. Hay dos o tres imágenes del interior de la guía que estoy seguro funcionarían bien como portada, pero tengo la sensación de haberlas visto ya publicadas en muchos otros libros. No se si de forma acertada o no, pero he decidido salirme por la tangente y concebir una portada tipográfica. Esto es: una carátula sin imagen y jugando con la tipografía y los colores que uso en el libro. Teniendo en cuenta que no me manejo con seguridad en el complicado mundo del diseño, simplemente he tratado de conseguir un resultado digno y acorde con mi manera de entender toda esta película. Os dejo el resultado, que a estas horas no me atrevo a considerar como algo definitivo.
Posiblemente, la portada
Más de esto:
20130618. Compte enrere per al llibre (10). Llibre, quin llibre?
Compte enrere per al llibre (10). Llibre, quin llibre?
Algun dia tenia que començar el compte enrere i he decidit que eixe dia siga este dimarts. Després de dos cents posts a Muniqueando, de penar en busca d’una editorial –sense èxit, per cert–, de fer tantesmil fotografies, de patir i rabiar en busca d’una maqueta digna, de redactar i corregir durant mesos, d’anar avant i arrere, el llibre per fi està al caure i per això pose en marxa el comptador. ¿Llibre? Sí, llibre. No podia ser una altra cosa, el que està al forn –ja només queda retocar unes imatges i fer l’última correcció– és una guia de viatges de Munic, en espanyol. 184 pàgines a color que si tot va bé voldria acaben en la impremta esta mateixa setmana, dilluns a tot tardar. El títol: Múnich, una guía que nació muniqueando.
Any sense estiu? Sense primavera segur
Aquest maig hem vist algunes imatges insòlites de neu al Giro d’Itàlia. Nibali en guanyar l’etapa el 25 de maig de 2013. /WEB
Donant un tomb ahir al matí, dia de la final de la Copa d’Europa i per tant d’alegria a la ciutat, Mariola em va comentar que li feia la impressió de veure a tothom malcarat. La veritat és que el personal especialment content no anava pel carrer. Ni tan sols es pot dir que hi haguera massa gent passejant. Plovia i la temperatura al migdia, a 25 de maig, era d’uns quatre o cinc graus. Un dia més. De fet, mentre escric ara a la mateixa hora de diumenge ha passat directament a diluviar i el termòmetre segueix més a prop de zero que de deu graus. Quasi temps de neu –divendres a Salzburg encara vaig tindre l’oportunitat de veure caure alguns flocs–. En fi, motius per a estar malcarats no en tenim, però la primavera és vida i pareix que sense sol ni hi ha primavera, ni hi ha alegria, ni hi ha vida. I aquest any, que jo recorde, no hem tingut més que tres o quatre dies de sol com per a gaudir-ne plenament de tot plegat. Me’n recorde que vaig acabar l’hivern, ben entrat abril, remugant, i dos mesos més tard estic a punt de tancar la primavera més encès encara. No és cap consol, però relativament tranquil·litzador resulta comprovar que com a Munic estan a mitja Europa. Per casualitat, este matí he llegit un article de la Voz de Galicia assegurant que allà han perdut l’entretemps i fins i tot insinuant que podrien perdre l’estiu. ‘2013, ¿un año sin verano?’ és el titular del text que publiquen hui i que, en base a una previsió del canal francés Météo, augura un estiu gelat i passat per aigua, tant per a Galícia com per a la resta d’Europa Occidental. És a dir, que si es compleix la previsió no solament acabarem tenint un any sense primavera, sinó que podríem tindre un any sense estiu. El mateix diari arrodoneix el seu text acudint a l’enciclopèdia, per a corroborar que al 1816 hi va haver un precedent. Anem pam a pam, però el que és segur és que a quatre setmanes de Sant Joan encara queden alguns arbres per florir.
Per fi
Arribe a casa banyat pedalant. Hui ha plogut; ha fet aire. Fa fred i encara fa falta una jaqueta d’hivern. També hem vist, ja era hora, el sol. Gairebé dos setmanes després, fartíssims del gris borrasca i la boira dels darrers vespres. Sembla que escampa, i els núvols aniran i tornaran. Com toca. Ve aigua. Per cert, ja no estic congelat. Sembla que no nevarà més. Desitge. En qualsevol cas, la calefacció està apagada. Crec que hui sí, la primavera ha vingut a Munic. Espere que siga per a quedar-se.
Les torres de la catedral, hui
Viatge al sud-est d’Àsia (annex I): esvàstiques
Abans de passar definitivament de pàgina amb açò del viatge al sud-est asiàtic hi ha algunes coses, poques, que voldria comentar al Quadern. Com allò de les esvàstiques. I tant que havia llegit que l’origen de la creu gamada està darrere de l’hinduisme o que encara hui és un símbol important per a determinades comunitats religioses a Àsia, especialment en l’univers budista on té diferents significats -tots bons-. I altres coses, com que a Canadà hi ha una comunitat des de fa més d’un segle que porta per nom Swastika, que a més etimològicament significa alguna cosa així com Gemütlichkeit o benestar. Però de la teoria a la pràctica sempre hi ha certa distància i, com que a Europa hi ha un tabú enorme des que els nazis van fer seu aquest símbol, no vaig poder evitar l’impacte de veure esvàstiques pràcticament per tot arreu. I les vaig començar a fotografiar. Diria que on més en vàrem trobar va ser a Laos, especialment a Luang Prabang on gairebé hi havia un temple budista a cada cantonada. Desconec les dades, però ens va quedar la sensació que la religió segueix sent important al país. Va ser un dels llocs on més monjos ens vàrem creuar pel camí i fins i tot recorde aquell nano que em vaig trobar a l’aeroport de Vientiane amb els seus pares. Vestia una samarreta cridanera amb una esvàstica enorme al pit, impensable a Alemanya on fer una cosa així estaria considerat un delicte. El vaig fotografiar, clar, i li vaig preguntar per allò. No parlaven massa anglés, suficient per a respondre’m que era una cosa especial per a ells i que si els interpel·lava perquè no m’agradava el que veia. “Què va! És molt maca”, els vaig dir. Quasi tantes esvàstiques com a Laos ens vàrem trobar a Vietnam, la majoria ornamentant pagodes budistes. Curiosament, molts d’aquestos símbols han evolucionat en les últimes dècades en esvàstiques levogires, que són creus gamades idèntiques però girades del revés. Ho fan per a no ferir cap sensibilitat, coneixedors de les “noves” implicacions d’una simbologia malgrat tot mil·lenària. No recorde quan, però sí que un dia vaig acabar fart de tantes esvàstiques. Vaig deixar de fotografiar-les.
Esvàstica a un temple budista de Luang Prabang
Este xaval portava a sobre una esvàstica girada enorme. A Vientiane
Esvàstica a una pagoda budista a Hué, Vietnam
Decoració al carrer amb esvàstiques, Vietnam
El fitxatge del Pep. Però què es el FC Bayern?
Agrade o no, si hi ha una cosa per la que Munic és conegut avui en dia a tot el planeta, eixa és el futbol i, en concret, el FC Bayern München. Este dimecres de vesprada n’hem tingut una prova més i a hores d’ara, mentre escric estes quatre ratlles al Quadern, comprove com el nom de la ciutat va apareixent a les portades dels mitjans de comunicació més importants del món. Que què ha passat? Això ja ho sabeu tots -ve als diaris-, la notícia: el Pep ha fitxat pel Bayern. Segons diu la premsa alemanya, l’acord s’ha tancat hui mateix després d’una reunió entre el club i l’actual entrenador, Jupp Heynckes, que previsiblement guanyarà el títol de lliga aquesta temporada i li cedirà la banqueta a Guardiola, a partir del juny. Com que no sé tindre les mans quetes i al mister ja el coneixem bé, culés i blancs, he pensat que seria una bona idea fer una menció del que representa el FC Bayern München.
Portada del Süddeutsche Zeitung, aquest dimecres de vesprada
Fundació. El Bayern de Munic fou fundat l’any 1900. En realitat i encara que és el símbol esportiu indiscutible de la ciutat, el club va nàixer 40 anys més tard que l’altre club muniqués important, el TSV 1860 München. No només això sinó, que Die Löwen -com són coneguts els companys del 1860- van aconseguir la primera Bundesliga abans que el Bayern, en 1966.
Època daurada. Després de sumar la primera Bundesliga, en aquest cas al 1969, el FC Bayern va encetar una etapa d’èxits esportius que l’han convertit en l’equip amb més títols d’Alemanya. Té 21 lligues i quatre Copes d’Europa -tres d’elles seguides, entre 1975 i 1977-.
Mia san Mia. Si el Barça és Més que un club, al Bayern no van curts d’orgull. La seua versió diu així: Mia san Mia, i literalment significa Nosaltres som nosaltres. Els que parleu alemany estàndard no intenteu buscar traduccions, és bavarés. Aquest missatge està gravat en la part de darrere de la samarreta, o tricó. Per cert, no és estrany veure cada dissabte a centenars d’aficionats amb la samarreta vermella per carrer, molts camí de l’estadi amb cervesa i Lederhose inclosos.
Massa social. El FC Bayern München rivalitza amb el FC Barcelona com un dels clubs del planeta amb més massa social. Segons xifres de club, en 2011 el Barça disposava de 180.000 socis enregistrats, mentre que el Bayern assegura en el seu web que per a la temporada passada va comptar amb el suport econòmic de 187.865 socis. El Real Madrid, per exemple, disposa de menys de 100.000 socis.
Estadi. Val a dir que no tots els socis del Bayern tenen la possibilitat d’acudir a l’estadi inclosa en el seu carnet. De fet, l’Allianz Arena té capacitat per a uns 70.000 espectadors, menys de la meitat de la massa social enregistrada – i que paga una quota-. Pel que fa a l’estadi actual, l’Allianz, està patrocinat per l’asseguradora local del mateix nom i fou inaugurat per al Mundial d’Alemanya 2006. És obra dels arquitectes Herzog & De Meuron i representa una de les icones contemporànies de la ciutat. Després de l’Allianz, han vingut altres estadis d’estètica semblant.
Javi Martínez. No han transcendit les xifres econòmiques del fitxatge de Guardiola -segurament quan les conega em posaré de mala llet i perdré les ganes d’escriure d’estes coses-, però encara van rodolant per ací les de la incorporació del navarrés Javi Martínez. 40 milions va pagar el club bavarés pel migcampista internacional espanyol, convertint el seu fitxatge en el més car de la història de la lliga alemanya. Ni el xaval, ni el club, ni l’afició han acabat d’assimilar la despesa sis mesos després, pel que cada setmana el partit de torn es converteix en una espècie d’examen per al futbolista. Si ens agarrem als números, i els alemanys sempre s’hi agafen bé, hi ha molt que demostrar.
Finances a la bavaresa. “Quan altres clubs van al banc, ho fan per a demanar préstecs. Quan anem nosaltres, anem a ingressar diners”. Eixa frase és de Uli Hoeness, ex-futbolista i president del FC Bayern, que ha vingut denunciant des de fa uns anys que altres clubs grans d’Europa -i en concret d’Espanya- estan incrementant el seu deute fins assolir nivells insostenibles.
Segons la revista Forbes, els clubs més rics del planeta són el Manchester United, el Real Madrid i el FC Barcelona. El Bayern seria el cinquè, però a diferència d’altres clubs no té deute. En novembre de 2012 va presentar els resultats de la temporada 2011/12 i va declarar un benefici d’11 milions d’euros. Els millors resultats en 112 anys, va titular la premsa.
Reviscolant. A meitat temporada i en parada tècnica hivernal, el Bayern és aquest any líder destacat en la Bundesliga, amb 42 punts en disset partits. Són nou punts més que el segon, Bayer Leverkusen, i dotze més que el Borussia de Dortmund. Els renans li havien pres la mesura als bavaresos en els últims anys, imposant-se en la lliga en les dos darreres edicions.
Per si fora poc, la temporada passada va acabar desastrosament en la vessant esportiva. Després de perdre la lliga, el Bayern va caure golejat contra el Borussia en la final de Copa i, només una setmana després, va perdre a casa la final de la Copa d’Europa. La forma de la derrota va ser el pitjor, a casa, davant un equip vingut a menys com el Chelsea i en la tanda de penals. Maracanazo.
Bé, repassada feta. Supose que en uns dies vindrà el Pep per ací i, com gran quedaor de bé que és, dirà algunes coses boniques, com que s’ha decidit pel FC Bayern perquè té una estructura esportiva semblant a la del Barça, cuida la cantera o perquè és un club molt assenyat i seriós. No és del tot mentida, ja ho heu vist.
Quadern de Jordi Orts 