Category: Opinió/ Opinión

La venedora borda (recibe su merecido)

Hi ha una botigueta a Viktualienmarkt, mercat central de Munic, que no ven fruites ni verdures. Ni carn ni peix. Duftschmankerl s’hi dedica a vendre precisament això, cosetes que fan oloreta. Regalets que són animalets tallats en fusta, corones de flors seques i altre tipus de fragàncies i elements de decoració ornamental. Tot ben parit i ben presentat -carn de polseguera en el traster, que diria l’altre-, si no fora perquè la senyora que ven estes cosetes, Frau Fett, és el més paregut a una bruixa que he vist en ma vida.

No carregaria les tintes contra vostè, Elke C.Fett, si no fora perquè quasi em trenca la càmera de fer fotografies l’altre dia d’una manotada. Recorde-se’n, el meu delicte va ser tractar de fotografiar els seus regalets, com una gràcia -és que tinc cara d’espia industrial?-. Però li diré més encara, el meu delicte té delicte, el que no té nom és el bonegó que li va arrear este mateix dilluns a la bona d’Adriana, la meua convidada colombiana, per la falta greu d’haver-li tocat una figureta amb les mans. Una falta greu terrible, si tenim en compte que mentre vostè bonegava a la xicona, esta treia 20 eurets per a tractar de pagar-li la figureta, que més que tocar estava comprant. Sí senyora Fett, la seua tenda és preciosa, vostè és una estúpida i jo m’he quedat més que tranquil tirant foc per les tecles del meu ordinador. Queda escrit.

(Ya ves Adriana, lo prometido és deuda.)

Regreso al futuro en un vagón de metro

La primera vez que subí al metro en Múnich experimenté la extraña sensación de haberme colado por un agujero negro para retroceder varias décadas en el tiempo. Concretamente, aquello fue un viaje a los 70 subido en aquel tren de vagones familiares. Lo que más me impactó, fuerte olor a zotal aparte, fueron los otrora confortables asientos de polipiel azul oscurecidos por el paso de los años y los restos de mil y una batallas impregnando todo el sufrido suelo. La iluminación de neón amarillento y los mensajes monótonos emitidos analógicamente a través de la megafonía de los coches –el típico Bitte züruck bleiben-, colaboraron a edificar aquella atmósfera arcaica con la que me he ido familiarizando con el paso del tiempo. Incluso las estaciones más antiguas, con sus azulejos de colores, parecían contagiarse del ambiente en ocasiones a medio camino entre La naranja mecánica y Vente a Alemania Pepe. Con los reiterados viajes subterráneos a través de esta ciudad, he ido conociendo la inmensa mayoría de estaciones, las líneas nuevas y los trenes modernos que se siguen combinando con los viejunos, los de mi trayecto iniciático, ambos modelos carrozados de azul y flanqueados por la figura tradicionalista del Münchner Kindl. He aprendido a apreciar el ruido de los vagones, que si se escucha es más por el silencio sepulcral que suele acompañar al pasaje que por razones supuestamente de desfase tecnológico. Y, para propia sorpresa, he comprendido, a base de abrir bien los ojos, que el metro de esta ciudad en versión Múnich 72 es en realidad más vanguardista de lo que puede parecer a simple vista. Quizá sea una modernidad desconocida hasta ahora para mi, basada en el principio de no tocar lo que funciona, pero modernidad al fin y al cabo. Por si fuera poco, la semana pasada descubrí estas magníficas fotografías del muniqués Nick Frank sobre el U-Bahn y no pude resistir la tentación de salir en busca de algunas fotocopias. No me gusta prácticamente ninguna de las mías, adjunto simplemente las tres que menos me desagradan.

De la tardor a l’hivern en una setmana

Imatges de la tardor a Munic i la primera nevada de la temporada, 27 d’octubre de 2012

Ja se sap, el temps a Munic és variable i on el termòmetre marca quinze o vint graus un dia, a l’altre pot assenyalar-ne deu, cinc o cap. Així ha sigut esta setmana, que començava prenent unes imatges de tardor amb mànigues de camisa i he acabat fotografiant la neu, gelat com un poll en ple octubre.

 

Per cert, la primera nevada de la tardor passada va arribar a Munic quasi un mes més tard, a finals de novembre.

De bicicletes i d’amos

Anit no vaig poder evitar tirar-li una foto a una bicicleta que tenim aparcada a la porta de casa des de fa quatre dies. Ni l’han tocada. Ara bé, no la vaig fotografiar perquè em destorbe, tot i que està al mig del carrer. La vaig immortalitzar perquè porta quatre dies i quatre nits aparcada al mateix lloc, i no està tancada en clau! Repetisc: no està encadenada i no l’han robada. Que voleu que vos diga, igual sóc un poquet de poble (i això com nadar, és una habilitat que no s’oblida mai), però jo a estes coses no m’acabe d’acostumar, en una ciutat de milió i mig d’habitants. Ací teniu la prova.

(Com que no sé contar històries a mitges, tinc que dir que el que no surt a la imatge és el cartell que va penjar un veí fa uns dies, a la mateixa porta de la finca, en el qual es queixa cabrejat perquè recentment li han furtat precisament la seua bicicleta aparcada en el mateix carrer. Si es que van provocando…)

Entrevista

Sí, mama, encara no he fet res de bo en Alemanya i ja em fan entrevistes. Encara que siga per a dir bobaes i romanços, que saps que tinc corda. Et passe l’enllaç per si vols redescobrir la meua història (rellegint un sempre troba coses noves, fins i tot dins de casa): Experiencia de un periodista en Munich, Alemania. (Grande, Cristina Rico)

¿Cuándo volveremos?

“¿Tenéis pensado volver algún día a casa? ¿Cuándo?”. Son dos en una, la pregunta del millón. La que nos repiten a los expatriados madres, tías, suegras, vecinos, abuelos, sobrinos, amigos o antiguos compañeros de pupitre vía facebook. Por ahora, lo más parecido a una respuesta para darles lo tenemos cada día en los periódicos, en los telediarios, en noticias y en gráficos como el de aquí abajo (publicado en ELPAÍS.com). Solo hay que mirarlo y lo veremos claro: mientras España se sitúe en la vanguardia a nivel planetario en decrecimiento económico (previsión de crecer un -1,3% también en 2013) va a ser que no. Hoy no; mañana (parece que) tampoco.

Una proposta: la ruta

(Paco Camps, Trini Miró i Modesto Crespo en su salsa, en la inauguració del CADA en desembre de 2010. Va tancar sense data d’obertura uns mesos després)

Estimada Lídia, et dedique este escrit perquè vull llençar-te una proposta. Començaré per les rames: a sovint em farte de viure en un lloc on funcionen les coses -algun dia parlarem de les ombres del miracle- i mirar de reüll una terra que, al mateix temps, s’enfonsa. Però és el que n’hi ha. Just acabe de postejar a Muniqueando un article sobre la Llarga nit dels museus a Munic, que enguany se celebra el 20 d’octubre i que ens ofereix per 15 euros la possibilitat de visitar un centenar de museus de la ciutat fins les dos de la matinada, transport públic inclòs. Faltaria. I mentre buscava a Google la Llarga nit dels museus a València he entropessat amb la Ruta del despilfarro, que és el més paregut que la terreta pot oferir, ara per ara.

Per cert, chapeau! per a aquesta gent de la Ruta del balafiament que està fent públiques les vergonyes valencianes. N’hi ha qui dirà que és més del mateix, però que no t’enganyen, és molt més que plorar. Pel que veig, ho estan fent en versió capital, ensenyant com ells diuen “els forats negres de València, pels sobrecostos en obres o en esdeveniments innecessaris, per la pèrdua d’espai públic, per permutes injustificades… i una infinitat de decisions administratives i polítiques, moltes vegades errònies, i de postures ètiques res recomanables, que ens tenen a la vora de la fallida (econòmica)”.

Ací es on vull anar a parar. Quantes vegades n’hem parlat, Lídia, de despilfarro, a ARAMULTIMÈDIA. I és que nosaltres els alcoians no ens quedem gens curts. No sé ben bé per on van els tirs ara al poble, supose que els que tenim d’encarregats balafiar no balafien… però no podem comprovar si és per hac o per bé. Senzillament no ho fan perquè no poden. No estaria mal en qualsevol cas que féreu un pensament a casa, segur que seria una bona idea, de dissenyar la vostra, la nostra, pròpia Ruta del balafiament.

Si es feu avant, tinc clar que parlareu dels dos milions d’euros de sobrecostos del Teatre Calderón, imagine que tancant i polsós, després d’haver invertit més de set dolorosos milions d’euros de diners públics i veure com la Generalitat ha deixat sense pagar-ne la meitat. Més gran que la del teatre és la castanya del CADA. Ja saps, sis milions -parlem de milions d’euros com si foren bajoquetes- pagats a mitges entre la CAM (Alcoi, 1875 – Alacant, 2011) i la Generalitat Valenciana. Encara me’n recorde de l’emotiva inauguració del gran centre d’art, amb Camps, Modesto Crespo, Trini, Sedano… sense comentaris. Per cert, roman tancat veritat? I lo que te rondaré morena. En este cas, personalment me’n penedisc d’haver-me deixat enganyar.

La Llum de les Imatges, crec, hauria de ser una parada obligatòria. No sé si, sense els focus, les tres esglésies segueixen lluint o no, però deu milions d’euros de pressupost en una exposició d’art temporal, són molts cigrons. I més a una terra eixuta com la nostra, que t’he de contar -el pressupost municipal d’Alcoi per a tot un any i totes les despeses públiques està hui per davall dels 50 milions d’euros, i caient-.

(Me’n recorde del dia de la inauguració de la Llum de les Imatges, i de la degradació tapada amb propaganda)
(El dia que Jordi Sedano, encara Alcalde ens va portar a tots els de la premsa a vore el nou Jutjat d’Alcoi. Era novembre de 2010 i s’havia d’obrir en un parell de mesos… encara esperem, no?)

Ara que sé de com acompanyar als visitants quan fan una excursió, et diria que de la Mare de Déu només vos caldria creuar el carrer, i seguir baixant més tard cap Alcassares. No tos els dies s’inverteixen més de tres milions d’euros en un Palau de Justícia que no s’arriba a estrenar, ni tots els pobles tenen eixa sort. Allò d’Alcassares, ja saps, és per tal d’acostar-vos al Museu de Bombers. Si no fora per a plorar, trencaria a riure de pensar en els 5.113 visitants que he pogut saber va sumar en el primer any de vida (2011). “Quins set milions d’euros més ben gastats”, que diria José Joaquín.

Que no siguen tot sobrecostos. No haurieu d’oblidar -almenys que algú se’n recorde- els barris més deprimits del centre, amb parada obligatòria al Partidor, el Raval o Sant Llorenç 20, ací en pla el que va poder ser i no va ser. Si voleu entretindre als visitants amb anècdotes, parleu del que es va gastar Fernando Pastor en la reforma de l’oficina de turisme, eixa que tenim en un local de lloguer que ara no podem pagar.

(Inauguració de la Tourist Info uns mesos abans d’eleccions de 2011. No hi ha dubte, va quedar molt bé. Però no podem pagar el lloguer…)

Potser seria emocionant acabar damunt del pont de Sant Jordi, el mateix que qualsevol dia ens cau a trossos tot i ser una de les joies patrimonials alcoianes. Però no t’ho dic per això, sinó per fixar la mirada en el riu, sobre perles com l’edifici de l’Estambrera (Fernando, el nou vell, podria protagonitzar una ruta ell a soles) o la fàbrica de Tints de Sant Jordi. Sí, l’Explora, però és que amb eixe nom només el coneixen els l’han visitat. O siga, ningú.

I ja damunt del pont, amb el barranc del Cint de fons, recordeu-se’n també de Serelles, del que va ser un dia el conjunt de fàbriques del Molinar o de la Rosaleda. Doneu les gràcies perquè l’Hotel de la Font Roja ha mort i imploreu perquè la Canal no ressuscite. O Xirillent Golf, ves a saber, que les olives farcides estan molt bones, però de tant en tant venen amb pinyol.

Ho sé, si ens posem de veritat el tour esdevindria etern, però si vos queda una estona lliure recordeu-se’n de tots els que, lliures de pecat, s’han quedat pel camí o acabaran quedant-se varats, en esta costera avall infinita. Espere que no siga el cas del tren i m’agradaria que no fora la història del centre de malalts mentals del Barranquet (el CRIS), o directament d’AFIEM -sé que arribe tard-, dels malalts de l’Alzheimer i de tants i tants col·lectius i persones que estan pagant els pecats d’uns altres.

No cal ser massa llest, ho sé. La visita podria tindre noms i cognoms i Jordi Sedano, Miguel Peralta o Partit Popular serien els apel·latius més encertats, però el temps corre i ara, ja saps, el vent que bufa a Alcoi és tridireccional. Duc un any fora de casa (=PSOE+BLOC+EUPV a l’Ajuntament) i en este sentit vaig un poc perdut, però faríeu bé en preguntar-vos en cadascuna de les parades de la visita: què han fet els nous encarregats de l’empresa per a endreçar tota la muntonada? I és que la visita necessita un fil conductor i no seria ni just, ni tampoc útil, que este fil estiguera caducat.

(També me’n recorde de l’alegria de Toni el dia que van anunciar el nou Govern de progrés. Encara riu igual? Lídia, creus que Rafa està a la dreta per casualitat?)

Sé que t’he llençat una proposta massa agosarada, que m’he flipat que diria aquell, però crec que és una història molt interessant, atractiva, útil, necessària. Si et fas avant, estic segur que trobaràs suports pel camí. Potser també entrebancs. Si t’emociones tu també i et poses en marxa, fes-m’ho saber. Una abraçada.

Jordi

Diario de Oktoberfest (IV): curiosidades y consejos varios

Después de 15 días casi extenuantes, para Múnich y para cualquier ciudad que se preste a algo tan gordo, hoy termina Oktoberfest. En un rato, me voy a despedirlo, pero antes quería comentar algunas anécdotas que he ido descifrando sobre la marcha:

Beber, beber, beber. Hace unos días ya comenté que la Oktober conmemora la boda real entre Luis I y Teresa de Sajonia, así como que recibe a más de seis millones de personas en un par de semanas. Mi segunda edición del festival me permite constatar –y advertir a los románticos- que es una fiesta para beber, beber y beber. Olvidémonos de bailes tradicionales, de saborear la mejor gastronomía típica de Baviera, etc. Bailar se puede bailar, nadie nos mirará mal; comer se puede comer, y además únicamente bávaro; pero la cerveza es el elemento sobre el que gira todo, sin edulcorantes.

La feria. Si tuviera que ponerle un complemento a la birra, además de los Trachten, ese serían las atracciones de feria. Un viajero español me dijo el otro día, de paseo por el Wiesn: “Mira, si disparan con la escopeta. Como en la feria de mi pueblo hace 30 años”. Es verdad, los participantes de la Fiesta de la cerveza van a la feria, prueban puntería, hacen pruebas de fuerza, les compran piruletas a sus seres queridos, suben a la noria o al tren de la bruja y otras cosas por el estilo. Mi viajero añadió: “Ahora en cualquier punta de España tenemos un parque temático con pistolas láser para disparar y montañas rusas que les dan mil patadas”. Efectivamente, quizá podríamos decir en este apartado que los bávaros y las bávaras se conforman con poco. Así nos luce el pelo a nosotros, los de la escopeta láser, y así les luce a ellos.

Trachten. Cuando llegué a Múnich, me prometí que nunca me compraría un Lederhose. Me equivocaba, ha pasado un curso y ya he estrenado el mío. La inmensa mayoría de los habitantes de esta ciudad que nos pasamos por Theresienwiese lo hacemos luciendo un Dirndl o un Lederhose –bueno, algunos, lucir no lucimos-. Me comentan, fuentes tan fidedignas como mi adorable ex vecina, que esto no siempre fue así. Antaño, los Trachten los llevaba la gente de pueblo y por supuesto ninguna chicha de bien osaba lucir uno que dejase al aire sus rodillas. Hoy las cosas son muy diferentes, tenemos Dirndl de falda larga, corta y extremadamente corta, o Ledehose para hombres, para mujeres, para mujeres que se sienten hombres, de colores, etc. ¿Qué será lo próximo? Que se lo pregunten a la industria de la moda, que ha puesto sus ojos sobre este mercado.

Corazones de jengibre, pinzas o fotografías. El negocio del souvenir aquí es, como no, gigantesco. Los corazones de jengibre están por todas partes. Todavía hoy son comestibles aunque me atrevería a decir que cada día son menos apetitosos. El mensaje que llevan incrustado es variable y coquetea con lo cursi en plan: te quiero, mi pequeña princesa o mi corazón.

Lo de las pinzas es otra historia, nos las venden en las carpas grabadas con nuestro nombre, y aunque a menudo acaban adornando algún escote, deberían servir para diferenciar nuestra cerveza del resto. Sí, son pinzas de madera de las de toda la vida, las de tender.

Y lo de las fotos, como en cualquier otra gran fiesta: primero nos fotografían sin preguntar, luego quieren que encima compremos las imágenes.

Demasiada gente, demasiado caro. También lo dije el otro día, prohibido ir a Oktoberfest pasadas las 11 de la mañana de un día festivo o de fin de semana. El resultado lo reitero: no se puede entrar a la carpa porqué está cerrada. Overbooking, saturación, llamadlo como queráis. Entre semana, la cosa cambia un poco, pero me da la sensación que cada año la evolución es a peor. Alternativas que se me ocurren a bote pronto para poder coger una mesa en Oktoberfest: ir por las mañanas en días laborables, preferiblemente de lunes a jueves; si vamos en fin de semana, plantarnos allí incluso antes de la hora de apertura (9 de la mañana); y la mejor, meterse en Internet casi un año antes del próximo Oktoberfest y reservar una mesa donde nos apetezca.

El tema de los precios, irritante. Si nos atendemos a la hemeroteca, el precio de la cerveza ha crecido un 40% en el último lustro. Este 2012 hemos pagado el litro entre 9 y 9,5 euros, lo que se transforma en 10 tras la pertinente propina. Si esto sigue así, mi consejo será: pasaros por Oktoberfest un rato, tomaros una y salir pitando en busca de un lugar en el que se pueda beber y comer a un precio decente. Para que visualicéis: jarra de cerveza de 1l + medio pollo en una carpa del Oktober, 20 euros; lo mismo en cualquier cervecería de Múnich, bien pagado, 15 euros.

¿Por qué las camareras tienen prisa? Esta es una pregunta que seguro os habéis hecho, los que habéis estado dentro de una carpa en un día concurrido. Las camareras y camareros que trabajan en Oktoberfest son revendedores. Esto significa que cuando encargamos nuestras bebidas van a una barra de servicio, pagan por adelantado la bebida que van a servir, cargan en la barra y nos la sirven a nosotros. Trabajan por cuenta propia como comisionistas y su negocio reside en la comisión que tienen por venta de cerveza o comida y la propina. Por eso las podemos encontrar obsesionadas con que vayamos bebiendo, ya que les va el sueldo – a más cervezas vendidas, más ingresos-. Y de ahí también la importancia de la propina, que se terminarán cobrando por las buenas o por las malas.

Fos a gris


L’estiu, que tant es va resistir a arribar, que tanta vida li ha donat a Munic, ha desaparegut a una velocitat de vertigen. Just entrem en octubre, però ja ni me’n recorde dels dies de sol i platja, al Jardí Anglés. Fins i tot els bolets, que dubte s’hagen deixat veure a estes altures de tardor per la Serra de Mariola, s’esgoten ací lentament a les parades del mercat, símptoma de que més prompte que tard arribarà el fred. El de veritat, perquè de moment ja en tenim, de fred. I mentre ve el temps de la llana i no, sembla que la ciutat es fon lentament a gris. La naturalesa s’empenya en robar-nos cada dia més i més sol, més i més llum. Al temps que ho fa, quasi en un abús, a sovint es recrea en vesprades fosques, deslluïdes per núvols i boires de totes les classes que s’ajeuen sobre la planícia. Esta setmana, entre tromba i tromba d’aigua, he rodat amb la bici, per treball i per vici. I he vist amb els meus ulls com es despullen tots i cadascun dels arbres de tots i cadascun dels parcs de Munic. Mentre ho fan i no, deixen a l’aire els seients buits dels jardins de cervesa que no fa tant arrebossaven de gent, protegida a una ombra que ja no existeix d’un sol que ja no escalfa. Els únics habitants dels parcs, estos dies, són els corredors i les corredores que preparen la marató de la ciutat, i els ànecs, cignes i companyia, desficiosos entre la gespa com si planejaren una fugida abans que tot empitjore. Ben mirat, potser és un paisatge trist, cert, però és un paisatge magnífic.


Diario de Oktoberfest (III): los fines de semana

Este fin de semana hemos recibido visita, en pleno Oktoberfest y, visto lo visto, sospechas confirmadas: al Oktoberfest si se le puede huir en fin de semana, mejor. Es lo que tiene recoger a siete millones de visitantes en 15 días, en un recinto con catorce carpas y capacidad máxima para 104.000 personas. Vamos, que no cabemos todos.

Por si fuese poco, el segundo fin de semana del festival es el bien llamado, para suerte de unos cuantos y para desgracia de muchos otros, fin de semana italiano. ¿Qué cómo va eso? Pues si bebe molto como siempre y si parla italiano como nunca, que ya es decir.

En nuestro caso, la experiencia nos dicta que sábado y domingo, tanto en el fin de semana italiano como en los otros dos, las carpas quedan saturadas –y cerradas a cal y canto por la gente de seguridad- a partir de mediodía y hasta hora de cierre. Para coger un buen lugar por tanto no queda otra que madrugar o tragarse una cola interminable. O eso, o dejar la visita al Wiesn para el lunes. Así es que ya sabéis, luego no digáis que no estabais avisados.