Category: És un comentari

Munic i la bona vida

Furgant, furgant, hui m’he tupat amb l’informe de 2012 de la consultora nord-americana Mercer, que cada any elabora un rànquing en el que avalua la qualitat de vida de les principals ciutats del planeta. La veritat, el que diga una multinacional que treballa per a altres multinacionals ja d’entrada em desperta certs recels, però amb aquesta història i Munic en qüestió hi ha paràmetres que mesure cada dia. El cas és que, com quasi cada any, la capital de Baviera torna a ocupar en 2012 el 4rt lloc en la classificació de les ciutats amb millor qualitat de vida, només per darrere de Viena, Zuric i Auckland, a Nova Zelanda. Aquest índex ve a mesurar la qualitat de les infraestructures, comunicacions, del transport públic o de serveis com la sanitat o la cultura. He rebuscat València en el llistat però en la versió de lliure accés només inclouen les 50 primeres i la capital del Túria, òbviament, no hi figura. Barcelona repeteix en el lloc 40è i Madrid cau del 43è de 2011 al 49è. Bé, adjunte una imatge amb el llistat públic i vos promet que un dia tractaré d’explicar amb paraules -i no amb llistes empresarials- això de la qualitat de vida de Munic.

Rànquing de ciutats amb més qualitat de vida (Mercer, 2012)

Rànquing de ciutats amb més qualitat de vida (Mercer, 2012)

Saturació informativa en temporada alta (viatge al sud-est d’Àsia II)

Com qui passa una ressaca terrible després d’un dissabte de pet monumental, arribe a la nit de diumenge amb la boca seca, els ulls vermells i el cap a punt de rebentar. Per si fora poc, no hi ha forma de desprendre’s de l’embafós sentiment de culpa propi d’una jornada de pijama i nul·la productivitat. Però no, anit no vam eixir -n’hem tingut prou estos Nadals a Alcoi-, ni tampoc vam beure a casa, ni res per l’estil que ens haja pogut passar factura a l’endemà. El mal de cap és cosa de les vuit hores de rellotge que hem cremat davant de la pantalla de l’ordinador, intentant tancar una reserva -quatre- que per moments semblava impossible. I és que ens plantem en les platges del sud de Tailàndia en plena festa de l’Any Nou Lunar, aquest 2013 el 10 de febrer, el que fa que buscar un hotel siga tan complicat com intentar-ho en Benidorm el 15 d’agost. Siga com siga, i després de salvar el lio monumental que genera consultar a la vegada la Lonley Planet de torn, les webs de Booking, Tripadvisor i Asia Rooms i mitja dotzena de blocs sobre Tailàndia, hem aconseguit quatre habitacions a Phuket, Ko Lanta, Ko Samui i Ko Tao. Com diuen al meu poble: lo que va davant, va davant.

Viatges de tornada

Este dijous he participat en la xarrada de l’Ajuntament d’Alcoi Viatge d’anada i tornada. Cridats per la Regidoria de Joventut, uns pocs expatriats hem acudit a contar la nostra vida fora –una vegada més- als joves alcoians que pensen en seguir les nostres passes. No sabria ben bé com valorar la iniciativa, d’entrada hi veig bona voluntat, més pena em va donar comprovar com a l’acte només van vindre mitja dotzena de persones interessades –i no precisament perquè la gent no estiga pensant en escampar el poll-. Entre el públic, dramàtica la història d’un dona, quarantallargs i fills en l’adolescència, decidida a marxar d’Alcoi després d’uns anys a l’atur, un mòdul superior en administració per a demostrar que hi ha voluntat de fer coses i una carrera per la UNED en marxa. Què més es pot demanar? La regidora la va convidar a emprendre, però una mirada a la cara i un parell de monosíl·labs per resposta ens van esclarir a tots que això no és una alternativa real en este país, a hores d’ara, per a una part important de la població. Veïns de Santa Rosa, com tu i com jo, que no fa tant eixien els dissabtes en la nit a sopar a Pastamanía amb els xiquets i que ara fan cua tots els dilluns a la porta de l’empresa gran, en el carrer d’Oliver. Això, per exemple, és una de les coses que més em malhumoren dels viatges temporals de tornada com el d’esta setmana. Per tot arreu, cartells de préstecs instantanis a canvi de cedir la propietat del teu cotxe, els de compro oro, els de Se alquila, o els de Se vende, els de Liquidación total por cierre. També els políticament correctes, pèssims, del tipus Nos hemos trasladado o Nos encontrarás en. O, els més esperançadors, de l’estil Oferta o 2 x 1. Ja cansa. Parlant de fartades, el viatge per Nadal és el que té. Llarguíssimes Sentades en taula, família, i amics, són les tres potes de la visita a casa per estes dates. Pel que fa a ma casa, no em queixe gens, tinc sort perquè hi ha bones mans a la cuina, hi ha família en el sentit més positiu de la paraula, i hi ha amics que ens esperen i se’n alegren de veritat quan ens creuem una abraçada. Amb ells precisament em retrobe este dissabte, amb un partidet de futbol per excusa. Sí, sempre posem les mateixes excuses: futbol, xulles i llonganisses. La cervesa, per cert, segur que cau després de la patxanga. Potser a la Venta Nadal, on van convidar ara fa uns dies els tios de Albacete. És el que tenen els manxegos, no li fan ascos a un plat de cansalada amb un got de vi ni el segon de dia de Nadal. Abans de canviar de tema, ja van dos dinars esta setmana facturats en B. Què com és això? Acabes de fer el ressopó, preguntes “això que val?” i et porten el compte resumit en una sola xifra, manuscrit a boli sobre un tovalló de paper. I dic jo: què passaria si un dia li presenten la dolorosa d’eixe pal a un inspector d’hisenda en el seu dia lliure. Segur que res, facturar en negre està tan arrelat en esta terra com beure plis-play. Així ens llueix el pel. Abans de dir adéu, de cabells i de plisplais. A més de fer coses com anar a comprar a Zara –la culpa d’això la té el sistema de doble etiquetatge i els preus que ens posa allà el senyor Amancio-, fer la Volta als Ponts o eixir a córrer per la Via Verda d’Alcoi, els viatges de tornada últimament són temps de revisar-li la monyera a més d’un, que entre els amics comencen a ser habituals les claroretes. També de fer la compra en el supermercat, per a completar la despensa germana amb indispensables allà impensables, des del Cola Cao a una caixeta de timonet de la Mariola o una botella de café licor alcoià. En eixes estic jo ara, hora de fer la compra.

Per cert, impagable escoltar les experiències d’altres alcoians a l’estranger. Léase Pau Vicedo o María Cabanes. Comprenc les inquietuds de l’administració local, estan perdent més talent que mai per culpa d’una amenaça que, o reverteixen en oportunitat, o pot deportar conseqüències desastroses a llarg termini.

Moments de guia

Tinc uns segons per a compartir uns pensaments abans de desconnectar del tot i volar cap a casa pels Nadals, com el torró de Xixona. Fa una estona que he tancat la primera temporada com guia de turisme a Baviera i em ve de gust passar la pàgina recordant alguns moments de guia en 2012.

El debut. L’única cosa que recorde de l’estrena, en març, és que vaig passar dos hores prèvies suant, ple d’inseguretats que m’han seguit acompanyant aquest temps. Cada dia sue menys i espere que siga perquè vaig creixent com guia.

La primera propina. Impossible no recordar-la. Vaig ser tan idiota de dir no a 50 euros. “No per favor, no cal que em doneu res”, vaig contestar, i vaig acompanyar l’estúpida negativa amb un moviment de mà que va taponar la congratulació. Al bon home no li va quedar més remei que fer marxa enrere. Això sí que ho he aprés, a no dir que no quan no cal.

Els clients pixant fora de test. De tant en tant em fan preguntes lamentables. Les pitjors, de les més repetides: Queden molts nazis a Munic? On està el barri de les putes (ho diuen amb altres paraules)? Què significa Bayern?

Viatjar amb americans. Amb ells he fet més ample el meu espanyol: copado, agüevado, colectivo, chévere, padre, boludo, pelotudo. Són paraules noves.

Viatjar amb bona gent. Podria recordar a les persones idiotes amb les que he viatjat, em quede amb els bons. Per exemple, aquella dona que em va regalar entre llàgrimes un paquet de cacaus dels que fregia la seua família o el càntabre que em va donar una llauna d’anxoves per a que les gaudira i les comparara amb les de l’Escala. Impagables.

Les alenades quan dic que no sóc català. És una de les situacions que més odie: “Bon dia el meu nom és Jordi i sóc valencià, d’un poble que es diu Alcoi”. Resposta: “Menos mal, por tu nombre había pensado que eras catalán”. Increïble, però cert.

Gaudir com periodista treballant de guia. Les excursions de dia complet tenen moments avorrits, insuportables i bons. Genial quan deixe de respondre i tinc l’oportunitat de preguntar.

Arreglar el món. Més sobre les excursions de dia complet. Què fem a la tronada en el tren? Amb clients espanyols, és inevitable la ronda de preguntes i respostes sobre la vida a Alemanya i la crisi econòmica. Debat de verduleria.

Els turistes fent fotos al castell de Neuschwanstein des de l’autobús. Em venen ganes de dir-los: teniu tot el dia per a fer fotos, només cal que espereu uns metres i les imatges no tindran el reflex del vidre del bus ni eixiran mogudes. Calle.

16.29 hores, Salzburg. Falta un minut per a tornar a encontrar-me amb el grup, després d’un dia dur de treball i dos hores de pausa. Recorrent Getreidegasse a arrapapeus.

Deu situacions com podrien ser mil. Amb totes elles he aprés, he gaudit, he patit, m’he cansat… Ara toca apagar les llums fins 2013.

Viatge al sud-est d’Àsia (I): confirmat

Ja fa temps que venim rumiant esta possibilitat i per fi ens hem fet avant: el proper 18 de gener encetem les primeres vacances grosses en molt de temps i marxem cap a Tailàndia, motxilla a l’esquena. Cinc setmanes de presa de contacte amb Àsia (que ens han de portar també a Laos, Vietnam i Cambodja). Amb molta faena encara per davant, de moment hem començat a consultar la infinitat de blogs de viatges que ofereixen consells a l’hora de visitar la zona. Per ara em quede amb les experiències de la periodista Cristina Fernández (a Sapa), els consells del blog Viajando por ahí i els d’un clàssic, per a mi, com Pau i el seu Pachinko. Precisament a través del blog d’un altre professional dels de tota la vida, Paco Nadal, vàrem confirmar que la millor forma de volar a Tailàndia des d’Europa passa sovint per fer una escala a Aràbia. En el nostre cas, hem reservat el vol a Bangkok amb parada en Abu Dhabi, amb la companyia Etihad Airways*. El vol ens ha costat una mica menys 600 euros per persona, anar i tornar des de Munic. I el millor, tarifa no reemborsable. O siga, que no n’hi ha volta de fulla, marxem a Siam.

*Qatar Airways o Fly Emirates, les altres dos companyies àrabs que ens havien recomanat, també oferien preus competitius.

El taxista ful

Sucede algunas veces que cargas una película en tu ordenador por obligación, casi por no hacerle el feo al amigo de turno que te la ha recomendado. Por esto y por aburrimiento, más que por convencimiento, nos pusimos a ver anoche El taxista ful. Tremenda sorpresa y agradable. Seis años tiene ya este montaje en forma de documental falso que a mi me llega tarde, más vale tarde que nunca. Pepe Rovira, el taxista de palo, ni era ni es ni será taxista. Poco importa, lo suyo en la ficción es como el Dinero Gratis, que hay quien lo exige, y punto, a sabiendas de que no se lo van a dar. Cuestión de actitud. De actitudes y de dos mundos casi antagónicos que se tocan habla, a ratos susurra, El taxista ful. Una película seguramente pensada para adoctrinar, más que para cualquier otra cosa, y que sin embargo lo hace con una gracia insólita. En fin, será porque, igual es cierto, estamos todos los de abajo más cerca los unos de los otros de lo que nos pensamos; o será porque El taxista llega para “agujerear la realidad y romper muros”, como dice Rovira. El caso es que agujerear, agujerea. Y además lo hace con tino, sutilmente. Más que un ful, un título imprescindible disfrazado de obra menor.

El taxista ful from Juan Perez on Vimeo.

De la tardor a l’hivern en una setmana

Imatges de la tardor a Munic i la primera nevada de la temporada, 27 d’octubre de 2012

Ja se sap, el temps a Munic és variable i on el termòmetre marca quinze o vint graus un dia, a l’altre pot assenyalar-ne deu, cinc o cap. Així ha sigut esta setmana, que començava prenent unes imatges de tardor amb mànigues de camisa i he acabat fotografiant la neu, gelat com un poll en ple octubre.

 

Per cert, la primera nevada de la tardor passada va arribar a Munic quasi un mes més tard, a finals de novembre.

De bicicletes i d’amos

Anit no vaig poder evitar tirar-li una foto a una bicicleta que tenim aparcada a la porta de casa des de fa quatre dies. Ni l’han tocada. Ara bé, no la vaig fotografiar perquè em destorbe, tot i que està al mig del carrer. La vaig immortalitzar perquè porta quatre dies i quatre nits aparcada al mateix lloc, i no està tancada en clau! Repetisc: no està encadenada i no l’han robada. Que voleu que vos diga, igual sóc un poquet de poble (i això com nadar, és una habilitat que no s’oblida mai), però jo a estes coses no m’acabe d’acostumar, en una ciutat de milió i mig d’habitants. Ací teniu la prova.

(Com que no sé contar històries a mitges, tinc que dir que el que no surt a la imatge és el cartell que va penjar un veí fa uns dies, a la mateixa porta de la finca, en el qual es queixa cabrejat perquè recentment li han furtat precisament la seua bicicleta aparcada en el mateix carrer. Si es que van provocando…)

Entrevista

Sí, mama, encara no he fet res de bo en Alemanya i ja em fan entrevistes. Encara que siga per a dir bobaes i romanços, que saps que tinc corda. Et passe l’enllaç per si vols redescobrir la meua història (rellegint un sempre troba coses noves, fins i tot dins de casa): Experiencia de un periodista en Munich, Alemania. (Grande, Cristina Rico)