Si açò segueix el ritme dels darrers dies poden succeir dues coses: que el Quadern esdevinga un blog policíac amb personatges que fumen cigarros i peguen hòsties; que a la mama acabe per donar-li un ataquet. O a mi. La detenció policial per no fer res no la contemple, de moment. Sí, una altra vegada capitolet amb la Polizei i, per molt que seguisca sense ser alarmant, ja comença a tocar-me els nassos l’assumpte. El cas és que, casualitat o no, ahir al vespre vaig tornar a ser requerit pels agents de la llei –ja van tres ocasions en deu dies-, aquesta vegada en un tren en la frontera entre Alemanya i Àustria. Haguera dit la Polizei o els de verd –amb carinyo–, però aquesta setmana tocava encontre amb els que van de paisà. En fi, que molt presumir d’acords Schengen, que si plena mobilitat, que si benvinguts a Àustria/Alemanya que açò és la Unió Europea… però a l’hora de la veritat a ningú li agrada que se li cole un maldecap per la porta, entreoberta, de darrere. I qui diu un malote parla d’un moro, un sudaca, un turc o un subsaharià, usant un canal de comunicació despectiu, que al final tots són molt dolents i vénen a un lloc que es diu pàtria quan el millor que podrien fer seria quedar-se en sa casa. Fa uns dies llegia precisament una notícia en la premsa seriosa d’Espanya en la qual s’informava d’un estudi de la Universitat de València, segons el qual una persona magrebina o de raça negra té fins set vegades més paperetes de ser identificat per la Policia espanyola que un ciutadà espanyol, dels bons. Que els ho diguen sinó als gitanos, que són requerits per la poli –recordem, sense fer aparentment gens dolent en el carrer– fins a deu vegades més que els paios. Al final un llig estes coses i pensa, bé, no serà tant. Algun desgraciat fins i tot insinua “alguna cosa haurien fet”. Jo, lamentablement, reconec que hi ha dies que sóc dels que es llegeixen aquest tipus de titulars i passen de pàgina en arribar al segon paràgraf. Mal fet, ho tinc clar, i més a estes hores que tinc la sensació de sentir alguna cosa similar en les meues pròpies carns. No vaig a dir ací que els alemanys són racistes, dubte que ho siguen més que els espanyols; imagine fins i tot que la seua Policia ho és en la mateixa mesura que l’espanyola. Ni més ni menys. Però haver-ne, n’hi ha. I d’això em queden pocs dubtes. Sinó, no m’explique com m’ha tocat la loteria de la identificació en el tren a Salzburg mitja dotzena de vegades en divuit mesos. “Baixet, pell fosca, pèl negre, tres dies sense afaitar-se, és el nostre home”. Açò o alguna cosa semblant delatava la cara d’un dels agents d’ahir quan li va moure el cap al seu company al meu davant, en el vagó de tren a la vora de desenes de persones, perquè em demanara la documentació. A mi i a ningú altre d’entre tots nosaltres (o tots ells, els rossos). I jo, imbècil de mi, en vore a l’home fer-li el senyal al seu company fins i tot els vaig fer lloc al meu costat pensant que el que volien era asseure’s. En fi, una peli que ja he vist en altres ocasions en la mateixa frontera a Freilassing. Solament recorde un d’eixos dies en els que va entrar la Policia a passejar pel vagó on jo hi era i no em va requerir els papers. Aqueix matí li’ls van demanar a un altre viatger i, no invente res, va resultar ser un ciutadà africà amb pinta de nouvingut. Alt, clar i en vocabulari d’est gent: un negre mal vestit amb tot de cara, o tot en contra, per a acabar en un avió de retorn al seu país. Volguera relatar ací una altra cosa, com que el tren a Salzburg és una gràcia, que les iaies que van d’excursió a Chiemgau són la monda, l’impacte del paisatge. Tot això és veritat, però allò altre també. I ja comence a cansar-me d’aquesta història. Li pese a qui li pese, per molt que els agents d’ara et reclamen amablement, per molt que et somriguen, allò que amaga el seu somriure té un nom molt clar. Ni seguretat nacional, ni atzar, ni protocol, ni llets. D’això, que jo sàpia, se’n diu racisme.