Category: Àsia/Asia
Laos. Pel Mekong cap a Luang Prabang
A reveure Tailàndia, sabguaidi Laos. Dos dies i mig de camí després del darrer post, comencem ara el segon dia de viatge en vaixell pel riu Mekong, al seu pas pel nord de Laos. A diferència de Tailàndia, aquesta no és terra de homes lliures, sinó resquici de República Popular, altre temps tros d’Indoxina, el país més despoblat i el més pobre, dels quatre que anem a trepitjar en aquesta breu incursió pel sudest d’Àsia. Sí, curt i superficial, així veig en estos instants el nostre viatge d’ara després de compartir el sopar d’anit amb quatre viatgers de volta al món, motxilla a l’esquena i presupost ajustat, de veritat. Interessants històries, interessants perspectives. Amb tot el temps del mon per davant. Bé, recuperant el fil d’aquest post, escriure aquestes línies pentinat per la boira i el vent suau que bufa per sobre del riu Mekong al dematí és senzillament recomfortant. El nostre vaixell, com la immensa majoria dels que remunten i abaixen el riu en aquestes latituds, és una embarcació estreta i allargada, sense tancaments laterals però amb un sostre de xapa que ens protegeix del sol. Tot rovell i bona voluntat. Seients nous recentment col·locats, que semblem haver arribat aquí arrencats d’algun tren retirat de la circulació a Europa. De malnom, el vaixell és conegut com slow boat, pel que podeu imaginar que la velocitat no és un tema prioritari. De fet, si comentava que estem al segon dia de viatge és, lògicament, perque la d’avui és la segona ració d’un mateix plat: set hores de trajecte, mentre hi ha sol, durant dos dies fins completar la unió entre el nord de Tailàndia i la ciutat sagrada de Luang Prabang, segurament un dels tresors més interessants de la zona. En total, som unes 180 les persones que estem fent al torn aquest recorregut de dos dies pel riu, en dos aparells. Al nostre, com a l’altre, viatgem uns 70 estrangers, per només una vintena de locals. No sé com ho hauran pagat ells, a nosaltres no ens ha costat barat, si tenim en compte que hem pagat 240.000 kips per cap -uns 24 euros-, segurament més del que guanye un cap de família en una semana. Pel que fa a magnituds, en trajectes com aquest són totalment secundàries. Però per a que vos feu una idea, estem parlant d’una distància apoximada de 200 quilòmetres, recorreguts al segle XXI de la mateixa forma que un parell de segles enrere. Per acabar, aprofitaré la menció temporal per a tractar de dibuixar els pobles que ens han eixit al pas des que vàrem entrar al país, ahir al matí. El primer fou Huay Xai, porta d’entrada a Laos via Chiang Rai. Aquesta petita ciutat, abocada al riu com totes, s’ha convertit en una parada obligada per a motxillers vinguts de tot el planeta. O el que és el mateix, va farcit de cases d’hosts i restaurants al carrer, mentre el punt de control fronterer i l’oficina de canvi són una autèntica olla a pressió als matins. Tenen una oficina bancària amb caixer automàtic, símptoma inequívoc de modernitat, si bé el que realment despertà el meu interés va ser veure per primera vegada els mostradors de bolleria francesa -influència del passat colonial- al carrer, els bitllets de 100.000 kips -un euro-, així com els carrers sense asfaltar atrafegats a parts igual pel pas de camions, tuk-tuks, persones, gossos o gallines. Ja veieu, salt enrere en el temps, malgrat la contaminació extrema provocada per l’arribada desmesurada del plàstic, els turistes i les operadores telefòniques amb les seues xarxes de wifi. Pel que fa a la primera aturada, el poble de Pak Benk no té cap mèrit més enllà d’ubicar-se a la llera del riu en meitat del camí, pel que s’ha consolidat com parada obligada d’estos vaixells per a fer nit. Ofereix un carrer ple de Guests Houses, restaurants i supermercats en la seua versió més primitiva. Molta misèria, ronya, falsos somriures i uns preus unflats per a treure profit de la situació. L’últim poble que voldria comentar, és el que no hem pogut visitar: les desenes de viles apegades al riu que hem creuat pel camí. Aldees sense accés per carretera, cases de bambú, horts als bancs de sorra del riu, pesca entre les roques. Molt maco i pur, vist en ruta. Bé, són quasi les cinc de la vesprada, i per fi he acabat de redactar aquesta entrada a trompicons durant el viatge, que sembla no acabar mai. Ho farà aviat, ens acostem a Luang Prabang.
*El post l’he publicat ja a la Guest House de Luang Prabang. Al vaixell no hi havia wifi
Ací teniu un parell d’imatges del Mekong:
Nota per al viatger
*Fer aquest mateix trajecte usant una embarcació privada amb motor ens haguera portat només una jornada i ens haguera costat uns 70 euros als dos. No la recomanen a esta època de l’any, final de l’estació seca i moment en que el riu porta menys cabdal -són moltes les puntes i grans roques les que queden a la vista incrementant el perill del viatge-. Tan important com això a l’hora de decidir-nos pel transport lent fou la contaminació excessiva del ràpid, el soroll o les poques oportunitats que et dóna de gaudir amb la calma d’un paisatge increïble.
Chiang Rai (cap a Laos). Desfets
Sé que vos havia comentat que escriuria dels trekkings a Chiang Mai, però són les 11 de la nit hora local, demà movem a les 5 del matí cap a Chiang Khong i ja són massa dies dormint quatre ratos. No hem vingut a dormir, però ja no puc més. Algun dia -potser en ruta o potser en arribar a casa- reprendré el tema, paraula. Ara bé, no serà demà. Aquest dimecres entrem a Laos pel riu Mekong i a ben segur estarem un parell de dies sense internet, fantàsticament.
Per cert, ara hi som a Chiang Rai, una parada tècnica a mitjan camí de la que malgrat tot n’hem tret profit. En parlem.
Chiang Mai (1). Mercados
Tras dos días en Chiang Mai, segunda ciudad de Tailandia, os escribo subido a un autobús camino de Chiang Rai -tres horas muertas en la carretera para recorrer unos 180 km-. Estamos relativamente frescos, todavía empezando, por lo que todo nos produce un gran impacto, así es que trataré de centrarme en un par de aspectos. El primero, los mercados; el segundo, las excursiones de día completo, vendidas con el nombre de trekking.
Mercados. Mercado nocturno de los domingos
Mariola, generalmente más avispada que yo, sabía lo que se llevaba entre las manos. De ella fue la idea de llegar a Chiang Mai en domingo, en busca del famoso mercado nocturno que se celebra ese día. Habrá quien lo encuentre demasiado turístico, pero sin duda sigue mereciendo la pena. Cientos de puestos callejeros en el corazón de la ciudad, que se convierte en un auténtico hormiguero hasta casi la medianoche -a estas alturas de año oscurece súbitamente sobre las seis-. Algunos son de comida, pero muchos más se dedican a comerciar con artesanía, ropa, recuerdos o arte. También abren algunos templos de la zona, mientras que no son pocos los lugareños que aprovechan la situación para montar algún tipo de show callejero. A sabiendas de que nos queda mucho camino, como para cargar aún más las mochilas, no pudimos evitar hacer algunas compras: unos pantalones bombachos para Mariola, unas chanclas, un par de cuadernos de notas artesanales y unas bolsitas de tela. Diría, tirando por lo alto, que invertimos unos 10 euros, en total, antes de retirarnos a nuestra Guest House con el fin de fiesta.
Mercado de la puerta de Chiang Mai
Previamente a la visita del mercadillo nocturno, todavía a mediodía, tuvimos la oportunidad de ver uno de los mercados de alimentación de la ciudad, el del centro histórico. Sé que lo de ayer solamente fue una primera toma de contacto, que no es nada para lo que queda por venir, pero no por ello quedé menos impresionado. Era mi primera vez en Asia, la primera vez que veía y olía algo parecido, más allá de los reportajes de la tele, y eso es mucho para el paladar acomodado de un europeo medio. Podría hablar de lo de los bichitos fritos -de gambas a insectos pasando por saltamontes y otras cosas por el estilo- o de las sopas, de la peste que suelta el arroz hervido cuando lo conservan embolsado, pero esas cosas únicamente despertaron mi curiosidad. Lo que difícilmente olvidaré son otras sensaciones. El olor, camino de la putrefacción, de la sección de carne cruda, es un buen ejemplo. Mariola dice que allí no había nada putrefacto, que era cosa de la sangre seca, de la ausencia total de neveras, o bien de las mismas vísceras y órganos vitales de los animales a la venta. Cierto. Junto a estas paradas, se agolpaban los restaurantes improvisados, así como tiendas que nada tenían que ver con la venta de la carne, algunas de ellas de piezas de tela. Impactante también el color de las frutas y verduras o los señores -por lo general descalzos- acostados en las mismas bancadas en las que venden sus productos, al final ya de su jornada de trabajo. En fin, ya lo veis, podría consumir todo este trayecto en bus, con sus tres horas, describiendo sensaciones difíciles de explicar, por no tener referencias en nuestro imaginario colectivo. Tampoco es plan de angustiar innecesariamente a nadie. Para no inducir a error, simplemente añadiré que, en realidad, quedamos fascinados.
Para acabar dos apuntes: en primer lugar, solo tuvimos dos pinceladas de los mercados de Chiang Mai, ya que hay un mercado de abastos en cada barrio. El principal está en la zona este, fuera del recinto amurallado del centro y junto al río. No muy lejos anda un bazar nocturno, menor que el mercadillo de domingo, que abre todas las noches. En segundo lugar, en nuestro caso llegar domingo fue un acierto pero no nos hubiese venido mal tener una reserva previa para el alojamiento, ya que no fue tan sencillo encontrar Guest House. Muchas de ellas, las mejor valoradas en internet, ya estaban completas.
Ah, ¿lo del trekking? Está noche os pongo un post desde el hostel. En este momento estamos a punto de apearnos en nuestro destino.
Ahí van unas fotos relacionadas, las que me deja cargar el iPad:
Bangkok. Primeras impresiones
A pesar de que sabía a lo que venía, de la preparación mental y esas cosas; de haber leído mil y un blogs de viajes y visto tropocientos reportajes de TV sobre Tailandia, la realidad siempre termina por imponerse, sin entender de manuales de consulta. Así, la sensación a nuestro aterrizaje en Bangkok ha sido de desorientación total, por momentos rayando la frustración -sentimiento por otra parte obligado en cualquier viaje que se precie-. Es lo que tiene el no poder leer ni siquiera los carteles -por mucho que los acompañen normalmente de traducción al inglés- o que te aborden sin parar toda clase de personitas sonrientes, a las cuatro de la madrugada, para ofrecerte mil y un servicios, que además son todos menos el que andas buscando y no encuentras. Al final, y después de varias vueltas en círculo por el aeropuerto y de estar a punto de errar el tiro, hemos dado en el clavo y hemos conseguido embarcarnos en el autobús gratuito en dirección al segundo aeropuerto de Bangkok. El pasarse por Don Muang Airport ha sido porque a última hora hemos cambiado de planes y optado por subir a Chiang Mai en avión. Por un tema de cansancio, pero sin descuidar por ello la economía. Y es que, a parte de canjear un trayecto de diez horas en bus por uno de 1,5 en avión, lo hemos hecho pagando solamente unos 25 euros de más entre Mariola y yo. 75 euros nos han costado en total los dos billetes, mientras que el enlace en bus entre aeropuertos nos ha salido gratis. La culpa de todo la tiene el Ryanair de turno, una aerolínea de nombre Nokair -menos conocida que Air Asia, pero algo más barata-. Eso sí, a diferencia de Ryanair, estas chicas de amarillo -color de la ropa- que se parten el culo de la risa cuando te despachan, nos han dejado facturar gratis 15 kg por persona, nos han facilitado una wifi de acceso libre junto a la puerta de embarque y nos han tratado como personas. Así que, señores de Ryanair, aprendan por favor. En fin, empiezo a bostezar. Tras unas 30 horas de camino y el cuerpo atolondrado por los cambios de hora, me pirro por coger una cama. A ver si hay suerte y arreglamos rápido el asunto al llegar a Chiang Mai.
La segunda parte del post la anoto recién levantado de la siesta, desde el hotel en Chiang Mai y ya recuperado. Solamente añadir que hemos tenido un vuelo sin sobresaltos, en un moderno Boeing 737 con aperitivo de cortesía incluido. Las primeras horas aquí las hemos aprovechado viendo algunas cosas sencillamente maravillosas, pero eso lo dejo para otro día. Para acabar, un último comentario: esto cambiará seguro al llegar a las áreas más rurales, por ahora está lleno de wifis por todas las partes. Muchas de ellas gratis. De ahí que me veáis tan parlanchín.
Abu Dhabi. Comencem bé
A hores d’ara hauríem d’estar camí de l’estació d’autobusos de Bangkok, per a rematar un primer dia de viatge infernal. Però eixa és només la teoria, en realitat ara mateix fem una mitja becada a l’habitació d’un comfortable hotel a Abu Dhabi. No hem perdut el cap. El que passa és que la mateixa teoria deia que la nostra parada de hui als Emirats Àrabs era només tècnica, com aquell que diu per a transbordament. A la pràctica, que és el que compta, l’avió a Tailàndia porta un retard de vuit hores, pel que encara esperem. Però no esperem seguts, ni malcarats, ho fem amb alegria. Satisfaccions de volar amb aerolínies de veritat. Els senyors d’ETIHAD -companyia que endavant no dubtaria en recomanar- ens han oferit una habitació d’hotel a la ciutat on poder caure morts després d’una nit sense dormir -entre vol i canvis horaris-. Un oferiment que han completat amb el lògic transport a la ciutat i un règim de mitja pensió, amb esmorzar i dinar inclosos. Com som d’aprofitar el temps, n’hem tingut suficient per a dormir, menjar i eixir en busca de la mar. L’hem trobada. Per ara ha sigut el color turquesa de l’aigua i el blanc de la sorra, el millor que ens ha passat, en forma de regal inesperat. Toca seguir camí, que, com veieu, ha començat fantàsticament.
Nos movemos! (Rumbo a Tailandia)
Fuera hace mucho frío; mañana será otro día
Es increíble. Escribo estas líneas, las últimas cómodamente sentado frente a mi gran pantalla, mientras observo a buen recaudo el frío extremo del invierno muniqués. El termómetro dice que fuera estamos a unos cinco grados bajo cero y está nevando. De hecho, no ha dejado de hacerlo, en menor o mayor medida, desde el pasado lunes. Las calles se resienten, la nieve se acumula en las aceras amontonada por las máquinas quitanieves; los transeúntes se deslizan con extraña normalidad entre el piso blanco, congelado; y el tráfico, al menos el de bicicletas, ha quedado reducido a la mínima expresión. Pero lo increíble no es la nieve, hoy las emociones fuertes me llegan vía aeroportuaria. De hecho, este post es el que he venido esperando durante semanas, el que da la bienvenida a la aventura que empieza, por fin, en unas horas y que nos llevará por el sudeste de Asia –Tailandia, Laos, Vietnam y Camboya-. Y no me lo termino de creer por muchas cosas. Por ejemplo, en lo térmico, pues en un rato estaremos aterrizando en Bangkok seguramente más de 20 grados por encima de los que os acabo de contar. O bien en lo lúdico, pues lo que está al caer no solo son las vacaciones más largas de que he dispuesto nunca, sino que llegan después de muchos meses de trabajo intenso e interrumpido. Pero no os voy a engañar –nunca lo hago-, lo que realmente provoca que me tiemblen las piernas en este momento, aunque nadie lo note, es la emoción de embarcarnos en un aventura hacia lo desconocido, pues es la primera vez que salimos de nuestro territorio –léase Europa y Norteamérica-. En fin, basta de sentimientos y vayamos al grano, que se nos hace tarde, especialmente si tenemos en cuenta que todavía no me he preparado la mochila –la de Mariola está cerrada desde el miércoles-. Nos leemos.
Viatge al sud-est d’Àsia (IV): alguns documentals
El compte enrere diu que queden només set dies per a emprendre vol i el desfici és quasi total. Com faré per suportar la setmana vinent? A hores d’ara ja m’he llegit la pràctica totalitat de guies de viatges sobre el sud-est d’Àsia. No així amb els blocs de viatges que parlen del tema, n’hi ha massa i acaben confonent-me. A canvi, les nits de sofà les invertim estos dies capficats en el món dels documentals. N’hi ha una pila (en espanyol) que parlen de Tailàndia i de Vietnam, i uns pocs, que ho fan de Cambodja i Laos. Els hem vist de la BBC, és a dir, de categoria; d’investigació; històrics; purament de viatges, com els de la Pilot Guides; també dels que ja cansen, és a dir: d’Españoles en el mundo. Estos són uns pocs dels que m’han semblat més interessants (clar, que me’n falten molts per veure):
Tailàndia
Niños, guerreros y zombis (Cuatro; Jon Sistiaga, 2009). Investigació de recerca sobre la vessant més fosca del Muay thai, la boxa tailandesa.
(Part 1 de 6; la resta es poden trobar a la xarxa)
Thailand: Tourism and the Truth (BBC; 2008). La periodista Stacey Dooley viatja a la costa de Tailàndia per a conèixer les condicions laborals dels treballadors locals del turisme. També s’interessa per la situació dels anomenats gitanos del mar. En VO
Españoles en el mundo: Chiang Mai (RTVE; 2011). Episodi de la coneguda sèrie de TV sobre espanyols a l’estranger. Monotemàtic sobre els residents a Chiang Mai, segona ciutat de Tailàndia i porta d’entrada ales muntanyes del nord i el Triangle d’or.
…
Laos
Bomb Harvest (Kim Mordaunt; 2007). Interessant documental australià sobre la Guerra Secreta de Laos, el bombardeig sistemàtic del país a costa dels nord-americans als anys 70, al mateix temps que lliuraven la guerra al veí Vietnam. Situació desconeguda per a molts, les bombes no només van provocar una gran destrucció al moment, han deixat el país minat. En VO.
Norte de Tailandia y Laos (Pilot Guides; Ian Wright, temporada 4). Episodi de la famosa sèrie televisiva de viatges, dedicat al nord de Tailàndia i Laos. La darrera part ens descobreix el país més rural del sud-est asiàtic.
(Part 1 de 4; la resta estan enllaçats)
…
Vietnam
La Guerra de Vietnam amb la intervenció dels Estats Units d’Amèrica entre 1965 i 1975, fa que el rastre de documentals (i de pel·lícules) sobre aquest país siga impossible de seguir, almenys en uns pocs dies. Jo he optat per veure’n en castellà i em quede amb un parell produïts per RTVE.
Vietnam, la guerra inacabada (RTVE, En Portada; 2009). Reportatge del programa de La2, En Portada, sobre les ferides de la Guerra del Vietnam tres dècades després.
…
Cambodja
Utopía y terror (Los jemeres rojos) (RTVE, En Portada; 2005). Reportatge de recerca sobre el règim dels Khmers rojos que va sotmetre al país entre 1975 i 1979. Interessants testimonis actuals.
Camboya, rincones insólitos (RTVE, Buscamundos; 2011). El programa Buscamundos, de La2, ens tracta de mostrar una Cambodja més enllà dels fulletons de propaganda turística, fent menció al turisme paramilitar o al sexual.
*NOTA FINAL: Com sempre, no n’hi ha res que m’agrade més que em recomaneu alguna cosa que no conega. Si és el cas, per favor.
Viaje al sudeste asiático (III): una posible ruta
Faltan menos de dos semanas para salir en busca de un pedacito de Asia y empiezo a impacientarme. Aunque la idea inicial es disfrutar sobre la marcha y tomarnos nuestro tiempo, que no suele ser demasiado, en cada lugar que nos salga al paso, no he podido resistir la tentación de preparar una posible ruta. Es nuestro camino de baldosas amarillas, que me temo quedará más bien en agua de borrajas en cuanto pongamos un pie en Bangkok, en un par de sábados. Sea como sea, ahí va eso: Múnich, Bangkok, Chiang Mai, Chiang Rai, Luang Prabang, Vientián, Hanói, Sapa, Halong, Saigón, delta del Mekong, Phnom Penh, Siem Reap (templos de Angkor), Bangkok, Phuket, Ko Phi Phi, Ko Lanta, Ko Samui, Ko Tao, Bangkok, Abu Dhabi, Múnich. 35 días de viaje, muchísimos kilómetros, algo menos de dineros, cuatro países y pico (Tailandia, Laos, Vietnam, Camboya y un rato largo en los Emiratos Árabes), dos mochilotes… y dos pájaros en ruta, naturalmente.
Una ruta posible por Tailandia, Laos, Vietnam y Camboya
En realidad, además de tratar de plasmar aquí la sensación de nerviosismo y la emoción de estos días, y de regalarle dos pistas a la señora Guillermina sobre nuestro paradero en las próximas semanas –mare no patisques, ja veus que ho tenim tot embastat-, mi intención con este post es insertar un mensaje de S.O.S. en una botella, por si alguno de vosotros ha visitado la zona y tiene a bien dejarme un comentario, enviarme un mensaje privado por facebook, escribirme un mail o llamarme por teléfono. Para darnos unos consejos, claro está.
Saturació informativa en temporada alta (viatge al sud-est d’Àsia II)
Com qui passa una ressaca terrible després d’un dissabte de pet monumental, arribe a la nit de diumenge amb la boca seca, els ulls vermells i el cap a punt de rebentar. Per si fora poc, no hi ha forma de desprendre’s de l’embafós sentiment de culpa propi d’una jornada de pijama i nul·la productivitat. Però no, anit no vam eixir -n’hem tingut prou estos Nadals a Alcoi-, ni tampoc vam beure a casa, ni res per l’estil que ens haja pogut passar factura a l’endemà. El mal de cap és cosa de les vuit hores de rellotge que hem cremat davant de la pantalla de l’ordinador, intentant tancar una reserva -quatre- que per moments semblava impossible. I és que ens plantem en les platges del sud de Tailàndia en plena festa de l’Any Nou Lunar, aquest 2013 el 10 de febrer, el que fa que buscar un hotel siga tan complicat com intentar-ho en Benidorm el 15 d’agost. Siga com siga, i després de salvar el lio monumental que genera consultar a la vegada la Lonley Planet de torn, les webs de Booking, Tripadvisor i Asia Rooms i mitja dotzena de blocs sobre Tailàndia, hem aconseguit quatre habitacions a Phuket, Ko Lanta, Ko Samui i Ko Tao. Com diuen al meu poble: lo que va davant, va davant.
Viatge al sud-est d’Àsia (I): confirmat
Ja fa temps que venim rumiant esta possibilitat i per fi ens hem fet avant: el proper 18 de gener encetem les primeres vacances grosses en molt de temps i marxem cap a Tailàndia, motxilla a l’esquena. Cinc setmanes de presa de contacte amb Àsia (que ens han de portar també a Laos, Vietnam i Cambodja). Amb molta faena encara per davant, de moment hem començat a consultar la infinitat de blogs de viatges que ofereixen consells a l’hora de visitar la zona. Per ara em quede amb les experiències de la periodista Cristina Fernández (a Sapa), els consells del blog Viajando por ahí i els d’un clàssic, per a mi, com Pau i el seu Pachinko. Precisament a través del blog d’un altre professional dels de tota la vida, Paco Nadal, vàrem confirmar que la millor forma de volar a Tailàndia des d’Europa passa sovint per fer una escala a Aràbia. En el nostre cas, hem reservat el vol a Bangkok amb parada en Abu Dhabi, amb la companyia Etihad Airways*. El vol ens ha costat una mica menys 600 euros per persona, anar i tornar des de Munic. I el millor, tarifa no reemborsable. O siga, que no n’hi ha volta de fulla, marxem a Siam.
*Qatar Airways o Fly Emirates, les altres dos companyies àrabs que ens havien recomanat, també oferien preus competitius.
Quadern de Jordi Orts 