Chiang Mai (1). Mercados

Tras dos días en Chiang Mai, segunda ciudad de Tailandia, os escribo subido a un autobús camino de Chiang Rai -tres horas muertas en la carretera para recorrer unos 180 km-. Estamos relativamente frescos, todavía empezando, por lo que todo nos produce un gran impacto, así es que trataré de centrarme en un par de aspectos. El primero, los mercados; el segundo, las excursiones de día completo, vendidas con el nombre de trekking.

Mercados. Mercado nocturno de los domingos
Mariola, generalmente más avispada que yo, sabía lo que se llevaba entre las manos. De ella fue la idea de llegar a Chiang Mai en domingo, en busca del famoso mercado nocturno que se celebra ese día. Habrá quien lo encuentre demasiado turístico, pero sin duda sigue mereciendo la pena. Cientos de puestos callejeros en el corazón de la ciudad, que se convierte en un auténtico hormiguero hasta casi la medianoche -a estas alturas de año oscurece súbitamente sobre las seis-. Algunos son de comida, pero muchos más se dedican a comerciar con artesanía, ropa, recuerdos o arte. También abren algunos templos de la zona, mientras que no son pocos los lugareños que aprovechan la situación para montar algún tipo de show callejero. A sabiendas de que nos queda mucho camino, como para cargar aún más las mochilas, no pudimos evitar hacer algunas compras: unos pantalones bombachos para Mariola, unas chanclas, un par de cuadernos de notas artesanales y unas bolsitas de tela. Diría, tirando por lo alto, que invertimos unos 10 euros, en total, antes de retirarnos a nuestra Guest House con el fin de fiesta.

Mercado de la puerta de Chiang Mai
Previamente a la visita del mercadillo nocturno, todavía a mediodía, tuvimos la oportunidad de ver uno de los mercados de alimentación de la ciudad, el del centro histórico. Sé que lo de ayer solamente fue una primera toma de contacto, que no es nada para lo que queda por venir, pero no por ello quedé menos impresionado. Era mi primera vez en Asia, la primera vez que veía y olía algo parecido, más allá de los reportajes de la tele, y eso es mucho para el paladar acomodado de un europeo medio. Podría hablar de lo de los bichitos fritos -de gambas a insectos pasando por saltamontes y otras cosas por el estilo- o de las sopas, de la peste que suelta el arroz hervido cuando lo conservan embolsado, pero esas cosas únicamente despertaron mi curiosidad. Lo que difícilmente olvidaré son otras sensaciones. El olor, camino de la putrefacción, de la sección de carne cruda, es un buen ejemplo. Mariola dice que allí no había nada putrefacto, que era cosa de la sangre seca, de la ausencia total de neveras, o bien de las mismas vísceras y órganos vitales de los animales a la venta. Cierto. Junto a estas paradas, se agolpaban los restaurantes improvisados, así como tiendas que nada tenían que ver con la venta de la carne, algunas de ellas de piezas de tela. Impactante también el color de las frutas y verduras o los señores -por lo general descalzos- acostados en las mismas bancadas en las que venden sus productos, al final ya de su jornada de trabajo. En fin, ya lo veis, podría consumir todo este trayecto en bus, con sus tres horas, describiendo sensaciones difíciles de explicar, por no tener referencias en nuestro imaginario colectivo. Tampoco es plan de angustiar innecesariamente a nadie. Para no inducir a error, simplemente añadiré que, en realidad, quedamos fascinados.

Para acabar dos apuntes: en primer lugar, solo tuvimos dos pinceladas de los mercados de Chiang Mai, ya que hay un mercado de abastos en cada barrio. El principal está en la zona este, fuera del recinto amurallado del centro y junto al río. No muy lejos anda un bazar nocturno, menor que el mercadillo de domingo, que abre todas las noches. En segundo lugar, en nuestro caso llegar domingo fue un acierto pero no nos hubiese venido mal tener una reserva previa para el alojamiento, ya que no fue tan sencillo encontrar Guest House. Muchas de ellas, las mejor valoradas en internet, ya estaban completas.

Ah, ¿lo del trekking? Está noche os pongo un post desde el hostel. En este momento estamos a punto de apearnos en nuestro destino.

Ahí van unas fotos relacionadas, las que me deja cargar el iPad:

20130122-193745.jpg

20130122-194830.jpg

20130122-195018.jpg

20130122-195108.jpg

Bangkok. Primeras impresiones

A pesar de que sabía a lo que venía, de la preparación mental y esas cosas; de haber leído mil y un blogs de viajes y visto tropocientos reportajes de TV sobre Tailandia, la realidad siempre termina por imponerse, sin entender de manuales de consulta. Así, la sensación a nuestro aterrizaje en Bangkok ha sido de desorientación total, por momentos rayando la frustración -sentimiento por otra parte obligado en cualquier viaje que se precie-. Es lo que tiene el no poder leer ni siquiera los carteles -por mucho que los acompañen normalmente de traducción al inglés- o que te aborden sin parar toda clase de personitas sonrientes, a las cuatro de la madrugada, para ofrecerte mil y un servicios, que además son todos menos el que andas buscando y no encuentras. Al final, y después de varias vueltas en círculo por el aeropuerto y de estar a punto de errar el tiro, hemos dado en el clavo y hemos conseguido embarcarnos en el autobús gratuito en dirección al segundo aeropuerto de Bangkok. El pasarse por Don Muang Airport ha sido porque a última hora hemos cambiado de planes y optado por subir a Chiang Mai en avión. Por un tema de cansancio, pero sin descuidar por ello la economía. Y es que, a parte de canjear un trayecto de diez horas en bus por uno de 1,5 en avión, lo hemos hecho pagando solamente unos 25 euros de más entre Mariola y yo. 75 euros nos han costado en total los dos billetes, mientras que el enlace en bus entre aeropuertos nos ha salido gratis. La culpa de todo la tiene el Ryanair de turno, una aerolínea de nombre Nokair -menos conocida que Air Asia, pero algo más barata-. Eso sí, a diferencia de Ryanair, estas chicas de amarillo -color de la ropa- que se parten el culo de la risa cuando te despachan, nos han dejado facturar gratis 15 kg por persona, nos han facilitado una wifi de acceso libre junto a la puerta de embarque y nos han tratado como personas. Así que, señores de Ryanair, aprendan por favor. En fin, empiezo a bostezar. Tras unas 30 horas de camino y el cuerpo atolondrado por los cambios de hora, me pirro por coger una cama. A ver si hay suerte y arreglamos rápido el asunto al llegar a Chiang Mai.

La segunda parte del post la anoto recién levantado de la siesta, desde el hotel en Chiang Mai y ya recuperado. Solamente añadir que hemos tenido un vuelo sin sobresaltos, en un moderno Boeing 737 con aperitivo de cortesía incluido. Las primeras horas aquí las hemos aprovechado viendo algunas cosas sencillamente maravillosas, pero eso lo dejo para otro día. Para acabar, un último comentario: esto cambiará seguro al llegar a las áreas más rurales, por ahora está lleno de wifis por todas las partes. Muchas de ellas gratis. De ahí que me veáis tan parlanchín.

20130120-180137.jpg

Abu Dhabi. Comencem bé

A hores d’ara hauríem d’estar camí de l’estació d’autobusos de Bangkok, per a rematar un primer dia de viatge infernal. Però eixa és només la teoria, en realitat ara mateix fem una mitja becada a l’habitació d’un comfortable hotel a Abu Dhabi. No hem perdut el cap. El que passa és que la mateixa teoria deia que la nostra parada de hui als Emirats Àrabs era només tècnica, com aquell que diu per a transbordament. A la pràctica, que és el que compta, l’avió a Tailàndia porta un retard de vuit hores, pel que encara esperem. Però no esperem seguts, ni malcarats, ho fem amb alegria. Satisfaccions de volar amb aerolínies de veritat. Els senyors d’ETIHAD -companyia que endavant no dubtaria en recomanar- ens han oferit una habitació d’hotel a la ciutat on poder caure morts després d’una nit sense dormir -entre vol i canvis horaris-. Un oferiment que han completat amb el lògic transport a la ciutat i un règim de mitja pensió, amb esmorzar i dinar inclosos. Com som d’aprofitar el temps, n’hem tingut suficient per a dormir, menjar i eixir en busca de la mar. L’hem trobada. Per ara ha sigut el color turquesa de l’aigua i el blanc de la sorra, el millor que ens ha passat, en forma de regal inesperat. Toca seguir camí, que, com veieu, ha començat fantàsticament.

20130119-151413.jpg

20130119-151538.jpg

Nos movemos! (Rumbo a Tailandia)

Fuera hace mucho frío; mañana será otro día

Fuera hace mucho frío; mañana será otro día

Es increíble. Escribo estas líneas, las últimas cómodamente sentado frente a mi gran pantalla, mientras observo a buen recaudo el frío extremo del invierno muniqués. El termómetro dice que fuera estamos a unos cinco grados bajo cero y está nevando. De hecho, no ha dejado de hacerlo, en menor o mayor medida, desde el pasado lunes. Las calles se resienten, la nieve se acumula en las aceras amontonada por las máquinas quitanieves; los transeúntes se deslizan con extraña normalidad entre el piso blanco, congelado; y el tráfico, al menos el de bicicletas, ha quedado reducido a la mínima expresión. Pero lo increíble no es la nieve, hoy las emociones fuertes me llegan vía aeroportuaria. De hecho, este post es el que he venido esperando durante semanas, el que da la bienvenida a la aventura que empieza, por fin, en unas horas y que nos llevará por el sudeste de Asia –Tailandia, Laos, Vietnam y Camboya-. Y no me lo termino de creer por muchas cosas. Por ejemplo, en lo térmico, pues en un rato estaremos aterrizando en Bangkok seguramente más de 20 grados por encima de los que os acabo de contar. O bien en lo lúdico, pues lo que está al caer no solo son las vacaciones más largas de que he dispuesto nunca, sino que llegan después de muchos meses de trabajo intenso e interrumpido. Pero no os voy a engañar –nunca lo hago-, lo que realmente provoca que me tiemblen las piernas en este momento, aunque nadie lo note, es la emoción de embarcarnos en un aventura hacia lo desconocido, pues es la primera vez que salimos de nuestro territorio –léase Europa y Norteamérica-. En fin, basta de sentimientos y vayamos al grano, que se nos hace tarde, especialmente si tenemos en cuenta que todavía no me he preparado la mochila –la de Mariola está cerrada desde el miércoles-. Nos leemos.

El fitxatge del Pep. Però què es el FC Bayern?

Agrade o no, si hi ha una cosa per la que Munic és conegut avui en dia a tot el planeta, eixa és el futbol i, en concret, el FC Bayern München. Este dimecres de vesprada n’hem tingut una prova més i a hores d’ara, mentre escric estes quatre ratlles al Quadern, comprove com el nom de la ciutat va apareixent a les portades dels mitjans de comunicació més importants del món. Que què ha passat? Això ja ho sabeu tots -ve als diaris-, la notícia: el Pep ha fitxat pel Bayern. Segons diu la premsa alemanya, l’acord s’ha tancat hui mateix després d’una reunió entre el club i l’actual entrenador, Jupp Heynckes, que previsiblement guanyarà el títol de lliga aquesta temporada i li cedirà la banqueta a Guardiola, a partir del juny. Com que no sé tindre les mans quetes i al mister ja el coneixem bé, culés i blancs, he pensat que seria una bona idea fer una menció del que representa el FC Bayern München.

Portada del Süddeutsche Zeitung, aquest dimecres de vesprada

Portada del Süddeutsche Zeitung, aquest dimecres de vesprada

Fundació. El Bayern de Munic fou fundat l’any 1900. En realitat i encara que és el símbol esportiu indiscutible de la ciutat, el club va nàixer 40 anys més tard que l’altre club muniqués important, el TSV 1860 München. No només això sinó, que Die Löwen -com són coneguts els companys del 1860- van aconseguir la primera Bundesliga abans que el Bayern, en 1966.

Època daurada. Després de sumar la primera Bundesliga, en aquest cas al 1969, el FC Bayern va encetar una etapa d’èxits esportius que l’han convertit en l’equip amb més títols d’Alemanya. Té 21 lligues i quatre Copes d’Europa -tres d’elles seguides, entre 1975 i 1977-.

Mia san Mia. Si el Barça és Més que un club, al Bayern no van curts d’orgull. La seua versió diu així: Mia san Mia, i literalment significa Nosaltres som nosaltres. Els que parleu alemany estàndard no intenteu buscar traduccions, és bavarés. Aquest missatge està gravat en la part de darrere de la samarreta, o tricó. Per cert, no és estrany veure cada dissabte a centenars d’aficionats amb la samarreta vermella per carrer, molts camí de l’estadi amb cervesa i Lederhose inclosos.

Massa social. El FC Bayern München rivalitza amb el FC Barcelona com un dels clubs del planeta amb més massa social. Segons xifres de club, en 2011 el Barça disposava de 180.000 socis enregistrats, mentre que el Bayern assegura en el seu web que per a la temporada passada va comptar amb el suport econòmic de 187.865 socis. El Real Madrid, per exemple, disposa de menys de 100.000 socis.

Estadi. Val a dir que no tots els socis del Bayern tenen la possibilitat d’acudir a l’estadi inclosa en el seu carnet. De fet, l’Allianz Arena té capacitat per a uns 70.000 espectadors, menys de la meitat de la massa social enregistrada – i que paga una quota-. Pel que fa a l’estadi actual, l’Allianz, està patrocinat per l’asseguradora local del mateix nom i fou inaugurat per al Mundial d’Alemanya 2006. És obra dels arquitectes Herzog & De Meuron i representa una de les icones contemporànies de la ciutat. Després de l’Allianz, han vingut altres estadis d’estètica semblant.

Javi Martínez. No han transcendit les xifres econòmiques del fitxatge de Guardiola -segurament quan les conega em posaré de mala llet i perdré les ganes d’escriure d’estes coses-, però encara van rodolant per ací les de la incorporació del navarrés Javi Martínez. 40 milions va pagar el club bavarés pel migcampista internacional espanyol, convertint el seu fitxatge en el més car de la història de la lliga alemanya. Ni el xaval, ni el club, ni l’afició han acabat d’assimilar la despesa sis mesos després, pel que cada setmana el partit de torn es converteix en una espècie d’examen per al futbolista. Si ens agarrem als números, i els alemanys sempre s’hi agafen bé, hi ha molt que demostrar.

Finances a la bavaresa. “Quan altres clubs van al banc, ho fan per a demanar préstecs. Quan anem nosaltres, anem a ingressar diners”. Eixa frase és de Uli Hoeness, ex-futbolista i president del FC Bayern, que ha vingut denunciant des de fa uns anys que altres clubs grans d’Europa -i en concret d’Espanya- estan incrementant el seu deute fins assolir nivells insostenibles.

Segons la revista Forbes, els clubs més rics del planeta són el Manchester United, el Real Madrid i el FC Barcelona. El Bayern seria el cinquè, però a diferència d’altres clubs no té deute. En novembre de 2012 va presentar els resultats de la temporada 2011/12 i va declarar un benefici d’11 milions d’euros. Els millors resultats en 112 anys, va titular la premsa.

Reviscolant. A meitat temporada i en parada tècnica hivernal, el Bayern és aquest any líder destacat en la Bundesliga, amb 42 punts en disset partits. Són nou punts més que el segon, Bayer Leverkusen, i dotze més que el Borussia de Dortmund. Els renans li havien pres la mesura als bavaresos en els últims anys, imposant-se en la lliga en les dos darreres edicions.

Per si fora poc, la temporada passada va acabar desastrosament en la vessant esportiva. Després de perdre la lliga, el Bayern va caure golejat contra el Borussia en la final de Copa i, només una setmana després, va perdre a casa la final de la Copa d’Europa. La forma de la derrota va ser el pitjor, a casa, davant un equip vingut a menys com el Chelsea i en la tanda de penals. Maracanazo.

Bé, repassada feta. Supose que en uns dies vindrà el Pep per ací i, com gran quedaor de bé que és, dirà algunes coses boniques, com que s’ha decidit pel FC Bayern perquè té una estructura esportiva semblant a la del Barça, cuida la cantera o perquè és un club molt assenyat i seriós. No és del tot mentida, ja ho heu vist.

Munic i la bona vida

Furgant, furgant, hui m’he tupat amb l’informe de 2012 de la consultora nord-americana Mercer, que cada any elabora un rànquing en el que avalua la qualitat de vida de les principals ciutats del planeta. La veritat, el que diga una multinacional que treballa per a altres multinacionals ja d’entrada em desperta certs recels, però amb aquesta història i Munic en qüestió hi ha paràmetres que mesure cada dia. El cas és que, com quasi cada any, la capital de Baviera torna a ocupar en 2012 el 4rt lloc en la classificació de les ciutats amb millor qualitat de vida, només per darrere de Viena, Zuric i Auckland, a Nova Zelanda. Aquest índex ve a mesurar la qualitat de les infraestructures, comunicacions, del transport públic o de serveis com la sanitat o la cultura. He rebuscat València en el llistat però en la versió de lliure accés només inclouen les 50 primeres i la capital del Túria, òbviament, no hi figura. Barcelona repeteix en el lloc 40è i Madrid cau del 43è de 2011 al 49è. Bé, adjunte una imatge amb el llistat públic i vos promet que un dia tractaré d’explicar amb paraules -i no amb llistes empresarials- això de la qualitat de vida de Munic.

Rànquing de ciutats amb més qualitat de vida (Mercer, 2012)

Rànquing de ciutats amb més qualitat de vida (Mercer, 2012)

J.O.'s avatarMuniqueando - Guía de Múnich en español - Guía de viajes - Múnich - Munich - München

El ticket Garmischer Ski-Ticket permite disfrutar de un jornada de esquí en los Alpes por 42 euros, incluyendo el transporte en tren desde Múnich y el forfait para esquiar en Garmisch-Classic. La oferta es válida hasta el 1 de mayo.

Casi ninguna otra gran ciudad europea ofrece las facilidades para esquiar que Múnich pone sobre la mesa. Para los viajeros de paso, lo más factible es hacer valer la oferta combinada Garmischer Ski-Ticket (tren+forfait) y tomar un tren hasta el vecino pueblo de Garmisch. Por 42 euros, incluye forfait.

Aunque la estación de Garmisch no esté seguramente entre las mejores de los Alpes, sus 40 kilómetros de dominio esquiable son más que suficientes para disfrutar de un día perfecto en la nieve. Los que quieran un poco más, siempre pueden acceder a la estación hermana de Zugspitze.

En todo caso, la principal ventaja de la oferta de viaje en…

View original post 314 more words

Continua llegint

Viatge al sud-est d’Àsia (IV): alguns documentals

El compte enrere diu que queden només set dies per a emprendre vol i el desfici és quasi total. Com faré per suportar la setmana vinent? A hores d’ara ja m’he llegit la pràctica totalitat de guies de viatges sobre el sud-est d’Àsia. No així amb els blocs de viatges que parlen del tema, n’hi ha massa i acaben confonent-me. A canvi, les nits de sofà les invertim estos dies capficats en el món dels documentals. N’hi ha una pila (en espanyol) que parlen de Tailàndia i de Vietnam, i uns pocs, que ho fan de Cambodja i Laos. Els hem vist de la BBC, és a dir, de categoria; d’investigació; històrics; purament de viatges, com els de la Pilot Guides; també dels que ja cansen, és a dir: d’Españoles en el mundo. Estos són uns pocs dels que m’han semblat més interessants (clar, que me’n falten molts per veure):

Tailàndia
Niños, guerreros y zombis
(Cuatro; Jon Sistiaga, 2009). Investigació de recerca sobre la vessant més fosca del Muay thai, la boxa tailandesa.

(Part 1 de 6; la resta es poden trobar a la xarxa)

Thailand: Tourism and the Truth (BBC; 2008). La periodista Stacey Dooley viatja a la costa de Tailàndia per a conèixer les condicions laborals dels treballadors locals del turisme. També s’interessa per la situació dels anomenats gitanos del mar. En VO

 

Españoles en el mundo: Chiang Mai (RTVE; 2011). Episodi de la coneguda sèrie de TV sobre espanyols a l’estranger. Monotemàtic sobre els residents a Chiang Mai, segona ciutat de Tailàndia i porta d’entrada ales muntanyes del nord i el Triangle d’or.

Laos
Bomb Harvest
(Kim Mordaunt; 2007). Interessant documental australià sobre la Guerra Secreta de Laos, el bombardeig sistemàtic del país a costa dels nord-americans als anys 70, al mateix temps que lliuraven la guerra al veí Vietnam. Situació desconeguda per a molts, les bombes no només van provocar una gran destrucció al moment, han deixat el país minat. En VO.

Norte de Tailandia y Laos (Pilot Guides; Ian Wright, temporada 4). Episodi de la famosa sèrie televisiva de viatges, dedicat al nord de Tailàndia i Laos. La darrera part ens descobreix el país més rural del sud-est asiàtic.

(Part 1 de 4; la resta estan enllaçats)

Vietnam
La Guerra de Vietnam amb la intervenció dels Estats Units d’Amèrica entre 1965 i 1975, fa que el rastre de documentals (i de pel·lícules) sobre aquest país siga impossible de seguir, almenys en uns pocs dies. Jo he optat per veure’n en castellà i em quede amb un parell produïts per RTVE.

Vietnam, la guerra inacabada (RTVE, En Portada; 2009). Reportatge del programa de La2, En Portada, sobre les ferides de la Guerra del Vietnam tres dècades després.

Cambodja
Utopía y terror (Los jemeres rojos) (RTVE, En Portada; 2005). Reportatge de recerca sobre el règim dels Khmers rojos que va sotmetre al país entre 1975 i 1979. Interessants testimonis actuals.

Camboya, rincones insólitos (RTVE, Buscamundos; 2011). El programa Buscamundos, de La2, ens tracta de mostrar una Cambodja més enllà dels fulletons de propaganda turística, fent menció al turisme paramilitar o al sexual.

*NOTA FINAL: Com sempre, no n’hi ha res que m’agrade més que em recomaneu alguna cosa que no conega. Si és el cas, per favor.

Viaje al sudeste asiático (III): una posible ruta

Faltan menos de dos semanas para salir en busca de un pedacito de Asia y empiezo a impacientarme. Aunque la idea inicial es disfrutar sobre la marcha y tomarnos nuestro tiempo, que no suele ser demasiado, en cada lugar que nos salga al paso, no he podido resistir la tentación de preparar una posible ruta. Es nuestro camino de baldosas amarillas, que me temo quedará más bien en agua de borrajas en cuanto pongamos un pie en Bangkok, en un par de sábados. Sea como sea, ahí va eso: Múnich, Bangkok, Chiang Mai, Chiang Rai, Luang Prabang, Vientián, Hanói, Sapa, Halong, Saigón, delta del Mekong, Phnom Penh, Siem Reap (templos de Angkor), Bangkok, Phuket, Ko Phi Phi, Ko Lanta, Ko Samui, Ko Tao, Bangkok, Abu Dhabi, Múnich. 35 días de viaje, muchísimos kilómetros, algo menos de dineros, cuatro países y pico (Tailandia, Laos, Vietnam, Camboya y un rato largo en los Emiratos Árabes), dos mochilotes… y dos pájaros en ruta, naturalmente.

Una ruta posible por Tailandia, Laos, Vietnam y Camboya

Una ruta posible por Tailandia, Laos, Vietnam y Camboya

En realidad, además de tratar de plasmar aquí la sensación de nerviosismo y la emoción de estos días, y de regalarle dos pistas a la señora Guillermina sobre nuestro paradero en las próximas semanas –mare no patisques, ja veus que ho tenim tot embastat-, mi intención con este post es insertar un mensaje de S.O.S. en una botella, por si alguno de vosotros ha visitado la zona y tiene a bien dejarme un comentario, enviarme un mensaje privado por facebook, escribirme un mail o llamarme por teléfono. Para darnos unos consejos, claro está.

Saturació informativa en temporada alta (viatge al sud-est d’Àsia II)

Com qui passa una ressaca terrible després d’un dissabte de pet monumental, arribe a la nit de diumenge amb la boca seca, els ulls vermells i el cap a punt de rebentar. Per si fora poc, no hi ha forma de desprendre’s de l’embafós sentiment de culpa propi d’una jornada de pijama i nul·la productivitat. Però no, anit no vam eixir -n’hem tingut prou estos Nadals a Alcoi-, ni tampoc vam beure a casa, ni res per l’estil que ens haja pogut passar factura a l’endemà. El mal de cap és cosa de les vuit hores de rellotge que hem cremat davant de la pantalla de l’ordinador, intentant tancar una reserva -quatre- que per moments semblava impossible. I és que ens plantem en les platges del sud de Tailàndia en plena festa de l’Any Nou Lunar, aquest 2013 el 10 de febrer, el que fa que buscar un hotel siga tan complicat com intentar-ho en Benidorm el 15 d’agost. Siga com siga, i després de salvar el lio monumental que genera consultar a la vegada la Lonley Planet de torn, les webs de Booking, Tripadvisor i Asia Rooms i mitja dotzena de blocs sobre Tailàndia, hem aconseguit quatre habitacions a Phuket, Ko Lanta, Ko Samui i Ko Tao. Com diuen al meu poble: lo que va davant, va davant.