Vacances de Setmana Santa

El primer dia tot fou alegria i el cansament a la nit una anècdota. Al vespre, això sí, a prop de la catàstrofe. Trenta minuts tard a la cita per a contar històries de processons. En segon dia es va fer pesat i les dotze hores de la jornada una eternitat. Els castells no es varen moure del lloc. El tercer dia em vaig quedar sol i encara sort: amb un a soles patint i treballant ja n’hi ha prou. Els mexicans i jo, per cert, no sempre ens portem bé i més encara si són de parlar ensucrat i cultura justeteta per a passar el dia. Que diu la senyora que quina llàstima de plaques plaques solars, que en tenim massa a Baviera, que sobren i que allò que fan és embrutar el paisatge de la Francònia rural i, pitjor encara, destorbar per a la fotografia d’aquell que ve de l’altra banda de l’Atlàntic. Com està el pati. Així les coses, el quart dia fou directament insuportable, i sort que des que vaig tancar la porta del cotxe a la vesprada que no n’he tornat a saber res d’allò. O això fou la vespra? Mira no sé. I mentre tant, a casa cada dia més de nit; la casa cada dia més bruta; al matí cada matí més matí, i jo sense saber ben bé on estic. Al cinquè dia, estic al cinquè dia. I al cinquè, que ja tocava, vaig alenar i fins i tot vaig fer una migdiada, a la tornada d’aquell viatge a Àustria sense volant. Recuperant alè. Al sisè dia encara vaig riure, després d’escoltar a aquell preguntar-me si tots els porcs alemanys eren tan xicotets com els porcs-codillo o n’hi ha de més grans com a Espanya. I parlant d’Ibèria, Catalunya. I els castells sense moure’s del lloc. Al setè dia els castells tampoc es varen moure del lloc, per cert. I més Catalunya i jo ben pagat, al cap i a la fi més a prop cada vegada de la meta i acompanyat per bona gent a les etapes finals. Sort. Al vuitè dia fou tot nazisme i més nazisme. I més volant. I més sort, en mode respiració asistida. I hui, al novè dia, prenc per fi una mica d’aire, i prepare ara sí les vacances de Setmana Santa. Per començar, amb un plat de cullera i una bona becada.

Al web Altaïr. De la pujada al Kinabalu

Captura del reportatge a Altaïr. /WEB

Captura del reportatge a Altaïr. /WEB

Un dels plats principals del recent viatge a Malàisia fou la pujada al mont Kinabalu. Aquest dimecres he compartit l’experiència a la revista de viatges Altaïr, amb la que tinc la sort de col·laborar.

Ací les fotografies i l’article complet en castellà, al web d’Altaïr, i més avall una versió reduïda del text, traduït al català:

Les primeres clarors (des del cel de Borneo)

Pujar la muntanya Kinabalu és una de les experiències més meravelloses que es poden viure a l’illa de Borneo. Amb 4.095 metres d’altitud, és el cim més alt del sud-est asiàtic.

Protegit com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de l’any 2000 i dotat d’una flora i una fauna úniques, la conservació del lloc, Parc Nacional, es pot considerar d’excel·lent.

A canvi, els accessos a les senderes a partir de 2.000 metres d’altura estan completament restringits, impossibles sense una acreditació atorgada pel mateix parc.

Açò suposa que únicament unes desenes de muntanyencs, al voltant de dos-cents, obtinguen els permisos cada dia per a poder escalar.

A hores d’ara, la majoria de llicències es concedeixen per a excursions de dos dies i una nit, a través d’agències acreditades i amb l’obligació d’anar acompanyat per un guia oficial.

Aquest segurament siga el punt més feble de l’ascensió al Kinabalu, ja que les reserves les gestiona una única empresa –totes les agències passen per ella–, la propietària dels diferents restaurants i l’única opció d’allotjament en la muntanya.

Per aquest motiu el preu a pagar per viure aquesta experiència s’ha disparat d’un temps ençà. En un país on es factible sopar en un restaurant de gama alta o es pot volar internament per menys de 20 euros per cap, se’n necessiten com a mínim 200 per a poder completar la pujada al Kinabalu. Incloent, val a dir, menjars, guia acreditat i allotjament d’una nit en alguna de les cabanyes situades a 3.200 metres d’altura.

A més, atesa la relativa demanda, és imprescindible reservar amb diversos mesos d’antelació. O açò, o esperar a la ciutat de Kota Kinabalu a que una agència tinga places d’última hora disponibles.

Així fou la nostra experiència d’ascensió:

Escala al cel. Dia 1
Sis del matí, un somrient vilatà ens recull a la recepció de l’hotel a Kota Kinabalu disposat a conduir-nos fins a la mateixa porta d’entrada al parc. Són dues hores de carreteres tortuoses, sempre de pujada, des del mar fins a la selva tropical de Borneo.

Aprofitem el trajecte per a becar en el seient de la minivan i recuperar la son que deixarem escapar en una jornada que es presenta maratoniana.

Ens mantenim temorosos, hem contractat l’agència més econòmica de quantes havíem consultat i això és tota una incògnita. En arribar al parc, els nostres temors es dissipen, ens espera un guia local, privat per a tots dos. El xaval ens dóna les acreditacions i una borsa amb un parell d’entrepans, una poma i dues botelles d’aigua per barba. “Falta us faran”, sembla que ens diu.

Nou i mitja del matí. Traspassem el primer control d’accés al Kinabalu, la porta de Timophon (1.866 m), i prompte es compleixen els presagis sobre allò llegit abans de la partida: la calor és sufocant, les escales un martell per als genolls des del minut un i, per si no fos poc, el guia no ens fa el més mínim cas.

Res sembla importar-nos, el paisatge es presenta immaculat al nostre davant. Tire en falta trobar pel camí alguna planta carnívora, encara que comprenc que en la ruta escollida serà complicat –les hi ha en l’itinerari menys concorregut i més llarg, el de Mesilau–, però la frondosa selva amb les seues espècies desconegudes em resulta convincent. Intuïsc un parell de serps entre la malesa, les criatures es fan sentir al nostre pas. Llueix el sol, fa certa calor i la motxilla carregada de roba d’abric em sembla un suplici.

El guia ens convida a anar parant en les diferents cabanyes que ens ixen al pas. Preferim seguir pujant escales fins passades dues hores. Aleshores parem i desdejunem per segona vegada, ara sí.

Ens creuem amb viatgers que baixen del cim, els nostres predecessors. Algun que altre fa carasses: com tractant de demostrar que es pateix molt, però paga la pena. Pocs muntanyencs de raça.

En un moment de la caminada el terreny sembla canviar la pell. El verd deixa pas al taronja i al gris, la terra a la pedra, cada vegada més nua. La calor a la frescor. Ens aproximem a la cota 3.000, han passat cinc quilòmetres de pujada continuada i amb prou faenes tres hores.

El guia, que ha passat mig matí darrere nostre fumant cigarros pels racons i conversant amb altres companys, apareix del no-res, ens avança i ens reconeix: “Estem arribant, sou muntanyencs ràpids”.

En efecte, passen uns minuts de les dotze del migdia i de sobte apareix davant els nostres ulls una xicoteta replaceta, les restes d’un heliport. Uns metres més amunt, el complex de refugis de muntanya de Laban Rata (3.200 metres d’altitud). Respirem i descansem, doncs tenim tot el dia per davant en el lloc.

El sol crema, però en parar de caminar sentim estranyament fred. Fred tropical? Coses de l’altura. Tenim sort amb el clima, els pocs núvols que hi ha queden als nostres peus dibuixant un paisatge pintoresc sobre l’illa.

A la una del migdia ens donen autorització per a entrar a l’habitació. Per fortuna, hem arribat a dalt dels primers i podem triar estança. Cambra de quatre llits, dos lliteres, que compartim únicament amb una singapuresa –són majoria junt amb els australians–. En un parell d’hores obrin el bufet del sopar. Sopem aviat, doncs demà hem d’alçar-nos a les dues de la matinada per a emprendre els tres últims quilòmetres fins a la cúspide.

Dia2. El cim
El nostre guia ens dóna permís: comprovada la nostra solvència en la jornada anterior, ens permet alçar-nos els últims. Són dos quarts de tres del matí, desdejunem i ens movem. Ara sí, les escales al cim s’intueixen completament pelades de vegetació. Foscor total solament interrompuda pel degoteig de llanternes humanes.

Graons i més graons. I cordes. Fred, molt fred, encara que el guia, de nom Din, ens adverteix: “Açò no és res”. Estem a dos graus per sobre de zero, trenta menys que un matí abans.

Ens hem lliurat del temut mal d’altura i a poc a poc ens anem alliberant també de la majoria de viatgers, molt més matiners i a qui anem avançant durant la travessia.

La part final és com una espècie de paret transitable de roca. Les cordes instal·lades per a ajudar a mantenir l’equilibri no són necessàries en molts dels trams. “La cosa canvia quan plou companys”, ens explica Din.

Nit estavellada, perd el compte de les hores, però de sobte ens trobem davant una pila de pedres que, ara sí, caldrà grimpar. “Hem arribat”. Din fa camí i en menys de cinc minuts ens rep un cartell que resa “Muntanya Kinabalu; Low’s Peak, 4.095 m”.

Estem absorts, mig anestesiats a la nit fosca. Esperem asseguts a que arriben els altres. En realitat, esperem asseguts contemplant els estels, albirant en l’horitzó com, lentament, s’encenen els llums d’un nou dia. I de sobte, les emocions es disparen, el cel es tenyeix de roig, i prompte de blanc, de taronja, més tard de blau… La selva verge, de mil verds; el mar, de mil blaus; Sabah infinita clareja als nostres peus, literalment, i nosaltres sentim esgarrifances. No és el mercuri, és el que tenim al davant.

Te vendo mis sobras

Captura de pantall de la web. /JOINMYMEAL.COM

Captura de pantall de la web. /JOINMYMEAL.COM

Mentiría como un bellaco si dijera que dos años después estos deutsches han dejado de asombrarme. Y que conste que lo hacen para lo bueno, para lo malo y hasta para lo inclasificable. En este último saco estoy yo por meter el último descubrimiento en la red, hallado esta misma semana gracias a nuestra amiga Lola. Inventadas las webs de contactos para singles (ahí va la Münchner Singles), las de hacer solamente amigos y hasta las de poner los cuernos a tu pareja en secreto, superadas las páginas para comparar precios, las de compartir coche en tus viajes o las que permiten encargar para casa una pizza y hasta una botella de ron, el último grito en modernidad digital made in Germany se llama JoinMyMeal y se subtitula clever kochen, lecker essen. O lo que es lo mismo, apúntate a mi comida. Cocinar inteligente, comer bien. ¿Os habéis quedado igual? Entonces vamos a la molla. Lo de JoinMyMeal es una red social de recetas y comidas caseras en la que los cocinillas pueden compartir sus platos con el vecino a cambio, claro está, de unos emolumentos. Porque lo que se dice regalar aquí nadie regala nada. Habrá quien diga que lo de compartir tu ración de macarrones con el vecino del cuarto o con la rubia del edificio de enfrente es simplemente una manera simpática de hacer amigos, pero entonces lo mejor quizás sería invitarles a comer. Siempre hay quien pueda pensar, por otra parte, que lo de compartir gastos es una excelente forma de ahorrar y por qué no aplicarlo a la ensalada de pasta de los martes. Pues sí, aunque también cabría la opción de comerse los miércoles el plato de comida que nos sobre de los martes. Así es que, por mucho que le doy vueltas a la cabeza empiezo a pensar que la mejor traducción para el invento sería la siguiente: CómeteMisSobras (que te las vendo baratitas). Subtítulo: “Yo cocino unas pechugas de pollo muy lecker y muy günstig y te cobro unos eurillos a ti que eres un zángano de mucho cuidado y que te comes hasta los yogures pasados de fecha cual Arias Cañete”. Así somos nosotros los alemanes, siempre transitando esa delgada línea que separa lo smart de lo cómico, la eficiencia de la racanería, la lógica de la sinrazón, lo cool de lo cutre. Sobre qué aspecto les define mejor en este caso, os dejo elegir libremente.

#rutaBayern: la batalla de Nördlingen

El otro día cerraba post con una mención a la batalla de Nördlingen y prometía darle carrete en una nueva entrega. Reconozco que sigo bastante verde en la materia, hay que ponerse a ello, pero me pareció increíble descubrir que en esta pequeña villa se libró una decisiva batalla en el marco de la Guerra de los Treinta Años. Así es que aquí van cuatro notas:

La Batalla de Nördlingen se desencadenó en el verano de 1934 y fue un episodio fundamental en el transcurso de la Guerra de los Treinta Años. Sitiada esta ciudad protestante por las tropas imperiales, en ella se enfrentaron unos 18.000 protestantes, germanos y suecos, contra más de 20.000 católicos, germanos (bávaros, austriacos) y españoles.

Ahí lo que me llama la atención: supuso la entrada en la contienda de tropas españolas comandadas por el cardenal-infante Fernando de Austria, hermano del rey Felipe IV. Combatieron junto a las milicias de Fernando de Habsburgo, futuro emperador Fernando III, derrotando finalmente a los protestantes y desencadenando la entrada en la guerra de Francia.

A la espera de mejor y más documentación, esta crónica bastante bizarra publicada en un diario indudablemente español como es ABC se explaya comentando lo acontecido en esta tranquila ciudad de Baviera: Nördlingen, la decisiva victoria de los tercios españoles sobre el imbatible ejército sueco.

Para terminar, la mirada de Rubens al combate:

'La victoria de los dos Fernandos (1935, de Rubens). /W'IKIPEDIA

‘La victoria de los dos Fernandos’ (1935, de Rubens). /W’IKIPEDIA


Más posts sobre viajes en Baviera en:

rutaBayern

#rutaBayern: Nördlingen y el cráter meteórico

El centro de Nördlingen

El centro de Nördlingen

Después de mucho leer, el otro día tuve al fin la oportunidad de pasear por las calles de Nördlingen, una de las ciudades más pintorescas de la Ruta Romántica a su paso por la Suabia bávara.

De manera similar a lo sucedido en Rothenburg ob der Tauber, parece ser que la Guerra de los Treinta Años fue determinante para el devenir de esta pequeña ciudad, anclada en el tiempo durante siglos –de ahí su casco histórico perfectamente conservado– hasta prácticamente nuestros días. En la actualidad, hay que remarcar, las cosas parecen haber cambiado y Nördlingen combina la tranquilidad de un pueblo con la prosperidad económica que se deja sentir en la Baviera contemporánea. Tiene 20.000 habitantes.

Muralla y centro
Resguardado en el interior de un recinto amurallado circular, el casco histórico de Nördlingen esconde varios palacetes medievales perfectamente conservados, así como numerosos ejemplos de arquitectura a base de celosías de madera, las típicas fachwerkhäuser alemanas.

Nördlingen desde el aire. /M. TOURISMUS

Nördlingen desde el aire. /M. TOURISMUS

A diferencia de lo que pasa en Rothenburg ob der Tauber, donde es más fácil cruzarse por la calle con un turista asiático que con un lugareño, en Nördlingen, a pesar del auge del turismo, se respira un aire bastante genuino. Algo que, en mi opinión, mejora la calidad de cualquier paseo urbano.

En nuestro caso nos quedamos con las ganas –a cambio paseamos por el sorprendente mercadillo dominical–, pero cuentan que subir al campanario de la iglesia luterana de San Jorge es un imprescindible, dadas las vistas que ofrece Daniel, sobrenombre de esta torre de 90 metros de alto que permite perfilar toda la comarca desde el aire.

Cráter
Precisamente ese perfil aéreo, cuya peculiaridad desconocía hasta la fecha, ha sido una de las sorpresas de la visita a esta pequeña ciudad suaba y sus alrededores.

Conocida como Ries de Nördlingen en función de la denominación otorgada por los romanos hace casi dos mil años, esta zona que comprende varios municipios en una superficie 1.800 km2 es en realidad una pequeña depresión en la llanura bávara.

En concreto, se trata de la formación resultante del impacto de un gran meteorito en la zona, hace 14,4 millones de años. Todavía hoy se aprecia con facilidad, tanto en la morfología del terreno como en los materiales de los que se compone, el gran cráter que es en si mismo el Ries.

Morfologia del Ries Nördlingen. /WEB

Morfologia del Ries Nördlingen. /WEB

Diferentes partes del Ries. /GEOPARK

Diferentes partes del Ries. /GEOPARK

En la ciudad de Nördlingen se encuentra el Rieskrater Museum, mientras que el Geopark Ries, con sede en Donauwörth, informa de las actividades posibles en la zona a colación del cráter meteórico más grande de Europa.

Por otro lado, en el apartado de historia me resultó especialmente curioso conocer la  participación de las tropas españolas en una importante batalla allí acontecida, en tiempos de Felipe IV durante la Guerra de los Treinta Años. Pero esto último lo dejo para otra entrega.

Más posts sobre viajes en Baviera en:

rutaBayern

Cinc (altres) cartells de Festes de dona

No cal estranyar-se massa pel fet que el de Mónica Jover siga només el sisè cartell fester que pinta una dóna, al cap i a la fi parlem de les Festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi, les d’Alcoi, les d’Interés Turístic Internacional, les úniques… territori mascle en el segle XXI li pese a qui li pese.

En qualsevol cas, les valoracions, sobre això i sobre l’obra en si mateixa, me les deixe per a un altre dia i per als entesos, respectivament. Ara només adjunte els cinc cartells festers d’Alcoi pintats per dones. Sis amb el de Mónica:

El cartell de Mónica Jover. /MÓNICA JOVER

El cartell de Mónica Jover. /MÓNICA JOVER

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

´´

De clientela (complicada)

Al pare

Amb sis o set anys, potser menys, ja tenia per costum treure el cap per darrere del mostrador del pare. Te’n recordes? No n’hi havia dissabte ni diumenge que faltara a la botiga, on fins i tot tenia el meu propi punt de venda. Venia de puntetes, això sí, si volia que em veieren, encara que fóra només eixe monyo astorat, per allà darrere. Eren els temps de Tonín el d’Otos i les botelles, encara, de vidre. Ara una botella de Casera, ara un paquet de papes, ara una llauna de berberetxos. “Dos-centes seixanta pessetes”. I com que em pareixia molt car, feia com tots a casa: “Dos-centes cinquanta i arreglats”. “Serà possible, el mocós!”, segur que pensaria més d’un client. Sort que vaig arribar trenta anys abans, hui no haguera pogut gaudir d’un programa Erasmus com aquest… o bé ens haguérem vist en les notícies –a col·lació d’un reportatge d’explotació infantil o veges tu a saber–. El cas és que ho recorde amb molt de carinyo, com un episodi d’aprenentatge que, ves per on, m’he està sent de gran utilitat ara que torne a ser inesperadament darrere d’un aparador. És una vitrina diferent, ho sé, sense vidres, sense fums, segurament més senzilla, sense registradora ni venta al detall, però al cap i a la fi un espai amb el públic per davant i un producte que s’ha de vendre per dins i per fora. El públic, i què difícil és el públic. Sempre n’hi ha clientela i clientela, i totes són bones al cap i a la fi. “Si vinguera el rei a comprar seria un client més i prou; no l’atendríem ni millor ni pitjor”, me’n recorde que em responíeu sempre a casa, i jo sorprès sabent que precisament no n’éreu, de republicans. Ara bé, em digueres el que em digueres, tu i tots a casa sabíem i sabem que n’hi ha clientes que ens han fet, ens fan i ens faran suar allò que no està escrit. Jo també en tinc d’aquestes, papa. De fet, totes estes coses m’han vingut al cap precisament esta setmana, quan ha vingut a comprar(-me) una senyora d’aquelles de “no em poses Antonio eixe pollastre de la taula calenta que està sec, que jo el preferisc de la màquina”. Ens ha fotut… I papa, quan havies tret la barra abrasint de la màquina i el pollastre de la barra, tot cremant-te les mans, aleshores et deia: “Ai Antonio, eixe no el vull que està cru, crec que millor torne en mitja horeta”. Tu, i tots, respiràvem tranquils en veure eixe cardat de cap de setmana eixir per fi per la porta, però no era altra cosa que anestèsia. Una hora més tard tornava aquella dóna ben pentinada, a les dos en punt, i la sentíem protestar des de la porta, amb la tenda plena de gom a gom: “Ai Antonio, i ara que tinc que tornar a fer cua? En la pressa que tinc jo, que tinc a la família en taula, asfambrats”. I tu, que eres un tros de pa i un bacorot com tots els camonines, ja estaves colant-la mentre el teu fill major, un altre figa, li posava una ensaladilla russa de bades passant per damunt de tota una gentada. Ara sí que sí, pensàvem tots, i alenàvem. Però no, al sendemà que tornava aquella, amb el morro ben arrufat, i més que donar-te les gràcies des de la porta et llençava un “a vore si la setmana que no s’enganyem que ens va tocar dinar ben tard, Antonio”. Que era com dir-te, amb tota la simpatia que podia eixa persona: “Antoniet, qui t’has pensat que eres, que si me la fas no te la perdone i si me la encertes más me merezco yo; que jo lo que vull és compar-te un duro i pagar-te quatre pessetes; que vens del mas del poble i jo vinc de Santa Rosa, amb caseta en el Baradello inclosa”. I què feies tu? Empassar-te la saliva, somriure, i seguir remant, en busca de clientes com esta i, si poguera ser, d’una altra parròquia. I a tots i a totes les tractaves com si haguera entrat el rei per la porta, encara que sabies que no sempre era veritat. I venent en cua, amb Guillermina, i de tant en tant algú vos donava les gràcies i obria el seu cor, i nosaltres bé que ho hem apreciat, i algú, contats però sorollosos, que rebufava dia sí i dia també i que fins i tot no haguera dubtat en prendre’t el fetge si li’l hagueres oferit, però barat. Tot això ho sé jo, i per això intente mantindre la calma, perquè ho vaig veure des de darrere del mostrador quan només tenia sis anys.

#rutaBayern: hivern/primavera

Té nassos la cosa que aquest hivern estranyament calent només haja nevat tres dies com aquell que diu, a Munic, i que dos dels quals hagen sigut fora de l’hivern natural. Primer al desembre; ara quan suposadament comença la primavera. A la ciutat la nevada ha sigut no res; però la cosa canvia cap a les muntanyes. No em canse de fotografiar el castell de Neuschwanstein, i menys si me’l trobe amb mig metre de neu acabada de caure.

Quatre flocs de neu a destemps

Quatre flocs de neu a destemps

NSS nevat en primavera

NSS nevat en primavera

Neu als boscos de Hohenschwangau

Neu als boscos de Hohenschwangau

Més posts de viatges sobre Baviera a:

rutaBayern

Viaje a Malasia y Singapur (anexo I): una ruta posible

El año pasado ya hice algo similar, al comentar a toro pasado cómo había funcionado la ruta de nuestro viaje por el sudeste asiático, diseñada con anterioridad. Ese es el sentir de este post para cerrar el cuaderno de Malasia y Singapur de 2014, hacer un breve balance de nuestra planificación e itinerario.

Ruta en la península

Ruta en la península

Ruta en Borneo

Ruta en Borneo

Para empezar, a diferencia del anterior invierno, esta vez teníamos entre manos una salida relativamente corta para todo lo que queríamos ver. Dieciocho días. Por eso intentamos acotar el viaje mucho más detalladamente, usando el bus moderadamente y con todos los vuelos reservados de antemano, así como la mayoría de hoteles y alojamientos. No nos podíamos permitir quedarnos colgados un día esperando al medio de transporte adecuado.

Aún así, los precios de los traslados fueron más que razonables, sin duda gracias a la completa oferta de compañías de bajo coste que hay en el sudeste asiático. Si en Tailandia mi favorita fue Nokair y en Vietnam nos funcionó muy bien Jetstar, en Malasia se lleva la palma Air Asia. Las conexiones entre la península y Borneo, quizás las menos baratas, cuestan por debajo de 60 euros por persona. La oferta es exagerada: varios vuelos al día entre muchos de los destinos a conectar.

Del tema hoteles, aprovechamos las ofertas de reserva que no implicaban pago adelantado, sino el mismo día del alojamiento, y que permitían cancelación gratuita hasta 48 horas antes. Estupendo, ya que pudimos maniobrar con cierta facilidad cambiando alguna reserva a última hora según avanzaba el viaje.

Itinerario
Si nos centramos en la ruta, parece que este año hemos tenido la suerte de cara. Fantástica la parada técnica a medio camino, doce horas en Estambul –por el hecho de volar con Turkish Airlines– que nos permitieron disfrutar de algunas pinceladas de esta capital imprescindible. De otra forma, hubiésemos tardado bastante más en descubrir maravillas como Santa Sofía o la Mezquita Azul.

La Mezquita Azul

La Mezquita Azul

El desembarco en Kuala Lumpur y la huida a Malaca, para pasar en la ciudad más antigua de Malasia unas horas, posiblemente sea la etapa más prescindible del viaje. Seguro que mi tendinitis no diagnosticada –dolor insoportable y desconocido incluidos– influyó para mal, pero lo cierto es que nos pareció una pequeña ciudad sin demasiado atractivo.

Además, no tiene sentido volar desde KL ni hacia Singapur, a medio camino entre ambas como está, lo que obliga a dos tediosos trayectos en bus no recomendables cuando la parada en Malaca es breve. La entrada por carretera en Singapur, con sus farragosos trámites, es algo tortuosa.

Si pudiese elegir cambiar algo de nuestra ruta, seguramente hubiese volado de Kuala Lumpur directo a Singapur.

En cuanto a Singapur, esperaba mucho menos de esta maraña de rascacielos, centros comerciales y edificios coloniales. No me desagradó su trama urbana, pero tampoco su oferta cultural y gastronómica. Ahora bien, para dos noches máximo, a riesgo de que el presupuesto del viaje se dispare. Hicimos además la guirufada de pernoctar en un hotel/hostel cápsula.

20140225-020113.jpg

Habitación del Pod de Singapur

De Singapur volamos a Borneo. El hecho de entrar vía el estado de Sarawak y su capital, Kuching, fue un acierto total. Kuching no es para nada especial, pero a menos de una hora dispone de algunos parques nacionales impresionantes en los que entrar en contacto con la selva. Ante la falta de tiempo, nos quedamos con el parque nacional de Bako, famoso por sus monos narigudos –que pudimos observar de cerca–, y la reserva de orangutanes más célebre en la zona. Ambos espacios originales y bien conservados, no sé si es cosa de la temporada baja, pero la impresión de sostenibilidad medioambiental fue total.

Selva, en Bako

Selva, en Bako

Si hubiésemos tenido más tiempo en Sarawak –una semana en vez de tres días–, el siguiente destino hubiese sido el remoto parque nacional del Gunung Mulu. Por la selva tropical virgen, por sus valles, por sus cuevas, por su montaña.

De montaña no nos quejamos lo más mínimo, pues el esfuerzo económico –partiendo de 175 euros por persona– que comporta apuntarse –con mucha antelación– a un tour guiado en el parque nacional del Monte Kinabalu nos mereció la pena. Muchísimo.

La experiencia de trepar y trepar desde la parte alta de la selva, a 1.800 metros de altitud, hasta tocar el cielo de Borneo es impagable. Con el cambio de clima, de flora, de fauna… y con la gran satisfacción personal que supone ver amanecer a 4.100 metros por encima de mares, montañas y nubes. Sin duda, lo recomiendo a otros viajeros y sin dudarlo repetiría experiencia, y más ahora que ha desaparecido por completo el dolor de rodillas y las agujetas que nos dejó la excursión.

La vista desde la cima del Kinabalu, a primera hora

La vista desde la cima del Kinabalu, a primera hora

En cuanto a Kota Kinabalu, poca cosa que hacer más allá de establecer la base de operaciones para disfrutar de los encantos de Sabah. El parque natural compuesto a base de cinco pequeñas islas, frente a KK, nos sirvió de escenario perfecto para recuperar piernas, pero no lo recomendaría nunca como destino para pasar más de una mañana. Bastante humanizado; digamos decentemente conservado.

Una pena no penetrar en la selva de Sabah o en las islas Sipadan. Para cuando aprendamos a hacer submarinismo.

Agotado nuestro tiempo en Borneo, nuestra siguiente parada fueron las islas Perhentian. Nuestra brevísima estancia de tres noches en el lugar me impide constatar si lo que viví fue un sueño o una realidad, lo cierto es que nadar sobe aquella barrera de coral es lo más parecido al paraíso que conozco –en lo referente a islas del sudeste asiático–. Volvería con los ojos cerrados, asimismo, a los chalets de primera línea de Abdul.

20140305-134101.jpg

Playa en las Perhentian

En cuanto a la parte final del viaje, el recorrido en minivan entre la costa noreste y las Cameron Highlands fue provechoso, a la hora de ver todo lo que envuelve a las idílicas plantaciones de té –y que no hubiésemos conocido mediante un trayecto desde el otro lado, partiendo de KL– . Las tierras de Cameron en sí me parecieron una preciosa postal, un gancho muy fuerte para los amantes de la fotografía o los paisajes de otro mundo y algo muy prescindible para los demás.

Cameron Highlands

Cameron Highlands

De no haber visitado Cameron Highlands, el lugar era sin duda la ciudad colonial de Georgtown. Seguramente sea lo más gordo de lo que nos ha quedado en el tintero. A ciegas la cambiaría por Malaca.

La etapa final del viaje tuvo Kuala Lumpur como base de operaciones. Tres noches me parecen suficientes para conocer la ciudad y los alrededores. Albergaba muy pocas esperanzas de encontrar algo bueno en esta metrópolis que vende skyline y centros comerciales, pero lo cierto es que me equivocaba. Aceptable patrimonio, buenos museos, lugar para comer y salir… Y, contra pronóstico, los centros comerciales –o los precios que encontramos– no fueron tan mal partido.

Panorámica de la ciudad con las torres gemelas

Panorámica de la ciudad con las torres gemelas

Como todo, a nosotros nos fue bien en KL porque llegamos con un pequeño ahorro fraguado durante el resto del viaje. Eso nos permitió una exploración desenfadada, apartamentos servidos de categoría superior incluidos. Con su sauna, su piscina en la terraza, fantástico desayuno y demás. Encontrar este tipo de alojamientos en KL, por menos de 100 € /noche, nos pareció sencillo.

En resumen, volvemos a casa con la sensación de haber dado de pleno esta vez con la planificación de la ruta, que fue un acierto en casi todos los sentidos: paradas y orden de las mismas, tiempos o reservas anticipadas –me han parecido muy fiables en Malasia–. Las ganas de descansar, el clima –nos llovió una sola tarde en casi tres semanas– y el destino, un país privilegiado en lo natural y cuya hospitalidad y precios son bastantes atractivos, hicieron el resto.

*Nota para el viajero. Precios
Una exploración a los foros viajeros permite comprobar que la mayoría de viajeros de presupuesto ajustado se refieren a Malasia como un país relativamente caro, en comparación con sus vecinos del norte en el sudeste asiático. Aunque es de 2012, este artículo publicado en el blog Outteresting me parece muy nítido a la hora de presentar los precios en Malasia. El cambio sigue estando por encima de cuatro euros (un ringuit malasio) y los apuntes de Francesc Pallarès en su texto siguen siendo una referencia válida. En nuestro caso, a pesar de viajar con la mochila, disfrutábamos de un presupuesto diario elevado para el mochilero tipo: unos 60 € por persona al día, vuelos internos incluidos. No nos privamos de nada (y esto incluye subir al Kinabalu, volar, pagar buenos alojamientos, comer bien, etc). Lo de si eso es caro a barato lo dejo en manos de cada viajero.

La llar i el periodisme

logo_dahoam3

Segurament la paraula llar siga una de les que més significats tinga en el món. Connotacions. És com mare o pare, que cadascú té els seus i normalment se’ls estima. Per a mi, la paraula llar és Alcoi, com també podria ser-ho directament els números 33 dels carrers de la Reconquesta o de Sant Josep. Allà on posa Orts al timbre, el cim del Menjador o, més encara, el de la serra dels Plans. Obrir la porta i trobar-me a Mariola. Antonio y Guillermina SL, la finca el Retiro de Castalla o fins i tot aquell C2 negre ple de polseguera. La millor terreta del mon, el plis-plai que no m’agrada si el tinc i el tire en falta quan està a lluny. Ahir Barcelona, hui Munic. És el que té haver anat d’ací cap allà, que al final un es queda sense llar i allà per on passa en troba una. I tot tracta d’estimar-ho com propi. Aquesta és l’única explicació sensata que tinc per a haver mogut amb Dahoam. Dahoam, a Baviera i en bavarés, significa simplement la llar. Daheim, al diccionari. O la casa, la terra, la família. Ara també per a mi, un espai web on seguir fent periodisme a Alemanya. Més teràpia, o serà masoquisme. La sensació de confort va per barris. El cas és que no m’haguera implicat en aquesta idea si no haguera estat pels companys Javi López Vivas i Roberto Molina, més de periodistes expatriats, quasi desallotjats, sense la més mínima intenció de quedar en terra de ningú, apàtrides. Que què volem amb aquesta nova referència? No quedar-nos indiferents, buscar el nostre espai. Recordar-nos i als demés que seguim sent periodistes i que podem contar coses. Sentir-nos com a casa i internar que altres s’hi senten més a prop. Dahoam. (No serà fàcil, però ho intentarem.)

www.dahoam.es